Georg Wilhelm Friedrich Hegel: diferència entre les revisions
→Lògica: He canviat un article femení per un de masculí; he canviat la paraula "cap" per "ment" mes entenedora./"posats com a formes "diria que no cal, així que ho esborro :I |
→Estètica: Em sembla que ha estat escrit per una persona castellana, així que mirant d'entendre-la he volgut reescriure-ho millor al català :I |
||
| Línia 79: | Línia 79: | ||
== Estètica == |
== Estètica == |
||
Hegel estudia l'[[art]] com a mode d'aparèixer |
Hegel estudia l'[[art]] com a mode d'aparèixer el bell en la idea. En les seves lliçons sobre [[estètica]] va definir primer el camp en què aquesta ciència ha de treballar. |
||
Va |
Va realitzar una distinció entre allò bell natural i allò bell artístic. El que és bell artístic ho considerà superior al bell natural perquè en el primer està present l'esperit, la llibertat, que és l'únic veritable. El que és bell en l'art serà bellesa generada per l'esperit, per tant partícip d'aquest, a diferència del bell natural que no és digne d'una investigació estètica precisament per no ser partícip d'aquest esperit, que és el fi últim de coneixement. |
||
Abans d'analitzar allò Bell artístic, Hegel va refutar algunes objeccions que cataloguen l'art com indigne de tractament científic (amb tractament científic Hegel es refereix a tractament filosòfic i no a la ciència com s'entén avui). |
Abans d'analitzar allò Bell artístic, Hegel va refutar algunes objeccions que cataloguen l'art com indigne de tractament científic (amb tractament científic Hegel es refereix a tractament filosòfic i no a la ciència com s'entén avui). |
||
Com a primer punt a refutar va |
Com a primer punt a refutar va parlar de l'afirmació que torna a l'art indigne d'investigació científica per contribuir a la relaxació de l'esperit, mancant així de naturalesa seriosa. L'art ha de ser pres com un joc. L'art utilitza la il·lusió com a mitjà per a la seva fi, atès que el medi ha de correspondre's sempre a la dignitat de la fi, la veritat mai pot sorgir de l'aparença. |
||
També Hegel en aquest punt va |
També Hegel en aquest punt va fer una crítica a [[Kant]].Aquest ve a dir que l'art sí que és digne d'una investigació científica al assignar-li el paper de mediador entre raó i sensibilitat. Però Hegel no només no ho creu possible (ja que ni la raó ni la sensibilitat es prestarien a aquesta mediació i reclamarien la seva puresa) sinó que a més aclareix que sent mediador l'art no guanyaria més serietat, ja que no seria una finalitat en si mateix i seguiria estant subordinat a fins més seriosos, superiors. |
||
Dins del camp de l'estètica o filosofia de l'art, Hegel va |
Dins del camp de l'estètica o filosofia de l'art, Hegel va distingir entre ''art lliure'' i ''art servil'', tenint aquest últim finalitats alienes a ell, com per exemple el decorar. És art lliure el que pot ser objecte d'estudi, ja que té fins propis, és lliure i veritable perquè és una manera d'expressar allò diví de manera sensible. D'aquesta manera l'art s'aproxima a les formes de manifestació de la natura, que és necessària, seriosa i segueix les seves pròpies lleis. |
||
En la seva qualitat d'il·lusió, l'art no pot separar-se de tota la realitat. L'aparença li és essencial a l'esperit, de manera que tot allò real serà aparença |
En la seva qualitat d'il·lusió, l'art no pot separar-se de tota la realitat. L'aparença li és essencial a l'esperit, de manera que tot allò real serà aparença per a aquest. Existeix una diferència entre l'aparença en la realitat i l'aparença en l'art. La primera, gràcies a la immediatesa del sensible, es presenta com a veritable, se'ns apareix com el real. En canvi l'aparença en l'art es presenta com il·lusió, li treu a l'objecte la pretensió de veritat que té en la realitat i li atorga una realitat superior, filla de l'esperit. De manera que encara que la idea es trobi tant en el real com en l'art, és en aquest últim on resulta més fàcil penetrar en ella. |
||
En tenir |
En tenir l'art com essència l'esperit, es dedueix que la seva naturalesa és el pensar, de manera que els productes de l'art bell, més enllà de la llibertat i l'arbitri que puguin tenir, l'esperit els fixa límits, punts de suport. Tenen consciència, es pensen sobre ells mateixos. El contingut determina una forma. |
||
Al ser-li, l'art, essencial la forma, |
