Manbij

Manbij (àrab منبج) és una ciutat de Síria a la governació d'Alep que anteriorment es va dir Hieràpolis o Hieròpolis (Ιεράπολη Συρίας). Per la ciutat antiga vegeu: Hieràpolis de Síria. La seva població és de 74.575 habitants (estimació 2009).

Història

És probable que es tracti de la població coneguda en temps dels assiris sota el nom de Napiggi (Nappigi) o Nampigi. Sota Salmanasar V (727-722 aC) s'anomenava Lita Ashur. El nom siríac sembla derivar de l'arrel assíria, doncs el nom Mabbog (Mabog) o Manbog voldria dir "aigua brullant" i derivaria de napaja (brullar). El nom apareix en diversos textos sota formes diferents com Manbaj, Manbij, Manbej, Mambij, Membij, Meenbij, Membîj, Munbej, Manbesja, Manbesjum, Menba, Manba, Manbegj i Bugúk Munbedj i potser alguna més.

Just abans d'Alexandre el Gran estava en mans d'un dinasta local de nom Abd Hadad, adorador d'Hadad, deu del clima, que hi va encunyar moneda. Durant temps fou un lloc de culte d'Atargatis i d'Hadad, deïtats siríaques. En època hel·lenista, portava el nom d'Hieròpolis (Ἱερόπολις, Ciutat del Santuari) que li va donar Seleuc I Nicàtor, després modificat a Hieràpolis (Ἱεράπολις, Ciutat Sagrada) i tenia un paper militar i els grecs la van dotar d'un doble recinte i un temple, que fou saquejat per Cras abans de marxar amb les seves legions contra els parts i morir assassinat el 53 aC. La pax romana la va mantenir com una població de pas, principalment comercial, però també base per les guerres contra els parts. al segle III Septimi Sever la va convertir en un bastió contra els perses sassànides i una de les principals bases del limes de Calcis. Llavors s'esmenta sovint com Bambyce o Bambuke deformació de nom siríac.

Fou la base de Julià l'Apòstata en la seva campanya contra Ctesifont el 363 i es va estar uns dies a la ciutat a la casa del notable local Sopater, pupil de Iàmblic; en aquesta expedició va trobar la mort. Fou part de la província Cirrèstica (Cyrrhestica) i a meitat del segle IV Constanci II la va elevar a capital de la província Eufratense (Eufratensis). Quant es va establir el cristianisme com a religió oficial, Hieràpolis no va tardar a recuperar el seu nom siríac de Bambyce o Manbyce (Mabog o Mabbog). El 451 era bisbe metropolità Esteve de Hieràpolis i a la fi del segle V hi vivia un teòleg peculiar, el monofisita Filoxè de Mabbog que va traduir al siríac el Nou Testament i va morir exiliat a Tràcia el 523.

L'abril del 531 fou ocupada per Kobad I de Pèrsia però Belisari va poder aturar la invasió i va infligir una derrota seriosa als perses a Cal·línic prop de la confluència del Balikh i l'Eufrates. El 532 Khusraw o Cosroes I Anushirwan (el Just) va proposar a Justinià I un tractat de pau perpetu del qual un monument commemoratiu s'havia d'erigir a Manbij; però el 540 Cosroes va atacar la ciutat quant estava governada pel general Buzes, lloctinent de Belisari, i es va escapar de la dominació persa pagant un tribut al rei persa, sent llavors abandonada. Es creu que fou durant aquesta ocupació quan fou edificat pels akasira sassànides un temple del foc. El nom persa fou Manbik del que va derivar l'àrab Manbij. Els antics cultes van desaparèixer el 540 entre els quals el famós culte fàlic de la deessa Síria (Dea Syria), descrit a l'obra de Lucià de Samosata, De Dea Syria.

Conservava certa importància al tenir aigua abundant, el que permetia a les caravanes abastir-se, però en el curs del segle V i de part del segle VI els emperadors bizantins van tenir la ciutat principalment com a base militar. El 612 els perses van envair Síria, entrant a Jerusalem el 5 de maig del 614 i van ocupar Alexandria (617-619) a Egipte. Heracli va poder restaurar la situació i va retornar a Bizanci al tractat de pau del 628 i el març del 630 l'emperador va anar a Manbij per rebre la verdadera creu de la que els perses s'havien apoderat a Jerusalem el 614. S'esmenta a la ciutat una església de Santa Maria i una de Sant Tomàs (encara al segle IX es conservava una bonica església de fusta).

