Práxedes Mateo Sagasta: diferència entre les revisions
| Línia 131: | Línia 131: | ||
|- |
|- |
||
{{end}} |
{{end}} |
||
{{Govern Sagasta}} |
|||
{{V Govern Serrano}} |
{{V Govern Serrano}} |
||
{{Govern Zavala}} |
{{Govern Zavala}} |
||
Revisió del 00:14, 14 oct 2015
Práxedes Mateo Sagasta Escolar (Torrecilla en Cameros, La Rioja 1825 - Madrid 1903), polític i reconegut orador espanyol. President del consell de Ministres (1871-1872) i President del govern Espanyol (1874-1874), (1881-1883), (1892-1895), (1897-1899) i (1902-1902).
En la seva joventut abraçà idees força revolucionàries per la seva època però evolucionà cap al liberalisme democràtic.
Va estudiar la carrera d'enginyer de Camins, Canals i Ports però mai la va exercir i es va dedicar al periodisme i la política.
Biografia
Inici de l'activitat política
Va iniciar la seva vida política a Zamora, el 1854, on havia estat nomenat Cap d'Obres Públiques. Allí rebé el càrrec de president de la Junta Revolucionària de la ciutat, sent escollit aquell mateix any diputat de les Corts constituents de 1856. El 1858 torna a ser elegit diputat fins al 1863.
A partir de 1865 col·labora en activitats revolucionàries amb el general Prim amb l'objectiu de destronar a la reina Isabel II. Per aquests fets va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, però aconsegueix fugir i exiliar-se a França.
Període del Sexenni Democràtic
Torna a Espanya després de la Revolució de 1868, que va suposar el destronament de la reina Isabel II i l'inici del període denominat Sexenni Democràtic. En el govern provisional presidit pel general Serrano, és nomenat ministre de la Governació.
El 1871, durant el regnat d'Amadeu de Savoia, és nomenat president del Consell de Ministres.
Va presidir el Consell de Ministres per segona vegada des de setembre de 1874 fins al final d'aquest any, en els mesos previs a la Restauració Borbònica, durant la dictadura del general Serrano. En tot aquest període, immers en nombroses crisis socials i polítiques, va ser el cap del Partit Constitucional, una escissió del progressisme.
Restauració borbònica de 1874
Després de la restauració dels Borbons a la corona d'Espanya, en la persona d'Alfons XII, Sagasta funda el 1880 el Partit Liberal, partit que al costat del Partit Conservador de Cánovas del Castillo constituiria el sistema bipartidista amb alternança al govern que caracteritzaria el sistema de la Restauració durant el tram final del segle XIX i la primera part del segle XX. Durant aquest període, Sagasta va arribar a presidir el govern en cinc ocasions. Des del partit Liberal va prendre algunes mesures avançades entre les quals destaca la reimplantació definitiva, el 1890, del sufragi universal (exclusivament masculí).
El 24 de novembre de 1885, en vigílies de la mort del rei Alfons XII, Sagasta, com a líder del partit Liberal, va signar amb Cánovas del Castillo, cap del partit Conservador, l'anomenat Pacte del Pardo, amb el propòsit de donar suport a la regència de Maria Cristina (embarassada del futur rei Alfons XIII) i garantir així la continuïtat de la monarquia davant la situació creada per la prematura mort del monarca. En aquest pacte es va sancionar el torn de govern entre les dues formacions, i Cánovas es va comprometre a cedir el poder als liberals de Sagasta a canvi que aquests acatessin la Constitució de 1876.
L'assassinat de Cánovas el 1897 el va retornar al poder i durant el conflicte hispano-estatunidenc, conegut com la "Guerra de Cuba", va decidir intervenir militarment malgrat que era conscient de la completa supremacia dels Estats Units. El tractat de París de 1898 va representar la pèrdua d'aquestes darreres restes de l'imperi colonial espanyol (Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam) i l'opinió pública el va fer el gran responsable de la desfeta.
Dominat l'Alçament de Badalona en favor de Carles de Borbó i Àustria-Este, el govern de Sagasta respongué amb una campanya de repressió contra el carlisme: l'estructura militar fou desarticulada i es prohibiren els seus periòdics, els locals on es reunien els cercles i altres organismes del partit carlí.[1]
Vida intel·lectual i personal
Va ser cavaller de l'Orde del Toisó d'Or. Sagasta va ser un destacat maçó, arribant a assolir el grau de Gran Mestre de la Gran Orient d'Espanya.
Es va casar el 1885 amb Ángela Vidal Herrero amb qui va tenir dos fills José Sagasta Vidal i Victoria Esperanza Mateo Sagasta y Vidal, 1a comtessa de Sagasta.
Referències
- ↑ Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 84, entrada: "Badalona, alçament de". ISBN 84-297-3521-6.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Práxedes Mateo Sagasta |
Càrrecs polítics
_Pillars_of_Hercules_Variant.svg){kind=small}
.jpg)
- Enginyers de camins, canals i ports
- Presidents del Govern espanyol
- Diputats al Congrés de la 1a legislatura de la restauració
- Diputats al Congrés de la 2a legislatura de la restauració
- Diputats al Congrés de la 3a legislatura de la restauració
- Diputats al Congrés de la 4a legislatura de la restauració
- Diputats al Congrés de la 5a legislatura de la restauració
- Alumnes de la Universitat Politècnica de Madrid