Diferència entre revisions de la pàgina «Isadora Duncan»

Salta a la navegació Salta a la cerca
cap resum d'edició
m (Corregit: gira, per que el > gira, perquè el)
[[Fitxer:Isadora duncan.jpg|222px|right|Isadora Duncan]]
'''Dora Angela Duncanon''' ([[San Francisco]], [[27 de maig]] de [[1878]] - [[Niça]], [[14 de setembre]] de [[1927]]), més coneguda com '''Isadora Duncan''', fou una ballarina i coreògrafa nord-americana, considerada per molts com la creadora de la dansa moderna.
 
==Joventut ==
Isadora va néixer a [[San Francisco]], [[Estats Units]]. El seu pare Joseph, va abandonar la família quan Isadora era petita. Posteriorment, sentva posteriormentser acusat de frau bancari, i empresonat. Aquest fet va crear a la llar dels Duncan una difícil situació de penúria econòmica, fet que va influirinfluenciar en l'allotjamentallunyament de la família derespecte a la fe catòlica que havien professat (Isadora es va declarar molts cops com «atea convençuda»).
 
Isadora Duncan va deixar l'escola quan tenia 10 anys i començà junt amb la seva germana Isabel a impartir classes de dansa a altres nens del seu barri, mentre la seva mare, Dora, donava lliçons de piano per sustentar la família i s'encarregava de l'educació dels seus fills. Predominaven en les lliçons musicals [[Mozart]], [[Schubert]] i [[Robert Schumann]], que van tindretenir una indiscutible influenciainfluència en el posterior desenvolupament artístic d'Isadora.
 
D'acord amb els seus biogràficsbiògrafs, Isadora era una nena solitària i retreta que acostumava a jugar en la platja mentre observava lael mar. La seva fascinació pel moviment de les onades seríaseria el germen del seu art en els anys posteriors. La nena Isadora imaginava llavors moviments de mans i peus que acompanyaven a les onades de la [[badia de San Francisco]], i que seria l'origen del seu peculiar estil de dansa. La influència de ladel mar i els seus jocs infantils es recullen en la seva ''Autobiografia,'' publicada al [[1927]].
 
Quan Isadora va arribar a l'adolescència, la família es va mudar a [[Chicago]], on Duncan va estudiar dansa clàssica. La família va perdre totes les seves possessions en un incendi, i es va traslladar novament, aquest cop a'' ''[[Nova York]], on Duncan va ingressar en la companyia de teatre dramaturg Augustin Daly.
 
En elels albors del segle, Isadora convenç a la seva mare i a la seva germana perquèper a que la família emigri a Europa. EsÉs irònic pensar que aleshores mitja Europa intentava emigrar als Estats Units per allunyar-se de la penúria econòmica i trobar un futur millor, peròtot encarai aixíaixò, lasles Duncan parteixen el 1900 i s'assenten a [[Londres]] inicialment, i posteriorment a la Ciudad Luz.
 
== Expressionisme i dansa ==
Durant la seva etapa londinenca Isadora, sempre inquieta i autodidacta, passa llargues hores al [[Museu Britànic]]. Li fascinen les expressions artístiques de la [[Grècia clàssica]], i molt, especialment, els gots decorats amb figures dansantsde ballarines. D'elles adoptarà alguns elements característics de la seva dansa, tals com inclinar ella captesta cap enrere com les bacants.
 
EsÉs en aquesta època quan comença a consolidar-se l'estil únic d'Isadora. Es tracta d'una dansa molt allunyada dels patrons clàssics coneguts fins aleshores, incorporantque posades enincorpora escenaescenificacions i moviments que tenien més quea veure amb una visió filosòfica de la vida lligada potser al [[expressionisme]] (línia de pensament artístic incipient peren aquella època), i, per tant, a una recerca de l'essència de l'art que només pot procedir de l'interior.
 
Isadora era plenament conscient de que el seu estil suposava una ruptura radical amb la dansa clàssica i en aquest sentit, es veia a ella mateixa com una revolucionariarevolucionària precursora en un context artístic de revisió generalitzada dels valors antics. Al mateix tempsAlhora que el seu estil s'anava consolidant, Isadora, estudiava en profunditat la dansa i la literatura antigues a través dels museus, particularment el [[Louvre]] de [[París]], la ''[[National Gallery de Londres]]'' i el [[Museu Rodin]].
 
Els temes de les danses d'Isadora eren clàssics, freqüentment relacionats amb la mort o el dolor, però ens'oposava oposició delsals assumptes de la dansa clàssica coneguda fins aleshores, que giraven entorn a herois, follets i trasgos. LaLes sevaseves posadaescenificacions en escena eraeren també revolucionaria,revolucionaries i, enfins certi sentittot, minimalistaminimalistes: tot justnomés alguns teixits de color blau celestecel, en lloc dels aparatososostentosos decorats dels muntatges coneguts fins aleshores, i una túnica vaporosa que deixava endevinar el cos i entreveure les cames despullades i els peus descalços, davantfront els vestits de tutú, sabatilles de punta i mitges rosades de rigor en eldel ballet clàssic. Isadora ballava sense maquillatge i amb el cabell soltsense recollir, mentre que l'allò habitual en aquella època era maquillar-se a conscienciaconsciència i recollir-se el cabell en un monyo o cua. EsÉs comprensible que l'estil d'Isadora xoqués, en un principiinicialment, al públic del moment, acostumat al llenguatge de la dansa clàssica. Isadora va haver d'aguantar interrupcions i esbroncades de diversesdiversos indolesíndoles en les seves sessions de dansa durant algun temps, sent notable en aquest sentit la polèmica que es va desencadenar durant una gira per Amèrica del Sur el [[1916]].
 
==Argentina ==
Va arribar a [[Buenos Aires]] per primera vegada al [[1916]]. La ballarina californiana tenia en aquell moment 38 anys i la seva fama i èxit havien arribat, particularment a Europa, a altures extraordinàries. Però el cop atroç que havia representat per a ella la mort el [[1913]] dels seus dos fills en un accident automobilístic prop de [[París]], va alterar la seva vida d’una manera definitiva. Les extravagàncies d’Isadora (que incloïen una despreocupació completa pels diners, en tingués o no) es van tornar mesmés acusades i el mateix va passar amb el seu desinterès per les convencionalitatsconvencions socials.
 
El vaixell que la portava des de [[Río de Janeiro]] va atracar a [[Buenos Aires]] a principiprincipios de juliol ei Isadora va trobar una primera dificultat: les cortines i les catifes que acompanyaven els seus recitals no havien arribat i va tenir quehaver d'encarregar unes altres noves, perquèdoncs la primera presentació estava programada per pocs dies mesmés tard. El cost era aproximadament de 4000 dòlars i com no tenia efectiu per afrontar aquesta despesa inesperada, va arreglar pagar a crèdit. Les partitures orquestrals dels seus programes també estaven al viatge des de [[França]], però va ser fàcil reemplaçar-les gràcies ala l'ajut del director del Conservatori de Buenos Aires, que va prestar les partitures de la biblioteca de la institució.
 
Tot i que disposava de pocs diners, Isadora es va ajutjarallotjar al Plaza Hotel i mentre es preparava per als seus concentsconcerts va començar a recorrerrecórrer la ciutat. La seva biografabiògrafa, la estadounidencanord-americana Frederika Blair, explica que va visitar no tan solsnomés els barris mesmés elegants “si no“sinó també La Boca, centre de la rutilant vida nocturna de la ciutat (sic)”.
 
Els espectadors del seu primer concert, el 12 de juliol, van rebre les danses d’Isadora unade micaforma fredamentfreda. El públic porteny"porteño" estava acostumat al llenguatge del ballet, encara en les seves formes renovadores (Vaslav Nijnsky amb els [[Ballets Russes]] s’havien presentat en el [[Teatre Colón de Buenos Aires|Teatre Colón]] tres anys abans amb un èxit colosal) yi va trobar pobre i limitada la tècnica d’Isadora. La visperavigília del segon concert va ser amb un grup d’amics a un club nocturn i allà, impulsada per l’exitaciól’excitació del moment, es va llançaraventurar a ballar l’himne nacional. Al dia següentL'endemà, el gerent del Coliseu adduir que ella havia faltat el contracte amb ell alen oferir aquella actuació imprevista i va amenaçar amb anular el pròxim concert. Va ser necessari tot el tacte de Dumesnil, director musical de la gira, perquèper a que el gerent tornés enrere amb la seva decisió.
 
PeròTot i això, altres dificultats s’acostavens’apropaven. Isadora volia dedicar a [[Richard Wagner|Wagner]] el seu tercer programa i el seu director musical, que era francès, es va negar a cooperar. Dumesnil tenia una licenciallicència de l’exercitl’exèrcit del seu país i va considerar que provocaria censures si en un temps de guerra participava en un programa amb obres d’un compositor alemany. Però, totTot i que van aconseguir un altre director, el programa [[wagnerià]] va allunyar a molts admiradors d’Isadora, de la mateixa manera que els pro alemanys s’havien vist afectats per la seva interpretació de [[La Marsellesa]].
 
Durant el concert, alguns dels espectadors van començar a parlar en veu alta. Isadora va deixar de ballar i es va dirigir a ells d’una manera irada, dient que ja l’havien advertit que els sud-americans no entenien res d’art: “Vous n’étes que de Négres” (“no son mesres més que negres”), els va increpar, utilitzant una forma (négresnegres) molt despectiva. Aquest esdeveniment va determinar que l’administrador cancel·lés les funcions restants.
Durant el concert, alguns dels espectadors van començar a parlar en veu alta.
 
Abans de partir cap a [[Montevideo]] Isadora va tenirhaver quede deixar com a garantia el seu abric d’ermini i les seves arracades de maragdes com a garantia de pagament del de l'hotel, pagament que no podia ferefectuar. La pell i les joies havien estat regals del seu ex amant Paris Singer, un home extraordinàriament ric, hereu de l’imperi Singer de les maquinesmàquines de cosir, i que havia finançat moltes de les aventures artístiques d’Isadora.
Isadora va deixar de ballar i es va dirigir a ells d’una manera irada, dient que ja l’havien advertit que els sud-americans no entenien res d’art: “Vous n’étes que de Négres” (“no son mes que negres”), els va increpar, utilitzant una forma (négres) molt despectiva. Aquest esdeveniment va determinar que l’administrador cancel·lés les funcions restants.
 
Abans de partir cap a [[Montevideo]] Isadora va tenir que deixar com a garantia el seu abric d’ermini i les seves arracades de maragdes com a garantia de pagament del hotel, pagament que no podia fer. La pell i les joies havien estat regals del seu ex amant Paris Singer, un home extraordinàriament ric, hereu de l’imperi Singer de les maquines de cosir, i que havia finançat moltes de les aventures artístiques d’Isadora.
 
== Rússia ==
 
SimpatitzarVa simpatitzar amb la revolució social i política en la nova [[Unió Soviètica]], pel quedoncs en [[1922]] es va traslladar a [[Moscou]]. La seva fama internacional va cridar l'atenció i va donar la benvinguda a l'efervescència artística i cultural del nou règim. El fracàs del govern rus perquèper a que complís les promeses extravagants de suport per al treball de Duncan, juntament amb les condicions espartanes de vida del país la van enviar de tornada a [[Occident]] el [[1924]].
 
== Vida privada ==
 
Isadora Duncan va tenir una vida íntima tan poc convencional com l'expressió del seu art, i va viure sempre al marge de la moral i els costums tradicionals. Es va
casar amb el poeta rus [[Serguei Esenin]], 17 anys més jove que ella. Esenin la va acompanyar en un viatge per Europa, però el caràcter violent d'aquest i la seva addicció a l'alcohol van donar allloc trasta ambla elfi del matrimoni. A lL'any següent, Esenin va tornar a [[Moscou]], on va patir una profunda crisi arran de la qual va ser ingressat en una institució mental. Es va suïcidar poc temps després (28 de desembre de [[1925]]), tot i que s'ha especulat amb la possibilitat que fos assassinat. Isadora va triar ser mare soltera, i va tenir dos fills. Tot i que no va voler revelar el nom dels pares, se sap que van ser delels dissenyadordissenyadors teatralteatrals Gordon Craig i de París Singer, fill del magnat de les màquines de cosir [[Isaac Merritt Singer]]. La vida privada d'Isadora no va estar mai exempta d'escàndols, ni tampoc de tragèdies. La més espantosa va ser certament la mort dels seus dos fills Deirdre i Patrick, que es van ofegar en un accident al [[riu Sena]] a [[París]], en [[1913]], en caure a l'aigua l'automòbil en què viatjaven al costat de la seva dida.
 
Isadora Duncan era bisexual, i va mantenir relacions amb algunes dones conegudes de la seva època, 1 com ara la poetessa Mercedes de Acosta o l'escriptora Natalie Barney. Se li van atribuir molts altres romanços no confirmats amb altres dones, com ara l'actriu Eleonora Duse o Lina Poletti.[[Fitxer:1923. Esen duncan.jpg|thumb|left|200px|Isadora Duncan i [[Serguei Iessenin]], 1923.]]Cap al final de la seva vida, la carrera d'Isadora havia començat a declinar. Van ser per a ella temps de seriosos problemes financers i diversos escàndols sentimentals, acompanyats per alguns episodis d'embriaguesa pública. Tot això la va anar allunyant dels seus amics i el seu públic, i finalment del seu propi art. Isadora va viure aquells anys finals entre [[París]] i la costa del [[Mediterrani]], deixant deutes considerables en hotels o passant curts períodes en apartaments llogats. Alguns dels seus amics van intentar convèncer-la perquè escrivís la seva autobiografia, amb l'esperança d'alleujar una mica la seva ja preocupant situació econòmica. Un d'aquests amics va ser l'escriptor Sewell Stokes, que va conèixer a Isadora en els seus últims anys, quan ja estava pràcticament sola i arruïnada. Stokes va escriure posteriorment un llibre sobre la ballarina: ''Isadora, un retrat íntim''. L'autobiografia d'Isadora Duncan va ser finalment publicada el [[1927]].
 
== Mort ==
Les tràgiques circumstàncies que envolten la mort d'Isadora Duncan han contribuït en grangrans maneratrets a la consolidació del mite, i estan embolicades en cert misteri que la història no ha aconseguit aclarir del tot.
 
Isadora Duncan va morir en un accident d'automòbil esdevingut a [[Niça]], [[França]], la nit del [[14 de setembre]] de [[1927]], a l'edat de 50 anys. Va morir estrangulada per la llarga ''chalina'' que portava al voltant del seu coll, quan aquesta es va enredar en la llanda de l'automòbil en què viatjava. Aquest accident va donar lloc al comentari mordaç de [[Gertrude Stein]]: «l'afectació pot ser perillosa». Duncan viatjava al seient del copilot d'un automòbil Amilcar propietat d'un jove i guapo mecànic italià, Benoît Falchetto, a qui ella irònicament havia sobrenomenat «[[Bugatti]]» (la marca de l'automòbil és matèria de debat, però l'opinió general és que es tractava d'un Amilcar francès model GS de 1924. La llegenda va transformar després la marca i el va convertir en un Bugatti, molt més car i luxós). Abans de pujar al vehicle, Isadora va proferir unes paraules pretesament recordades per la seva amiga Maria Desti i alguns companys: «Adieu, mes amis. Je vais à la gloire!»(« Adéu, amics meus, em vaig a la glòria! »). No obstant això, segons els diaris del novel·lista nord-americà Glenway Wescott, que estava a [[Niça]] en aquest llavorsmoment i va visitar el cos de Duncan en el dipòsit de cadàvers (els seus diaris són a la col·lecció de la biblioteca de Beineke, a la [[Universitat de Yale]]), destinatDesti va admetre haver mentit sobre les últimes paraules de la ballarina, i va confessar a Wescott que aquestes havien estat: «Je vais à l'amour» («Me'n vaig a l'amor»).
 
Pel que sembla, Desti va considerar aquestes paraules poc apropiades com un últim testimoni històric de la seva il·lustre amiga, ja que indicaven que Isadora i Benoît partien cap a una de les seves trobades romàntiques. Qualssevol que fossin les seves paraules, quan Falchetto va posar en marxa el vehicle, la delicada chalina de Duncan (una estola pintada a mà, regal de la seva amiga Desti, prou llarga com per a embolicar el seu coll i la seva cintura i onejar per fora de l'automòbil), es va enredar entre la llanda de radis i l'eix posterior del cotxe provocant la mort per estrangulament d'Isadora.
 
En l'obituari publicat al diari New York Times el 15 setembre 1927 podia llegir el següent: «''l'automòbil anava a tota velocitat quan l'estola de forta seda que cenyia el seu coll es va començar a enrotllar al voltant de la roda, arrossegant a la senyora Duncan amb una força terrible, el que va provocar que sortís comiat per un costat del vehicle i es precipités sobre la calçada de llambordes. Així va ser arrossegada diverses desenes de metres abans que el conductor, alertat pels seus crits, aconseguís aturar l'automòbil. Es va obtenir auxili mèdic, però es va constatar que Isadora Duncan ja havia mort per estrangulament, i que va succeir de forma gairebé instantània'' ».
 
Isadora Duncan va ser incinerada, i les seves cendres van ser col·locades al columbari del [[Cementiri del Père-Lachaise]] ([[París]], [[França]]).
 
En el Panteó de Sant Ferran de [[Ciutat de Mèxic]], hi ha un nínxol d'homenatge al seu nom. http://billiongraves.com/pages/record/IsadoraDuncan/2371886
492

modificacions

Menú de navegació