Frederic I del Sacre Imperi Romanogermànic

Frederic I Barbaroja

Nom original	(de) Friedrich I Rotbart
Biografia
Naixement	desembre 1122 Haguenau (Sacre Imperi Romanogermànic)
Mort	10 juny 1190 (67 anys) Göksu (Regne Armeni de Cilícia)
Causa de mort	Mort accidental  (Ofegament )
Sepultura	gruta de Sant Pere
Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic
1155 (Gregorià) – 10 juny 1190 (Gregorià)
Rei dels Romans
1152 – 10 juny 1190
Duc de Suàvia
1147 – 1152
Dades personals
Religió	Catolicisme
Activitat
Ocupació	polític
Altres
Títol	Duc Comte de Borgonya Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic
Família	Dinastia Hohenstaufen
Cònjuge	Adelaida de Vohburg (1147–1153) Beatriu I de Borgonya (1156–1184)
Fills	Felip de Suàbia  ( Beatriu I de Borgonya) Otó de Hohenstaufen, I de Borgonya  ( Beatriu I de Borgonya) Beatriu  ( Beatriu I de Borgonya) Sophie of Hohenstaufen (en)  ( Beatriu I de Borgonya) Conrad II de Suàbia  ( Beatriu I de Borgonya) Frederic V de Suàbia  ( Beatriu I de Borgonya) Frederic VI de Suàbia  ( Beatriu I de Borgonya) Enric VI del Sacre Imperi Romanogermànic  ( Beatriu I de Borgonya) Agnes von Staufen (en)  ( Beatriu I de Borgonya)
Pares	Frederic II de Suàbia   i Judit de Baviera
Germans	Judith de Hohenstaufen, Bertha, duchess of Lorraine (en) , Luitgard van Schwaben (en) i Conrad I del Palatinat
Parents	Enric el Lleó (cosí germà)

Frederic I de Hohenstaufen (1122 - 10 de juny de 1190), anomenat el Barba-roja (Barbarossa en italià, Rotbart en alemany) va ser escollit Rei d'Alemanya a Frankfurt el 4 de març de 1152 i coronat a Aquisgrà el 9 de març, coronat Rei d'Itàlia a Pavia el 1154, i finalment coronat Sacre Emperador Romà pel Papa Adrià IV el 18 de juny de 1155. Va ser coronat Rei de Borgonya a Arles el 30 de juny de 1178.

Abans de l'elecció reial, era per herència Duc de Suàbia (1147–1152, com a Frederic III). Era el fill del duc Frederic II de la dinastia Hohenstaufen. La seva mare era Judith, filla del duc Enric IX de Baviera, de la casa rival de Welf, i per tant Frederic descendia de les dues famílies més importants d'Alemanya, fent-lo un candidat acceptable pels prínceps electors.

Biografia

Elecció

Frederic va néixer el 1122. El 1147, va heretar el ducat de Suàbia i poc després va fer el seu primer viatge a l'Orient, acompanyant el seu oncle, el rei germànic Conrad III a la Segona Croada. L'expedició va resultar desastrosa, però Frederic es va distingir i va guanyar el respecte i la confiança del rei. Quan Conrad va morir el febrer de 1152, tan sols eren al seu llit de mort Frederic i el príncep-bisbe de Bamberg. Tots dos van afirmar després que en plenes capacitats mentals Conrad havia entregat la insígnia reial a Frederic, indicant que ell i no el seu propi fill de sis anys (el futur Frederic IV de Suàbia). Frederic va reclamar enèrgicament la corona, i el 4 de març a Frankfurt els prínceps electors el van designar com a nou rei germànic. La successió es va acordar en relativament poc temps, probablement perque al descendir Frederic tant de la casa Welf com de la Hohenstaufen, era acceptat per les dues parts en conflicte. Va ser coronat a Aquisgrà uns dies després.

Ansiós per recuperar el poder que l'Imperi havia ostentat durant els temps de Carlemany i Otó I, el nou emperador va considerar que era imprescindible restablir l'ordre a Alemanya abans d'estar en situació de fer valdre els drets imperials a Itàlia. Va emetre una ordre general de pau, atorgant generoses concessions als nobles. A l'exterior, Frederic va intervenir a la guerra civil damesa entre Svend III i Valdemar I de Dinamarca i va entaular negociacions amb l'emperador romà d'Orient, Manel I Comnè.

