Història geològica de Catalunya: diferència entre les revisions
Així, el relleu a l'era secundària és gairebé invertit respecte a l'actual, amb massissos a la Depresió Central i la zona més propera de la Mediterrània, mentre que resten submergides la zona pirinenca i la que ocuparà els sistema mediterrani. |
redacció |
||
| Línia 4: | Línia 4: | ||
La formació geològica de Catalunya es pot majorment explicar per dos fenòmens geològics principals: el [[hercinià|cicle hercinià]] i el [[plegament alpí]]. |
La formació geològica de Catalunya es pot majorment explicar per dos fenòmens geològics principals: el [[hercinià|cicle hercinià]] i el [[plegament alpí]]. |
||
A la primera meitat de l'[[era primària]], les terres Catalunya es trobaven submergides sota l'[[oceà de Tetis]]<ref name=geo>{{ref-llibre|títol=Geografia de Catalunya|editorial=Aedos|any=1958|capítol=Génesi del relleu|pàgines=Vol. I, p. 34-55}}</ref> i la línia de costa es trobava molt allunyada cap al centre i nord d'Europa.<ref name="solé sabarís">{{ref-llibre|cognom=Solé Sabarís|nom=Lluís|títol=Ciclo de geología práctica sobre los alrededores de Barcelona|pàgines=p. 24-47|lloc=Madrid|editorial=Dirección General de Enseñanza Media|any=1964|enllaçautor=Lluís Solé i Sabarís}}</ref> |
A la primera meitat de l'[[era primària]], les terres Catalunya es trobaven submergides sota l'[[oceà de Tetis]]<ref name=geo>{{ref-llibre|títol=Geografia de Catalunya|editorial=Aedos|any=1958|capítol=Génesi del relleu|pàgines=Vol. I, p. 34-55}}</ref> i la línia de costa es trobava molt allunyada cap al centre i nord d'Europa.<ref name="solé sabarís">{{ref-llibre|cognom=Solé Sabarís|nom=Lluís|títol=Ciclo de geología práctica sobre los alrededores de Barcelona|pàgines=p. 24-47|lloc=Madrid|editorial=Dirección General de Enseñanza Media|any=1964|enllaçautor=Lluís Solé i Sabarís}}</ref> Al fons d'aquest oceà s'hi van dipositar durant el període [[Silurià]] els sediments que són més antics que trobem actualment, en forma de [[Pissarra (roca)|pissarres]].<ref name=geo/> Al final del [[Silurià]] i durant el [[Devònic]] la sedimentació passa a ser de [[roca calcària|calcàries]], més pròpia de condicions de plataforma continental.<ref name="solé sabarís"/> El xoc de les plaques de [[Laurasia]] i [[Baltica]] (al nord) amb [[Gondwana]] (al sud) per formar el supercontinent [[Pangea]] donarà lloc a l'orogènesi herciniana<ref name="igc"/> que plegarà i aixecarà tots aquests materials i formaran el [[Massís de l'Ebre]] (a l'actual [[Depressió Central]]) i el [[Massís Catalanobalear]] que estaven units<ref name="solé sabarís"/> separant la [[Fossa de l'Empordà]] de la [[Fossa Mediterrània]] (al lloc de l'actual [[Sistema Mediterrani]]). Es forma així una configuració del relleu que es mantindrà bona part de l'[[era secundària]] i que és gairebé invertida respecte a l'actual, amb massissos a la Depresió Central i la zona més propera de la Mediterrània, mentre que resten submergides la zona pirinenca i la que ocuparà els sistema mediterrani. |
||
Al plegament alpí, iniciat al [[Cenozoic]], és quan s'alçaren els [[Pirineus]], al mateix temps que el Massís de l'Ebre i el Massís Catalanobalear tornen a enfonsar-se. |
Al plegament alpí, iniciat al [[Cenozoic]], és quan s'alçaren els [[Pirineus]], al mateix temps que el Massís de l'Ebre i el Massís Catalanobalear tornen a enfonsar-se. |
||
Revisió del 00:24, 6 nov 2015
Les roques més antigues que es troben a la Terra gairebé 4000 milions d'anys, però a Catalunya la història geològica tal com la podem seguir al registre de les roques que hi trobem es remunta a uns 550 milions d'anys enrere, a l'era primària.[1]
La formació geològica de Catalunya es pot majorment explicar per dos fenòmens geològics principals: el cicle hercinià i el plegament alpí.
A la primera meitat de l'era primària, les terres Catalunya es trobaven submergides sota l'oceà de Tetis[2] i la línia de costa es trobava molt allunyada cap al centre i nord d'Europa.[3] Al fons d'aquest oceà s'hi van dipositar durant el període Silurià els sediments que són més antics que trobem actualment, en forma de pissarres.[2] Al final del Silurià i durant el Devònic la sedimentació passa a ser de calcàries, més pròpia de condicions de plataforma continental.[3] El xoc de les plaques de Laurasia i Baltica (al nord) amb Gondwana (al sud) per formar el supercontinent Pangea donarà lloc a l'orogènesi herciniana[1] que plegarà i aixecarà tots aquests materials i formaran el Massís de l'Ebre (a l'actual Depressió Central) i el Massís Catalanobalear que estaven units[3] separant la Fossa de l'Empordà de la Fossa Mediterrània (al lloc de l'actual Sistema Mediterrani). Es forma així una configuració del relleu que es mantindrà bona part de l'era secundària i que és gairebé invertida respecte a l'actual, amb massissos a la Depresió Central i la zona més propera de la Mediterrània, mentre que resten submergides la zona pirinenca i la que ocuparà els sistema mediterrani.
Al plegament alpí, iniciat al Cenozoic, és quan s'alçaren els Pirineus, al mateix temps que el Massís de l'Ebre i el Massís Catalanobalear tornen a enfonsar-se.
Recentment es donà certa activitat volcànica a la zona de la Garrotxa.
Vegeu també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 «Història geològica de Catalunya». Atles geològic de Catalunya. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. [Consulta: 3 novembre 2015].
- ↑ 2,0 2,1 «Génesi del relleu». A: Geografia de Catalunya. Aedos, 1958, p. Vol. I, p. 34-55.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Solé Sabarís, Lluís. Ciclo de geología práctica sobre los alrededores de Barcelona. Madrid: Dirección General de Enseñanza Media, 1964, p. 24-47.