Mitridates VI Eupàtor

Bust romà (segle I) de Mitridates amb els trets d'Heracli

Mitridates VI Eupator (Mitridates VIII) també esmentat com Mitridates VI Dionís i modernament com Mitridates el Gran, fou rei del Pont del 121 aC al 63 aC, fill i successor de Mitridates V Evergetes. Quan fou proclamat rei tenia 11 anys segons Estrabó

Els regents, autors de la mort del seu pare, van voler controlar el país però sembla que se'n va sortir eludint els intents de ser enverinat mitjançant antídots, i va aconseguir finalment el poder. La seva afició preferida era la cacera. Es va criar a Sinope i va tenir una educació probablement del tipus grec. Es diu que dominava unes 25 llengües i que feia els tractats amb les tribus que li estaven sotmeses a cadascuna en el seu propi llenguatge o dialecte.

A la mort de la seva mare va aconseguir el poder que va assegurar amb l'assassinat del seu germà. Els romans van recuperar Frígia que feia uns anys havia estat cedida al Pont i aquest regne abraçava llavors el Pont, Paflagònia (que era un regne vassall), part de Capadòcia i una petita part de Frígia. Volia sotmetre als veïns però el regne de Bitínia i el regne de Capadòcia gaudien de la protecció de Roma i es va dirigir a l'est, on vivien tribus bàrbares: els colquis, i tribus caucàsiques o escites fins al riu Tanais.

El rei de l'Armènia Menor, Antípater, li va cedir el seu regne. El rei Parisades V del Bòsfor i les ciutats gregues d'Òlbia i Quersonès es van sotmetre voluntàriament a la seva autoritat per rebre el seu ajut contra els sàrmates i roxolans.

La guerra contra aquestos pobles fou encarregada per Mitridates als seus generals Diofant i Neoptòlem, que van tenir un èxit complert i van portar els exèrcits del Pont del Tanais al Tyras (Dniester), van derrotar els roxolans i van establir el Quersonès Tauric com a tributari del Pont. Una fortalesa coneguda com la Torre de Neoptòlem a la boca del Tyras fou segurament el límit oriental de les seves conquestes; amb els getes i altres tribus va tenir amistoses relacions i la seva influencia arribava fins a la frontera de Tràcia i Macedònia. A la mort de Parisades V del Bòsfor (108 aC) l'escita Saumac va intentar usurpar el tron però fou derrotat per Mitridates que va annexionar el regne (va regnar com a Mitridates I del Bòsfor). En aquesta època el regne vassall de Paflagònia fou unit també al Pont be per deposició o be per extinció de la dinastia local (Mitridates al·legava que li havia deixat el darrer rei en testament); una part del regne fou cedida a Bitínia però de fet va romandre sota reis locals sota pressió dels romans que protegien al príncep Astreodó.

En aquestos anys Mitridates va reforçar les seves aliances especialment amb Tigranes II d'Armènia al que va donar a la seva filla Cleòpatra en matrimoni. També va fer aliança amb el Regne d'Ibèria del Caucas i amb els parts. Capadòcia fou objecte de la seva ambició i Ariarates VII va morir jove el 99 aC suposadament enverinat per un emissari de Mitridates VI Eupator de nom Gordi, i el va succeir el seu germà Ariarates VIII sota regència de la mare Laodice del Pont, germana de Mitridates, però aquesta es va posar sota protecció de Nicomedes III de Bitínia. El 97 aC Mitridates VI Eupator va entrar al país suposadament per ajudar al seu nebot contra Bitínia però en realitat amb intenció d'ocupar-lo. Ariarates VIII se'n va adonar aviat i li va declarar la guerra, però després d'unes setmanes de lluita ambdós reis es van reunir a una tenda per negociar la pau; en aquesta tenda Mitridates, ajudat pel seu fidel Gordi (Gordius), va assassinar a Ariarates VIII i amb ell es va extingir la línia de reis de Capadòcia originada en Datames. Mitridates va proclamar rei a un dels seus propis fills amb el nom d' Ariarates IX, sota la regència de Gordi. El 96 aC els nobles capadocis van elegir rei a Ariobarzanes I Filoromà, i van enviar una ambaixada a Roma per demanar un rei, doncs consideraven que només un rei podia assegurar l'estabilitat; mentre Mitridates al·legava davant els romans que el seu fill era descendent per línia materna de Ariarates VI.

El Senat romà va donar permís al poble de Capadòcia per governar-se en la forma que lliurement escollissin. Així fou reconegut Ariobarzanes I. Mitridates VI el va combatre i amb l'ajut del rei Tigranes II d'Armènia el va foragitar del país, i va tornar a proclamar al seu fill Ariarates IX (vers 94 aC), però el 92 aC Ariobarzanes I fou restaurat per Luci Corneli Sul·la. El 88 aC Mitridates va ocupar el país i va tornar a proclamar rei a Ariarates IX, però al any següent va proclamar l'annexió de Capadòcia al Pont. A la mort de Nicomedes III de Bitínia (91 aC) el va succeir el seu fill gran Nicomedes IV però Mitridates va donar suport a la revolta del seu germà Sòcrates que va assolir el poder el 90 aC. El senat romà va aprovar un decret ordenant la restitució de Nicomedes IV i d' Ariobarzanes I i se li va encarregar la feina a Mani Aquil·li mentre el governador de la província d'Àsia, Luci Cassi, havia de donar-li suport. Mitridates va haver de permetre el restabliment de Nicomedes IV i d'Ariobarzanes I (89 aC). Sòcrates es va refugiar a la cort de Mitridates.

Nicomedes IV amb el suport dels romans va envair el Pont (88 aC) . Mitridates no va oferir resistència i Nicomedes va arribar fins Amastris i va enviar a Pelòpides com ambaixador als romans per demanar explicacions; com que no se li van donar va esclatar la guerra (88 aC). El primer que va fer fou envair Capadòcia que va ocupar fàcilment i va quedar annexionada; els seus generals Neoptòlem i Arquelau van expulsar a Nicomedes IV de Bitínia amb un exèrcit de 250.000 homes i 40.000 cavallers, després de derrotar-lo junt amb els seus aliats romans Aquil·li i Mancí a la vora del riu Amneius a Paflagònia; Sòcrates fou restaurat. Nicomedes va fugir del país cap a Pèrgam i Aquil·li fou perseguit per Neoptòlem i va haver de presentar batalla en situació desavantatjosa sent altre cop derrotat. Mitridates es va apoderar de Frígia i Galàcia i va envair la província romana d'Àsia on el descontentament general dels habitants per les exaccions dels governadors romans li van posar les coses fàcils i va dominar la província quasi sense oposició; Quint Oppi o Aquil·li, els principals caps romans, van caure en mans de Mitridates (tardor del 88 aC).

El senat romà va nomenar a finals d'any a Sul·la per dirigir la guerra. Mentre Mitridates acabava de sotmetre els territoris ocupats, i només la ciutat de Magnèsia del Sipilos i algunes ciutats de Lícia romanien lleials a Roma; entre les illes, Rodes i Kos van romandre al camp romà i Mitridates va decidir atacar-les. Cos fou ràpidament sotmesa, però els rodis tenien una flota poderosa i estaven disposats a resistir. Mitridates va agafar el comandament de la flota personalment i va intentar la conquista de Rodes però va haver d'abandonar el setge; tot seguit va fer un atac a Patara a Lícia també sense èxit i finalment va deixar el comandament al seu general Pelòpides i va anar a passar el hivern a Pèrgam.

Allí va desplegar un gran luxe i es va casar amb Monima, una dona grega d'Estratonicea. Fou en aquest temps quan Mitridates va ordenar matar a tots els residents romans i Italians a Àsia en un sol dia. Memnó i Valeri diuen que van morir unes vuitanta mil persones i Plutarc eleva la quantitat a cent cinquanta mil. Això creava una barrera per una futura reconciliació i Mitridates no va descuidar els preparatius per un futur enfrontament. Abans de l'arriba de Sul·la va aixecar tropes i va reunir vaixells i a la primavera del 87 aC va poder enviar al general Arquelau a Grècia amb un poderós exèrcit i flota.

Durant les operacions a Grècia d'Arquelau el rei li va enviar contínuament reforços i va enviar un segon exèrcit sota el comandament del seu fill Arcàties, am bordes d'avançar per Tràcia i Macedònia, però aquest intent va quedar diluït per la mort d'Arcàties.

El 86 aC el general Taxiles va seguir el mateix camí amb un exèrcit de 110000 homes que es van poder ajuntar a les forces d'Arquelau, però els exèrcits del Pont foren derrotats per Sul·la a Queronea. Quan Mitridates va tenir notícia de la derrota va fer noves lleves i va poder enviar un altre exèrcit de 80000 homes cap a Eubea, dirigit per Dorilau. Però la derrota va produir una forta desmoralització entre els seus aliats, i ciutats com Efes i Tral·les i l'illa de Quios, entre d'altres, van expulsar als governadors pòntics. Mitridates havia fet matar als tetrarques de Galàcia on havia establert com a governador al grec Èumac, però ara els gàlates es van revoltar i un dels principals caps, Deiotarus I va derrotar a Èumac i va entrar en contacte amb els romans, i de fet això va suposar la pèrdua de la regió per Mitridates.

D'altra banda mentre Sul·la era a Grècia, el partit popular que governava a Roma sota Luci Corneli Cinna, va enviar un exèrcit a Àsia dirigit per Luci Valeri Flac, que després fou suplantat per Fímbria, que el va assassinar. Fímbria va avançar cap a Bitínia (85 aC) i Mitridates va enviar contra ell un poderós exèrcit dirigit pel seu fill Mitridates el Jove, però aquest fou totalment derrotat per Fímbria que va prosseguir el seu avanç i va assetjar Pèrgam.

Mitridates el rei va fugir d'aquesta ciutat cap a Pitane on fou assetjat per Fímbria. Si aquest hagués obtingut la cooperació de Lucul·le, qüestor de Sul·la i comandant de la flota romana de la mar Egea, hauria capturat al rei i hauria posat fi a la guerra, però Lucul·le no va voler cooperar amb un general del partit popular i el rei va poder escapar cap a Mitilene. Allí va rebre notícia de la destrucció dels seus exèrcits a Grècia, prop d'Orcomen, i aquest desastre i els progressos a Àsia de Fímbria el van impulsar a demanar la pau mentre els romans encara restessin dividits. Va encarregar les negociacions al general Arquelau que era a Eubea, i es va signar un tractat preliminar pendent de l'aprovació reial; però el rei va refusar rendir la flota (un dels pactes) i Sul·la es va preparar per renovar les hostilitats.

A la primavera del 84 aC Sul·la va creuar l'Hel·lespont però Arquelau va gestionar una entrevista personal entre el general romà i el rei del Pont a Dardanos a la Troade i allí finalment els termes de la pau foren definitivament establerts en l'anomenat tractat de Dardanos. Mitridates consentia abandonar les seves conquestes a Àsia, Ariobarzanes I era restablert a Capadòcia, Galàcia restaria sota influència romana, Bitínia tornava a Nicomedes IV i en general Mitridates conservaria només els territoris que tenia al començar la guerra i pagaria dos mil talents com a despeses de guerra; setanta vaixells de la flota del Pont totalment equipats s'havien d'entregar als romans. Això fou el final de la primera guerra mitridàtica. Sul·la va derrotar tot seguit a Fímbria, va restablir als reis de Capadòcia i Bitínia (Sòcrates es va refugiar altra cop a territori del Pont on Mitridates va ordenar la seva execució), i va deixar encarregat a Luci Murena de l'administració d'Àsia, retornant a Roma on un mesos després va derrotar els populars i va assolir la dictadura.