Coronació com a emperador

Escut dels emperadors de la casa de Hohenstaufen

Quan havia estat elegit, Frederic havia comunicat la notícia al Papa Eugeni III, però no havia demanat la confirmació papal. El març de 1153, Frederic acordar amb el Vaticà les condicions de la seva coronació, que es van posar per escrit al Tractat de Constança (batejat amb el nom de la ciutat on Barba-roja va jurar el document). El tractat establia que a canvi de què el papa el coronés emperador, Frederic es comprometia a sotmetre Roma i entregar la ciutat al papa, combatre les ambicions bizantines sobre la península itàlica, i a no firmar tractats de pau amb els enemics de l'Església (principalment els habitants de Roma i els normands de Sícilia).

Frederic també havia obtingut el consentiment papal per l'anul·lació del seu matrimoni sense fills amb Adelaida de Vohburg (a través de la qual havia obtingut el domini de la major part de l'Alsàcia), basant-se en rebuscades al·legacions de consanguinitat (el seu rebesavi era germà de la seva re-rebesàvia). Un cop obtinguda la nul·litat i malgrat les condicions del Tractat de Constança, va reprendre les negociacions amb Constantinoble proposant de casar-se amb una princesa bizantina. Les negociacions van resultar infructuoses.

El 18 de juny de 1155 el papa Adrià IV el va coronar emperador del Sacre Imperi Germànic a la Basílica de Sant Pere. Just després de la coronació el poble de Roma es va alçar en armes, pretenent de capturar el Papa. Fins a la nit les tropes imperials i papals van combatre els romans. Un cop restablerta la calma, Barba-roja va renunciar a retornar el govern de la ciutat al Papa incomplint el Tractat de Constança.

Retorn a Alemanya

Va abandonar Itàlia la tardor de 1155 quan el desordre tornava a imperar a Germània, especialment a Baviera. El ducat de Baviera va ser traspassat d'Enric II Jasomirgott, marcgravi d'Àustria, al cosí de Barba-roja Enric el Lleó, duc de Saxònia, de la Casa de Welf.

El 9 de juny de 1156 Frederic es va casar amb Beatriu de Borgonya, filla i hereva de Renald III, afegint a les possessions imperials el comtat de Borgonya que s'estenia des de Besançon al Mediterrani.

El cisma papal

El Juny de 1158 Frederic inicià una segona campanya italiana, acompanyat d'Enric el Lleó. L'expedició, destinada a reforçar el domini imperial a la península, va capturar la ciutat rebel de Milà i va establir oficials de l'imperi a les ciutats del nord d'Itàlia. L'ambició de Frederic xocava amb els interessos papals sobre alguns territoris en disputa.

Amb la mort accidental del papa Adrià IV el 1159, es va convocar un conclave. Els cardenals estaven dividits entre una majoria favorable a Alexandre III, enemic declarat de Barba-roja i oponent de les pretensions imperials sobre Itàlia, i els partidaris de Víctor IV del partit imperial. Alexandre va ser escollit, però el poble de Roma va aclamar a Víctor. Frederic va convocar un concili a Pavia per solucionar el conflicte (l'autoritat de l'emperador per convocar un concili no estava clara). A Pavia, es va barrar l'entrada als partidaris d'Alexandre de manera que Víctor va ser elegit. Tanmateix, l'acord del concili va ser ignorat pel clergat italià i francès, i també part de l'alemany. Els esforços de Frederic de fer que Enric II d'Anglaterra i Lluís VII de França no reconeguessin Alexandre també van fracassar.

La pau amb el Papa i el conflicte amb Enric

Monument a Frederic a Sinzig

El 1175, Frederic van iniciar una nova expedició a Itàlia (la cinquena) i la Lliga Llombarda es va formar per oposar-s'hi. Amb el refús d'Enric el Lleó a prendre-hi part, la campanya va ser un fracàs. El 29 de març del 1176 Frederic va patir una dura derrota a la Batalla de Legnano, prop de Milà, on va ser ferit i durant un temps donat per mort. No li va quedar altre remei que iniciar negociacions de pau amb Alexandre III i la Lliga Llombarda. Per la Pau de Venècia l'emperador i el papa es van reconciliar amb un mutu reconeixement de drets. Les ciutats llombardes van continuar lluitant fins que el 1183 Frederic els hi va permetre elegir se seus propis magistrats mitjançant la Pau de Constança.

Frederic no va perdonar a Enric el Lleó per no haver-lo ajudat el 1174. Al 1180 Frederic va acabar de consolidar un poderós estat que comprenia Saxònia, Baviera, i territoris substancials del nord i l'est d'Alemanya. Aprofitant l'hostilitat de la resta de prínceps alemanys envers Enric, Frederic el va jutjar in absentia per un tribunal de bisbes i prínceps que el van condemnar i desposseir de les seves terres. Enric, veient-se abandonat pels seus aliats, va haver de rendir-se el novembre de 1181 davant l'exèrcit imperial que el seu cosí havia reunit. Va passar tres anys a l'exili a la cort del seu sogre Enric II d'Anglaterra, fins que se li va permetre tornar a Alemanya on va acabar els seus dies amb el títol menor de Duc de Brunswick.

