Theodor Adorno: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot inserta {{Projectes germans}} que enllaça amb commons:category:Theodor W. Adorno
m Robot fa desambiguació assistida de Antiguitat
Línia 11: Línia 11:
A Viena, Adorno també conegué uns altres intel·lectuals amb interessos no necessàriament lligats als cercles musicals. Assistí a les xerrades de [[Karl Kraus]], el famós satirista vienès, i conegué [[Georg Lukács]], la ''Teoria de la novel·la'' del qual havia impactat Adorno a la universitat. De tornada a Frankfurt treballà en la seva tesi doctoral sota la direcció de [[Hans Cornelius]]. Finalment, el [[1931]] obtingué la ''venia legendi'' (el diploma que l'acreditava com a professor) amb el treball ''Kierkegaard: Konstruktion des Ästhetischen''.
A Viena, Adorno també conegué uns altres intel·lectuals amb interessos no necessàriament lligats als cercles musicals. Assistí a les xerrades de [[Karl Kraus]], el famós satirista vienès, i conegué [[Georg Lukács]], la ''Teoria de la novel·la'' del qual havia impactat Adorno a la universitat. De tornada a Frankfurt treballà en la seva tesi doctoral sota la direcció de [[Hans Cornelius]]. Finalment, el [[1931]] obtingué la ''venia legendi'' (el diploma que l'acreditava com a professor) amb el treball ''Kierkegaard: Konstruktion des Ästhetischen''.


El [[1933]] s'incorporà a l'[[Institut für Sozialforschung]] (Institut per a la Investigació Social), adscrit a la Universitat de [[Frankfurt del Main|Frankfurt]], d'inspiració [[marxista]], encara que aviat hagué d'abandonar el país, fugint del [[nazisme]]. Després de residir en diverses ciutats, s'establí finalment a [[Nova York]], on continuà treballant en col·laboració amb un altre membre de l'Institut, [[Max Horkheimer]]. El resultat d'aquesta col·laboració, ''Dialèctica de la il·lustració'' ([[1944]] - [[1947]]), sembla que reflecteix el cop moral que suposà la guerra, ja que posa en dubte la viabilitat de qualsevol projecte [[emancipació|emancipador]], com el que propugnava l'Institut, al descriure les contradiccions internes de la [[raó]]. El [[1949]] tornà a Alemanya. Assumí el càrrec de director de l'Institut, on va impartir classes al també filòsof [[Rüdiger Safranski]]. La seva filosofia continuà en la línia d'una anàlisi del [[racionalisme]] com a instrument, a la vegada, de [[llibertat]] i de domini, i d'una crítica de la societat [[capitalista]] com a restricció de les formes de pensament i d'acció. A aquest període corresponen la ''Dialèctica negativa'' ([[1966]]) i la seva obra pòstuma ''Teoria estètica'' ([[1970]]).
El [[1933]] s'incorporà a l'[[Institut für Sozialforschung]] (Institut per a la Investigació Social), adscrit a la Universitat de [[Frankfurt del Main|Frankfurt]], d'inspiració [[marxista]], encara que aviat hagué d'abandonar el país, fugint del [[nazisme]]. Després de residir en diverses ciutats, s'establí finalment a [[Nova York]], on continuà treballant en col·laboració amb un altre membre de l'Institut, [[Max Horkheimer]]. El resultat d'aquesta col·laboració, ''Dialèctica de la il·lustració'' ([[1944]] - [[1947]]), sembla que reflecteix el cop moral que suposà la guerra, ja que posa en dubte la viabilitat de qualsevol projecte [[emancipació|emancipador]], com el que propugnava l'Institut, al descriure les contradiccions internes de la [[raó]]. El [[1949]] tornà a Alemanya. Assumí el càrrec de director de l'Institut, on va impartir classes al també filòsof [[Rüdiger Safranski]]. La seva filosofia continuà en la línia d'una anàlisi del [[Racionalisme (filosofia) |racionalisme]] com a instrument, a la vegada, de [[llibertat]] i de domini, i d'una crítica de la societat [[capitalista]] com a restricció de les formes de pensament i d'acció. A aquest període corresponen la ''Dialèctica negativa'' ([[1966]]) i la seva obra pòstuma ''Teoria estètica'' ([[1970]]).


L'any [[2005]] es va realitzar un Congrés Adorno a [[Palma de Mallorca]], organitzat per la Universitat de les [[Illes Balears]].
L'any [[2005]] es va realitzar un Congrés Adorno a [[Palma de Mallorca]], organitzat per la Universitat de les [[Illes Balears]].

Revisió del 20:13, 30 des 2014

Theodor Adorno (a la dreta) estreny la mà a Max Horkheimer a l'abril de 1964

Theodor Wiesengrund Adorno (Frankfurt, 11 de setembre de 1903 - Visp, 6 d'agost de 1969) fou un filòsof, musicòleg i sociòleg alemany, un dels representants més importants de la Teoria crítica de l'Escola de Frankfurt i de la filosofia marxista.

Estudià filosofia amb Cornelius i Kracauer, música amb Schönberg i Berg, i desenvolupà la sociologia crítica amb Horkheimer i altres membres de l'Escola de Frankfurt.

Biografia

Adorno era fill únic d'una família burgesa acomodada de Frankfurt. El seu pare (Oscar Alexander Wiesengrund) era comerciant de vins i la seva mare (Maria Calvelli-Adorno) era cantant. Aquesta última i la seva germana Agatha (que era una talentosa pianista) es feren càrrec de la formació musical de Theodor durant la seva infantesa. Assistí al Kaiser Wilhelm Gymnasium, on destacà com a excel·lent estudiant. Durant la seva joventut conegué Sigfried Kracauer, amb qui mantingué una estreta amistat, malgrat que aquest era catorze anys més gran. Junts llegiren la Crítica de la raó pura de Kant, experiència que marcà Adorno en la seva formació intel·lectual.

Després de graduar-se amb mèrits al Gymnasium, Adorno entrà a la Universitat de Frankfurt del Meno, on estudià filosofia, sociologia, psicologia i música. El 1924 obtingué el títol amb una dissertació sobre Edmund Husserl. Mentrestant escrigué diversos assajos de crítica musical. Durant un temps, el jove Adorno considerà la possibilitat de dedicar-se a la música com a compositor i crític. El 1925 viatjà a Viena, on estudià composició amb Alban Berg, i freqüentà uns altres compositors importants de la Segona Escola de Viena, com Anton Webern i Arnold Schönberg. Les teories d'aquest últim sobre l'atonalitat foren fonamentals per a la formulació de la idea d'Adorno de la nova música, que desenvolupà en molts dels seus assajos. En els assajos sobre música, Adorno lligava la forma musical amb complexos conceptes filosòfics, la qual cosa els feia molt exigents en termes intel·lectuals. Les implicacions conceptuals de la nova música no eren compartides pels protagonistes de l'Escola de Viena, raó per la qual Adorno decidí de tornar a Frankfurt i abandonar la carrera musical.

A Viena, Adorno també conegué uns altres intel·lectuals amb interessos no necessàriament lligats als cercles musicals. Assistí a les xerrades de Karl Kraus, el famós satirista vienès, i conegué Georg Lukács, la Teoria de la novel·la del qual havia impactat Adorno a la universitat. De tornada a Frankfurt treballà en la seva tesi doctoral sota la direcció de Hans Cornelius. Finalment, el 1931 obtingué la venia legendi (el diploma que l'acreditava com a professor) amb el treball Kierkegaard: Konstruktion des Ästhetischen.

El 1933 s'incorporà a l'Institut für Sozialforschung (Institut per a la Investigació Social), adscrit a la Universitat de Frankfurt, d'inspiració marxista, encara que aviat hagué d'abandonar el país, fugint del nazisme. Després de residir en diverses ciutats, s'establí finalment a Nova York, on continuà treballant en col·laboració amb un altre membre de l'Institut, Max Horkheimer. El resultat d'aquesta col·laboració, Dialèctica de la il·lustració (1944 - 1947), sembla que reflecteix el cop moral que suposà la guerra, ja que posa en dubte la viabilitat de qualsevol projecte emancipador, com el que propugnava l'Institut, al descriure les contradiccions internes de la raó. El 1949 tornà a Alemanya. Assumí el càrrec de director de l'Institut, on va impartir classes al també filòsof Rüdiger Safranski. La seva filosofia continuà en la línia d'una anàlisi del racionalisme com a instrument, a la vegada, de llibertat i de domini, i d'una crítica de la societat capitalista com a restricció de les formes de pensament i d'acció. A aquest període corresponen la Dialèctica negativa (1966) i la seva obra pòstuma Teoria estètica (1970).