Vers el 637 va caure en mans dels àrabs quan fou atacada per Iyad ibn Ghanim enviat com avantguarda per Abu Ubayda ibn al-Djarrah i va capitular; el tractat fou ratificat pel Abu Ubayda quan va arribar a la ciutat; l'entorn fou ocupat per tribus iemenites especialment els Banu Taghlib. Els habitants van demanar al califa Umar poder fer el comerç dins del califat i va gaudir d'una considerable autonomia fins que Yazid I ibn Muàwiya (680–683) va crear el djund (província militar) de Kinnasrin, i Manbij hi fou agregada.

El 748 fou devastada per un terratrèmol que va destruir diversos edificis entre els quals l'església jacobita (que es van ensulsir durant l'ofici, amb els fidels dins). El 786 Harun al-Rashid va reorganitzar la frontera septentrional i va separar Manbij del djund de Kinnasrin, esdevenint llavors capital del territori dels Awasim, format per les fortaleses fronteres amb els bizantins a Síria i al-Jazira. El 789/790 va nomenar governador Abd al-Malik ibn Salih ibn Ali, un abbàssida que més tard fou fou governador de Síria i l'alta Mesopotàmia pel califa al-Amin (811-812). Abd al-Malik va construir diversos edificis a Manbij però la ciutat estava destinada sobretot a servir de base a les expedicions anuals de l'estiu (saifa) que eren ràtzies de saqueig i no expedicions militars organitzades per una ocupació permanent. El territori depenent de Manbij anava d'Alep a Sadjur (a l'Eufrates). A la presó de la ciutat va morir el 838 l'abbàssida al-Abbas ibn al-Mamun, implicat en una conspiració fracassada contra el seu oncle al-Mútassim.

Síria fou ocupada per l'emir tulúnida d'Egipte Ahmad ibn Tulun amb l'excusa de fer la gihad (877/888) i entre les places ocupades hi havia Manbij. Dels tulúnides va passar als ikxídides que la van perdre davant el hamdànida Sayf al-Dawla; el 945 es va signar la pau entre els egipcis i els hamdànides i Sayf al-Dawla es va veure reconegut un ampli territori que anava dels Awasim amb Antakya i Manbij, amb Alep de capital. Sayf el Dawla va donar la part oriental dels Awasim al seu cosí Abu Firas (de 16 anys) el 947. L'estiu de 954 Manbij fou la base d'una expedició contra les tribus nizarites del Diyar Mudar i del desert sirià. Sota la dinastia hamdànida, Manbij va adquirir prosperitat mercès als seus recursos agrícoles (abundant per l'existència d'aigua) i com a centre de caravanes de la zona de frontera de Mesopotàmia i Síria, i prou propera a Alep i a un pas de l'Eufrates anomenat Djisr Manbij o Kalat Nadjm. A la segona meitat del segle la regió fou sotmesa als saquejos de la tribu dels ukayl (Banu Uqayl), Banu Kalb, Banu Kilab i Banu Numayr. Kalbites i kilabites es repartien la ciutat.

El 962 el general Nicèfor Focas (després emperador Nicèfor II), en el marc de la seva ofensiva de 962-963, va capturar Marash, Duluk, Aintab i Manbij i va arribar fins als afores d'Alep. Manbij estava llavors en poder d'Abu Firas, el cosí i lloctinent de Sayf al-Dawla que fou fet presoner (va restar set anys captiu a Constantinoble). El 966 Nicèfor Focas, ja emperador, va acampar davant Manbij i es diu que es va fer portar la tela sagrada amb la imatge de Crist (al-Kirmida) però segons Lleó el Diaca fou Joan I Tzimisces que vi obtenir aquesta imatge quan el 974 va ocupar la ciutadella de Manbij, on va trobar també les sandàlies de Crist i els cabells de Sant Joan Baptista, tot el qual fou portat com a relíquies a Bizanci. Durant tota la segona part del segle X Manbij fou un dels objectius bizantins.