Al ser-li, a l'art, essencial la forma, com a tal serà limitat. Hi haurà un moment en què l'art satisfaci les necessitats de l'esperit, però gràcies al seu caràcter limitat això deixarà de ser així. Una vegada que deixa de satisfer aquestes necessitats, l'obra d'art generarà en nosaltres, a més del gaudi immediat, el pensament i la reflexió. Ara l'art genera en nosaltres parer, aquest que va tenir com a objectiu conèixer l'art, l'esperit que s'hi apareix, el seu ésser aquí. És per això que la filosofia de l'art és encara més necessària avui que en el passat. |
||
Aleshores, els productes de l'art bell seran una alienació de l'esperit en el sensible. La veritable tasca de l'art és dur a la consciència els veritables interessos de l'esperit i és per això que en ser pensat per la ciència l'art |
Aleshores, els productes de l'art bell seran una alienació de l'esperit en el sensible. La veritable tasca de l'art és dur a la consciència els veritables interessos de l'esperit i és per això que en ser pensat per la ciència, l'art compleix la seva finalitat. |
||
Dins l'art Hegel ve a distingir tres formes artístiques, La ''forma artística Simbòlica'', la ''forma artística Clàssica''i la ''forma artística Romàntica''. Aquestes marquen el camí de la idea en l'art, són diferents relacions entre el contingut i la forma. |
Dins l'art Hegel ve a distingir tres formes artístiques, La ''forma artística Simbòlica'', la ''forma artística Clàssica''i la ''forma artística Romàntica''. Aquestes marquen el camí de la idea en l'art, són diferents relacions entre el contingut i la forma. |
||
La ''forma artística Simbòlica'' ha de ser un mer buscar la forma per a un contingut que encara és indeterminat. La figura serà deficient, no ve a expressar la idea. L'home |
La ''forma artística Simbòlica'' ha de ser un mer buscar la forma per a un contingut que encara és indeterminat. La figura serà deficient, no ve a expressar la idea. L'home a partir del material sensible de la natura, hi construirà una forma a la qual li adjudica un significat. Es dóna la utilització del símbol, aquest, en el seu caràcter d'ambigu, omple de misteri tot l'art simbòlic. La forma serà més gran que el contingut. Hegel ve a relacionar aquesta forma artística amb l'art de l'arquitectura, aquesta, no va a mostrar el diví sinó el seu exterior, el seu lloc de residència. Amb arquitectura va referir-se a l'arquitectura de culte, més específicament a l'egípcia, l'índia i l'hebrea. |
||
La ''forma artística Clàssica'' va a aconseguir l'equilibri entre forma i contingut. La idea no només és determinada sinó que s'esgota en la seva manifestació. L'art grec, l'escultura, és l'art de la forma artística clàssica. Les escultures gregues no eren, per als grecs, representacions del déu sinó que eren el déu mateix. L'home grec va ser capaç d'expressar el seu esperit absolut, la seva religió, en l'art. A això va a referir Hegel quan parla del caràcter passat de l'art. L'art, en la seva essència, pertany al passat sempre, perquè és en ell on la compleix, és en l'art grec on l'Art aconsegueix la seva fi últim, la representació total de la idea. |
La ''forma artística Clàssica'' va a aconseguir l'equilibri entre forma i contingut. La idea no només és determinada sinó que s'esgota en la seva manifestació. L'art grec, l'escultura, és l'art de la forma artística clàssica. Les escultures gregues no eren, per als grecs, representacions del déu sinó que eren el déu mateix. L'home grec va ser capaç d'expressar el seu esperit absolut, la seva religió, en l'art. A això va a referir Hegel quan parla del caràcter passat de l'art. L'art, en la seva essència, pertany al passat sempre, perquè és en ell on la compleix, és en l'art grec on l'Art aconsegueix la seva fi últim, la representació total de la idea. |
||
Revisió del 21:26, 29 març 2015
Georg Wilhelm Friedrich Hegel (Stuttgart, Württemberg, 27 d'agost de 1770 - Berlín, Prússia, 14 de novembre de 1831) va ser un filòsof alemany de l'idealisme.
Va rebre la seva formació en el Tübinger Stift (seminari luterà adscrit a la Universitat de Tübingen), on va fer amistat amb el futur filòsof Friedrich Schelling i el poeta Friedrich Hölderlin. Posteriorment va treballar com a professor a diverses universitats del món alemany, com ara les de Jena, Heidelberg o Berlín.
