Ainu: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot: Reemplaçament automàtic de text (-Sakhalin +Sakhalín)
Cap resum de modificació
Línia 130: Línia 130:
{{Autoritat}}
{{Autoritat}}
[[Categoria:Llengües aïllades]]
[[Categoria:Llengües aïllades]]
[[Categoria:Ainus]]

Revisió del 10:13, 10 set 2015

Infotaula de llenguaAinu
アイヌ イタ aynu itak
Altres nomsアイヌ語 (ainu-go)
Tipusllengua i llengua viva Modifica el valor a Wikidata
Ús
Parlants>1000
Parlants nadius10 Modifica el valor a Wikidata (2007 Modifica el valor a Wikidata)
RànquingNo està entre els 100 primers
Oficial a---
Autòcton deHokkaido, illa de Sakhalín, illes Kurils, extrem de la península de Kamtxatka i regió de Tohoku
EstatJapó, Rússia
Classificació lingüística
Sense classificar
Característiques
Sistema d'escripturaAinu orthography (en) Tradueix i alfabet llatí Modifica el valor a Wikidata
Institució de normalització---
Nivell de vulnerabilitat5 en perill crític Modifica el valor a Wikidata
Codis
ISO 639-1---
ISO 639-2mis
ISO 639-3ain Modifica el valor a Wikidata
SILain
Glottologainu1252 Modifica el valor a Wikidata
Linguasphere45-B Modifica el valor a Wikidata
Ethnologueain Modifica el valor a Wikidata
Linguist Listain Modifica el valor a Wikidata
UNESCO475 Modifica el valor a Wikidata
IETFain Modifica el valor a Wikidata
Endangered languages1212 Modifica el valor a Wikidata

L'ainu (ˈaɪnuː)[1] (Ainu: アィヌ・イタㇰ, Aynu itak; japonès: アイヌ語 Ainu-go) és una llengua aïllada (única supervivent del grup de llengües ainu) parlada pels membres del grup ètnic dels ainus a l'illa de Hokkaidō al nord del Japó.

Fins al segle XX, les llengües ainu es parlaven a la meitat sud de l'illa de Sakhalín (ara tota ella pertanyent a Rússia) i també per petits grups de gent a les illes Kurils. Sols la variant de Hokkaidō sobreviu. L'últim parlant d'ainu a Sakhalín va morir el 1994 i l'ainu de Hokkaidō és ara mateix una llengua moribunda que ha estat en perill durant com a mínim les passades poques dècades. La major part dels 25,000 - 200,000 ainus ètnics del Japó parlen sols japonès en l'actualitat. En la ciutat de Nibutani (part de Biratori, a Hokkaidō) on viuen molts dels parlants nadius que queden, hi ha 100 parlants, dels quals sols 15 usaven la llengua diàriament a finals dels anys 1980s.

Hi ha actualment un moviment actiu que tracta de fer reviscolar el llenguatge, principalment a Hokkaidō però també en altres llocs, amb la intenció de revertir un descens de segles en el nombre de parlants. Açò ha conduït a un augment en la quantitat de persones que l'aprenen com a segona llengua, especialment a la regió de Hokkaidō. Tot açò es deu en gran part als esforços pioners d'un folklorista ainu dels últims temps, de nom Shigeru Kayano, que és un parlant nadiu de la llengua ell mateix.

Tradicionalment, l'ainu no s'escrivia. Les històries passaven oralment d'unes persones a altres. El relat més conegut d'aquesta cultura és el de Yukar, que explica la vida d'un heroi que fa servir els seus poders màgics. A causa de la poca quantitat de persones que encara parlen la llengua, s'han començat a recollir per escrit els contes i històries.


Fonologia

Les síl·labes a són del tipus CV(C) (és a dir, tenen un començ de síl·laba obligatori i una coda de síl·laba opcional) i hi ha pocs conglomerats consonàntics.

Vocals

Hi ha 5 sons vocàlics en ainu:

  Frontal Central Darrera
Vocal tancada i u
Vocal semioberta e o
Vocal oberta a

Consonants

  Bilabial Consonant velar bilabialitzada Alveolar Palatal Velar Glotal
Plosiva p   t   k
Africada     ts      
Nasal m   n      
Fricativa     s     h
Aproximant   w   j    
Tocant/Aletejant     ɾ      

Les plosives /p t ts k/ poden ser sonores [b d dz ɡ] entre vocals i després de nasals. Tant /ti/ com /tsi/ es realitzen com [t͡ʃi], i /s/ esdevé [ʃ] abans de /i/ i a final de síl·laba. Hi ha un poc de variació entre dialectes; al dialecte de Sakhalín, els finals sil·làbics /p, t, k, r/ varen sofrir lenició i es varen 'mesclar' donant /x/. Després de /i/, aquesta /x/ es pronouncia [ç]. Una parada glotal [ʔ] s'insereix freqüentment al començ de les paraules, precedint una vocal tònica, però no és fonèmica.

Hi ha un sistema de tons. L'accentuació de paraules específiques varia un poc entre dialectes. Generalment, les paraules que inclouen afixes tenen un cop tònic alt que recau sobre l'arrel o sobre la primera síl·laba si aquesta és tancada o té un diftong, mentre que altres paraules tenen el cop tònic en la segona síl·laba. Hi ha, però, excepcions a aquesta generalització.


Tipologia i gramàtica

L'ainu és una llengua SOV, amb postposicions. El subjecte i l'objecte es marquen habitualment amb postposicions. Els substantius es poden agrupar per a modificar-se entre ells; el substantiu principal se situa al final. Els verbs, que són intrínsecament transitius o intransitius, accepten varis afixes derivacionals.

Tipològicament, l'ainu té un ordre de paraules (i alguns altres aspectes fonològics) semblants al japonès i al coreà, mentre que el seu elevat grau de síntesi recorda més les llengües al nord i a l'est.

Numerals

Els numerals de l'1 al 10 són: sine '1', tup '2', rep '3', inep '4', asiknep '5' (<aske ' mà' ), iwanpe '6' (10-4), arwanpe '7', tupesanpe '8' (10-2), sinepesanpe '9' (10-1), wanpe '10' (< 'dos costats').[2] Aquestes formes es deriven dels numerals reconstruïts per al proto-ainu, que són: *si-nE- '1', *tuu- '2', *dE- '3', *ii-nE- / *pOqOn '4', *aski ~ *asik '5', *ii+hdan- '6', *a-d[E]+hdan '7', *tu+pE+hdan '8', *si-nE+pE+hdan '9', *hdan- '10.[3]

Escriptura

Oficialment, l'ainu s'escriu amb una versió modificada del sil·labari katakana, que s'usa a l'idioma japonès per a les paraules estrangeres. També s'empra l'alfabet llatí. L'Ainu Times usa ambdós sistemes.


Petit vocabulari

  • Hola: Ahup yan!
  • Adéu: Suy unukaran ro!
  • Gràcies: Hioy'oy!
  • Com et dius?: Erehe mak aye?
  • Em dic Jordi: Kurehe anakne Jordi ne

Referències

  1. Laurie Bauer, 2007, The Linguistics Student's Handbook, Edinburgh
  2. Ainu Numerals (E. Chan)
  3. Vovin, Alexander. 1993. A Reconstruction of Proto-Ainu. Leiden: E. J. Brill.