Els fatimites van ocupar la Síria del nord el 1015 i els mirdàsides (Salih ibn Mirdas) van esdevenir senyors d'Alep el 1023 i la tardor del 1024 es va apoderar de Manbij. Per un acord entre Rashid al-Dawla Mahmud, mirdàsida d'Alep, i el seu oncle Abu Duaba Atiyya senyor de Rakka, Manbij va passar a aquest darrer el 1063 o 1064. Al final de 1068, en el marc de l'ofensiva bizantina a Cilícia i Síria del nord, Manbij va ser ocupada per Romà IV Diògenes, que va reforçar la ciutadella assegurant les comunicacions entre al-Ruha i Antakya establint guarnició a Artah, a l'est d'Antioquia. Poc després la ciutat fou confiada al príncep local armeni al servei de Bizanci, Filaretos. Presoner l'emperador Romà IV a la batalla de Manzikert l'agost de 1071, Romà va cedir Alep a Alp Arslan que de fet ja l'havia ocupat. S'hi va construir una petita mesquita obra de Salih fill de Muhammad Sharif al-Adhami. La ciutat fou confiada a amirs turcs que van restaurar la ciutadella però el 1075 fou ocupada pels mirdàsides; el 1080 la va ocupar Tutush I, però segurament fou evacuada el 1081 després de la derrota davant Alep i devia passar a Sharaf al-Dawla Muslim ibn Kuraysh dels Banu Ukayl de Mossul.

El 1085 estava encara en mans del ukàylida Muslim ibn Kuraysh que governava entre Mossul i l'Eufrates incloent el Diyar Rabia i al-Jazira. El 1086 el sultà seljúcida Malik Shah I va transferir la ciutat al amir Abu Said Ak Sunkur Abd Allah Kasim al-Dawla al-Hadjib, un dels seus oficials, que el 1087 fou nomenat governador d'Alep, d'Hamat i de Ladhikiyya. A la mort de Malik Shah I el 1092 la successió fou disputada i el 1094 el seu germà Tadj al-Dawla Tutush I va derrotar a Ak Sunkur que fou executat, i va ocupar Mandbij.

Vers el 1100 aspiraven a dominar Manbij l'atabeg de Mossul, Djawali, i Ridwan, fill i successor de Tutush a Alep, i a més els francs o croats. El setembre de 1108 Djawali es va apoderar de Balis, que pertanyia a Ridwan d'Alep, i aquest va demanar ajut a Tancred de Galilea , regent del principat d'Antioquia. Balduí I de Jerusalem i Joscelí I de Courtenay (després Joscelí I d'Edessa) senyor de Turbessel es van unir a Djawali que era a Manbij junt amb Sadaka el xeic dels debuïns Banu Mazyad o mazyàdides. El 1110 Ridwan va atacar el principat d'Antioquia i Joscelí va baixar des de Tell Bashir (Turbessel) i va atacar Manbij i Balis, que a l'any següent (1111) foren ocupades. Manbij fou incorporada al comtat d'Edessa i al bisbat de Turbessel (Tell Bashir) dependent del patriarca llatí de Constantinoble. Però al cap de poc els francs van perdre Manbij que ja no van recuperar mai més encara que un bisbe llatí fou consagrat en exili durant un cert temps (fins al segle XIII). El 1120 Joscelí I que ara ja era comte d'Edessa, va atacar Manbij. Sembla que havia estat presoner de Dajwali però aquest el va alliberar i després de creuar l'Eufrates en direcció a Antioquia no es va poder estar de saquejar les terres de Manbij que pertanyien a Ridwan d'Alep.