A partir d'aquell moment Mitridates va dirigir la seva atenció a les províncies més llunyanes: la Còlquida i el Bòsfor Cimmeri. Els colquis s'havien revoltat però es van sotmetre quan Mitridates els va donar un rei propi en la persona del seu propi fill Mitridates el Jove. Quan va sospitar que el seu fill es volia fer independent, el va cridar a la cort i el va empresonar i després el va fer matar, i va encarregar el govern, amb àmplia autonomia, a diversos aristòcrates locals fidels, cadascun en un districte. El regne del Bòsfor estava també revoltat.

Progressivament va reunir exèrcits i una flota per sotmetre les províncies rebels. Aquest preparatius van despertar l'alarma dels romans que van sospitar que anaven dirigides contra ells i amb aquest motiu i amb el pretext de què els pòntic encara no havien abandonat tota Capadòcia, Murena va envair el Pont (83 aC). Murena es va apoderar de Comana del Pont i va creuar l'Halis i va assolar la regió. Murena estava ara assessorat pel general Arquelau, que havia passat al servei dels romans després de sospitar que el rei el volia fer matar. Mitridates, que no estava preparat per reprendre la lluita, no va oferir resistència i va enviar a Roma ambaixadors per queixar-se; el 82 aC va arribar un llegat romà que tenia autoritat sobre Murena i el rei esperava que la lluita s'acabaria, però contràriament Murena va continuar els atacs; Mitridates va haver de respondre. L'exèrcit reunit per Mitridates va xocar contra els romans a la vora de l'Halis i els romans foren totalment derrotats. Murena es va retirar amb dificultat cap a Frígia deixant Capadòcia en mans de Mitridates que es va apoderar de part del país i l'haguera ocupat totalment si no hagués arribat el llegat Aule Gabini amb ordes de Sul·la a Murena de parar la guerra; Mitridates va consentir la retirada de Capadòcia i va acabar així la segona guerra mitridàtica.

Mitridates va preparar llavors la submissió del Bòsfor, que després del 84 aC s'havia re-voltat. El 81 aC el regne fou ocupat militarment i Macares, fill de Mitridates, fou establert com a rei. Després va fer una expedició contra una tribu guerrera de les muntanyes del Caucas anomenada pels romans achaeanus (potser els aghuans), però allí fou derrotat. Mitridates no va descuidar reforçar el seu exèrcit per una eventual nova guerra amb els romans, i dotar al seu exèrcit d'un ferma disciplina com l'exèrcit romà. Així va reclutar milers de bàrbars i els va entrenar a la manera romana, ajudat per antics militars del partit popular com Luci Magi i Luci Fanni, antics companys de Fímbria que al ser aquest derrotat per Sul·la s'havien refugiat amb el rei del Pont. Mitridates va enviar també (a instancia de Magi i Fanni) una ambaixada a Hispània, on Sertori mantenia la lluita pels populars, i es va concretar una aliança. El rei va tractar d'obtenir una ratificació del senat romà a l'acord signat amb Sul·la però formalment aquesta ratificació mai es va produir.

A la mort de Sul·la el 78 aC Mitridates va descartar que la pau es pogués mantenir. Llavors va instigar a Tigranes II d'Armènia a envair Capadòcia; l'expedició de Tigranes va fer nombrosos captius que foren portats a poblar la nova capital armènia Tigranocerta. El 74 aC va morir el rei Nicomedes IV de Bitínia sense hereus i va deixar el regne a Roma. Mitridates va al·legar que la reina Nisa, l'esposa de Nicomedes IV, tenia un fill legítim, i en suport d'aquest fill va envair el país i va ocupar el regne annexionant la costa fins a Heraclea del Pont, deixant només sense ocupar la península de Calcedònia on van arribar milers de refugiats que fugien dels pòntics. Mitridates disposava d'un exèrcit de 120000 infants ben entrenats, de 16000 cavallers i un centenar de carruatges escites. Tenia també milers d'auxiliars de les tribus dels calibis, aqueans, armenis, escites i sàrmates. La flota de Mitridates tornava a ser poderosa i dominava la mar. Quan els consols Cotta i Lucul·le van estar preparats i Cotta va poder presentar batalla a les portes de Calcedònia, fou greument derrotat per terra i mar i es va haver de tancar darrere les muralles de la ciutat.

