Pozole: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
Línia 25: Línia 25:
Alguns antropòlegs assenyalen que en el Mèxic prehispánico, després dels sacrificis rituals en els quals s'oferien els cors de la víctima a les deïtats, la resta del cos es coïa amb blat de moro i era repartit entre tots els participants en una espècie d'acte de comunió o solament entre determinats sacerdots. «Ocorria com en les actuals corregudes de toros, on tot segueix un ritual, però una vegada que mor, l'animal és carn», indica Miguel Botella, director del Laboratori d'Antropologia Física de la Universitat de Granada. En la recerca s'han recaptat receptes de cuina de carn humana que van recollir els frares espanyols durant la seva labor evangelizadora després de la conquesta, que assenyalen que mai es prenia rostida i que era habitual afegir-la al pozole. Segons el testimoniatge d'un d'aquests frares, la carn humana «sabia com la del porc», per aquest motiu, després de ser prohibit el seu consum durant la cristianització dels indígenes, fora substituïda pel porc.<ref>[http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2929674 Recuperando significados, el sentido ritual del pozole en la sociedad azteca</ref><ref>[http://www.zocalo.com.mx/seccion/articulo/la-sangrienta-historia-del-pozole-1409784353 La sangrienta historia del pozole]</ref>
Alguns antropòlegs assenyalen que en el Mèxic prehispánico, després dels sacrificis rituals en els quals s'oferien els cors de la víctima a les deïtats, la resta del cos es coïa amb blat de moro i era repartit entre tots els participants en una espècie d'acte de comunió o solament entre determinats sacerdots. «Ocorria com en les actuals corregudes de toros, on tot segueix un ritual, però una vegada que mor, l'animal és carn», indica Miguel Botella, director del Laboratori d'Antropologia Física de la Universitat de Granada. En la recerca s'han recaptat receptes de cuina de carn humana que van recollir els frares espanyols durant la seva labor evangelizadora després de la conquesta, que assenyalen que mai es prenia rostida i que era habitual afegir-la al pozole. Segons el testimoniatge d'un d'aquests frares, la carn humana «sabia com la del porc», per aquest motiu, després de ser prohibit el seu consum durant la cristianització dels indígenes, fora substituïda pel porc.<ref>[http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2929674 Recuperando significados, el sentido ritual del pozole en la sociedad azteca</ref><ref>[http://www.zocalo.com.mx/seccion/articulo/la-sangrienta-historia-del-pozole-1409784353 La sangrienta historia del pozole]</ref>


== Referencias ==
== Referències ==
{{Referències|2}}
{{Referències|2}}


Revisió del 07:57, 9 ago 2015

Aquest article o secció s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal: es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat.

El pozole (del náhuatl pozolli, de la paraula tlapozonalli que significa "alguna cosa bullida o escumosa", o de la paraula cáhita posoli que significa "coure blat de moro") és un plat de Mèxic.[1] És un tipus de sopa feta a força de grans de blat de moro d'un tipus conegut comunament com cacahuazintle, a la qual se li agrega, segons la regió mexicana, carn de pollastre o de porc com a ingredient secundari.[1] D'aquesta preparació bàsica existeixen variacions per tot el territori mexicà. Per exemple, el pozole blanc de Guerrero i el pozole vermell de Sinaloa, Nayarit, Guanajuato i Jalisco.[2][3][4] Se sol consumir amb truites torrades al forn o fregides, untades amb crema.

Platet de pozole en Cuernavaca, Mèxic.
Plat amb raves, enciam i torrades de truita de blat de moro.
Un pozole amb condiments a l'excés.

Característiques

L'especialitat d'aquest platet és que els grans de blat de moro utilitzats són d'una varietat particular de gra gran anomenat cacahuacintle, i que tals grans són precocidos en una solució lleugera d'aigua amb hidròxid de calci (calç) coneguda com nixtamalización –el mateix procés utilitzat en el continent americà per a l'elaboració de la truita–. Aquest precocimiento, que dura un parell d'hores, causa que els grans de blat de moro perdin la pela fibrosa que els cobreix de manera natural.

Una vegada finalitzat el precocido dels grans de blat de moro, s'elimina la solució de calç i es renten els grans, per procedir a un segon cocimiento de diverses hores, fins a aconseguir que els grans de blat de moro esclatin. Encara que el procés d'esclat és anàleg al que ocorre amb les crispetes de blat de moro, no ha de creure's que pot percebre's clarament quan aquest ocorre. El blat de moro sobrecocido simplement es fractura progressivament durant el cocimiento, i adquireix una forma similar a la d'una flor, amb el peduncle del gra al centre. Una vegada que els grans de blat de moro han esclatat, és possible agregar els cárnicos perquè el guisat adquireixi el gust de la carn.