El 13 de setembre de 1122, Joscelí de Courtenay i Galerà del Puiset, senyor de Bira (al comtat d'Edessa) van intentar capturar a l'emir ortúquida Nur al-Dawla Balak ibn Bahram ibn Ortuk, però fou aquest el que els va sorprendre i els va fer presoners, portant-los a Kharpert, sota custodia del seu lloctinent Hassan ibn Gümüshtegin, seguits per Balduí II de Jerusalem que fou capturat quan va intentar alliberar-los el 18 d'abril de 1123. Mig centenar d'armenis van aconseguir apoderar-se de la ciutadella per un ardit i alliberar als presoners francs; Joscelí va poder fugir i arribar fins a Edessa per demanar ajut, mentre que Balduí i Galerà es van quedar per defensar la ciutadella, però foren obligats a rendir-se abans d'arribar ajut, i capturats de nou. En revenja Joscelí I va assolar la regió d'Alep i Manbij. El 1124 l'ortúquida Nur al-Dawla Balak, nebot d'Ilghazi (Balak va esdevenir emir d'Alep a la mort d'aquest el novembre del 1122) va decidir atacar Tell Bashir i va confiar un exèrcit al seu cosí Husam al-Din Timur Tash al que va demanar que convidés a Hassan ibn Gümüshtegin a acompanyar-lo; aquest es va excusar i es va fer sospitós i Timur Tash el va arrestar i va ocupar Manbij on Isa ibn Gümüshtegin, el germà de Hassan, es va fer fort a la ciutadella i va cridar en ajut a Josceli I, oferint retornar-li la ciutat si expulsava a les tropes que l'atacaven. Joscelí va avançar contra Manij acompanyar de Godofreu el Monjo senyor de Marash i va xocar amb les forces de Balak (març/abril del 1124) que estaven a punt d'atacar la ciutadella. Joscelí i els seus foren derrotats. A la lluita va morir Godofreu però Joscelí va poder fugir cap a Tell Bashir (Turbessel). Balak va atacar llavors la ciutadella junt amb Timur Tash, però durant l'atac una fletxa el va matar (6 de maig de 1424) i l'exèrcit es va desbandar. Timur Tash va portar el cos a Alep i el va succeir mentre Hassan i el seu germà Isa quedaven en poder de Manbij.

El 1126 l'atabeg Ak Sunkur al-Bursuki de Mossul, en camí a Síria, va passar per Manbij. L'abril del 1127, Imad al-Din Zengi I (Zanki) que havia esdevingut atabeg de Mossul i emir d'Alep va atacar Manbij que va ocupar poc després. El 1131 Joscelí I d'Edessa va assetjar Tell Aran entre Manbij i Alep; una ensulsida en les feines de sapa va causar greus ferides al comte que fou traslladat a Edessa on al llit de mort encara va dirigir la defensa de la fortalesa de Kaisun, quan la seva sola presència va fer retrocedir als atacants, morint en aquesta tasca.

El 1142 la regió fou atacada per Joan II Comnè però no va ocupar la ciutat. El 1144 la ciutat va aportar un contingent de turcmans a l'exèrcit de Zengi. Quan aquest va morir el 1146 el seu fill Nur al-Din Mahmud va anar d'Alep a al-Ruha per assetjar-la i va passar per Manbij. L'amir de Manbij, Hassan, fidel aliat de Nur al-Din, va ocupar Edessa el 1151 i va posar fi al comtat. El 1158 l'emir-governador d'Alep, Madj al-Din Abu Bakr ibn al-Daya, germà de llet de Nur al-Din, fou advertit per l'amir de Manbij d'una conspiració contra el seu senyor, que mercès a aquesta delació va poder ser avortada el febrer del 1159, en un moment que Nur al-Din estava malalt. Hassan al-Manbidji va morir el 1167 i llavors Nur al-Din va donar la ciutat i dependències en ikta (feu) al seu fill Ghazi ibn Hassan, però aquest es va revoltar i Nur al-Din va haver d'anar en persona a Manbij junt amb Madj al-Din Abu Bakr i Asad al-Din Shirkuh, i va ocupar la ciutat després d'un setge en regla (1168) donant-la en ikta a Kutb al-Din Inal ibn Hassan, germà del revoltat, que havia restat lleial. Nur al-Din va fer reforçar les defenses de la ciutat i va fer construir un avant mur de protecció (com havia fet a Alep); també hi va construir una madrassa xafiïta per a Ibn Abi Asrun i Kutb al-Din Inal en va fer una pels hanafites.

El 26 d'abril de 1176 Saladí va iniciar una ofensiva a Síria del nord contra Sayf al-Din d'Alep. Manbij estava en mans de Kutb al-Din Inal, enemic constant del sobirà aiubita, i en va iniciar el setge. Inal va accedir a rendir-se i entregar el seu tresor a canvi d'un salvaconducte. Saladí va acceptar per guanyar temps i evitar la lluita i va autorizar l'emir a anar a Mossul. L'11 de maig de 1776 entrava a Manbij on va trobar un important botí. Saladí va cridar al seu nebot Taki al-Din Umar ibn Turan Shah i li va donar diversos feus a Síria amb centre a Hamat (1178) però incloent Manbij. El 1181 Taki al-Din Umar (Al-Mudhàffar Taqí-d-Din Úmar) estava a Manbij i volia barrar el pas cap a Alep a Izz al-Din Ibrahim ibn al-Mukaddam, però fou derrotat i va haver de retirar-se a Hamat. El 1183 Saladí va nomenar governador de Manbij al seu germà al-Adil ibn Ayyub i el 1185 hi va fer construir un minaret a la gran mesquita.

El 1190 Manbij pertanyia a Nasir al-Din ibn Taki al-Din Umar, i fou escenari d'una concentració de tropes que es preparaven per combatre a Frederic Barba-roja. El 1192 al-Malik adh-Dhàhir ibn Salah-ad-Din, tercer fill de Saladí, va intentar assegurar-se Alep en contra d'al-Adil I in Ayyub, i va buscar el suport d'al-Malik al-Mansur Muhàmmad ibn Taqí-d-Din Umar d'Hamat, però aquest que governava Manbij, es va negar a cedir-li Manbij, posició estratègica que controlava les rutes al nord-est i a la vall del Eufrates superior i al Diyar Mudar, L'abril/maig de 1193, al-Malik adh-Dhàhir ibn Salah-ad-Din i el seu germà al-Malik al-Àfdal ibn Salah-ad-Din van atacar Manbij i la ciutadella fou destruïda per no servir en endavant a un possible adversari. La ciutat sense defensa fou donada en feu però el 1195 la ciutat tornava a estar en mans d'al Mansur d'Hamat i al-Malik adh-Dhàhir la va tornar a atacar venint des de Kinnasrin, però va haver de tornar urgentment a Damasc i va abandonar les operacions. El 1199 al-Malik al-Mansur Muhammad d'Hamat va ocupar Barin a Izz al-Din Ibrahim ibn al-Mukkaddam, al que va compensar cedint-li Manbij i al cap de poc també li va donar (a petició d'al-Adil I) Famiya i Kafar Tab. Ibrahim va morir vers 1200 a Manbij i el va succeir el seu germà petit Shams al-Din Abd al-Malik. El 1201 al-Malik adh-Dhàhir d'Alep, que junt al seu germà al-Malik al-Àfdal de Damasc no reconeixien a al-Adil I, va enviar al seu amir al-Mubariz Akdja a apoderar-se de Manbij i de Kalat Nadjm, cosa que va fer; Shams al-Din Abd al-Malik fou empresonat a la ciutadella d'Alep i amb ell va acabar la nissaga dels Banu l-Mukaddam. Manbij va dependre directament del principat d'Alep però poc després adh-Dhàhir va reconèixer a al-Adil i aquest va concedir Manbij en feu a Imad al-Din ibn Sayf al-Din Ali Ahmad ibn Mashtub; el març del 1202 al-Malik adh-Dhàhir la va recuperar, i apareix ordenant algunes obres a la gran mesquita de la ciutat; va desmantel·lar la ciutadella. Adh-Dhàhir va morir el 1216.

A la fi del segle XII al-Harawi esmenta la tomba ja desapareguda d'al-Hakam ibn al-Muttalib ibn Abd Allah ibn al-Muttalib, un kuraixita notable del final de l'època dels omeies i que hauria mort a Síria. Al segle XIII per aquesta i altres raons fou centre de pelegrinatge, sent-ho també de la secta mig musulmana dels sabeus.

