Divorci

El Divorci és la dissolució del matrimoni. En la majoria dels països, el matrimoni és una unió entre dues o més persones amb un reconeixement social, cultural i jurídic, que té per fi proporcionar un marc de protecció mútua o de protecció de la descendència. A vegades els cònjuges (o un d'ells) poden desitjar desfer el vincle matrimonial, la qual cosa porta a terme, si en la legislació està permès, a través de la figura del divorci. En alguns ordenaments jurídics el divorci no està permès, entenent que el matrimoni no pot dissoldre's per la simple voluntat de les parts.

Història

La institució del divorci és gairebé tan antiga com la del matrimoni, si bé moltes cultures no ho admetien per qüestions religioses, socials o econòmiques. La majoria de les civilitzacions que regulaven la institució del matrimoni mai la van considerar indissoluble, i la seva ruptura generalment era sol·licitada pels homes. Encara que en algunes d'elles, el naixement d'un fill li atorgava al vincle el caràcter d'indissoluble.

Generalment, el motiu més comú de divorci era l'adulteri, encara que en moltes societats antigues també era motiu de mort, com en l'antiga Babilònia, on el divorci podia ser demanat per qualsevol dels cònjuges, però l'adulteri de les dones era penat amb la mort.

Els celtes practicaven l'endogàmia (matrimoni de persones d'ascendència comuna o naturals d'una petita localitat o comarca), excepte els nobles que solien tenir més d'una esposa. Era habitual la pràctica de contreure matrimoni per un període establert de temps, després del qual els contraients eren lliures, però també era habitual el divorci.

A Amèrica, els asteques només podien tenir una esposa i la hi denominava Cihuatlantli, només podien tenir un nombre determinat de concubines, la quantitat que poguessin mantenir. En aquest context, no desconeixien el divorci, però havia d'assolir-se per sentència judicial, que els habilitava per a contreure novament matrimoni. Els homes hebreus, en canvi, podien repudiar les seves esposes sense necessitat d'argumentar-ne causa. També existia el divorci per mutu acord, però les raons de les dones eren sotmeses a una anàlisi més rigorosa que les de l'home. També a l'antiga Grècia existia el divorci per mutu acord i al repudiació, però l'home havia de restituir el dot a la família de la dona en cas de separació. A Roma no hi havia divorci sinó fins al segle II aEC i va tenir similars característiques que a Grècia, encara que les dones que eren riques per herència del seu pare i descontentes amb els seus esposos, solien abandonar-los i divorciar-se d'ells sense més inconvenients.

En els inicis del cristianisme, el divorci era admès, però amb el temps l'església el va prohibir. A partir del segle X, eren els tribunals eclesiàstics qui tramitaven els divorcis, no sense grans disputes de diferents sectors de l'església cristiana. A partir del Concili de Trento, en 1563, es va imposar la teoria del caràcter indissoluble del vincle, encara que es va admetre la separació de cossos. No obstant això, la Reforma protestant de Martí Luter, va admetre el divorci encara que únicament en casos molt greus. Aquesta reforma, fins i tot va provocar que Anglaterra abracés la mateixa degut al fet que el seu rei, Enric VIII desitjava divorciar-se de la seva esposa, Catalina, i l'Església de Roma no l'hi permetia.

A Espanya el Forum Iudicum l'admetia en casos de sodomia del marit, inducció a la prostitució de la dona i adulteri d'aquesta. Posteriorment el Codi de les Set Partides el va prohibir.

Itàlia en 1970 i Espanya en 1980 van ser alguns dels últims països europeus en aprovar-lo definitivament. En 1796, França va incorporar la ruptura del vincle matrimonial en la llei promulgada el 20 de novembre, que va servir d'antecedent a moltes de les legislacions vigents. Avui dia es pot tramitar a Espanya el divorci a través de la web. Són múltiples les webs que oferixen aquest servei.

Tramitació

El divorci es tramita davant un tribunal civil -també dit de família a les grans ciutats- i la petició pot ser presentada per un dels cònjuges o per ambdós d'acord mutu. En cas que no hi hagués acord caldria celebrar un judici i el jutge hauria de determinar la guarda i custòdia dels fills, l'atribució de l'habitatge familiar, les pensions (d'aliments i compensatòria) i el patrimoni. En aquest judici s'obté l'estat de divorciat, no ja de solter, i es queda habilitat per a un nou matrimoni civil, fins i tot amb la mateixa persona de la qual es divorciés.Si va haver comunitat de béns, generalment es divideixen els béns materials en parts iguals, encara que de mutu acord poden dividir-se en altres percentatges. En la majoria de les legislacions, el capital obtingut durant el matrimoni pertany per igual a ambdós cònjuges, no així els béns provinents d'herències que pertanyen enterament al cònjuge que els rebés. A Catalunya regeix el règim de separació de bens.

No obstant això en algunes legislacions es permet les capitulacions matrimonials o acords prenupcials on els cònjuges poden determinar tota mena de qüestions inherents als béns anteriors al matrimoni i també als obtinguts amb posterioritat, àdhuc es pot establir indemnitzacions davant una eventual ruptura del vincle que els unia. En el cas que la parella hagués concebut fills, s'estableixen els règims de visita d'un dels cònjuges i les obligacions pecuniàries de manutenció que corresponguin a cadascun, fins a tant els fills no tinguin independència econòmica i puguin atendre les seves pròpies despeses, moment en el qual els cònjuges deixen de tenir l'obligació legal de mantenir-los econòmicament. Aquesta obligació, en molts casos, no s'extingeix si el fill té algun patiment que li impedís mantenir-se per els seus propis mitjans. El divorci ha causat grans polèmiques en els països majoritàriament catòlics, doncs l'Església Catòlica no considera possible el divorci de les persones.

Causes

Les causals de divorci poden ser moltes, però en la majoria dels casos es tracta de problemes de convivència dels integrants de la parella, ja sigui per la relació entre ells o per factors externs a la parella. Segons la legislació de cada país, és causa de divorci el mutu acord; la bigàmia; l'adulteri; el delicte d'un cònjuge contra un altre; la malaltia física o mental, que posi en risc la vida de l'altre cònjuge; la violació dels deures inherents al matrimoni; injúries greus; abandó de família; etc. La legislació estatal actualment ja no demana cap causa i serà suficient invocar la mancança d'afectio maritalis.

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Divorci