Polifonia: diferència entre les revisions
+ Ref |
+ ref |
||
| Línia 4: | Línia 4: | ||
Les primeres formes polifòniques de la música occidental són: |
Les primeres formes polifòniques de la música occidental són: |
||
* L'[[organum]], que consisteix en afegir una nova [[veu (polifonia)|veu]] sobre el cant gregorià a una distància de 4a o 5a. En l'organum primitiu, les veus es mouen per moviment paral·lel. |
* L'[[organum]], que consisteix en afegir una nova [[veu (polifonia)|veu]] sobre el cant gregorià<ref>{{Ref-llibre |cognom=Collins |nom=Irma H. |títol=Dictionary of Music Education |url=http://books.google.es/books?id=-b22AQAAQBAJ&dq=Organum+one+added+voice+to+enhance+the+harmony&hl=ca&source=gbs_navlinks_s |llengua=anglès |editorial=Dictionary of Music Education |data=2013 |pàgines=212 |isbn=0810886529}}</ref> a una distància de 4a o 5a. En l'organum primitiu, les veus es mouen per moviment paral·lel. |
||
* El [[discantus]] o discant, on les veus ja no es mouen per moviments paral·lels sinó per moviments contraris, normalment nota contra nota |
* El [[discantus]] o discant, on les veus ja no es mouen per moviments paral·lels sinó per moviments contraris, normalment nota contra nota |
||
* El [[motet]], compost per tres veus o més, i amb la melodia gregoriana, anomenada tenor, se situa en la veu més greu. |
* El [[motet]], compost per tres veus o més, i amb la melodia gregoriana, anomenada tenor, se situa en la veu més greu. |
||
| ⚫ | |||
| ⚫ | |||
== Referències == |
== Referències == |
||
{{referències}} |
{{referències}} |
||
| ⚫ | |||
| ⚫ | |||
[[Categoria:Teoria de la música|Polifonia]] |
[[Categoria:Teoria de la música|Polifonia]] |
||
Revisió del 15:20, 15 des 2013
La polifonia (del grec πολις [polis] = "moltes" i φονος [phonos] = "sons, melodies") és la tècnica consistent a juxtaposar dues o més línies melòdiques que interactuen en simutaneïtat. L'aparició de l'art polifònic va suposar la creació d'un nou llenguatge musical. La monofonia constituïda per una sola línia melòdica del cant gregorià, senzill i auster, representa en la música el que l'arquitectura romànica significa per a l'art de la construcció, mentre que el nou art polifònic esdevé com l'art gòtic. En els tímids inicis de la polifonia, que té el seu origen documentat a França amb Pérotin i Léonin,[1] els oients no quedaven indiferents. Pot afirmar-se que el nou llenguatge adquireix categoria artística cap a finals del segle XII i començaments del XIII.
Les primeres formes polifòniques de la música occidental són:
- L'organum, que consisteix en afegir una nova veu sobre el cant gregorià[2] a una distància de 4a o 5a. En l'organum primitiu, les veus es mouen per moviment paral·lel.
- El discantus o discant, on les veus ja no es mouen per moviments paral·lels sinó per moviments contraris, normalment nota contra nota
- El motet, compost per tres veus o més, i amb la melodia gregoriana, anomenada tenor, se situa en la veu més greu.
Referències
- ↑ López Rodríguez, Javier María. Breve historia de la música (en castellà). Ediciones Nowtilus, 2011, p. 52. ISBN 8499672353.
- ↑ Collins, Irma H. Dictionary of Music Education (en anglès). Dictionary of Music Education, 2013, p. 212. ISBN 0810886529.
Vegeu també
Pel recurs literari homònim, vegeu Polifonia (literatura)