Cementiri de Montjuïc: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
Línia 212: Línia 212:
* [[Josep Maria Jujol i Gibert]] (Tarragona, 1879 – Barcelona, 1949), arquitecte i dissenyador (Via Sant Francesc, agrupació II, nínxol 3048)
* [[Josep Maria Jujol i Gibert]] (Tarragona, 1879 – Barcelona, 1949), arquitecte i dissenyador (Via Sant Francesc, agrupació II, nínxol 3048)
* [[Emili Juncadella i Vidal]] (Barcelona, 1885-1936), aristòcrata, aficionat a la fotografia, col·leccionista d'armes, polític (agrup. 5a, núm. 23)
* [[Emili Juncadella i Vidal]] (Barcelona, 1885-1936), aristòcrata, aficionat a la fotografia, col·leccionista d'armes, polític (agrup. 5a, núm. 23)
* [[Josep Maria Junoy i Muns]] (Barcelona 1887 - 1955), periodista, poeta i dibuixant (agrup. 1a, nínxol columbari 26)
* [[Oleguer Junyent i Sans]] (Barcelona, 1876 – 1956), escenògraf, pintor, cartellista, col·leccionista
* [[Oleguer Junyent i Sans]] (Barcelona, 1876 – 1956), escenògraf, pintor, cartellista, col·leccionista
* [[Artur Kaps]] (Viena, 1912 - Barcelona, 1974), director i autor teatral (Via Sant Jordi, agrup. 6a, tomba 39)
* [[Artur Kaps]] (Viena, 1912 - Barcelona, 1974), director i autor teatral (Via Sant Jordi, agrup. 6a, tomba 39)

Revisió del 17:18, 21 jul 2015

Infotaula d'edifici
Infotaula d'edifici
Cementiri del Sud-oest
Imatge
Nom en la llengua original(ca) Cementiri de Montjuïc Modifica el valor a Wikidata
Dades
TipusCementiri Modifica el valor a Wikidata
ArquitecteLeandre Albareda i Serrallach
Primera menció escrita1883 Modifica el valor a Wikidata
Construcció1884 Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicmodernisme català Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaBarcelona i Montjuïc (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 21′ 08″ N, 2° 09′ 13″ E / 41.352128°N,2.153628°E / 41.352128; 2.153628

El Cementiri del Sud-oest, conegut popularment com a Cementiri de Montjuïc, i antigament com Cementiri Nou, és la necròpolis a la muntanya de Montjuïc, a Barcelona. Té una superfície d'uns 567.934 metres quadrats i unes 152.774 sepultures. Ocupa pràcticament tot el vessant sud de la muntanya. És el més gran que hi ha dins el terme municipal de Barcelona. Ja durant l'Edat Mitjana a la muntanya hi havia hagut un cementiri exclusiu per a jueus, com així ho confirmen investigacions i troballes arqueològiques.[text imprecís]

Història

Vista des del cim del Cementiri de Montjuïc

El cementiri va ser inaugurat el 17 de març de 1883. La seva creació va ser deguda a l'explosió industrial, demogràfica i ràpid creixement urbanístic que patí la ciutat de Barcelona a mitjans del segle XIX. En el cementiri es pot trobar una placa commemorativa d'aquest dia on es beneí el recinte catòlic. Com a innovació, al cementiri es reservà uns espais perquè poguessin ser enterrats aquells que tinguessin altres confessions religioses, com ara protestants o jueus.

Fins aquell moment a la ciutat hi havia petits cementiris, com el de Sant Andreu, Horta, Sant Gervasi, el de Sants o el que es considerava el més gran i més antic de la ciutat, el Cementiri del Poblenou. Aquest últim havia estat sempre al servei de la ciutat de Barcelona i fins a mitjans del segle XIX, quan es van enderrocar les muralles que impedien l'expansió urbanística de la ciutat, havia estat extramurs. La resta de petits cementiris que troben avui dia dins la ciutat són el testimoni que queda de quan Sants, Horta, San Gervasi, Hostafrancs eren petits pobles que tenien els seus propis fossars, molt abans que quedessin annexionats a la ciutat de Barcelona.

La pressió urbanística havia esgotat les possibilitats d'espai per a nous enterraments en aquests cementiris. L'emergent i poderosa burgesia catalana impulsà el projecte d'un nou cementiri que seria realment una necròpolis, per la seva grandària i nombre de sepultures. S'encarregà el disseny i planificació a l'arquitecte Leandre Albareda. Per l'època en què va ser projectat i construït, el cementiri acollí l'arquitectura del modernisme dins l'art funerari. En efecte, avui dia es considera el Cementiri del Sud-oest, com un punt de referència i visita obligada per estudiar i gaudir del modernisme en l'arquitectura. En el cementiri s'hi poden trobar bellíssimes i interessants escultures, gravats i treballs en pedra i ferro en làpides, panteons i grups arquitectònics. Fins i tot es va construir un estany que roman intacte avui dia.