El van fascinar les obres de Spinoza, Kant i Rousseau, així com la Revolució Francesa la qual va acabar rebutjant quan va caure en mans del terror jacobí. Se'l considera l'últim dels Més Grans metafísics. Va morir víctima d'una epidèmia de còlera, que va fer estralls durant l'estiu i la tardor de 1831.
Considerat per la Història Clàssica de la Filosofia com el representant dela cimera del moviment decimonònic alemany del idealisme filosòfic i com un revolucionari de la Dialèctica, hauria de tenir un impacte profund en el materialisme històric de Karl Marx. Hegel és cèlebre com un filòsof molt fosc, però molt original, transcendent per a la història de la filosofia i que sorprèn a cada nova generació. La prova està en què la profunditat del seu pensament va generar una sèrie de reaccions i revolucions que van inaugurar tota una nova visió de fer filosofia; que comprèn l'explicació del materialisme marxista, el pre-existencialisme de Søren Kierkegaard, la fuita de la Metafísica de Friedrich Nietzsche, la crítica a l'Ontologia de Martin Heidegger, la filosofia de Jean Paul Sartre, el pensament nietzscheà de Georges Bataille i la teoria de la desconstrucció de Jacques Derrida, entre d'altres. Des dels seus principis fins als nostres dies els seus escrits segueixen tenint gran repercussió, en part donada a les múltiples interpretacions possibles que tenen els seus textos.
Formació
Hegel va assistir al seminari de Tubinga amb el poeta èpic Friedrich Hölderlin i l'idealista objectiu Schelling. Els tres van estar atents al desenvolupament de la Revolució Francesa i van col·laborar en una crítica de les filosofies idealistes d'Immanuel Kant i el seu seguidor, Fichte.
Pensament
Intentarà crear una ciència filosòfica construint el darrer dels grans sistemes filosòfics creats per un sol individu (possiblement el més complex de tots). La raó és essencialment acció, i, per això, la Filosofia no consistirà en res més que no sigui qüestionar-se per la raó. La raó s'ha convertit així en l'objecte d'estudi (a més a més de subjecte que coneix). L'ésser té un procés d'evolució constant, seguint el mètode dialèctic, essent aquesta evolució la Història de l'Absolut. La Filosofia és el darrer estadi de l'evolució. És la raó que es comprèn a si mateixa. En ella troba l'autoconsciència, la racionalitat i el coneixement en plenitud. Les diverses filosofies són fases de la filosofia fins a arribar al seu moment culminant: La Filosofia de Hegel.
Després de Hegel, la Filosofia perdrà la seva raó de ser i el Filòsof es convertirà en Historiador de la Filosofia. Hegel és el darrer dels filòsofs sistemàtics, esdevenint certa, en part, la seva darrera afirmació: <<I després de mi..., el caos>>.
A partir del seu pensament es van crear dues escoles diferenciades: La Dreta Hegeliana (poc important i gens innovadora) i l'Esquerra Hegeliana, crítica amb l'obra de Hegel, però inspirada en ella, amb Feuerbach i Karl Marx com a màxims exponents.
Obra
Se sol considerar com a primera obra realment important de Hegel la seva Fenomenologia de l'Esperit (1807), si bé prèviament va publicar algunes altres obres, com La Constitució d'Alemanya (1802), on reflecteix el trist estat germànic-romà d'aquella època. El sistema que proposa per a Alemanya i el ressentiment que aquí expressa pels altres països d'Europa, amb excepció d'Itàlia que, segons Hegel, comparteix el destí d'Alemanya, fa d'aquesta obra un estrany presagi de la Segona Guerra Mundial.
Actualment, la Fenomenologia de l'Esperit és considerada la més important obra de Hegel. Mentre vivia va publicar també la Ciència de la Lògica (1812 - 1816), l'Enciclopèdia de les ciències filosòfiques (1817, amb diverses reedicions posteriors) i la Filosofia del dret (1821). Diverses altres obres sobre la filosofia de la història, religió, estètica i la història de la filosofia es van recopilar a partir dels apunts dels seus estudiants i es van publicar pòstumament, Lliçons sobre Filosofia de la Història universal i Proves de l'existència de Déu, entre elles.
Teoria
Les obres de Hegel tenen fama de difícils per l'amplitud dels temes que pretenen abastar. Hegel va introduir un sistema per a entendre la història de la filosofia i el món mateix, anomenat sovint "dialèctica": una progressió en la qual cada moviment endavant sorgeix com a solució de les contradiccions inherents al moviment anterior. Per exemple, la Revolució Francesa constitueix per Hegel la introducció de la veritable llibertat a les societats occidentals per primera vegada en la història escrita.
