Cançó (trobadors)

La cançó (occità, canso) és una composició de la poesia trobadoresca.

Aspectes generals

Els trobadors expressaven els seus sentiments a través de la composició que es denomina cançó (canso). Aquesta sol tenir una primera estrofa vibrant on el trobador associa l'arribada de la primavera, el temps novelh', 'a la seva situació anímica de goig amorós, de joi, que li incita a compondre un novel chant. A vegades, l'exordi de la cansó ens revela de quina manera sorgeixen els versos i com el trobador considera aquesta creació literària i musical un treball d'artesà. Així ho descriu Guillem de Berguedà.

Els seus temes centrals i gairebé exclusiu és l'amor: l'amor cortès (o fin'amor) que participa dels aspectes socials i espirituals de l'època medieval. A la cansó es manifesten l'esperit i un concepte de vida propis d'una lírica integrada en la realitat sociopolítica del feudalisme.

Així l'amor té el mateix significat que als nostres dies, però també cal afegir-li'n un altre, que és el d'aliança (pacte, favor), és a dir, que el trobador intentarà aconseguir a través de la seva relació algun tipus de tracte beneficiós en l'aspecte material.

També cal tenir present l'adjectiu cortès. Cortesia és el terme que designa la conducta i la posició de l'home que viu a la cort i que per una educació especial esdevé el model d'un ideal humà de refinament i de valors espirituals. El trobador, com a personatge cortesà, participà d'aquestes característiques que entre altres són la lleialtat, la generositat, la valentia, el tracte elegant, etc.

Ampliant aquestes dues idees (amor i cortesia), cal constatar que les relacions jurídiques feudals es fan servir en la cançó:

• La dona és casada, ja que únicament d'aquesta manera adquireix categoria jurídica.
• Sovint se l'anomena midons (masculí: el meu senyor) i el trobador és l'om / hom. D'aquesta manera es reprodueix la situació pròpia del vassallatge.
• Moltes vegades s'estableix una doble relació: amorosa i social. És a dir, no es busca únicament la consecució de l'amor (aparentment), sinó una relació en què la dama, sempre per sobre del trobador socialment, li pugui concedir favors materials, directament o intercedint per ell. De fet, amb freqüència, el trobador parla de la seva senyora natural gairebé com una obligació (celebra la seva bellesa, bondat, seny) i això és acceptat -o així hauria de ser- pel marit com una cosa natural.

Sigui com sigui, la dama sol ser inaccessible (actitud pròpia de la dona, però encara més de la senyora) i el trobador ha de fer mèrits per ponderar les virtuts de la dama i la perfecció del seu amor i així aconseguir el premi.

En aquest procés trobem una sèrie de conceptes importants propis de l'educació cortesana, com poden ser: largueza- generositat moral- enfront de avareza; escarsetat mezura- equilibri, moderació-, pròpia de la persona de seny i que implica el domini d'un mateix i certa humilitat; discreció en la dama (ensenhamen- bona educació- en el trobador). Un terme molt freqüent és el de joi -terme difícil de traduir que es correspon a una mena d'alegria, d'exaltació interior, associada molt sovint a la primavera o a la presència o record de la dama.

Personatges

Dos contraris més: bona educació (discreció-tafaneria, paciència-còlera). Observeu com "lauzengas" és el vici dels "lauzengiers".

L'amor trobadoresc exigeix discreció, ja que la dona cantada és casada. Els personatges que intervenen normalment, a més del trobador, són:

• el gilós -el marit- del qual cal evitar les sorpreses i les ires.
• els lauzengiers -tafaners, aduladors, calumniadors-, que per tal de fer mèrits estan disposats a contar la més breu possibilitat d'infidelitat de la senyora.

Per no descobrir els amors, el trobador designa la dama amb un senhal (pseudònim) que sol figurar al final del poema, per ex.: Bela Vezor (Bella Visió), Bon Esper (Bona Esperança)... Els senyals i alguns dels personatges anteriors també poden aparèixer en els sirventesos, albes, i altres composicions.

Tipus d'enamorat respecte la dama

Encara que no sol aparèixer de forma explícita, a les cançons hi sol haver una gradació en l'actitud i les característiques de l'enamorat que no estan tan allunyades del procés amorós que pot tenir lloc en l'actualitat:

• fenhedor (feignaire) (tímid): no s'atreveix a dirigir-se directament a la dama.
• pregador (pregaire) (suplicant): la dama li dóna ànims per expressar el seu amor.
• entendedor (entendeire) (enamorat tolerat): la dama li dóna penyores d'amor.
• drutz (amic, amant): Plenament acceptat per part de la dama (literàriament es dóna poques vegades aquesta situació, encara que és el personatge protagonista de l'alba).

En bona part de les cançons, els trobadors se situen en el primer estadi i només a través del joglar són capaços de manifestar el que senten per la dama i esperen un petit reconeixement per part d'ella que pot venir per una mirada, una paraula o qualsevol altre gest insignificant. És possible que això sigui únicament una estratègia per desviar l'atenció del marit o altres personatges, que consentirien aquesta situació, i fins i tot la considerarien gratificant, pel fet que se sentirien orgullosos que la seva esposa o senyora fos lloada per altres, però en canvi no acceptarien, evidentment, que la dama tingués un "drutz".

Mostra

Guillem de Cabestany, el trobador a qui s'atribueix una de les biografies més repetides i tristes de tots els temps té també una de les cançons més belles i conegudes de la lírica trobadoresca, en què mostra la seva total dedicació a la dama que el té presoner d'amor.