Mitridates inicialment el va assetjar però després va canviar de idea i va marxar contra Cízic que va assetjar per terra i mar; els enginys de setge, dirigits per Nicònides, eren novedosos i hàbilment utilitzats. Però Lucul·le, que venia de Frígia en suport de Cotta, va agafar una avantatjosa posició prop del camp de Mitridates i li va impedir rebre subministraments per terra quedant dependent dels subministraments per mar. Els atacs dels pòntics a la ciutat van fallar i quan la gana va afectar a les tropes, el rei va haver d'abandonar el setge (73 aC); una part de l'exèrcit fou atacat i destruït per Lucul·le, i la resta es va retirar per la costa patint contínuament els atacs de Lucul·le i va tenir fortes baixes quan van creuar els rius Aesepus i Granicus.

El rei va marxar per mar a Parium on va reunir noves forces; va deixar part de la seva flota sota el comandament de Vari (Varius) per mantenir posicions a l'Hel·lespont i la mar Egea, i es va retirar amb la resta, en direcció a Perint, que va atacar sense èxit i després cap a Nicomèdia però fou tallat per l'exèrcit roma de Cotta que havia rebut reforços de Lucul·le dirigits per Triari i Voconi Barba; aquestos darrers havien ocupat Prúsies i Nicea de Bitínia i estaven disposat a assetjar al mateix Mitridates a Nicomèdia; mentre la flota de Vari fou derrotada a Ténedos, i per seguretat va abandonar la zona i es va dirigir per mar al Pont; durant el viatge una violenta turmenta li va fer perdre uns quants vaixells i es va haver d'escapar en la galera lleugera d'un capità pirata. Va capturar per sorpresa la ciutat d'Heraclea del Pont, que s'havia declarat neutral, i que va haver d'acceptar guarnició pòntica. Després va retornar a Sinope.

Destruït el seu exèrcit ara no tenia medis per oposar-se al avanç dels romans de Lucul·le però va desplegar altre cop la seva energia inesgotable i va aixecar un altre exèrcit i encara que va deixar la zona costanera oberta als romans, es va fer fort a l'interior, amb seu a Cabeira on progressivament va anar rebent tropes de tots els districtes. Va demanar ajut al seu fill Macares del Bòsfor i al seu cunyat Tigranes II d'Armènia. Mentre Lucul·le va assetjar sense èxit Amisos i a la primavera del 72 aC va abandonar la zona per anar cap a l'interior i es va situar en posició oposada a Cabeira. Com que Mitridates tenia millor cavalleria Lucul·le va evitar la batalla a la plana i durant un temps es va lliurar una guerra estratègica entre les dues parts per tallar una a l'altre els subministraments; finalment un fort destacament reial fou destruït i Mitridates va decidir abandonar el seu camp cap a un altra posició, però aquesta orde fou interpretada com una derrota i el seu exèrcit en pànic es va dispersar i Lucul·le va poder fàcilment eliminar a nombrosos grups separats.

Mitridates es va poder escapar d'un tumult en el que va estar a punt de caure en mans dels romans. Per dissuadir als seus perseguidors va tirar monedes o objectes valuosos al seu darrere que els romans es van entretenir a agafar. Mitridates va arribar sa i estalvi a Comana on va poder reunir 2000 cavallers. Lucul·le el perseguia i Mitridates va enviar al seu fidel eunuc Bacquides a matar a les seves dones i germanes que havia deixat a Farnàcia, i ell mateix va fugir cap a Armènia (finals del 72 aC). Així va acabar la tercera guerra mitridàtica.