Tanmateix, precisament per la seva novetat absoluta, és també absolutament radical: d'una banda, l'augment abrupte de violència que va fer falta per fer la revolució no pot deixar de ser el que és, i per altra banda, ja ha consumit el seu oponent. La revolució, per tant, ja no té cap on tornar-se més que al seu propi resultat: la llibertat conquerida amb tantes penúries és consumida per un brutal Regnat del Terror. La història, això no obstant, progressa aprenent dels seus propis errors: només després d'aquesta experiència, i precisament per ella, pot postular l'existència d'un Estat constitucional de ciutadans lliures, que consagra tant el poder organitzador benèvol (suposadament) del govern racional i els ideals revolucionaris de la llibertat i la igualtat. "En el pensament és on resideix la llibertat".
En les explicacions contemporànies del hegelianisme, per a les classes preuniversitàries, per exemple, la dialèctica de Hegel sovint apareix fragmentada, per comoditat, en tres moments anomenats "tesi" (en el nostre exemple, la revolució), "antítesi" (el terror subsegüent) i "síntesi" (l'estat constitucional de ciutadans lliures). No obstant això, Hegel no va utilitzar personalment aquesta classificació en absolut; va ser creada anteriorment per Fichte en la seva explicació més o menys anàloga de la relació entre l'individu i el món. Els estudiosos seriosos de Hegel no reconeixen, en general, la validesa d'aquesta classificació, encara que probablement tingui algun valor pedagògic, com en la tríada dialèctica on s'utilitza per fer referència a la materialització ontològica de la dialèctica en forma d'una concepció de la realitat com a procés circular,[2] procés desenvolupat en tres moments i mogut pel principi de la contradicció.
Hegel es va valer d'aquest sistema, la dialèctica, per explicar tota la història de la filosofia, de la ciència, del art, de la política i de la religió, però molts crítics moderns assenyalen que Hegel sovint sembla passar per alt les realitats de la història per tal de fer encaixar el seu motlle dialèctic. Karl Popper, crític de Hegel a La societat oberta i els seus enemics , opina que el sistema de Hegel constitueix una justificació tènuement vetllada del govern de Frederic Guillem III de Prússia i que la idea hegeliana que l'objectiu ulterior de la història és arribar a un Estat que s'aproxima al de la Prússia del decenni de 1831. Aquesta visió de Hegel com apologista del poder estatal i precursor del totalitarisme del segle XX va ser criticada minuciosament per Herbert Marcuse en Raó i revolució: Hegel i el sorgiment de la teoria social, argüint que Hegel no va ser apologista de cap Estat ni forma d'autoritat senzillament perquè aquests existissin; per a Hegel, l'Estat ha de ser sempre racional. Arthur Schopenhauer menyspreà Hegel per l'historicisme d'aquest i va qualificar l'obra de Hegel de pseudofilosofía .
La filosofia de la història de Hegel està també marcada pels conceptes de les "astúcies de la raó" i la "burla de la història"; la història condueix als homes que creuen conduir-se a si mateixos, com a individus i com a societats, i castiga les seves pretensions de manera que la història-món es burla d'ells produint resultats exactament contraris, paradoxals, als pretesos pels seus autors, encara que finalment la història es reordena, i en un bucle fantàstic retrocedeix sobre ella mateixa i amb la seva burla i paradoxa sarcàstica, convertida en mecanisme de xifrat, crea també ella mateixa sense voler-ho, realitats i símbols ocults al món i accessibles només als cognoscitius, és a dir, a aquells que volen conèixer.
Lògica
L'acte mateix del coneixement és la introducció de la contradicció. El principi del tercer exclòs, alguna cosa o és A o no és A, és la proposició que vol rebutjar la contradicció i en fer-ho incorre precisament en contradicció: A ha de ser + A ó -A, amb la qual cosa ja queda introduït el tercer terme, A que no és ni + ni - i pel mateix és + A i -A. Una cosa és ella mateixa i no és ella, perquè en realitat tota cosa canvia i es transforma ella mateixa en una altra cosa. Això significa la superació de la lògica formal i l'establiment de la lògica dialèctica.
Totes les coses són contradictòries en si mateixes i això és profund i plenament essencial. La identitat és la determinació del simple immediat i estàtic, mentre que la contradicció és l'arrel de tot moviment i vitalitat, el principi de tot automoviment i, només allò que tanca una contradicció es mou.
La imaginació corrent capta la identitat, la diferència i la contradicció, però no la transició de l'un a l'altre, que és el més important, com una cosa es converteix en l'altra.