La primera persona enterrada al cementiri va ser José F. Fonrodona y Vila el 19 de març de 1883, com així resa la seva làpida.[1]

El cementiri en l'actualitat

Panteons de la família Batlló i, al fons, dels Bonaplata
Panteó Vial i Solsona, amb escultura d'Enric Clarasó
Tomba de l'editor Manuel Maucci
Tomba de Durruti al cementiri de Montjuïc
Tomba de Francesc Ferrer i Guàrdia

La necròpolis de Montjuïc ja no es pot expandir per falta d'espai, però tot i això segueix sent el cementiri més gran de la ciutat i continua fent servei a la ciutat. Per compensar la seva limitació d'expansió i satisfer les necessitats de Barcelona quant a serveis funeraris, es construí la meganecròpolis de Collserola, inaugurat el 27 de juny de 1972. Aquest modern cementiri, encara que fa servei a la ciutat, queda fora del terme municipal per trobar-se entre els termes municipals de Cerdanyola del Vallès, Barcelona i Montcada i Reixac.

Però, a pesar de la limitació d'espai, el cementiri ha anat modernitzant les seves instal·lacions. Es pot trobar una sala de cremació, fonts d'aigua potable repartides pel recinte, local·litzador electrònic de tombes, un autobús que circula dins del cementiri, jardins per espargir i dipositar cendres, etc.

El 2008 començà un projecte en què el cementiri quedava obert al turisme, ja que és un patrimoni cultural i testimonial de la ciutat. Seguint el projecte de turisme funerari iniciat el 2004 al Cementiri del Poblenou, imitant París que promociona el seu cementiri de celebritats Père-Lachaise o Praga, que vol fer conèixer el bell cementiri jueu. Aquesta iniciativa vol donar a conèixer i apropar els nombrosos tresors arquitectònics no només al turista forà sinó també als ciutadans de Barcelona, que sovint desconeixen la història i l'estètica del cementiri.

Pedro Almodóvar hi rodà algunes escenes de la seva pel·lícula Todo sobre mi madre l'any 1999.

Jaciments arqueològics

Dins el recinte del cementiri hi ha diferents jaciments de diferents èpoques: bronze, ibèric, romà i medieval.

El jaciment de l'edat del bronze es troba al vessant est del cementiri i al sud-oest del castell de Montjuïc, en una zona amb vegetació arbustiva i profundament modificada en la seva orografia original a causa de diversos esllavissaments de terres que es produïren al segle XIX. En aquest indret s'havien recollit nombrosos fragments de ceràmica de pasta grollera fets a mà, de jaspi i de sílex. Presumiblement es tractava d'un assentament prehistòric i proper a una àrea d'extracció de jaspi a l'aire lliure. El material aparegut al jaciment (sector M 5), ens situa en un moment relacionat amb la transició del bronze final a la primera edat del ferro. El material arqueològic data de finals del segle VII aC a inicis del segle VI aC. La presència de bases planes, formes en "S" amb acabats pentinats i decoracions tals com, dobles cordons i algun fragment d'acanalat del tipus Estret, confirmen aquesta atribució cronològica. Actualment, aquesta zona es troba ocupada per Parcs i Jardins de l'ajuntament de Barcelona.[2]

En la zona est del cementiri, en una àrea que formava un fort pendent que anava des dels voltants del castell del Port fins a l'antiga via de Magòria, es troba un jaciment ibèric. S'ha documentat una secció d'un mur, d'una amplada considerable -aproximadament d'1 metre-, format per pedres molt grans barrejades amb d'altres de mida mitjana, travades amb fang. Aquest mur, pel tipus de tècnica emprada (de pedra seca), i pel material que es va recollir, es va identificar com a ibèric. Pel que fa a la seva alçada, per la zona tallada del talús, es conservava una altura d'un metre i mig, mentre que a mesura que s'endinsava cap a dins del talús no excavat, perdia alçada. A més es va documentar un pou mort que tallava el mur. Aquest estava reforçat interiorment per superposició de fileres de pedres. Podrien pertànyer a un possible poblat ibèric ubicat en aquest lloc. Una altra hipòtesi és la possibilitat que es tractessin d'estructures relacionades amb el camp de sitges, potser una mena de tanca perimetral de tot el conjunt de sitges. D'altra banda, les parets ibèriques localitzades poden correspondre a un petit nucli, on s'establirien els administradors o vigilants de les sitges.[3]