Croada i mort

Un cop fetes les paus amb el Papa, Frederic es va embarcar en la Tercera Croada (1189), que seria coneguda com la Croada dels Tres Reis al participar-hi també Felip August de França i Ricard Cor de Lleó d'Anglaterra.

Deixant el seu fill Enric VI com a regent, Frederic va organitzar un gran exèrcit de 100.000 homes i va iniciar la marxa cap a Terra Santa. Frederic havia desafiat per carta a Saladí a disputar un combat singular entre ells dos a la plana egípcia de Zoan.

Frederic es va obrir pas pels territoris bizantins i va morir, abans de poder enfrontar-se amb Saladí, el 10 de juny de 1190 ofegat al riu Saleph poc després de vèncer Qutb al-Din a la batalla d'Iconium, prenent la ciutat al soldà seldjúcida, Kilij Arslan II. Les circumstàncies exactes de la seva mort són desconegudes. Algunes versions parlen de què es va ofegar mentre es banyava, i d'altres diuen que el seu cavall el va llençar a l'aigua mentre creuava el riu. Segons el cronista Ali ibn al-Athir l'aigua arribava just a la cintura, de manera que es possible que el contrast entre la calor que feia i l'aigua gèlida li hagués provocat un atac de cor (tenia 67 anys).

La mort de Frederic va portar al caos al seu exèrcit. Desorganitzats, atemorits, i atacats pels turcs molts alemanys van desertar, van morir, o fins i tot van cometre suïcidi. El fill de Barba-roja Frederic VI de Suàbia va liderar els pocs soldats que quedaven dels que havien iniciat la marxa fins a Acre. Amb l'objectiu d'enterrar Barba-roja a Jerusalem es va posar el seu cos en vinagre dins d'un barril per preservar-lo, però l'intent va fracassar. La seva carn es va acabar enterrant a l'església de Sant Pere d'Antioquia, els seus ossos a la catedral de Tir, i el seu cor i entranyes a Tars.

Família

Avantpassats

4. Frederic I, duc de Suàbia

2. Frederic II, duc de Suàbia

10. Enric IV del Sacre Imperi Romanogermànic

5. Agnès d'Alemanya

11. Berta de Savoia

1. Frederic I del Sacre Imperi Romanogermànic

12. Güelf I, duc de Baviera

6. Enric IX, duc de Baviera

13. Judit de Flandes

3. Judit de Baviera

14. Magnus, Duc de Saxònia

7. Judit de Friül

Núpcies i descendència

• Primeres núpcies: Adela de Vohburg. Matrimoni anul·lat, sense descendència
• Segones núpcies: Beatriu de Borgonya.
  • Sofia de Hohenstaufen (1161-1187): Casada el 1187 amb el magrave Guillem VI de Montferrat
  • Beatriu de Hohenstaufen (1162-1187): Promesa amb Guillem II de Sicília, va morir abans del matrimoni.
  • Frederic V, duc de Suàbia (1164-1170): Duc de Suàbia. Morí als sis anys.
  • Enric VI, emperador romanogermànic (1165-1197): Emperador, rei d'Alemanya, i rei de Sicília.
  • Frederic VI, duc de Suàbia (1167-1191): Nascut amb el nom de Conrad, va prendre el nom del seu germà al succeïr-lo al ducat de Suàbia.
  • Otó I, comte de Borgonya (1170-1200)
  • Conrad II, duc de Suàbia i Rothenburg (1173-1196)
  • Felip de Suàbia (1177-1208): duc de Suàbia i rei d'Alemanya el 1198.
  • Agnès de Hohenstaufen (1180-1184): Promesa amb Emeric d'Hongria, va morir abans del matrimoni.

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Frederic I del Sacre Imperi Romanogermànic

Precedit per: Conrad III	Rei d'Alemanya "Rei dels Romans" 1152–1169	Succeït per: Enric VI
Precedit per: Conrad III	Rei d'Itàlia 1154–1186
Precedit per: Lotari II	Emperador del Sacre Imperi 1155–1190
Precedit per: Frederic II	Duc de Suàbia 1147–1152	Succeït per: Frederic IV
Precedit per: Beatriu I	Comte de Borgonya 1156–1190	Succeït per: Otó I

Plantilla:Enllaç AB Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD