Translatio imperii: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Contingut suprimit Contingut afegit
Referències
Referència
Línia 10: Línia 10:
La Cristiandat medieval es va fer coextensiva ideològicament i territorialment de l’Imperi romà en assumir el seu llegat universalista. Al segle V, el papa [[Papa Lleó I|Lleó el Gran]] va transformar l’''orbis terrarum ''o univers romà, que projectava territorialment la ''urbs ''o ''cives'' particular,Roma, en ''orbis christianus'' i desprésen ''Imperium christianus''. En tant que Roma es considerava portadora d’una missió civilitzatòria universal l’Occident medieval cristià s’hi va identificar. En l’Edat mitjana, el sentiment que per ser “humà” s’havia de ser “civil” o ciutadà romà, en sentit anàlog al del ciutadà de la polis grega, es va transformar en la idea que, a més, s’havia de ser “cristià”. El mecanisme ideològic de la translatio va reforçar així la base eurocèntrica de la idea d’imperi (per bé que l’etnocentrisme, com va demostrar Lévy-Strauss, és comú a totes les cultures): el “bàrbar” dels grecs i els romans, el que vivia fora dels límits de la polis o l’urbs, era transformat en el pagà o l’infidel i l’església i l’imperi medieval cristià assumia la missió de convertir-lo a la religió “veritable”<ref>PAGDEN, A. (1995). Señores de todo el mundo. Ideologías del Imperio en España, Iglaterra y Francia (en los siglos XVI, XVII y XVIII). Barcelona: Península, 1997, pàgs. 38-39 i 45</ref>. La coronació de [[Carlemany]] pel papa l’any 800 com a primer emperador romà germànic va materialitzar la fusió entre l’universalisme romà i cristià.
La Cristiandat medieval es va fer coextensiva ideològicament i territorialment de l’Imperi romà en assumir el seu llegat universalista. Al segle V, el papa [[Papa Lleó I|Lleó el Gran]] va transformar l’''orbis terrarum ''o univers romà, que projectava territorialment la ''urbs ''o ''cives'' particular,Roma, en ''orbis christianus'' i desprésen ''Imperium christianus''. En tant que Roma es considerava portadora d’una missió civilitzatòria universal l’Occident medieval cristià s’hi va identificar. En l’Edat mitjana, el sentiment que per ser “humà” s’havia de ser “civil” o ciutadà romà, en sentit anàlog al del ciutadà de la polis grega, es va transformar en la idea que, a més, s’havia de ser “cristià”. El mecanisme ideològic de la translatio va reforçar així la base eurocèntrica de la idea d’imperi (per bé que l’etnocentrisme, com va demostrar Lévy-Strauss, és comú a totes les cultures): el “bàrbar” dels grecs i els romans, el que vivia fora dels límits de la polis o l’urbs, era transformat en el pagà o l’infidel i l’església i l’imperi medieval cristià assumia la missió de convertir-lo a la religió “veritable”<ref>PAGDEN, A. (1995). Señores de todo el mundo. Ideologías del Imperio en España, Iglaterra y Francia (en los siglos XVI, XVII y XVIII). Barcelona: Península, 1997, pàgs. 38-39 i 45</ref>. La coronació de [[Carlemany]] pel papa l’any 800 com a primer emperador romà germànic va materialitzar la fusió entre l’universalisme romà i cristià.


La filosofia de Sant Agustí va ser clau en la creació d'una consciència de continuïtat entre l’Imperi romà i l’Edat mitjana llatina amb la divisió de la història en quatre regnes, l’últim dels quals abans de la fi dels temps era el romà<ref>CURTIUS, ERNST ROBERT. ''Edad Media, Edad Media Latina, Romania'', pàg. 51 (material docent de la UOC)</ref>. El concepte de translatio prové de la paraula ''transferre'' (“traslladar”). El regne, imperi o sobirania es podia transferir d’una entitat política a una altra a causa de les “injustícies, violències, greuges i enganys diversos", és a dir, quan s’havia abusat d’un poder que es considerava atorgat per Déu: ''Regnum a gente in gentem transfertur propter iniustitias et iniurias et contumelias et diuersos dolos ''(''Ecclesiàstic de Jesús ben Sirac'', X, 8)<ref>CURTIUS, E. R., ''Edad Media''... pàgs. 52 i 53</ref>  En el segle IV ja havia sorgit entre els cristians romans el concepte de “Roma penitent”, que, no obstant, era incorporable a la Cristiandat en la mesura que purgués els “pecats” –entre els quals la persecució dels primers cristians- i abracés la fe cristiana, com va succeir a partir de l’emperador [[Constantí I el Gran|Constantí el Gran]].
La filosofia d'[[Agustí d'Hipona|Agustí]] va ser clau en la creació d'una consciència de continuïtat entre l’Imperi romà i l’Edat mitjana llatina amb la divisió de la història en quatre regnes, l’últim dels quals abans de la fi dels temps era el romà<ref>CURTIUS, ERNST ROBERT. ''Edad Media, Edad Media Latina, Romania'', pàg. 51 (material docent de la UOC)</ref>. El concepte de translatio prové de la paraula ''transferre'' (“traslladar”). El regne, imperi o sobirania es podia transferir d’una entitat política a una altra a causa de les “injustícies, violències, greuges i enganys diversos", és a dir, quan s’havia abusat d’un poder que es considerava atorgat per Déu: ''Regnum a gente in gentem transfertur propter iniustitias et iniurias et contumelias et diuersos dolos ''(''Ecclesiàstic de Jesús ben Sirac'', X, 8)<ref>CURTIUS, E. R., ''Edad Media''... pàgs. 52 i 53</ref>  En el segle IV ja havia sorgit entre els cristians romans el concepte de “Roma penitent”, que, no obstant, era incorporable a la Cristiandat en la mesura que purgués els “pecats” –entre els quals la persecució dels primers cristians- i abracés la fe cristiana, com va succeir a partir de l’emperador [[Constantí I el Gran|Constantí el Gran]].


