Santa Maria de la Vega de Tarassona: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit

En línia

Revisió del 11:18, 31 ago 2014

Santa Maria de la Vega de Tarassona és un edifici monumental d'Aragó, avui catedral de la vila. Aquest edifici fou erigit per una singular excepció, fora del recinte que ocupava la primitiva i anterior catedral a l'altra vora del riu Queiles, on està situat el raval; en l'entrada del primer bisbe Miguel s'anomena Santa Maria de la Hidria, tal vegada com a derivació del grec hydros, aigua, i de la Vega o de la Huerta vers l'any 1200, indicis tots de la seva lleugera i llavors aïllada posició. A l'extrem d'un pont apareix tota la longitud del temple sobre una majestuosa escalinata, en el fons d'una vasta i bella plaça. És incert el segle de la seva fundació, doncs si bé la nota d'una antic breviari citada per Argaiz la fixa el 1235, per altra banda, la pressuposa, que fou es-començada el 1152 les paraules amb què Teresa Caxal recomana als seus néts la defensa del temple.

Arquitectura

Des de llavors continuà durant molts anys la construcció, adoptant les modificacions i els adornaments que successivament predominaven en el gust. Per desgràcia, la bellesa de la seva arquitectura exterior no s'adiu amb el punt en què està situada. Els vestigis de l'art bizantí i del gòtic, es confonen i trenquen sense regularitat; la quadrada torre s'eleva a un extrem i és d'estil mudèjar, i a l'altra cantó del cimbori, amb els seus pesats botarells, imita tant sense cap gràcia la cresteria gòtica, que es pot comparar molt bé amb un cadafal sembrat de ciris. Creix el desagrad en examinar de prop les labors i estàtues de la portada, no tant pel mal gust, que és de mitjan de segle XVI, com per la grolleria de l'execució, la portada es construí a expenses de Martín de Mezquita, tresorer i canonge de la dita església, el qual resta soterrat a l'entrada del temple sota una llosa que representa la seva imatge.

Interior

Un altre és l'espectacle que ofereix l'interior; a penes es penetra pel seu llindar, admira veure amb quina força s'eleva la nau principal en agudes ogives a una gran altura, i amb quin misteri les laterals, baixes i ombrívoles, desemboquen en l'ample creuer, prolongant-se en l'oposat front per darrere de la capella major, i amb quina gentilesa es desplega per sobre d'elles la gòtica galeria, cenyint l'absis i el creuer.

Sembla que tots els segles de fe portaren en ofrena a Déu algunes pedres per cimentar aquell bonic temple; les distintes formes de l'art cristià es combinaren en la seva erecció amb una harmonia, que sembla més aviat obra de conveni simultani que d'esforços successius. Perquè si les naus laterals, en la seva ombrívola gravetat i en els grossos fullatges de les seves columnes i en els florons de relleu que esmalten les seves arquivoltes cornises, conserven encara el caràcter bizantí, la seva esvelta volta i els seus arcs admeten ja l'ogiva, recordant varis d'ells amb la seva forma de ferradura i que amb les seves motllures acumulades l'estil aràbic, ja sia efecte de caprici fortuït, ja reminiscència d'artistes sarraïns.

El gòtic brilla sense tant amalgama en les agosarades mitges columnes que en grup de tres, arrambades al mur de la nau principal, pujant fins a rebre sobre llurs elegants capitells l'arrancada de les arcades; i no menys bonica també brilla en la bella galeria, descansant llurs ogives coronades en una simple motllura sobre els capitells d'airosa columnata, i admetent un gros balustre, que no la desdota a pesar de la seva data posterior. El gust plateresc, no trobant espai on campejar, usurpà al gòtic el finestram, el qual primitiu tipus tal vegada reté la segona arcada del creuer; i en l'enteixinat llinda de les finestres, en les seves balustrades columnes, i en les labors que encalcen la rodona llumenera interior, va sostindre sense minvà la competència.

Segle XVI

El segle XVI generalitzà la moda d'adorns de creueria i de claves daurades en les voltes sense que hi pogués mancar a aquesta Catedral el seu sostre estelat per a realçar les seves belleses, i per a última mostra de llur flexibilitat en rebre tota classe d'abillament. Als delicats grups de cilíndriques columnes, repartits per la nau principal, reemplacen per a sustentar el cimbori quatre pilars quadrats, presentant els seus plans transversalment i en cada pla cinc columnetes què, rematades unes en l'arrancada de les naus laterals i altres remuntant-se fins a les petxines de la cúpula, reuneixen admirablement les idees d'agosarada lleugeresa i grandiosa robustesa.

El cimbori, amb llur forma octagonal i el seu elegant estil, ben diferent del del seu exterior, recorda el de la Seu de Saragossa; que no degué, com aquest, la seva construcció a la munificència d'un pontífex, sinó al zel d'un canonge, de'n Juan Muñoz, el nom del qual es llegeix en el fris i el seu epitafi en el paviment. El creuer, doblant amb la seva amplada de 120 peus la de la nau del centre, és igual i està en elevació i en arquitectura dels murs i del sostre; ocupen el fons dels seus braços dues esquinçades claraboies i dues portes, de les quals una serveix d'ingres principal i l'altra comunica amb el claustre.

La comentada disposició del temple i els llunyans termes de l'àmbit semblen engrandir les seves dimensions de per si força vastes i els seus 230 peus de longitud, oferint una rica varietat de perspectives, espaioses i alegres, severes i imponents. Vers l'any 1552, amb motiu de reparar-se la capell major, revestí l'església del seu color actual, de fosc color, menys bell sempre que el natural de la pedra, s'harmonitza, tanmateix, amb els domassos de vellut vermell que decoren l'absis profund. Bellament destacaria sobre elles un retaule de cresteria, però, per desgracia, el de Tarassona, obra d'un fra Diego de Yepes, declinant del plateresc al barroc, no passa certament de regular.

Més afortunat el cor, situat en el centre de la nau principal, encara assolí qui llaurés amb un primor gòtic mènsules, guardapols i cornisa; el qui brodà els respatllers dels seients superiors amb delicats i purs arabescs; el qui coronà amb filigranats pinacles la cadira episcopal i les dues immediates. Encara no se sap si qualificar aquesta Catedral de més interessant en els seus detalls que magnifica en el seu conjunt; perquè a penes hi ha una de les seves moltes capelles que no amagui retaules gòtics, sepulcres, i que testimonii la pietat i llustre de la noblesa de Tarassona i l'opulència de les dignitats de l'església. El que no s'ha de passaren silenci és el seu quadrat i espaiós claustre construït a principis del segle XVI; és un monument que participa de municipal i eclesiàstic; perquè si arreu es veu en el reproduït blasó del bisbe Guillem Ramon de Montcada, que l'aixecà de les ruïnes en que des de segle i mig, jeia, mans dels naturals l'edificaren, i tots els veïns concorri-ren pel seu torn a l'obra, per tal de trobar en el sol descobert o a l'ombra de llurs voltes una tranquil·la sepultura.

En el dia si trobava molt desfigurat, perquè cada particular es creia autoritzat per truncar la idea de l'artífex obrint capelles o fixant retaules que designessin el lloc del seu soterrament, i tan sols alguns arcs alguns arcs conservaven els calats de guix que, a manera de gelosies, entreteixien totes les obertures i la qual gòtica varietat no perdia gens de la seva puresa per trobar-se engastats, digui'm ho així, en un marc del Renaixement.

No es reduïren a fastuoses memòries sepulcrals ni a rics ornaments i joies per al culte els llegats fets a la Catedral dels seus prelats i sacerdots; un altre més singular el deixaren en la seva antiga llibreria quan la impremta encara no havia aparegut. Rancis tractats de canons i teologia es desxifren manuscrits en pergamins sencers; colors vius i brillants daurats orlen les pàgines de bíblies i missals, conservant-se en alguns per fortuna la data del treball i el nom dels artistes; el 1474 en Diego Ramirez, prevere de Salamanca, traçava les admirables miniatures del missal del bisbe i cardenal Fèrriz, i els magnífics pontificals d'Andrés Martinez sortiren de la mà del seu capellà domèstic, Fernando Gómez de Agreda, el 1484.

Bibliografia

Enciclopèdia Espasa, Tom 59, pàgs. 595 a 598, ISBN 84-239-4559-6

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Santa Maria de la Vega de Tarassona

http://www.catedraldetarazona.es/

@@ Línia 11: / Línia 11: @@
 Sembla que tots els segles de fe portaren en ofrena a Déu algunes pedres per cimentar aquell bonic temple; les distintes formes de l'art cristià es combinaren en la seva erecció amb una harmonia, que sembla més aviat obra de conveni simultani que d'esforços successius. Perquè si les naus laterals, en la seva ombrívola gravetat i en els grossos fullatges de les seves columnes i en els florons de relleu que esmalten les seves arquivoltes cornises, conserven encara el caràcter bizantí, la seva esvelta volta i els seus arcs admeten ja l'[[Arc ogival |ogiva]], recordant varis d'ells amb la seva forma de ferradura i que amb les seves motllures acumulades l'estil aràbic, ja sia efecte de caprici fortuït, ja reminiscència d'artistes sarraïns.
-El gòtic brilla sense tant amalgama en les agosarades mitges columnes que en grup de tres, arrambades al mur de la nau principal, pujant fins a rebre sobre llurs elegants capitells l'arrancada de les arcades; i no menys bonica també brilla en l'ermosa galeria, descansant llurs ogives coronades en una simple motllura sobre els capitells d'airosa columnata, i admetent un gros [[balustre]], que no la desdota a pesar de la seva data posterior. El gust plateresc, no trobant espai on campejar, usurpà al gòtic el finestram, el qual primitiu tipus tal vegada reté la segona arcada del creuer; i en l'enteixinat llinda de les finestres, en les seves balustrades columnes, i en les labors que encalcen la rodona llumenera interior, va sostindre sense minvà la competència.
+El gòtic brilla sense tant amalgama en les agosarades mitges columnes que en grup de tres, arrambades al mur de la nau principal, pujant fins a rebre sobre llurs elegants capitells l'arrancada de les arcades; i no menys bonica també brilla en la bella galeria, descansant llurs ogives coronades en una simple motllura sobre els capitells d'airosa columnata, i admetent un gros [[balustre]], que no la desdota a pesar de la seva data posterior. El gust plateresc, no trobant espai on campejar, usurpà al gòtic el finestram, el qual primitiu tipus tal vegada reté la segona arcada del creuer; i en l'enteixinat llinda de les finestres, en les seves balustrades columnes, i en les labors que encalcen la rodona llumenera interior, va sostindre sense minvà la competència.
 ==Segle XVI ==