Sociologia

La sociologia és la ciència general de la societat i, per tant, la més fonamental de les ciències socials. Estudia la realitat social contemporània com el producte d'una sèrie de processos històrics que anomenem, en conjunt, modernitat, i que inclou la creació de l'estat liberal, les revolucions científica i industrial, el nacionalisme, el moviment obrer, el colonialisme i la descolonització, la globalització, i el neoliberalisme, entre d'altres. Se centra en aspectes com la política, el gènere, la raça, la ciència i la tecnologia, el crim i la desviació, o el treball. És difícil, no obstant, elaborar una definició tècnica de la sociologia, ja que com a disciplina es va originar i desenvolupar en el context dels mateixos processos històrics que estudia i, aleshores, és un corrent de pensament en constant evolució.

Fou constituïda al segle XIX pels anomenats pares de la sociologia: Karl Marx, Émile Durkheim i Max Weber. Les seues obres trencaren amb la tradició liberal en filosofia i promulgaren l'estudi empíric de la realitat social. Segons aquests pensadors, els fenòmens socials són construccions socials, és a dir, en comptes d'estar regits per principis morals abstractes i universals, són el producte de processos històrics complexos i concrets. Les principals contribucions al pensament social des del segle XIX han estat vinculades a la sociologia, amb les obres de Georg Simmel, Alexis de Tocqueville, Antonio Gramsci, Louis Althusser, Theodor Adorno, Walter Benjamin, Herbert Marcuse, Michel Foucault, Pierre Bourdieu i, en l'actualitat, Bruno Latour, Donna Haraway, Judith Butler, Anthony Giddens, Zygmunt Bauman, Ulrich Beck, Manuel Castells o Slavoj Zizek.

Història

Article principal: Història de la sociologia

L'origen de la sociologia s'emmarca en un context definit pels aclaparadors canvis propiciats per les dues grans revolucions que tingueren lloc a Europa durant el segle XVIII i el segle XIX. La Revolució Francesa assenyala el triomf d'idees i valors seculars com la llibertat i la igualtat sobre l'ordre tradicional (les ciències i les realitats s'independitzen de la religió). La segona gran revolució començà a Gran Bretanya a finals del segle XVIII, fou la Revolució Industrial: un ampli espectre de transformacions socials i econòmiques que envoltà el desenvolupament d'innovacions tecnològiques com l'energia de vapor i les maquinàries que propulsava. L'auge industrial produeix un enorme desplaçament de llauradors cap a les fàbriques de les ciutats, el que generà una ràpida expansió d'àrees urbanes i propicià noves relacions laborals.

La demolició de les formes de vida tradicionals féu que els pensadors acceptaren el desafiament de desenvolupar noves interpretacions tant del món social com del món natural, partint de la constatació d'una existència autònoma de la societat, com a realitat concreta i com a categoria del pensament.

La sociologia va adquirir validesa al llarg del segle XIX com a expressió científica del positivisme d'Auguste Comte, i va assolir la maduresa amb la sociologia marxista i les obres de Émile Durkheim (que derivarien en el funcionalisme) i Max Weber (que derivarien en l'interaccionisme).

Pensament social presociològic

Abans del naixement de la sociologia ja hi havia pensament sobre com havia de ser i funcionar la societat, estava dins de la filosofia i en relació directa amb la política i l'ètica. Així, els teòrics de l'antiguitat proposaven models socials (dels quals sorgiria el concepte d'utopia), recolzant-se en paràboles i mites. També s'ocupaven de determinar el lloc de cada persona al conjunt i justificar aquesta divisió.

A la Il·lustració es va discutir sobre l'estat natural de l'home, en oposició a l'estat social; mentre que per a Jean-Jacques Rousseau aquest estat natural era positiu i dels altres venien els problemes (doctrina heretada per l'existencialisme) per a Hobbes l'ésser humà és per definició un animal en perpètua lluita i la societat limita la seva agressivitat amb lleis. Sorgeix aleshores el contracte social, pel qual cada persona se sotmet al conjunt.