L'any 2005 es va realitzar un Congrés Adorno a Palma de Mallorca, organitzat per la Universitat de les Illes Balears.

Adorno fou amic de Walter Benjamin, les obres del qual edità amb G. Scholem.

Obres

Entre les seves contribucions més destacades a la filosofia, hom pot asssenyalar la ja mencionada Dialèctica de la Il·lustració, en col·laboració amb Horkheimer, obra el nucli fonamental de la qual és la crítica al projecte racionalista portat fins a l'extrem. D'acord amb aquesta tesi, els excessos del racionalisme a ultrança, quadriculat i tancat, han acabat conduint a una deïficació de la «raó instrumental», és a dir, a una raó que s'aplica als mitjans (la tecnologia, l'entramat industrial, la societat administrada -verwaltete Welt-, etc.), però que ha perdut completament de vista els fins essencials que ha de perseguir l'ésser humà i als quals hauria de restar subordinada.

Una altra de les obres fonamentals d'Adorno és la Dialèctica negativa, que pot considerar-se el vaixell insígnia de tot el seu sistema filosòfic. El que ell proposa com a dialèctica negativa és una forma de dialèctica que tracta de sortir-se'n de l'esquema hegelià clàssic, l'esquema de diàleg entre oposats en peu d'igualtat, per subratllar-ne aquells aspectes negatius, els elements no resolts de la història, allò que no té nom, els desafavorits... Així ja no estem enfront d'una dialèctica tradicional i fins a un cert punt neutra, sinó que s'apunta clarament a una banda determinada de la balança; sobretot, pretén desmarcar-se dels plantejaments tancats de la tesi i l'antítesi, amb la qual cosa -molt en la via ja iniciada pel seu col·lega i mestre Walter Benjamin s'apel·la a un cert nivell de transcendència, que se situa al marge de la cadena lògica de la dialèctica tradicionalment considerada.

Les seves obres més importants són:

  • La dialèctica de la Il·lustració.- Redactada amb Max Horkheimer.
  • Mínima moràlia.- Un llibre d'aforismes filosòfics que tracten de la (seva) "vida danyada".
  • Dialèctica negativa.- La seva obra filosòfica cabdal, on realitza una crítica a les orientacions idealistes i fenomenològiques.

Les seves obres han estat editades per l'editorial Suhrkamp de Frankfurt (Gesammelte Schriften 20 vols.) -en procés de traducció al castellà en editorial Akal-. També Suhrkamp està editant una sèrie d'obres pòstumes (correspondència, lliçons a Frankfurt, etc.)

En català han estat traduïdes molt poques obres:

  • Sociologia i psicologia. València: Tres i quatre.
  • Notes de literatura. Barcelona: Columna
  • L'assaig com a forma. Universitat de València.
  • Educar després d'Auschwitz. Revista Espill.

Vegeu també

Bibliografia

  • Theodor W. Adorno, Obra Completa (20 vols), Akal, Tres Cantos (edició començada el 2003)
  • Mateu Cabot, El penós camí de la raó. Theodor W. Adorno i la crítica de la Modernitat, UIB, Palma 1997.
  • Vicente Gómez, El pensamiento estético de Theodor W. Adorno, Cátedra, Madrid 1998.
  • Max Horkheimer. Teoría crítica. Madrid, Amorrortu. 2003.
  • Jüngen Habermas. Teoría de la acción comunicativa. Barcelona, Taurus. 2002.
  • Christian Retamal. Crisis de la interpretación de la modernidad en la teoría crítica. Consideraciones desde la ontología de la fluidez social. Rev. Política y sociedad, Vol 43. nº 2.[1]
  • Gustavo Leyva (Ed.) "La teoría crítica y las tareas actuales de la crítica." Barcelona, Anthropos, 2005.
  • Stefan Müller-Doohm, En tierra de nadie. Theodor W. Adorno, una biografía intelectual, Herder, Barcelona 2003.
  • José Antonio Zamora, Theodor W. Adorno. Pensar contra la barbarie, Trotta, Madrid 2005.

Enllaços externs