Molècula amfipàtica: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot: Reemplaçament automàtic de text (-Es situa +Se situa, - es situa + se situa)
Línia 9: Línia 9:


== Estructura hidrofòbica (o no polar) ==
== Estructura hidrofòbica (o no polar) ==
En una molècula no polar els electrons compartits estan igualment atrets pels dos àtoms. Aquests enllaços es formen entre àtoms amb valors d'electronegativitat similars.
En una molècula no polar els electrons compartits estan igualment atrets pels dos àtoms. Aquests enllaços es formen entre àtoms amb valors d'electronegativitat simi


== Estructura hidrofílica (o polar) ==
== Estructura hidrofílica (o polar) ==

Revisió del 16:51, 10 des 2013

Els fosfolípids tenen un comportament amfipàtic.

Les molècules amfipàtiques , també anomenades anfifíliques , són aquelles molècules que tenen un extrem hidrofílic o sigui que és soluble en aigua i un altre hidròfob és a dir que rebutja l'aigua . Així, per exemple, qualsevol tipus de oli és hidròfob perquè no pot incorporar a l'aigua. Comunament aquestes dues parts tendirien a separar si s'agreguen a una barreja de dues substàncies, una hidrofòbica i una hidrofílica, el que no pot complir pel fet que es troben unides per un enllaç químic.

A aquests compostos que contenen grups simultanis fortament no polars i grups fortament polars, l'aigua els dispersa o els solubilitza formant micel sobre bicapes. Un exemple senzill de biomolècula anfifíliques que tendeix a formar micel és la sal sòdica del àcid oleic; aquesta molècula té un sol grup carboxil que és polar i tendeix per això a hidratar amb facilitat, i una llarga cua hidrocarbonada, que és no polar i intrínsecament insoluble en l'aigua.

Un altre exemple són els fosfolípids, compostos per dos àcids grassos, els extrems hidròfobs, i un àcid fosfòric i un aminoalcohol (l'extrem hidròfil). Aquest també és el cas dels sabons, ja que les molècules de sabó s'adhereixen per una banda a les molècules d'aigua i per l'altre a les partícules de brutícia.

Els triglicèrids no són anfipàtics, no són solubles en aigua o sigui no compleixen amb la doble característica de ser solubles en solvents orgànics (no polars) i en l'aigua (polar). No és amfipàtic ja que les parts polars de la glicerina i dels àcids grassos estan formant part dels enllaços ester. El triglicèrid, a diferència del fosfolípid, no té el grup fosfat que és el que, precisament, li confereix aquesta característica amfipàtic.

Estructura hidrofòbica (o no polar)

En una molècula no polar els electrons compartits estan igualment atrets pels dos àtoms. Aquests enllaços es formen entre àtoms amb valors d'electronegativitat simi

Estructura hidrofílica (o polar)

Quan hi ha un enllaç entre dos tipus d'àtoms diferents es té una molècula polar. Aquest enllaç es presenta pel fet que els dos àtoms tenen diferents electronegativitats. Per polar s'entén una distribució desigual de càrrega elèctrica.

Interaccions hidrofòbiques

Es denominen interaccions hidrofòbiques a aquelles forces que mantenen juntes les regions apolars de les molècules, referint-se aquestes a l'associació de les porcions hidrofòbiques de les molècules anfifíliques. En comparació amb els enllaços d'hidrogen, les interaccions hidrofòbiques tenen poc caràcter direccional, però tendeixen a produir sistemes d'elevada estabilitat. La força d'aquestes interaccions no es deu a cap atracció intrínseca entre les parts apolars. Rep també el nom d'efecte hidrofòbic, i aquest es resumeix com el conjunt de factors termodinàmics que són responsables de l'agrupament de les parts no polars d'un medi aquós.