Causa i efecte són moments de la dependència recíproca universal, de la connexió i concatenació recíproca dels esdeveniments, baules a la cadena del desenvolupament de la matèria i la societat: la mateixa cosa es presenta primer com a causa i després com a efecte.
Cal fer consciència de la intercausalidad, de les lleis de connexió universal objectiva, de la lluita i la unitat dels contraris i de les transicions i les transformacions de la natura i la societat. La totalitat de tots els aspectes del fenomen, de la realitat i de les seves relacions recíproques, d'això està composta la veritat.
La realitat és la unitat de l'essència i l'existència. L'essència no està darrere o més enllà del fenomen, sinó que pel mateix que l'essència existeix, l'essència es concreta en el fenomen. L'existència és la unitat immediata de l'ésser i la reflexió: Possibilitat i accidentalitat són moments de la realitat que constitueixen l'exterioritat del real i per tant són qüestió que afecta el contingut, perquè en la realitat es reuneix aquesta exterioritat, amb la interioritat, en un moviment únic i es converteix en necessitat, de manera que el necessari és mitjançat per un cúmul de circumstàncies o condicions.
La quantitat es transforma en qualitat i els canvis s'interconnecten i provoquen els uns amb els altres. Les matemàtiques no han aconseguit justificar aquestes operacions que es basen en la transició, perquè la transició no és de naturalesa matemàtica o formal, sinó dialèctica.
Les determinacions lògiques anteriorment exposades, les determinacions de l'ésser i l'essència, no són meres determinacions del pensament. La lògica del concepte s'entén ordinàriament com a ciència només formal, però si les formes lògiques del concepte fossin recipients morts, passius, de meres representacions i pensaments, el seu coneixement seria superflu; però en realitat són com formes del concepte, l'esperit viu d'allò real i per tant es requereix indagar la veritat d'aquestes formes i la seva connexió necessària.
El mètode del coneixement no és una forma merament exterior, sinó que és ànima i concepte del contingut. Pel que fa a la naturalesa del concepte l'anàlisi és la primera, perquè ha d'elevar la matèria donada a la forma d'abstraccions universals, les quals, després, mitjançant el mètode sintètic són posades com a definicions. L'anàlisi resol la dada concret, aïlla les seves diferències i els dóna forma d'universalitat o, deixa el concret com fonament i per mitjà de l'abstracció de les particularitats que aparenten ser inessencials, posa de relleu un universal concret o sigui la força de llei general. Aquesta universalitat és després també determinada mitjançant la síntesi del concepte en les seves formes, en definicions.
L'activitat humana uneix el subjectiu amb l'objectiu. El fi subjectiu es vincula amb l'objectivitat exterior a ell, a través d'un mitjà que és la unitat de tots dos, això és l'activitat conforme a la ment. Així, amb les seves eines l'home té poder sobre la naturalesa exterior, encara que pel que fa a les seves finalitats es troba amb freqüència sotmès a ella.
Estètica
Hegel estudia l'art com a mode d'aparèixer el bell en la idea. En les seves lliçons sobre estètica va definir primer el camp en què aquesta ciència ha de treballar.
Va realitzar una distinció entre allò bell natural i allò bell artístic. El que és bell artístic ho considerà superior al bell natural perquè en el primer està present l'esperit, la llibertat, que és l'únic veritable. El que és bell en l'art serà bellesa generada per l'esperit, per tant partícip d'aquest, a diferència del bell natural que no és digne d'una investigació estètica precisament per no ser partícip d'aquest esperit, que és el fi últim de coneixement.
Abans d'analitzar allò Bell artístic, Hegel va refutar algunes objeccions que cataloguen l'art com indigne de tractament científic (amb tractament científic Hegel es refereix a tractament filosòfic i no a la ciència com s'entén avui).
Com a primer punt a refutar va parlar de l'afirmació que torna a l'art indigne d'investigació científica per contribuir a la relaxació de l'esperit, mancant així de naturalesa seriosa. L'art ha de ser pres com un joc. L'art utilitza la il·lusió com a mitjà per a la seva fi, atès que el medi ha de correspondre's sempre a la dignitat de la fi, la veritat mai pot sorgir de l'aparença.
També Hegel en aquest punt va fer una crítica a Kant.Aquest ve a dir que l'art sí que és digne d'una investigació científica al assignar-li el paper de mediador entre raó i sensibilitat. Però Hegel no només no ho creu possible (ja que ni la raó ni la sensibilitat es prestarien a aquesta mediació i reclamarien la seva puresa) sinó que a més aclareix que sent mediador l'art no guanyaria més serietat, ja que no seria una finalitat en si mateix i seguiria estant subordinat a fins més seriosos, superiors.
