Gegant roig: diferència entre les revisions
m Corregit: peratura son suficien -> peratura són suficien |
m Corregit: mes -> més calma. La fase dur |
||
| Línia 6: | Línia 6: | ||
Dos fenòmens són responsables de l'augment substancial de la radiació de l'estrella (que pot arribar a una radiació 1000 vegades superior a la del Sol). Primerament, la combustió en capes de l'hidrogen. I en segon lloc, la contracció del cor d'heli, alliberant una important quantitat d'energia gravitacional. Aquestes dues fonts d'energia radioactiva cap a l'exterior produeixen una pressió interna que fa augmentar la radiació de l'estrella. L'estrella és llavors molt més lluminosa a causa de l'augment de la seva superfície i, paradoxalment, la temperatura de superfície disminueix. Com a resultat, l'estrella esdevé més grossa, més «freda» i per tant de color més vermell; d'ací el nom de gegant vermella. |
Dos fenòmens són responsables de l'augment substancial de la radiació de l'estrella (que pot arribar a una radiació 1000 vegades superior a la del Sol). Primerament, la combustió en capes de l'hidrogen. I en segon lloc, la contracció del cor d'heli, alliberant una important quantitat d'energia gravitacional. Aquestes dues fonts d'energia radioactiva cap a l'exterior produeixen una pressió interna que fa augmentar la radiació de l'estrella. L'estrella és llavors molt més lluminosa a causa de l'augment de la seva superfície i, paradoxalment, la temperatura de superfície disminueix. Com a resultat, l'estrella esdevé més grossa, més «freda» i per tant de color més vermell; d'ací el nom de gegant vermella. |
||
Si una estrella es d'una massa inferior a 2,5 [[massa solar|masses solars]], l'aportació d'[[heli]] al nucli procedent de la [[Fusió nuclear|fusió]] de l'hidrogen de l'escorça pot provocar el que s'anomena un '''flaix d'heli''': una combustió ràpida de l'heli en el nucli quan les condicions de pressió i temperatura són suficients. L'esclat de l'estrella augmenta ràpidament. L'estrella comença llavors un breu període de combustió d'heli. Després, comença una nova pujada dins la branca de les gegants. Les estrelles més massives que les 2,5 masses solars entren dins la fase de fusió de l'heli d'una manera |
Si una estrella es d'una massa inferior a 2,5 [[massa solar|masses solars]], l'aportació d'[[heli]] al nucli procedent de la [[Fusió nuclear|fusió]] de l'hidrogen de l'escorça pot provocar el que s'anomena un '''flaix d'heli''': una combustió ràpida de l'heli en el nucli quan les condicions de pressió i temperatura són suficients. L'esclat de l'estrella augmenta ràpidament. L'estrella comença llavors un breu període de combustió d'heli. Després, comença una nova pujada dins la branca de les gegants. Les estrelles més massives que les 2,5 masses solars entren dins la fase de fusió de l'heli d'una manera més calma. |
||
La fase durant la qual una estrella pobre en [[metal·licitat|metalls]] consumeix heli es denomina ''branca horitzontal'', car dins el [[diagrama de Hertzsprung-Russell]] aquestes estrelles es troben sobre una línia quasi horitzontal. Les estrelles riques en metalls no se situen pas sobre la branca horitzontal, més aviat en un mateix indret del diagrama de Hertzsprung-Russell. |
La fase durant la qual una estrella pobre en [[metal·licitat|metalls]] consumeix heli es denomina ''branca horitzontal'', car dins el [[diagrama de Hertzsprung-Russell]] aquestes estrelles es troben sobre una línia quasi horitzontal. Les estrelles riques en metalls no se situen pas sobre la branca horitzontal, més aviat en un mateix indret del diagrama de Hertzsprung-Russell. |
||
Revisió del 12:16, 16 gen 2014
En astronomia, una gegant vermella és una estrella gegant que ha evolucionat sortint de la seqüència principal.
Es tracta d'estrelles d'una massa almenys igual a la del Sol que, després d'haver esgotat l'hidrogen del seu nucli, comença a consumir l'hidrogen de l'escorça en torn al nucli ric en heli.
Dos fenòmens són responsables de l'augment substancial de la radiació de l'estrella (que pot arribar a una radiació 1000 vegades superior a la del Sol). Primerament, la combustió en capes de l'hidrogen. I en segon lloc, la contracció del cor d'heli, alliberant una important quantitat d'energia gravitacional. Aquestes dues fonts d'energia radioactiva cap a l'exterior produeixen una pressió interna que fa augmentar la radiació de l'estrella. L'estrella és llavors molt més lluminosa a causa de l'augment de la seva superfície i, paradoxalment, la temperatura de superfície disminueix. Com a resultat, l'estrella esdevé més grossa, més «freda» i per tant de color més vermell; d'ací el nom de gegant vermella.
Si una estrella es d'una massa inferior a 2,5 masses solars, l'aportació d'heli al nucli procedent de la fusió de l'hidrogen de l'escorça pot provocar el que s'anomena un flaix d'heli: una combustió ràpida de l'heli en el nucli quan les condicions de pressió i temperatura són suficients. L'esclat de l'estrella augmenta ràpidament. L'estrella comença llavors un breu període de combustió d'heli. Després, comença una nova pujada dins la branca de les gegants. Les estrelles més massives que les 2,5 masses solars entren dins la fase de fusió de l'heli d'una manera més calma.
La fase durant la qual una estrella pobre en metalls consumeix heli es denomina branca horitzontal, car dins el diagrama de Hertzsprung-Russell aquestes estrelles es troben sobre una línia quasi horitzontal. Les estrelles riques en metalls no se situen pas sobre la branca horitzontal, més aviat en un mateix indret del diagrama de Hertzsprung-Russell.
Durant la seva evolució, una estrella es pot trobar moltes vegades dins la «fase gegant» si és abastament massiva per poder provocar la fusió dels elements més pesants que l'heli. En aquest cas, en el diagrama de Hetzsprung-Russell, l'estrella es troba sobre la branca asimptòtica de les gegants, on les inicialment més massives poden arribar a l'estat Wolf Rayet.
Vegeu
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gegant roig |