L’absorció de la teoria clàssica de l’imperi a l'Occident medieval cristià per mitjà de la translatio va ser facilitada perquè la cultura política romana es basava en el sentiment de ''pietas'' o pràctica de la ''virtus ''–cristianitzat com a ''virtut''-  amb el seu arquetip en l’''Eneida'' de Virgili. La pietas es concretava en valors com la lleialtat a la família, la comunitat i la defensa de la religió. A ''De civitate Dei'', Sant Agustí havia considerat que Déu va confiar als romans la unificació del món abans de la vinguda de Crist per les seves virtuts. Aquesta ètica prescrivia la necessitat de buscar l’''utilitas publica ''(el bé de la comunitat) per sobre de la ''utilitas singulorum'' (el bé propi), el que implicava en últim terme estar disposat a morir per defensar-la<ref>PAGDEN, A. (1995). ''Señores de todo el mundo...'' pàgs. 45-46</ref>. Aquests valors són definitoris de la cavalleria medieval i, readaptats pel cristianisme, van contribuir a legitimar les croades.
L’absorció de la teoria clàssica de l’imperi a l'Occident medieval cristià per mitjà de la translatio va ser facilitada perquè la cultura política romana es basava en el sentiment de ''pietas'' o pràctica de la ''virtus ''–cristianitzat com a ''virtut''-  amb el seu arquetip en l’''Eneida'' de Virgili. La pietas es concretava en valors com la lleialtat a la família, la comunitat i la defensa de la religió. A ''De civitate Dei'', Sant Agustí havia considerat que Déu va confiar als romans la unificació del món abans de la vinguda de Crist per les seves virtuts. Aquesta ètica prescrivia la necessitat de buscar l’''utilitas publica ''(el bé de la comunitat) per sobre de la ''utilitas singulorum'' (el bé propi), el que implicava en últim terme estar disposat a morir per defensar-la<ref>PAGDEN, A. (1995). ''Señores de todo el mundo...'' pàgs. 45-46</ref>. Aquests valors són definitoris de la cavalleria medieval i, readaptats pel cristianisme, van contribuir a legitimar les croades.

Revisió del 13:40, 13 març 2015

La translatio imperii és una locució llatina que resumeix el concepte que fa referència al traspàs de poder, sovint de caràcter diví, entre monarques i civilitzacions. Segons aquesta teoria, elaborada per clergues intel·lectuals del segle XII i XIII, la transferència de poder va d’est cap a oest: de l’imperi bizantí a l’imperi germànic.[1] Aquest poder heretat dóna legitimitat a la dinastia o nou poder. Es pot veure reforçat per relats mítics que accentuen el llinatge reial.

La teoria de translatio imperii assenta les seves bases en l’eurocentrisme, concepte que postula una suposada superioritat europea occidental envers les altres cultures.[1] Segons l'historiador medieval Otó de Freising (c. 1110- c. 1158) el poder va passar de Roma als grecs (bizantins), seguidament dels grecs als francs, dels francs als llombards i d’aquests últims als germànics. Pels historiadors francesos, en canvi, l’imperi final que assoliria aquesta transferència de poder seria el franc mentre que pels anglesos, seria el dels britons.[2]

Jacques Le Goff[3] va explicar la formulació precisa medieval com la suma de diversos elements: el concepte de la història i del temps que avancen línialment des de la creació (en oposició a altres cosmovisions com la del temps cíclic o la decadència de la història); la necessitat de legitimitat del Sacre Imperi Romanogermànic i a la tradició del dret diví dels reis (visible al propi títol de "sacre" de l'imperi germànic). Ja Virgili va voler augmentar el prestigi dels romans en fer-los hereus d'Enees i per tant de la mítica Troia. Igualment a l'edat mitjana es va voler entroncar els monarques vigents amb l'esplendor clàssic: Brut (fill d'Enees) hauria fundat Gran Bretanya i Astíanax estaria a l'origen del llinatge franc, entre d'altres.