Tigranes va rebre a Mitridates amistosament però poc disposat a entrar en guerra contra Roma. Li va assignar residència i servidors però no el va voler rebre personalment. Appi Claudi Pulcre fou enviat al rei armeni a demanar la entrega de Mitridates i la seva arrogància va molestar a Tigranes que es va decidir a preparar la guerra. Després d'un any i vuit mesos sense veure al rei armeni, Mitridates fou portat a la seva presencia i els dos homes van preparar la lluita (69 aC). Mitridates va aconsellar evitar un enfrontament decisiu amb Lucul·le però Trigranes no el va escoltar i fou derrotat a Tigranocerta. Aquesta derrota va fer veure a Tigranes que els consells de Mitridates eren bons i de fet l'estratègia de la guerra va passar a Mitridates. Al hivern del 69 al 68 aC es va aixecar un nou exèrcit armeni, es va introduir la disciplina a la manera romana, i es va demanar el suport del rei dels parts.

El 68 aC Lucul·le va creuar el Taure i va entrar al cor d'Armènia i va derrotar a Tigranes i Mitridates al sud d'Artaxata, però a mesura que avançaven va arribar al hivern i les condicions es van fer dures, els soldats romans van amenaçar amb el motí i el general romà es va haver de retirar a Mesopotàmia on va assetjar als aliats a Nisibis. Aquesta fortalesa es va demostrar quasi impossible de conquerir i Mitridates mentre se'n va anar al Pont amb un exèrcit i fàcilment es va apoderar dels seus antics dominis defensats pel romà Fabi, lloctinent de Lucul·le; el poble descontent de l'opressió dels romans li va donar suport i milers de persones es van unir al rei en la lluita; fins i tot els mercenaris tracis al servei de Fabi es van passar a Mitridates i aquest va derrotar a Fabi i va quedar assetjat a Cabeira. Triari, un altre general romà, va avançar en suport de Fabi amb un exèrcit de reserva i el rei es va retirar cap a Comana on va passar el hivern (68 a 67 aC).

A la primavera del 67 aC es va reprendre la guerra i Triari va voler atacar a Mitridates abans de l'arribada de Lucul·le i fou completament derrotat; la destrucció de l'exèrcit romà hauria estat completa si el rei no hagués estat ferit en la persecució, que per aquesta causa es va aturar. Els romans van perdre set mil homes entre els quals nombrosos oficials; el seu camp fou capturat. L'arribada de Lucul·le des de Mesopotàmia va impedir a Mitridates seguir el seu avanç i es va retirar a l'Armènia Menor on es va establir a una fortalesa anomenada Talaura, esperant les forces de Tigranes. S'esperava que Lucul·le continuaria l'ofensiva, però l'actitud propera al motí entre les seves tropes ho va impedir. Així a l'arribada de Tigranes, els dos reis van poder ocupar fàcilment el Pont i Capadòcia sense oposició. Al final de l'any Mitridates tornava a ser amo del seu antic regne.

El 66 aC la guerra fou confiada pels romans a un general destacat: Gneu Pompeu. Aquest va prendre com a primer mesura assegurar l'amistat del rei Fraates III de Pàrtia, el que podia obligar a Tigranes a haver de lluitar a la seva frontera oriental. En aquestes condiciones Mitridates va fer propostes de pau, però Pompeu no les va voler escoltar, excepte la rendició incondicional i l'entrega de tots el desertors romans. El rei del Pont no va acceptar. Disposava d'un exèrcit de trenta mil homes i dos mil cavallers amb el que no es podia enfrontar als romans. Així que es va retirar cap a la frontera d'Armènia; però en tot el camí fou atacat pels romans pels passos que ja havien estat ocupats per forces romanes; la major part de l'exèrcit de Mitridates fou aniquilat i el mateix rei es va escapar només amb uns quants cavallers i la seva concubina Hipsicratea, podent arribar a la fortalesa fronterera de Sinòria on se li van anar unint les forces que havien estat dispersades. Però en aquest moment Tigranes II, que sospitava que Mitridates fomentava les intrigues del seu fill per enderrocar-lo va refusar acceptar-lo al seu regne i Mitridates va haver d'entrar a Còlquida des de on podria marxar al Palus Maeotis i al Regne del Bòsfor. Ja segur va passar de Fasis cap a Dioscúria o Dioscúries (la ciutat grega més oriental) on va passar el hivern (66 a 65 aC) dedicat a reclutar soldats i una petita flota.