I Lo dous cossire que.m don'Amors soven, dona,. m fai dire de vos maynh ver plazen. Pessan remire vostre cors car e gen, cuy ieu dezire mais que no fas parven. E sitot me desley per vos, ges no.us abney, qu'ades vas vos sopley ab fina benevolensa. Dompn'en cuy beutatz gensa, maytans vetz oblit mey, qu'ieu lau vos e mercey. II Tots temps m'azire l'amors que.us mi defen s'ieu ja.l cor vire ves autr'entendemen. Tout m'avetz rire e donat pessamen: pus greu martire nulhs hom de mi no sen; quar vos qu'ieu plus envey d'autra qu'el mon stey desautorc e mescrey e dezam en parvensa: tot quan fas per temensa devetz em bona fey penre, neus quan no.us vey. III En sovinensa tenc la car'e.l dous ris, vostra velensa e.l belh cors blanc e lis; s'ieu per crezensa estes vas Dieu tan fis, vius ses falhensa intrer'em paradis; qu'ayssi.m suy, ses totz cutz, de cor as vos rendutz qu'autra joy no m'adutz; q'una non porta benda qu'ieu.n prezes per esmenda jazer ni fos sos drutz, per las vostras salutz. IV Tot jorn m'agensa I desirs, tan m'abelhis la captenensa de vos cuy suy aclis. Be.m par que.m vensa vostr'amors, qu'ans qu'ie.us vis fo m'entendensa que.us ames e. us servis; qu'ayssi suy remazuts sols, snes totz ajutz ab vos, e n'ai perdutz mayns dos: qui.s vuelha.ls prenda! Qu'a mi platz mais qu'atenda, ses totz covens saubutz, vos don m'es jois vengutz. V Ans que s'ensenda sobre.l cor la dolors, merces dissenda en vos, don', et Amors: jois vos mi renda e.m luenh sospirs e plors, no.us mi defenda paratges ni ricors; qu'oblidatz m'es tot bes s'ab vos no.m val merces. Ai, bella doussa res, molt fora gran franqueza s'al prim que.us ayc enqueza m'amessetz, o non ges, qu'eras no sai cum s'es. VI Non truep contenda contra vostras valors; merces vo.n prenda tals qu'a vos si'honors. Ja no m'entenda Dieus mest sos preycadors s'ieu vuelh la renda dels quatre reys majors per qu'ab vos no.m valgues merces e bona fes; quar partir no.m puesc ges de vos, en cuy s'es meza n'amors, e si fos preza em baizan, ni us plagues, ja no volgra.m solses. VII Anc res qu'a vos plagues, franca dompn'e corteza, no m'estet tan defeza qu'ieu ans non la fezes que d'als me sovengues. VIII En Raimon, la belheza e.l bes qu'en midons es m'a gen lassat e pres.

I El dolç neguit que em dóna amor sovint, dona, em fa dir de vós molts versos agradables. Pensant contemplo el vostre cos estimat i gentil, el qual desitjo més que no faig evident. I encara que em desencamino per vós, no abjuro de vós, que sempe us suplico amb amor fidel. Senyora en qui la bellesa brilla, moltes vegades m'oblido de mi, quan us lloo i us demano. II Que sempre em detesti l'amor que us prohibeix a mi si alguna vegada el cor desvio vers un altre afecte. M'heu pres el somriure i donat pesar: més greu martiri cap home no sent; perquè que jo més anhelo que a cap altra que al món sigui refuso i ignoro i maltracto en aparença; tot quan faig per temença heu en bona fe de prendre, fins i tot quan no us veig. III En record tinc la cara i el dolç somriure, el vostre valor i el bell cos blanc i llis; si en la meva creença fos tan fidel a Déu, viu sense dubte entraria en el paradís; que així estic de tot cor a vós rendit que altra no em dóna goig; que a cap altra de les més senyorials jo no li demanaria jeure ni seria el seu amant a canvi d'una salutació vostra. IV Tot el dia sento el desig, tan m'agrada el capteniment de vós a qui estic sotmès. Bé em sembla que em venci el vostre amor, que abans que us veiés era el meu pensament que amar-vos i servir-vos; així he restat sol, sense cap ajuda amb vós, i he perdut molts favors: qui vulgui que els prengui! Que a mi em plau més esperar-vos, sense cap acord conegut, ja que de vós m'ha vingut el goig. V Abans que s'encengui sobre el cor el dolor, mercès davallin en vós, senyora, i Amor: que el goig a vós em lliuri i m'allunyi sospirs e plors, no us separin de mi noblesa ni riquesa; que se m'oblida tot bé si amb vós no trobo acolliment. Ah, bella i dolça criatura, seria una gran bondat si la primera vegada que us vaig sol·licitar m'haguéssiu estimat molt o gens, perquè ara no sé on sóc. VI No trobo armes contra vostres poders; pietat vos prengui de tal manera que us sigui honorable. Que no m'escolti Déu entre els que preguen si jo vull la renda dels quatre reis majors a canvi que amb vós no em valguin ni la pietat ni la bona fe; ja que no em puc allunyar de cap manera de vós, en qui s'ha posat el meu amor, i si fos acceptat besant, i us plagués, mai no em voldria lliure. VII Mai res que a vós us plagués, franca i cortesa senyora, no em serà tan prohibit que no m'afanyi a fer-ho sense pensar en cap altra cosa. VIII Raimon, la bellesa i el bé que hi ha en la meva dama m'han gentilment lligat i pres.

Bibliografia

• Martí de Riquer, Los trovadores. Historia literaria y textos. Barcelona: Ariel, 1983, vol. 1, p. 49-53, paràgraf 40-41

Enllaços externs

• Els trobadors catalans, amb la seua autorització.
• «El trobador anònim de Sant Joan de les Abadesses». Arxivat de l'original el 23 d'abril de 2009.