Miceles

Quan s'agita una barreja d'aigua i àcid oleic en la seva forma COOH, el resultat és una suspensió blanca i tèrbola que dura pocs minuts abans de tornar a separar-se en les dues fases originals. Aquesta suspensió consta de partícules esfèriques, anomenades micel, les quals es formen per efectes hidrofòbics. Quan les molècules de àcid oleic es barregen inicialment amb el aigua, algunes de les molècules d'aquesta última s'orienten al voltant de cada molècula d'àcid oleic, i entaulen amb ella interaccions de tipus dipol. En aquesta estructura la part no polar forma la part central i cap a l'exterior se situa la part polar que per les seves característiques pot interactuar amb l'aigua.

Estructura d'una micel
Estructura d'una micel

Aplicacions

La tecnologia anomenada sonolisis s'administra en el torrent sanguini micro bombolles encapsulats en micel greixos. Aquesta tecnologia juntament amb els ultrasons són un avanç per a la prevenció d'infarts.

Tensoactius

Una de les manifestacions dels tensioactius és la propietat de formar micel. La naturalesa d'aquestes substàncies és anfifíliques, per tant s'absorbeixen en interfícies. En una interfase aire-aigua, la part hidrofòbica del tensioactiu és dirigida cap amunt en l'aire i la part hidrofílica s'associa amb la fase d'aigua. La part hidrofílica del tensioactiu tendeix a quedar-se a la superfície per que l'altra part tendeix a estar un contacte amb l'aire, aquest fet fa que les molècules de l'aigua a la superfície es desplacin a sota de la superfície fent que la tensió superficial de l'aigua disminueix . Els sabons són, en general, sals orgàniques que contenen una part polar capaç d'interaccionar i dissoldre a l'aigua, pel que es diu que és una part hidròfila, i l'altra apolar, que és hidròfoba o lipofílic (és a dir, amb tendència a interaccionar amb els greixos i altres compostos orgànics apolars).

Desafortunadament els tensioactius dels detergents són uns dels majors contaminants de les aigües residuals; per contrarestar aquest dany ambiental, l'Institut Investigacions Químiques i Ambientals del CSIC a Barcelona i dirigit per Damià Barceló, treballa en la construcció d'un sensor anomenat ELISA , el qual amb l'ús de anticossos revela quina quantitat de tensioactiu hi ha al aigua, també ajuda a determinar els metabòlit s dels "linear alquilbenzenosulfonatos" que són els tensioactius més utilitzats en els detergents d'ús domèstic.[1]

Liposomes

Hi ha diversos tipus de materials lipídics anfipàtics que poden barrejar amb aigua en condicions específiques per formar liposomes. . A diferència del compacte agrupament de les estructures apolars al centre de la micel, en un liposoma els lípids apolars s'agrupen banda a banda formant dues capes, de manera que integren esfera s bicapa concèntrica s que envolten per complet una regió interna d'aigua.

Investigacions en curs

Gràcies a investigacions s'està creant molècules capaços d'incorporar a l'interior de la seva estructura fàrmacs encapsulats, com ho són els polímers cristall-líquid colestèriques. Aquests polímers són capaços de transportar i atrapar molècules més petites gràcies a les seves molècules anfifíliques que autoasocian. Actualment el seu estudi es basa en el transport de fàrmacs específics i biomacromolècules s.[2]

Producció d'òxids metàl·lics

Els tensioactius s'utilitzen actualment en l'obtenció d'òxids metàl·lics mesoporosos, els tensioactius agregats a la solució normal de sol-gel en l'obtenció d'aquests òxids, formen esferes i estructures hexagonals semblants als bresques d'abella, que en afegir alcóxido formen un gel, de manera que el tensioactiu desapareix deixant un porus.

Aquest avanç es va aconseguir gràcies a les investigacions de la Universitat Autònoma Metropolitana.[3]

Notes

Bibliografia

  • BOHINSKI, Robert C. "Bioquímica". Editorial Adisson Wesley. Cinquena edició. Pàg: 40-46
  • NELSON, David L. COX, Michael. "Principis de Bioquímica" Edicions Omega. Tercera edició. Pàg: 86 - 90, 392-395.
  • TORRES, Hector N. "Bioquímica General". Editorial L'Ateneu. Pàg: 85 - 90.
  • NELSON, Philip. "Física Biològica: energia, informació i vida". Editorial Reverté. 2005. Pàg: 317-364.