Partit Whig anglès

La paraula Whig té origen en la manera despectiva de referir-se a aquest sector polític per part dels oponents. Sorgeix dels covenanters presbiterians (els suplicants) que van marxar des del sud-oest d'Escòcia sobre Edimburg el 1648 en el que es va conèixer com el "whiggamore raid", utilitzant els termes whiggamore i whig (conductor de cavall en gaèlic) com a denominació de menyspreu que designava al Kirk Party, facció presbiteriana radical dels covenanters escocesos, que efectivament van acabar fent-se amb el poder. Així, podem comparar als grups socials que més van lesionar el poder reial durant la dictadura, i fent el símil, representen els sectors socials que més s'oposen al poder desmesurat del rei a l'Anglaterra de final del segle XVIII.

Durant la crisis de la llei d'exclusió de 1678-1681, el sobrenom es va donar a Anglaterra a les agrupacions que amb el temps es van convertir en el partit whig britànic, considerant que Shaftesbury va ser-ne el fundador. Defensaran els drets del Parlament i voldran excloure al pretendent Duc de York a ser rei per evitar l'absolutisme. Representen als "dissenters" (dissidents) religiosos i per tant no adscrits a la confessió tradicional anglicana a més dels comerciants. Rebutjaven l'anglicanisme intervencionista de l'església oficial i la monarquia absoluta.

Impulsaren la proclamació del Bill of Rights (Declaració de drets) que s'erigiria com una nova empenta per consolidar unes constitucions bàsiques al país, alhora que recolzaren i protagonitzaren la revolució de 1688. Per als Whig la revolució de 1688 no fou un episodi aïllat, un cicle que es va tancar en el mateix moment en què la revolució va concloure. La revolució del 1688 és la plataforma que utilitzaran els Whig per avançar i evolucionar políticament i institucional cap a un règim més obert i amb unes bases més sòlides i àmplies. D'altra banda, la interpretació estricte dels fets de la revolució té unes connotacions pròpies. Per als Whig el rei és un servidor del poble que hi està vinculat a través d'un contracte que es fixa a les constitucions. Aquí no hi juga el paper diví, i per tant, és l'incompliment del contracte per part del rei el que permet a la nació canviar el contracte o escollir un nou rei.

El filòsof John Locke (1632-1704) és un dels personatges que més va influir en el pensament dels whig i va assentar les bases del liberalisme polític tan favorable a les classes socials que els propis whig representaven. En el seu Tractat del Govern Civil va proposar un sistema polític que assegurava les llibertats i els dret dels individus. Pensava que els membres d'una societat estableixen entre sí un contracte, pel qual delegaven el poder en els governants. Per això l'acció dels governants calia ser controlada pels representants del poble, i si el govern era injust el poble tenia el dret a rebel·lar-s'hi.

En la seua Carta sobre la Tolerància de 1689, Locke afirma: "Per hom, l'Estat és una societat d'homes constituïts únicament amb la finalitat d'adquirir, conservar i millorar els seus propis interessos civils. Per interessos civils entenc la vida, la llibertat, la salut i la prosperitat del cos; i a la possessió de bens externs, com el diners, la terra, la casa, el mobiliari i objectes."

Durant el segle XVIII, els grups comercials i manufacturers més poderosos van poder assolir el govern parlamentari amb la finalitat de promoure els seus interessos econòmics. Es van eliminar privilegis reials, aristocràtics i de les corporacions artesanals, els monopolis, les prohibicions, els peatges i els controls de preus, que obstaculitzaven la llibertat de comerç i indústria. Es van crear i enfortir instruments que servien pel desenvolupament de les noves activitats econòmiques: es va crear el Banc d'Anglaterra i es varen generalitzar les societats anònimes, es va difondre la tolerància religiosa i es va protegir i fomentar el progrés de la ciència.

L'Estat anglès va promoure especialment el desenvolupament del comerç i de la indústria manufacturera. L'Acta de Navegació, sorgida del règim d'Oliver Cromwell el 1651, es va mantenir i ampliar. Establia que el transport de totes les mercaderies procedents de o destinades a Anglaterra es faria exclusivament amb vaixells anglesos, i així trobem el desenvolupament d'una flota mercant que converteix a Anglaterra en la propietària dels mars del món.

Des del 1700, a més, el Parlament britànic va prohibir exportacions de llana en brut i va organitzar l'establiment d'artesans estrangers per desenvolupar la indústria tèxtil. Els compradors de deute públic de l'Estat i els accionistes del Banc d'Anglaterra van formar una classe nova de capitalistes, interessats en el triomf de Guillem. El rei sosté els whig en el poder i el Partit Tory a l'oposició que seguien propers als Estuards.

Els whig es va anar formant a partir dels habitants de las ciutats i petits propietaris rurals, defensors dels drets del Parlament i acèrrims enemics de l'autoritarisme monàrquic. Apareixeran com autèntics triomfadors en dues dates tan emblemàtiques com 1688 i 1714 al consolidar la victòria del constitucionalisme sobre l'absolutisme que s'erigirà com un senyal d'identitat, i contribueixen a l'assentament de la dinastia Hannover, apartant definitivament als Estuards catòlics de la Corona britànica.

Durant tota la primera meitat del segle XVIII van ser el grup hegemònic en el poder, guanyant-se la confiança del rei i assentant el seu poder enfront de les pretensions dels Estuard o persuadint els Tory perquè els acceptessin. Destaquen, com ja hem vist, personatges com Robert Walpole, Henry Pelham o William Pitt "el vell" que consolidarien la forma de fer dels whig i el poder parlamentari. A més, prendran durant el XVIII la imatge de ser el partit del país, és a dir, els veritables representants de la voluntat de la població i els defensors dels interessos de les classes "productives" davant les rendistes.

Hem d'entendre que tot i les corrupcions que poguessin anar entorn dels whigs i els seus governs, a més del faccionalisme i personalismes que els caracteritzaven, aquest grup foren els artífex del constitucionalisme sorgit del XVIII. La corrupció d'altra banda, tot i utilitzar-se, evidentment, per aconseguir beneficis personals i avantatges, és cert que va afavorir també a la presa de consciència d'uns sectors que calia que estiguessin units per governar. L'enllaç econòmic i personal va motivar per una banda la relaxació de les posicions i per altre l'interès a entrar en el Parlament britànic per rebre aquests beneficis. Sense voler-ho i de manera contradictòria, l'intent de submissió dels Comuns via suborns implicava, alhora, que el suport parlamentari era necessari per governar, essent centre d'interès polític.

Varen ser un element de transformació del món anglès i durant el seu poder hegemònic no van desaprofitar la situació per enfortir el sistema institucional anglès del qual ara els britànics en poden parlar amb orgull. Certament no van estar sols i els Tory en són un altre element transcendental. Tanmateix, la marca whig s'ha d'escriure al costat dels primers anys de construcció institucional britànica.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Partit Whig anglès