A l'extrem oest del cementiri, i a l'oest del Mirador de Migdia de la muntanya de Montjuïc, es troben les restes d'unes estructures romanes. Amb motiu dels treballs d'enjardinament de la zona es van dur a terme treballs de prospecció que van donar com a resultat la localització d'una àrea amb gran dispersió de materials arqueològics d'èpoques ibèrica i romana. Les estructures documentades conformen un àmbit quadrangular delimitat per tres murs (fets d'opus caementicium). Aquesta cambra formaria, molt probablement, part d'un establiment rural romà d'època tardorepublicana, com indica la cronologia del material consistent en ceràmiques comunes oxidades i reduïdes, ceràmica grollera de cuina, campaniana A i B, ceràmica sigil·lada itàlica, parets fines, àmfores del tipus Pascual 1, Dressel 2/4 i Dressel 7/11, llànties, dòlies i material constructiu com tègules, imbrices, pondus, metalls com claus de ferro i bronze i una moneda ibèrica, escòria de metall, fragments de marbre, vidre, restes de fauna tan terrestres com malacologia. Aquest material arqueològic proporciona una cronologia des de meitat del segle II aC fins a principis del segle I dC. Actualment, la zona s'ha condicionat per a l'entrada al cementiri. Per l'aparició d'estructures arquitectòniques d'època romana a la part alta de Montjuïc, s'ha publicat com una vil·la romana. Però és difícil pensar en una vil·la romana, com a tal, a la muntanya de Montjuïc per la seva orografia. L'aparició de ceràmica ibèrica en aquesta zona, fan pensar en la proximitat amb el poblat ibèric al turó del Castell del Port.[4]

Al nord del cementiri, damunt de la fossa comuna a l'agrupació 12-Sant Manel, es trobava un forn medieval. El forn constava de dues cambres sobreposades, la de foc i la de càrrega o cocció, amb graella divisòria i praefurnium. Tots els elements estaven retallats a la roca. De tiratge vertical, amb una sola entrada d'aire. La graella és de planta quadrangular (2,60 m x 2,60 metres) amb un gruix no inferior a 40 cm. Disposava setze forats en forma quadrada, quatre per quatre. La concepció de la cambra de foc respon a dues necessitats d'ordre tecnològic, suport de la graella i funció calorífica. Estava totalment excavada a la roca. La seva planta era de forma circular amb irregularitats. El diàmetre era de 3,30 metres. Les parets eren còncaves i el diàmetre màxim de 3,70 metres. La cambra estava dividida en dos compartiments per una mena de paret que fa la funció de columna o suport de la graella, i el seu gruix augmentava progressivament de dalt a baix, que passava de tenir 70 centímetres a 140 centímetres. El forn estava dedicat a la cocció de material constructiu d'època barroca. Actualment, el forn es va destruir per la construcció de més nínxols.[5]

Enterrats famosos

Al llarg de la seva història el cementiri ha acollit personatges cèlebres de tota mena: polítics, literats, actors, personatges de societat, esportistes, criminals, artistes, arquitectes, eminències, que formen part ja de la memòria de Barcelona i de Catalunya. Aquí n'oferim alguns noms:

I panteons familiars d'algunes nissagues d'empresaris, financers, industrials, etc., importants en la Catalunya del tombant dels segles XIX i XX: Batlló (agrup. 3a, núm. 8), Bonaplata (agrup. 3a, núm. 19), Malagrida (agrup. 3a, núm. 91), Terrades (Via Santa Eulàlia - Agrup. 2 - Núm. XI bis, per Josep Puig i Cadafalch), Amatller (agrup. 4a, núm. 35-43), Godó, Guarro, etc.

Referències

  1. ↑ Guia del Cementiri de Montjuïc, secció «Morts il·lustres»
  2. ↑ «Cementiri - bronze». Pat.mapa: jaciments. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 14 desembre 2012].
  3. ↑ «Zona est cementiri». Pat.mapa: jaciments. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 14 desembre 2012].
  4. ↑ «Cementiri - Vil·la romana». Pat.mapa: jaciments. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 14 desembre 2012].
  5. ↑ «Cementiri - forn». Pat.mapa: jaciments. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 14 desembre 2012].

Bibliografia

  • Mapa-Guía dels personatges il·lustres del Cementiri de Montjuïc. Ed. Institut Municipal dels Serveis Funeraris DL (Ajuntament de Barcelona), 2006.
  • Jaume Nolla i Margarita Puig. Morts il·lustres als cementiris de Barcelona: tot el que cal saber dels que ens han precedit, Ed. Angle, 2007, ISBN 978-84-96970-14-4
  • Neus Aguado. Guia del Cementiri de Montjuïc, Ed. Institut Municipal dels Serveis Funeraris DL (Ajuntament de Barcelona), 1993.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cementiri de Montjuïc
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Cementiri_de_Montjuïc&oldid=15488797»