El juliol de 1218 l'avantguarda del sultà Izz al-Din Kaykaus I de Rüm va envair la Síria del nord i es va acostar a Manbij que li va obrir les portes; però mancada de defenses els seljúcides van haver d'abandonat la posició que va caure en mans d'al-Malik al-Àfdal, ara emir de Samosata, que hi va nomenar com a governador a un dels seus oficials de nom Sarim al-Din Manbidji que va restaurar les muralles. Quan es va acostar al-Malik al-Àixraf ibn al-Àdil (successor del seu pare com a degà dels aiubites), Sarim va fer front a les seves tropes però fou derrotat i va perdre Manbij.

El 1228 l'exèrcit de Djalal al-Din Manguberti, el khwarizmshah, va arribar a Manbij que va ocupar, però se'n va retirar al començar l'hivern. El 1234 al-Malik al-Aziz Muhammad ibn adh-Dhàhir d'Alep va rebre orde d'al-Kàmil ibn al-Àdil (d'Egipte) de reunir tropes a Manbij per atacar Tell Bashir; així es van trobar a la plana de Manbij: al-Malik al-Àixraf Musa ibn al-Àdil de Damasc, Ala al-Din Kaykubad I de Rüm, al-Malik al-Mughith ibn al-Qahir d'Homs; al-Malik al-Mudhàffar ibn Sulayman d'Hamat, i al-Malik al-Nàssir Daud (al-Nasir Dawud ibn al-Muazzam) de Kerak, sota el comandament suprem d'al-Malik al-Muazzam Turan Shah, cosí del príncep d'Alep.

El 1236/1237 es van fer obres a la gran mesquita de Manbij. El 1238/1239 al-Malik al-Muazzam Turan Shah va ocupar amb el seu exèrcit Manbij per protegir als refugiats que fugien de Rakka i Balis davant les bandes de khwarizms (corasmis); el 1240 aquestos darrers van tornar a creuar l'Eufrates, van derrotar a les tropes d'Alep i van atacar Manbij; el 8 de novembre de 1240 la població es va fer forta darrere la muralla però la ciutat fou pressa per assalt tres dies després i cremada. Els corasmis van massacrar als habitants; després van tornar a passar l'Eufrates en direcció oposada. Al-Malik al-Mansur d'Homs va recuperar la ciutat. El novembre del 1242 al-Mansur d'Homs (1240-1246) i al-Malik al-Mudhàffar ibn Sulayman d'Hamat (1229-1244) que venien de Kalat Djabar, es van aturar a Manbij abans d'anar cap a Alep. Sota els mamelucs (de fet 1250) el cadi local va tenir l'autoritat. El primer cadi del temps dels mamelucs fou Shams al-Din Abu Abd Allah Muhammad ibn Mahmud al-Isfahani (+1289) que va substituir a Awhad al-Din, cadi d'època aiubita.

Quan els mongols d'Hülegü van creuar l'Eufrates el 1259, van ocupar Balis el novembre d'aquell any i es van dirigir a Manbij que van saquejar, atacant després Tell Bashir, i després es van retirar a la seva base d'al-Ruha. El tractat del sulta Qalàwun amb Lleó I d'Armènia (o Levon I d'Armènia) el 6 de juny de 1281, Manbij era esmentada com una de les viles egípcies. A finals del 1299 fou destruïda pels mongols; aquesta destrucció, tot i que no va acabar amb la ciutat, fou prou gran perquè al temps d'Abu l-Fida, princep d'Hamat de 1310 a 1331, la capital regional fos tralladada a Antakya, mentre Manbij esdevenia una petita niyaba dependent d'Alep tot i conservant una importància estratègica a la regió de l'alt Eufrates sirià; el governador local era llavors un djundi o mukaddam investit pel tawki karim, que la governava en ikta.

