Diferència entre revisions de la pàgina «Theodor Adorno»

Salta a la navegació Salta a la cerca
cap resum d'edició
(refs)
Adorno era fill únic d'una família burgesa acomodada de Frankfurt. El seu pare (Oscar Alexander Wiesengrund) era comerciant de vins i la seva mare (Maria Calvelli-Adorno) era cantant. Aquesta última i la seva germana Agatha (que era una talentosa pianista) es feren càrrec de la formació musical de Theodor durant la seva infantesa. Assistí al ''Kaiser Wilhelm Gymnasium'', on destacà com a excel·lent estudiant. Durant la seva joventut, conegué [[Sigfried Kracauer]], amb qui mantingué una estreta amistat, malgrat que aquest era catorze anys més gran. Junts llegiren la ''Crítica de la raó pura'' de [[Kant]], experiència que marcà Adorno en la seva formació intel·lectual.
 
Després de graduar-se amb mèrits al ''Gymnasium'', Adorno entrà a la Universitat de Frankfurt del MenoMaine, on estudià [[filosofia]], [[sociologia]], [[psicologia]] i [[música]]. El [[1924]], obtingué el títol amb una dissertació sobre [[Edmund Husserl]]. Mentrestant, escrigué diversos assajos de crítica musical. Durant un temps, el jove Adorno considerà la possibilitat de dedicar-se a la música com a compositor i crític. El [[1925]], viatjà a Viena, on estudià composició amb [[Alban Berg]], i freqüentà uns altres compositors importants de la [[Segona Escola de Viena]], com [[Anton Webern]] i [[Arnold Schönberg]]. Les teories d'aquest últim sobre la atonalitat foren fonamentals per a la formulació de la idea d'Adorno de la ''nova música'', que desenvolupà en molts dels seus assajos. En els assajos sobre música, Adorno lligava la forma musical amb complexos conceptes filosòfics, la qual cosa els feia molt exigents en termes intel·lectuals. Les implicacions conceptuals de la nova música no eren compartides pels protagonistes de l'Escola de Viena, raó per la qual Adorno decidí de tornar a Frankfurt i abandonar la carrera musical.
 
A Viena, Adorno també conegué uns altres intel·lectuals amb interessos no necessàriament lligats als cercles musicals. Assistí a les xerrades de [[Karl Kraus]], el famós satirista vienès, i conegué [[Georg Lukács]], la ''Teoria de la novel·la'' del qual havia impactat Adorno a la universitat. De tornada a Frankfurt, treballà en la seva tesi doctoral sota la direcció de [[Hans Cornelius]]. Finalment, el [[1931|1931,]], obtingué la ''venia legendi'' (el diploma que l'acreditava com a professor) amb el treball ''Kierkegaard: Konstruktion des Ästhetischen''.
 
El [[1933]], s'incorporà a l'[[Institut für Sozialforschung]] (Institut per a la Investigació Social), adscrit a la Universitat de [[Frankfurt del Main|Frankfurt]], d'inspiració [[marxista]], encara que aviat hagué d'abandonar el país, fugint del [[nazisme]]. Després de residir en diverses ciutats, s'establí finalment a [[Nova York]], on continuà treballant en col·laboració amb un altre membre de l'Institut, [[Max Horkheimer]]. El resultat d'aquesta col·laboració, ''Dialèctica de la il·lustració'' ([[1944]] - [[1947]]), sembla que reflecteix el cop moral que suposà la guerra, ja que posa en dubte la viabilitat de qualsevol projecte [[emancipació|emancipador]], com el que propugnava l'Institut, en descriure les contradiccions internes de la [[raó]]. El [[1949]], tornà a Alemanya. Assumí el càrrec de director de l'Institut, on va impartir classes al també filòsof [[Rüdiger Safranski]]. La seva filosofia continuà en la línia d'una anàlisi del [[Racionalisme (filosofia) |racionalisme]] com a instrument, a la vegada, de [[llibertat]] i de domini, i d'una crítica de la societat [[capitalista]] com a restricció de les formes de pensament i d'acció. A aquest període, corresponen la ''Dialèctica negativa'' ([[1966]]) i la seva obra pòstuma, ''Teoria estètica'' ([[1970]]).
== Obres ==
 
Entre les seves contribucions més destacades a la filosofia, hom pot asssenyalarassenyalar la ja mencionada ''[[Dialèctica]]'' ''de la [[Il·lustració]]'', en col·laboració amb Horkheimer, obra el nucli fonamental de la qual és la crítica al projecte [[Racionalisme (filosofia) |racionalista]] portat fins a l'extrem. D'acord amb aquesta tesi, els excessos del racionalisme a ultrança, quadriculat i tancat, han acabat conduint a una deïficació de la «raó instrumental», és a dir, a una raó que s'aplica als mitjans (la tecnologia, l'entramat industrial, la societat administrada -''verwaltete Welt''-, etc.), però que ha perdut completament de vista els fins essencials que ha de perseguir l'ésser humà i als quals hauria de restar subordinada.
 
Una altra de les obres fonamentals d'Adorno és la ''Dialèctica negativa'', que pot considerar-se el vaixell insígnia de tot el seu sistema filosòfic. El que ell proposa com a dialèctica negativa és una forma de [[dialèctica]] que tracta de sortir-se'n de l'esquema [[hegel]]ià clàssic, l'esquema de [[diàleg]] entre [[oposats]] en peu d'igualtat, per subratllar-ne aquells aspectes negatius, els elements no resolts de la història, allò que no té nom, els desafavorits... Així, ja no estem enfront d'una dialèctica tradicional i fins a un cert punt [[neutra]], sinó que s'apunta clarament a una banda determinada de la balança; sobretot, pretén desmarcar-se dels plantejaments tancats de la [[tesi]] i l'[[Antítesi (filosofia)|antítesi]], amb la qual cosa -molt en la via ja iniciada pel seu col·lega i mestre [[Walter Benjamin]]- s'apel·la a un cert nivell de [[Transcendència (filosofia)|transcendència]], que se situa al marge de la cadena [[lògica]] de la dialèctica tradicionalment considerada.
Usuari anònim

Menú de navegació