Dins del camp de l'estètica o filosofia de l'art, Hegel va distingir entre art lliure i art servil, tenint aquest últim finalitats alienes a ell, com per exemple el decorar. És art lliure el que pot ser objecte d'estudi, ja que té fins propis, és lliure i veritable perquè és una manera d'expressar allò diví de manera sensible. D'aquesta manera l'art s'aproxima a les formes de manifestació de la natura, que és necessària, seriosa i segueix les seves pròpies lleis.
En la seva qualitat d'il·lusió, l'art no pot separar-se de tota la realitat. L'aparença li és essencial a l'esperit, de manera que tot allò real serà aparença per a aquest. Existeix una diferència entre l'aparença en la realitat i l'aparença en l'art. La primera, gràcies a la immediatesa del sensible, es presenta com a veritable, se'ns apareix com el real. En canvi l'aparença en l'art es presenta com il·lusió, li treu a l'objecte la pretensió de veritat que té en la realitat i li atorga una realitat superior, filla de l'esperit. De manera que encara que la idea es trobi tant en el real com en l'art, és en aquest últim on resulta més fàcil penetrar en ella.
En tenir l'art com essència l'esperit, es dedueix que la seva naturalesa és el pensar, de manera que els productes de l'art bell, més enllà de la llibertat i l'arbitri que puguin tenir, l'esperit els fixa límits, punts de suport. Tenen consciència, es pensen sobre ells mateixos. El contingut determina una forma.
Al ser-li, a l'art, essencial la forma, com a tal serà limitat. Hi haurà un moment en què l'art satisfaci les necessitats de l'esperit, però gràcies al seu caràcter limitat això deixarà de ser així. Una vegada que deixa de satisfer aquestes necessitats, l'obra d'art generarà en nosaltres, a més del gaudi immediat, el pensament i la reflexió. Ara l'art genera en nosaltres parer, aquest que va tenir com a objectiu conèixer l'art, l'esperit que s'hi apareix, el seu ésser aquí. És per això que la filosofia de l'art és encara més necessària avui que en el passat.
Aleshores, els productes de l'art bell seran una alienació de l'esperit en el sensible. La veritable tasca de l'art és dur a la consciència els veritables interessos de l'esperit i és per això que en ser pensat per la ciència, l'art compleix la seva finalitat.
Dins l'art Hegel ve a distingir tres formes artístiques, La forma artística Simbòlica, la forma artística Clàssicai la forma artística Romàntica. Aquestes marquen el camí de la idea en l'art, són diferents relacions entre el contingut i la forma.
La forma artística Simbòlica ha de ser un mer buscar la forma per a un contingut que encara és indeterminat. La figura serà deficient, no ve a expressar la idea. L'home a partir del material sensible de la natura, hi construirà una forma a la qual li adjudica un significat. Es dóna la utilització del símbol, aquest, en el seu caràcter d'ambigu, omple de misteri tot l'art simbòlic. La forma serà més gran que el contingut. Hegel ve a relacionar aquesta forma artística amb l'art de l'arquitectura, aquesta, no va a mostrar el diví sinó el seu exterior, el seu lloc de residència. Amb arquitectura va referir-se a l'arquitectura de culte, més específicament a l'egípcia, l'índia i l'hebrea.
La forma artística Clàssica va a aconseguir l'equilibri entre forma i contingut. La idea no només és determinada sinó que s'esgota en la seva manifestació. L'art grec, l'escultura, és l'art de la forma artística clàssica. Les escultures gregues no eren, per als grecs, representacions del déu sinó que eren el déu mateix. L'home grec va ser capaç d'expressar el seu esperit absolut, la seva religió, en l'art. A això va a referir Hegel quan parla del caràcter passat de l'art. L'art, en la seva essència, pertany al passat sempre, perquè és en ell on la compleix, és en l'art grec on l'Art aconsegueix la seva fi últim, la representació total de la idea.
Però precisament pel caràcter limitat de l'art, aquest equilibri s'ha de trencar. És aquí on es dóna el pas a la forma artística Romàntica. Una vegada més hi ha una desigualtat entre forma i contingut, deixen de encastat de manera perfecta, però ara és la forma la qual no és capaç de representar l'esperit. El contingut ultrapassa la forma.