El novembre de 1321 fou atacada per l'amir turcman Mintash que la va atacar i la va assetjar uns quants dies, i finalment la va ocupar i incendiar, massacrant a part de la població. Però l'amir d'al-Ruha es va enfrontar a Mintash, el va derrotar i el va fer presoner, sent enviat a Gulban (o Djulban) virrei d'Alep (finals del 1321). El 1349 Manbij va patir una plaga de llangosta i el 1350 fou la pesta negra la que la va afectar. Llavors era governador l'historiador Umar ibn Muzaffar al-Maarri Zayn al-Din al-Wardi, continuador de la crònica d'Abu l-Fida. Al segle XIV es van modificar les rutes i Manbij va deixar de ser una estació de les comunicacions postals (barid) del sultanat i per tant Ibn Battuta no hi va estar; la ruta del correu anava més al sud i passava l'Eufrates a Kalat Djabar.

El 1401 fou damnada per la invasió de Tamerlà, però es va recuperar be perquè a meitat de segle XV pagava una quantitat considerable al tresor del sultà (40.000 dinars a l'any). El 1516 va passar sota l'autoritat dels otomans i l'organització de les províncies i les modificacions de les rutes van deixar a la ciutat fore dels corrents comercials, sent cada cop més, una vila poc important.

El primer relat modern que l'esmenta el va fer H. Maundrell en el seu "Viatge des de Alep a Jerusalem" (1699) amb el nom de Mumbij. Les seves ruïnes les van descobrir Maundrell i Pococke a uns 25 km del pas de Kalat al-Enekhm. El 1794 l'esmenta el viatger Volney que es limita a dir que no ha rastre de les antigues edificacions romanes. Al segle XIX el viatger Chesney l'esmenta com un castell anomenat Kara Mambuche (o Kara Bambushe) o Büyük Munbadj, i dóna compte detallat de les restes d'edificacions (quasi totes islàmiques) que hi existeixen. Altres viatgers coincideixen amb la fertilitat, la rica vegetació i l'aigua, en contrast amb la pobressa dels habitants. Les edificacions romanes es limitaven a fonaments i restes menors a l'inici del segle XX i encara part es va perde en el següent mig segle.

A l'inici del segle XX era un kada del wilayat d'Alep. La població era en part kurda i en part turca arabitzada als que s'havien ajuntat després de la guerra russoturca (1877–1878) famílies txerquesses (circassianes) musulmanes traslladades al lloc des del Caucas i des llavors es van anar trobar restes antigues a les ruïnes de la vella ciutat que van acabar als basars d'Alep o Aintab. El 1915, durant l'ofensiva russa, els txerquessos de Manbij per prudència i por, van emigrar més al sud, a Khanazir, a uns 50 km al sud-sud-est d'Alep, on hi havia un altre grup circassià instal·lat.

Quan es va establir el mandat frances (1921) després de la I Guerra Mundial i del període del regne de Faysal ibn Husayn, Manbij formà part de la tercera regió del govern d'Halab (Alep). El 1924 va formar part del sandjak d'Alep i després fou una de les set mintaka del muhafazat (governació) d'Alep. El 1930 Manbij, que ja tenia estació de la gendarmeria i tribunal de pau, va ser afegida al kada de Djabal Samaan dependent d'Alep. El 1932 tenia 2.000 habitants dels quals 800 eren circassians i 100 armenis. El 1945 eren 4.653 habitants; el 1960 la població al cens era de 8.577 habitants, el 1970 de 14.635 (102.730 per tot el districte) i el 1981 de 30.844 habitants. L'electrificació mercès a l'embassament de Tabka a l'Eufrates que també ha afavorit l'agricultura, i la millora de les carreteres, ha permès aquesta progressió demogràfica; el desenvolupament continuat ha comportat un èxode rural cap a la ciutat, que ha fet doblar la població en 20 anys. El 2010 supera els 75.000 habitants.

Referències

• La deessa Syria (1913)
• F. R. Chesney, Euphrates Expedition (1850)
• W. F. Ainsworth, Personal Narrative of the Euphrates Expedition (1888)
• Eduard Sachau, Reise in Syrien, &c. (1883)
• D. G. Hogarth a Journal of Hellenic Studies (1909)
• Henry Maundrell ( 1836): A Journey from Aleppo to Jerusalem: At Easter, A.D. 1697 : to which is Added an Account of the Author's Journey to the Banks of the Euphrates at Beer, and to the Country of Mesopotamia 271 pàgs.