L'equivalent cultural del translatio imperii és el translatio studii, encunyat per Chrétien de Troyes.

La Cristiandat medieval es va fer coextensiva ideològicament i territorialment de l’Imperi romà en assumir el seu llegat universalista. Al segle V, el papa Lleó el Gran va transformar l’orbis terrarum o univers romà, que projectava territorialment la urbs o cives particular,Roma, en orbis christianus i desprésen Imperium christianus. En tant que Roma es considerava portadora d’una missió civilitzatòria universal l’Occident medieval cristià s’hi va identificar. En l’Edat mitjana, el sentiment que per ser “humà” s’havia de ser “civil” o ciutadà romà, en sentit anàlog al del ciutadà de la polis grega, es va transformar en la idea que, a més, s’havia de ser “cristià”. El mecanisme ideològic de la translatio va reforçar així la base eurocèntrica de la idea d’imperi (per bé que l’etnocentrisme, com va demostrar Lévy-Strauss, és comú a totes les cultures): el “bàrbar” dels grecs i els romans, el que vivia fora dels límits de la polis o l’urbs, era transformat en el pagà o l’infidel i l’església i l’imperi medieval cristià assumia la missió de convertir-lo a la religió “veritable”[4]. La coronació de Carlemany pel papa l’any 800 com a primer emperador romà germànic va materialitzar la fusió entre l’universalisme romà i cristià.

La filosofia d'Agustí va ser clau en la creació d'una consciència de continuïtat entre l’Imperi romà i l’Edat mitjana llatina amb la divisió de la història en quatre regnes, l’últim dels quals abans de la fi dels temps era el romà[5]. El concepte de translatio prové de la paraula transferre (“traslladar”). El regne, imperi o sobirania es podia transferir d’una entitat política a una altra a causa de les “injustícies, violències, greuges i enganys diversos", és a dir, quan s’havia abusat d’un poder que es considerava atorgat per Déu: Regnum a gente in gentem transfertur propter iniustitias et iniurias et contumelias et diuersos dolos (Ecclesiàstic de Jesús ben Sirac, X, 8)[6]  En el segle IV ja havia sorgit entre els cristians romans el concepte de “Roma penitent”, que, no obstant, era incorporable a la Cristiandat en la mesura que purgués els “pecats” –entre els quals la persecució dels primers cristians- i abracés la fe cristiana, com va succeir a partir de l’emperador Constantí el Gran.

L’absorció de la teoria clàssica de l’imperi a l'Occident medieval cristià per mitjà de la translatio va ser facilitada perquè la cultura política romana es basava en el sentiment de pietas o pràctica de la virtus –cristianitzat com a virtut-  amb el seu arquetip en l’Eneida de Virgili. La pietas es concretava en valors com la lleialtat a la família, la comunitat i la defensa de la religió. A De civitate Dei, Sant Agustí havia considerat que Déu va confiar als romans la unificació del món abans de la vinguda de Crist per les seves virtuts. Aquesta ètica prescrivia la necessitat de buscar l’utilitas publica (el bé de la comunitat) per sobre de la utilitas singulorum (el bé propi), el que implicava en últim terme estar disposat a morir per defensar-la[7]. Aquests valors són definitoris de la cavalleria medieval i, readaptats pel cristianisme, van contribuir a legitimar les croades.

Referències

  1. 1,0 1,1 Jordi, Cerdà «Qüestions preliminars». Introducció a la literatura europea, 2011, pàg. 9.
  2. Literatura europea dels orígens: introducció a la literatura romànica medieval. Volum 198 de Manuals Humanitats. Universitat Oberta de Catalunya, 2006, p. 16. ISBN 9788497884914. 
  3. Le Goff, Jacques. La civilisation de l'Occident médieval. Paris. 1964
  4. PAGDEN, A. (1995). Señores de todo el mundo. Ideologías del Imperio en España, Iglaterra y Francia (en los siglos XVI, XVII y XVIII). Barcelona: Península, 1997, pàgs. 38-39 i 45
  5. CURTIUS, ERNST ROBERT. Edad Media, Edad Media Latina, Romania, pàg. 51 (material docent de la UOC)
  6. CURTIUS, E. R., Edad Media... pàgs. 52 i 53
  7. PAGDEN, A. (1995). Señores de todo el mundo... pàgs. 45-46