Les arts d'aquesta forma artística són la pintura, la música i la poesia. La idea va anar d'allò més material, la pintura, almenys material, passant per la música, que té com a matèria el so, arribar a la poesia que és l'art universal de l'esperit, ja que té com a material la bella fantasia. La poesia va a travessar totes les altres arts.
Molts filòsofs van a reprendre el tema de l'art en Hegel, Hans-Georg Gadamer per exemple van a parlar de «La mort de l'Art» referint-se a l'estètica hegeliana. Hegel mai va parlar d'una mort de l'art sinó que li va atorgar a aquest el caràcter de passat, passat no entès com quelcom que ja no existeix, el «caràcter passat de l'art» està íntimament vinculat amb la finalitat de la filosofia hegeliana, conèixer a l'esperit, que aquest sigui lliure. Dins d'aquest fi, l'art va complir la seva tasca en el passat, en l'època clàssica, per després ser superat per la religió i en última instància, aquesta per la filosofia.
Eurocentrisme
Hegel va ser un dels promotors més notables de la superioritat europea, més exactament del nord d'Europa, sobre les altres cultures del món. Per a ell, la Història Universal neix a Àsia, i culmina a Europa. La manifestació més alta del pensament humà, que apareix amb la modernitat, per a ell, amb la Reforma Protestant a Alemanya, la Revolució Francesa i la Il·lustració, també de «collita» germànica, són els punts de referència on la subjectivitat es reconeix a si mateixa. Hegel recorda que Anglaterra es va atorgar a si mateixa la «missió» d'expandir la civilització per la resta del món.
Va ser un defensor irrestricte del «Esperit germànic», que acompanyat del cristianisme, seria el més avançat de la humanitat:
| « | L'Esperit germànic (Germanisches Geist) és l'Esperit del Nou Món (neuen Welt), la finalitat del qual és la realització de la veritat absoluta, com autodeterminació infinita de la llibertat, que té per contingut la seva pròpia forma absoluta. El principi de l'imperi germànic ha de ser ajustat a la religió cristiana. El destí dels pobles germànics és el de subministrar els portadors del Principi cristià. | » |
| — (Hegel,Vorlesungen über die Philosophie der Geschichte, aWerke, Suhrkamp, Frankfurt Main, t. 12, p. 413; ed. espanyola, t. II, p. 258.) | ||
Hegelianisme
La filosofia de l'Estat de Hegel, la seva teoria de la història, i la seva consideració de la ment absoluta són les parts més interessants de la seva filosofia i unes de les més fàcils per entendre. L'Estat, diu, representa la ment objectiva. L'esperit individual, que, per raó de les seves passions, prejudicis, i cecs impulsos, és només en part lliure, subjecte del jou de la necessitat, l'oposat a la llibertat, només pot assolir la seva plena realització per mitjà de la llibertat del ciutadà. Aquest jou de la necessitat s'expressa primer com a reconeixement dels drets dels altres, després com a moralitat, i finalment com moral social, en la qual la primera institució és la família. La suma de famílies forma la societat civil, que, tanmateix, malgrat la seva forma imperfecta d'organització es compara amb l'Estat. L'Estat és el cos social perfecte de la Idea, i en aquest moment del procés és Déu mateix. L'Estat, estudiat en si mateix, posa a la nostra consideració la llei constitucional. En relació amb altres estats, desenvolupa la llei internacional, i en el seu curs general a través de les vicissituds de la història passa a través del que Hegel anomena "Dialèctica de la Història". Hegel ensenya que la Constitució és l'esperit col·lectiu de la nació i que el govern és el cos de tal esperit. Cada nació té el seu propi esperit individual, i el més gran dels crims és l'acte pel qual el tirà o el conqueridor apaguen l'esperit de la nació. La Guerra, ensenya, és un mitjà indispensable de progrés polític. Ella és una crisi en el desenvolupament de la idea que pren cos en els diferents Estats, i surt victoriós d'aquesta crisi, certament el millor dels Estats. La "base" del desenvolupament històric és, llavors, racional, ja que l'Estat és el cos de la raó com esperit. Tots els aparentment contingents esdeveniments de la història són en realitat passos lògics en el desenvolupament de la raó sobirana que és corporificada per l'Estat. Passions, impulsos, interessos, caràcter, personalitat, tots ells són l'expressió de la raó o instruments que la raó forma per al seu propi ús. Nosaltres, per tant, per entendre els esdeveniments històrics hem de veure com el dur, desagradable treball de la raó cap a la plena realització de si mateixa en perfecta llibertat. En conseqüència, podem interpretar a purs termes racionals, i disposar en categories lògiques la successió dels esdeveniments històrics. D'aquesta manera, una àmplia visió de la història revela tres importants passos de desenvolupament. La monarquia Oriental (el pas de la unitat, de la supressió de la llibertat), la democràcia Grega (el pas de l'expansió, en què la llibertat estava perduda en una demagògia inestable) i la monarquia constitucional Cristiana (que representa la reintegració de la llibertat en el govern constitucional).
