Proserpine (Lully): diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit

En línia

Revisió del 21:50, 16 jul 2015

Proserpine és una òpera de Jean-Baptiste Lully, de gènere tragèdia lírica, composta de 1 pròleg i 5 actes amb llibret de Philippe Quinault, basat en Les metamorfosis d'Ovidi. Va ser estrenada a la Cort de Saint Germain-en-Laye el 3 de febrer de 1680, i va ser la quarta gran òpera de Lully.

Personatges

Plutó (baríton)
Proserpina (soprano)
Ceres (soprano)
Júpiter (baríton)
Alpheius (tenor alt o haute-contre en expressió francesa)
Arethusa (soprano)
Mercuri (tenor)

Sinopsi

L’argument conta la història del rapte de Proserpina per Plutó.Hi ha l’afegit d’històries externes, com ara l’enamorament de Ceres i Júpiter i la intriga amorosa de les divinitats menors Alpheius i Arethusa.

Comentaris

La interacció entre Júpiter, Ceres i Plutó provoca espectaculars moviments entre el cel, la terra i l’Hades. Proserpine, estrenada davant el rei Luis XV, va ser ben rebuda pel rei però prest l'òpera va ser oblidada pel públic. Encara així, pot ser considerada una obra maestra en el seu gènere, una obra que culmina en un període creatiu, especialment fecund en la teajectòria de Lully, però que, a la vegada, inaugura una etapa caracteritzada no només per la maduresa artística de la tragèdie lyrique com a gènere musical, en aquells dies nou, vanguardista i summament elitista sinó també per la consagració del gran mestre florentí com un dels músics més importants de tots els temps. Efectivament, Proserpine és l'exaltació més brillant de les idees que Lully ja havia expressat amb encert en Cadmus et Hermione (1673), Alceste (1674) o Atys (1676), però també el punt de sortida sobre el que haurien de discórrer les millors i més inspirades partitutres de Lully: Phaéton (1683), Amadis (1684), Roland (1685) i, sobretot, Armide (1686) la darrera de les seves òperesi exemple màxim d'una forma de crear i escriure música pel teatre que definitivament hauria de marcar el desenvolupament artístic-musical de França fins a la Revolució de 1789.

Recolzat en un llibret excels, encara no el més inspirat dels que Philippe Quinault escrigués durant els seus anys de col·laboració amb el compositor, Lully va saber crear una música bellíssima i perfectament entrellaçada amb el text en una simbiosis artística total, molt en consonància amb l'espíritu barroc d'aquella època. Les llargues i nombroses ritournelles i préludes instrumentals amb els que el mestre obre cadascuna de les escenes i presenta les àries confereixen a l'acció teatral una carga psicològica a la que es recolza bona part de l'entremat dramàtic desenvolupat per cadascun dels personatges. En l'òpera resalten l'escena 8 del segon acte, l'escena primera del quart acte i tot l'acte tercer.

Referències

http://www.diverdi.com/tienda/detalle.aspx?id=37542

@@ Línia 18: / Línia 18: @@
 Proserpine, estrenada davant el rei [[Luis XV]], va ser ben rebuda pel rei però prest l'òpera va ser oblidada pel públic. Encara així, pot ser considerada una obra maestra en el seu gènere, una obra que culmina en un període creatiu, especialment fecund en la teajectòria de [[Lully]], però que, a la vegada, inaugura una etapa caracteritzada no només per la maduresa artística de la ''tragèdie lyrique'' com a gènere musical, en aquells dies nou, vanguardista i summament elitista sinó també per la consagració del gran mestre florentí com un dels músics més importants de tots els temps. Efectivament, Proserpine és l'exaltació més brillant de les idees que [[Lully]] ja havia expressat amb encert en ''[[Cadmus et Hermione]]'' ([[1673]]), ''[[Alceste]]'' ([[1674]]) o ''[[Atys]]'' ([[1676]]), però també el punt de sortida sobre el que haurien de discórrer les millors i més inspirades partitutres de [[Lully]]: ''[[Phaéton]]'' ([[1683]]), ''[[Amadis]]'' ([[1684]]), ''[[Roland]]'' ([[1685]]) i, sobretot, ''Armide'' ([[1686]]) la darrera de les seves òperesi exemple màxim d'una forma de crear i escriure música pel teatre que definitivament hauria de marcar el desenvolupament artístic-musical de [[França]] fins a la [[Revolució]] de [[1789]].
-Recolzat en un llibret excels, encara no el més inspirat dels que [[Philippe Quinault]] escrigués durant els seus anys de col·laboració amb el compositor, [[Lully]] va saber crear una música bellíssima i perfectament entrellaçada amb el text en una simbiosis artística total, molt en consonància amb l'espíritu barroc d'aquella època. Les llargues i numeroses [[ritournelles]] i [[préludes]] instrumentals amb els que el mestre obre cadascuna de les escenes i presenta les àries confereixen a l'acció teatral una carga psicològica a la que es recolza bona part de l'entremat dramàtic desenvolupat per cadascun dels personatges. En l'òpera resalten l'escena 8 del segon acte, l'escena primera del quart acte i tot l'acte tercer.
+Recolzat en un llibret excels, encara no el més inspirat dels que [[Philippe Quinault]] escrigués durant els seus anys de col·laboració amb el compositor, [[Lully]] va saber crear una música bellíssima i perfectament entrellaçada amb el text en una simbiosis artística total, molt en consonància amb l'espíritu barroc d'aquella època. Les llargues i nombroses [[ritournelles]] i [[préludes]] instrumentals amb els que el mestre obre cadascuna de les escenes i presenta les àries confereixen a l'acció teatral una carga psicològica a la que es recolza bona part de l'entremat dramàtic desenvolupat per cadascun dels personatges. En l'òpera resalten l'escena 8 del segon acte, l'escena primera del quart acte i tot l'acte tercer.
 ==Referències==