Amb aquestes forces va poder creuar per la força o per persuasió pels territoris de les tribus bàrbares entre el Caucas i el Bòsfor Cimmeri, i va poder arribar a la ciutat de Fanagòria. Allí el seu fill Macares, que era el rei, havia fet submissió a Lucul·le, i ara, al arribar el seu pare, va fugir i poc després es va suïcidar. Mitridates es va establir com a rei a Panticapea, la capital del Bòsfor.

Mentre Pompeu estava ocupat lluitant contra Tigranes i per aquest costat Mitridates no tenia res a témer. Pompeu va derrotar a Tigranes i va conquerir Síria. El 64 aC Mitridates va enviar ambaixadors a Pompeu demanant la pau que acceptaria en termes similars als concedits a Tigranes (possessió dels seus dominis hereditaris sota protectorat romà). Pompeu va exigir que el rei anés en persona a fer acte de submissió i Mitridates s'hi va negar. Mentre Pompeu establia la província del Pont (una part la va cedir a Deiotarus I de Galàcia), Mitridates començava els preparatius per un altra guerra.

Mitridates planejava avançar pel nord de l'Euxí a través del país dels sàrmates i els getes que estaven en bons termes amb Mitridates i havien ja estat contactats pels seus generals Diofant i Neoptòlem, i envair territori roma per Il·líria cap a Itàlia. Els seus projectes es van veure aturats per un violent terratrèmol que va destruir moltes ciutats i viles dels seus dominis, terratrèmol al que va seguir una malaltia del rei. Finalment al 63 aC estava preparat per la guerra amb 36000 homes i una bona flota.

Fou en aquell moment quan una revenja privada va derivar en revolta a Fanagòria. Els fills de Mitridates que dominaven la ciutadella, es van haver de rendir i la revolta es va traslladar a altres ciutats. Mitridates va renovar la seva aliança amb les tribus escites de la regió als que va enviar alguna de les seves filles com a garantia sota la custòdia d'alguns eunucs; aquestos van trair al seu rei i van entregar a les filles del rei als romans. Una conspiració més important, dirigida per Farnaces, fill favorit i príncep hereu, fou descoberta i els seus principals organitzadors executats, però Mitridates va perdonar al seu fill; aquest immediatament es va revoltar i bona part de l'exèrcit se li va unir; tenia també el suport popular a Panticapeum on els plans militars del rei es veien com un afer perillós. Farnaces fou proclamat rei (Farnaces I del Bòsfor, després també Farnaces II del Pont) mentre Mitridates es refugià a una torre; el seu fill li va enviar diversos missatges i el vell rei, que sàvia que només podia esperar el captiveri o la mort va escollir aquesta i es va enverinar, però com que havia acostumat el seu cos al verí, aquest no va fer efecte, i va ordenar a un dels seus mercenaris gals que el matés; el mercenari el va matar amb la seva pròpia espasa. El seu cos fou enviat per Farnaces a Pompeu a Amisos com a prova de submissió, i Pompeu el va enterrar amb els honors deguts al mausoleu dels seus ancestres a Sinope.

Va tenir nombroses dones i concubines de les que se'n coneixen només algunes: Laodicea (executada aviat), Berenice, Monima (assassinades a Farnàcia per evitar que caiguessin en mans dels romans), Estratonicea, i Hipsicratea. Entre els fills Arcàties (mort a Grècia); Mitridates el Jove (rei de Còlquida, executat per odre del pare), Xifares (executat per orde del pare), Macares (Rei del Bòsfor que es va suïcidar abans de ser executat), Artafernes, Cir, Darios, Xerxes, Oxatres (els cinc van caure en mans de Pompeu) i Farnaces, el seu successor. De les filles es coneixen Cleòpatra (esposa de Tigranes II d'Armènia), Dripetina (assassinada per l'eunuc Menòfil), Cleòpatra Menor, Mitridatis, Nisa (les tres es van enverinar amb el seu pare el 63 aC), Orsabaria i Eupatra (presoneres de Pompeu).

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mitridates VI Eupàtor