El segle XIX

Auguste Comte va ser el primer a proposar la sociologia com una ciència que podia descriure amb lleis i mètode com funcionava la societat, més enllà de troballes o síntesis individuals. Émile Durkheim va seguir aquesta teoria, aplicant-la als actes socials en esferes molt diveses som la família o l'educació, que després esdevindrien subdisciplines sociològiques de ple dret.

El nucli de la sociologia del segle XIX va ser el treball i com aquest formava classes socials amb vides diferents, estava per tant molt marcada per la revolució industrial i els seus canvis (per exemple el pensament de Karl Marx). Max Weber per la seva banda va analitzar el poder que emanava d'aquests grups.

Els teòrics d'aquesta època estaven marcats pel positivisme i per l'intent d'aplicar a l'ésser humà i el seu entorn les troballes de les ciències naturals. L'enfocament, en conseqüència, era sobretot quantitatiu i empíric, amb la inducció per establir tendències socials explicatives. A finals de segle va sorgir una reacció contra aquesta visió, posant l'èmfasi en la interpretació i no en la simple acumulació de dades i evolucionant cap a paradigmes més qualitatius, com per exemple Georg Simmel.

Els segles XX i XXI

El segle XX va viure la separació de la sociologia en corrents metodològics divergents: el funcionalisme, l'interaccionisme simbòlic, el constructivisme, la teòrica crítica o la deconstrucció, entre d'altres, mentre alguns teòrics continuaven en el camí del positivisme. Aquests corrents sovint no són exclusius de la sociologia, sinó que beuen d'altres ciències, en una visió més interdisciplinària.

Com a temes, continuen explorant-se els del segle precedent però sorgeixen noves preocupacions, com els grups socials, la contracultura, la transmissió de valors i normes i configuracions socials diferents a les tradicionals. Amb l'aparició d'Internet es va prestar també atenció a les societats virtuals i com afectaven a la identitat.

Disciplines i temes d'estudi

La sociologia s'ocupa de temes molt diversos, referents a l'organització dels individus en grups. Alguns dels temes més rellevants de la recerca sociològica són

• El cos humà
• Les diferents edats de l'home: infància, adolescència, joventut, maduresa, vellesa
• Comportament col·lectiu
• Conflicte (una disciplina seria la criminologia)
• Cultura i arts
• Desviació
• Economia
• Sociologia de l'educació
• Emocions
• Relacions interpersonals
• Sociologia feminista
• Coneixement i ciència
• Política
• Religió
• Grups i moviments socials
• Sociobiologia

Paradigmes dominants

Des d'un bon començament apareixen diverses branques com la sociologia marxista o del conflicte, el funcionalisme, l'interaccionisme i, a partir de l'obra d'antropòlegs com Claude Lévi-Strauss, l'estructuralisme cadascuna amb les seves tesis, hipòtesis i anàlisis. La varietat del camp d'estudi explica la varietat d'enfocaments i mètodes d'anàlisi però hi ha dos paradigmes dominants: l'holístic i l'atomista.

• Paradgima holístic: Creu que la societat és un tot superior a la suma de totes les accions, persones i conceptes. Aquest tot preexisteix a l'home, que s'hi ha d'adaptar (procés de socialització), sovint amb coerció, en sigui o no conscient. L'èmfasi de l'estudi estarà en les relacions de la història i les institucions.

• Paradigma atomista: Cada individu és com un àtom de la societat, amb la seva especificitat. La societat s'explica pel conjunt de relacions de les persones, en sentit ampli. L'investigador s'ha de fixar doncs en l'acció social, buscant les causes i conseqüències d'allò que fem com a individus.