Seguidors
Després de la mort de Hegel, els seus seguidors es van dividir en dos camps principals i contraris. Els hegelià de dreta, deixebles directes de Hegel a la Universitat de Berlín, van defensar l'ortodòxia evangèlica i el conservadorisme polític del període posterior a la restauració Napoleònica.
Els d'esquerra van ser anomenats joves hegelians i van interpretar a Hegel en un sentit revolucionari, el que els va portar a atenir al ateisme en la religió i a la democràcia liberal en la política. Entre els hegelians d'esquerra es compte a Bruno Bauer, Ludwig Feuerbach, David Friedrich Strauss, Max Stirner i, el més famós, Karl Marx. Els múltiples cismes en aquesta facció portaren finalment a la varietat anarquista del egoisme de Stirner i a la versió marxista del comunisme.
Al segle XX, la filosofia de Hegel va tenir un gran renaixement: Això es va deure en part a que va ser redescobert i reavaluat com progenitor filosòfic del marxisme per marxistes d'orientació filosòfica, en part a un ressorgiment de la perspectiva històrica que Hegel va aportar a tot, i en part al creixent reconeixement de la importància del seu mètode dialèctic. Algunes figures que es relacionen amb aquest renaixement són Herbert Marcuse, Theodor Adorno, Ernst Bloch, Alexandre Kojève i Gotthard Günther. El renaixement de Hegel també va posar en relleu la importància de les seves primeres obres, és a dir, les publicades abans de la Fenomenologia de l'esperit.
A Dinamarca, el hegelinisme va ser representat per Johan Ludvig Heiberg i Hans Lassen Martens des dels anys 1820 al 1850.
A Amèrica del Nord és representat per Thomas Watson i William T. Harris. En el seu més recent manera sembla prendre la seva inspiració de Thomas Hill Green, i sigui quina sigui la influència que exerceix és oposada a la tendència pragmàtica prevalent.
A Itàlia el moviment hegelià va tenir molts adherents distingits, el més notable entre ells és Benedetto Croce, qui com a exponent del hegelià ocupa en el seu país la posició ocupada a França per Vicherot cap al final del segle dinou. Entre els filòsofs catòlics que van ser influenciats per Hegel el més prominent és Georg Hermes i Antón Gunter. El hegelinisme també inspirà a la filosofia de Giovanni Gentile del idealisme actual i el feixisme, un concepte que la gent associa amb les idees i el canvi social produït pels seus líders.
Crítica literària
Hegel va aplicar la dialèctica a la teoria dels gèneres literaris, establint-ne una divisió molt completa que tenia en compte l'evolució històrica dels gèneres. Segueix la divisió tripartita de Plató d'èpica, lírica i drama, que identifica amb la tesi, antítesi i síntesi de l'expressió literària.
Obres principals
- Fenomenologia de l'esperit (Phänomenologie des Geistes), 1806.
- Ciència de la lògica (Wissenschaft der Logik) 1812-1816.
- Enciclopèdia de les ciències filosòfiques (Enzyklopaedie der philosophischen Wissenschaften) 1817-1830.
- Elements de la filosofia del dret (Grundlinien der Philosophie des Rechts) 1819.
Vegeu també
Referències
- ↑ Butler, Judith, Subjects of desire: Hegelian reflections in twentieth-century France (New York: Columbia University Press, 1987)
- ↑ La imatge del cercle és emprada pel propi Hegel: en tant que l'infinit és una Totalitat, tot està relacionat en oposició, per la qual cosa el Tot es troba en moviment i devenir.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Georg Wilhelm Friedrich Hegel |
Enllaços externs
- La crítica de Schelling a l'idealisme i a la filosofia de Hegel: la distinció entre filosofia positiva i filosofia negativa, de Roberto Augusto.
- La intersubjectivitat en Schelling i Hegel, de Roberto Augusto.
- Entre lògica i empíria. Claus de la filosofia hegeliana de la història i Marxa i sentit especulatius de la història. Comentari a Hegel, dos llibres i diversos articles, de Gonçal Mayos (UB).