Algunes dades nutrionales del pozole són: 228 kcal per tassa, de les quals el 44 % correspon a greix (10.92 g), 27 % a carbohidrats (15.14 g) i 29 % a proteïnes (16.26 g).[5]

Tipus

Hi ha una gran varietat de tipus de pozole, els quals es poden agrupar en dos tipus:

  • Els blancs. Es distingeixen per que la seva base és la sopa de blat de moro i carn, la qual se serveix en un plat gran i profund, base a la qual el comensal pot agregar una gran varietat de condiments, com a salses vermelles amb base en jitomate –tomàquet vermell)–, salses verdes amb base en el tomàquet –tomàquet verd–.
  • Els condimentats. Es caracteritzen per ser assaonats durant la cocció, per la qual cosa el plat es presenta amb un color característic, vermell o verd, depenent dels ingredients que s'utilitzin per assaonar-los.

En tots dos casos se li poden agregar, en servir-se, altres ingredients que realcen més el sabor, entre aquests a saber: enciam finament llesca, ceba finament picada, col, crema al gust, orenga mòlta, suc de llimona, rodanxes de rave, alvocat, formatge fresc, chicharrón i salsa o pols de chile. Aquests ingredients, per regla general, es col·loquen en la taula abans del menjar, perquè cada comensal se serveixi segons la quantitat que desitgi, i per acompanyar-ho és tradicional l'ús de torrades de truita de blat de moro amb mitja crema.

Entre els condimentats, el pozole verd, preparat a l'estil de l'estat de Guerrero.

Els noms i tipus més comuns són els anomenats blanc i verd de Guerrero i el vermell de Sinaloa i Jalisco.

Mèxic prehispànic

La recepta del pozole prové d'èpoques prehispánicas, per la qual cosa la seva recepta actual és una mescla d'ingredients mexicans, europeus i asiàtics. En èpoques precolombinas es realitzava a força de la carn d'un animal que els indígenes criaven com a font de carn. Erròniament es pensa que aquest animal és un gos de nom xoloitzcuintle. Aquests gossos típics de la cuina Mexica es denominaven itzcuintlis i, donat la semblança amb la paraula xoloitzcuintli, es creu que aquests últims eren consumits. No obstant això, la qual cosa en realitat es consumia era tepezcuintle o pacas comunes.[6][7]

Alguns antropòlegs assenyalen que en el Mèxic prehispánico, després dels sacrificis rituals en els quals s'oferien els cors de la víctima a les deïtats, la resta del cos es coïa amb blat de moro i era repartit entre tots els participants en una espècie d'acte de comunió o solament entre determinats sacerdots. «Ocorria com en les actuals corregudes de toros, on tot segueix un ritual, però una vegada que mor, l'animal és carn», indica Miguel Botella, director del Laboratori d'Antropologia Física de la Universitat de Granada. En la recerca s'han recaptat receptes de cuina de carn humana que van recollir els frares espanyols durant la seva labor evangelizadora després de la conquesta, que assenyalen que mai es prenia rostida i que era habitual afegir-la al pozole. Segons el testimoniatge d'un d'aquests frares, la carn humana «sabia com la del porc», per aquest motiu, després de ser prohibit el seu consum durant la cristianització dels indígenes, fora substituïda pel porc.[8][9]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 García Escamilla, Enrique. Diccionario del náhuatl en el español de México. Coordinación de Carlos Montemayor y colaboración de Enrique Rivas Paniagua. primera. México, DF: UNAM, 2007. 
  2. ↑ Consejo Nacional para la cultura y las Artes. Recetario mexicano del maíz. coordinación por María Esther Echeverría y Luz Elena Arroyo. segunda. México DF: Consejo Nacional para la Cultura y las Artes, 1983, p. 126-132. 
  3. ↑ De Caraza Campos, Laura B. «Receta para preparar Pozole». [Consulta: 5 diciembred 2014].
  4. ↑ «Pozole estilo Guerrero». [Consulta: 5 diciembre 2014].
  5. ↑ «Datos nutricionales del pozole». [Consulta: 5 diciembre 2014].
  6. ↑ «Los mexicanos prehispánicos comían pozole con carne humana», 11-02-2013.
  7. ↑ Dangerfield, Stanley; Elsworth, Howell. The International Encyclopedia of Dogs. New York, USA: Howell Book House, Inc, 1973. 0-87605-623-0. 
  8. ↑ [http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2929674 Recuperando significados, el sentido ritual del pozole en la sociedad azteca
  9. ↑ La sangrienta historia del pozole

Enllaços externs

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Pozole&oldid=15552806»