Sociologia com a ciència

La sociologia no es redueix a la recopilació i exposició de dades empíriques. Aquestes es basen en l'observació però han de possibilitar les generalitzacions i finalment ha d'elaborar teories sobre la realitat social, que han de sotmetre's a la verificació. En aquesta fase final poden sorgir altres generalitzacions o bé es pot invalidar tota o part de la teoria i això ens aboca a caracteritzar la sociologia com una ciència oberta, no dogmàtica, cumulativa.

Tanmateix, la sociologia és peculiar quant al grau de generalització de les seues teories, ja que se situa, en la majoria dels casos a mig camí entre les teories omnicomprensives i les teories arrelades. Fou Robert K. Merton, qui suggerí que el marc més adient d'aquesta ciència era elaborar ‘theories of the middle range’, és a dir: plantejaments teòrics d'abast mitjà encaminats a parcel·les restringides de la realitat, facilitant-ne així la comprensió.

Relació amb altres disciplines

A causa del seu ampli objecte d'estudi, la sociologia sovint interacciona amb altres disciplines. Comparteix amb l'antropologia el focus en l'ésser humà, si bé l'antropologia fa més èmfasi en el passat i en el que defineix la persona i no tant en l'entorn. Amb les ciències polítiques té en comú l'aproximació a les estructures d'organització, de poder i de control, temes que també apareixen a la filosofia social. En l'estudi de les característiques del sistema s'aproxima a l'economia, amb punts de connexió amb la geografia.

En un altre nivell, es relaciona amb els estudis culturals, religiosos i literaris per l'afany d'analitzar l'entramat simbòlic que envolta l'home. Igualment s'apropa a la psicologia en analitzar els aspectes no materials de la vida humana, mentre que la sociobiologia és una ciència híbrida que mostra els punts de contacte entre la sociologia i la biologia en destriar què és innat i què és après en el comportament de persones i comunitats.

Pot ser afí al treball social o a la filosofia crítica en el seu vessant de denúncia, quan no solament es descriu el sistema sinó que s'assenyalen les desigualtats que provoca entre els diferents grups socials. I si el que es posa en qüestió és el coneixement, aleshores es relaciona amb els estudis de ciència i societat.

La imaginació sociològica

Aquesta expressió donà títol a una de les obres més conegudes del sociòleg nord-americà Charles Wright Mills, nascut a Waco (Texas) l'any 1916 i mort l'any 1962. Defineix l'enfocament –i l'actitud vital- d'un sociòleg quan encara l'anàlisi de qualsevol realitat social. La imaginació sociològica ens capacitaria per veure les interseccions entre la nostra història i biografia personal i l'evolució de la societat.

Des d'aquesta perspectiva, amb la imaginació sociològica es recorre el camí que va de l'observació quotidiana, individualitzada i íntima cap a les generalitzacions; així el sociòleg pot valorar quins són els factors predominants (culturals, polítics, econòmics, etc.) en cada situació.

Sociòlegs importants

Categoria principal: sociòlegs

Clàssics fundadors

• Herbert Spencer
• Karl Marx i Friedrich Engels
• Ferdinand Tönnies
• Émile Durkheim
• Georg Simmel
• Vilfredo Pareto
• Max Weber

Funcionalisme

• Talcott Parsons
• Robert K. Merton

Sociologia crítica nord-americana

• Charles Wright Mills

Sociologia dramatúrgica

• Erving Goffman

Segona escola de Frankfurt

• Herbert Marcuse
• Jürgen Habermas

Teoritzacions recents

• Ralf Dahrendorf
• Pierre Bourdieu
• Ulrich Beck
• Anthony Giddens
• Zygmunt Bauman

Sociòlegs espanyols

• Salvador Giner
• Manuel Castells

• Ismail Beşikçi

Vegeu també

• Papers: Revista de Sociologia.
• Població mundial.
• Sociolingüística.
• Iowa gambling task.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sociologia

• Web del Centre d'Investigacions Sociològiques
• Arxiu electrònic de referències bibliogràfiques relatives a la sociologia de l'alimentació
• Web sobre psicologia social i sociologia