Cebrià de Cartago

sant Cebrià de Cartago

Nom original	(la) Cyprianus Carthaginiensis
Biografia
Naixement	(la) Thascius Caecilius Cyprianus c. 200 Cartago (Imperi Romà)
Mort	14 setembre 258 (57/58 anys) Cartago (Imperi Romà)
Causa de mort	Pena de mort  (Decapitació )
Bisbe arquebisbat de Cartago
248 – 14 setembre 258
Dades personals
Religió	Cristianisme i catolicisme
Activitat
Ocupació	escriptor, filòsof, sacerdot, bisbe catòlic
Període	Baix Imperi Romà
Enaltiment
sant
Festivitat	16 de setembre (catòlics); 15 de setembre (anglicans); 13 de setembre (episcopalians dels EUA); 31 d'agost (ortodoxes)
Iconografia	robes de bisbe; amb una espasa o ganivet
Patró de	Algèria, nord d'Àfrica

Sant Cebrià de Cartago, nascut Tasci Cecili Ciprià (Regió de Cartago, ca. 200 - Cartago, 14 de setembre de 258), va ser un bisbe de Cartago mort màrtir durant la persecució de Valerià. És un dels Pares i Doctor de l'Església, un dels grans personatges de l'església llatina dels primers segles, amb sant Agustí d'Hipona.

Vida

Va néixer a l'Àfrica del nord cap al 200, de pares pagans, probablement berbers. Va estudiar i practicar la retòrica a Cartago. Vers el 246 es va fer cristià per les predicacions de Cecili, un vell prevere de l'església de Cartago, i llavors va prendre el nom de Tasci Cecili Ciprià. Va vendre les seves propietats i va distribuir el producte entre els pobres. El seu ascendent anterior i la popularitat del repartiment li va assegurar el seu ràpid ascens.

El 247 va ser ordenat sacerdot i el 248 o 249 va ser elegit bisbe de Cartago. amb l'oposició d'un sector minoritari encapçalat per Novatus i Felicissimus, la resistència dels quals va suposar seriosos disturbis. El 250 va començar l'anomenada persecució de Deci, i Cebrià va deixar la ciutat fins al 251. En aquest temps va discutir sobre si readmetre o no als `lapsi (apòstates) dels que n'hi havia tres classes sacrificati, thurificati, i libellatici, a la que ell s'oposava mentre Novatus els defensava i va obtenir el suport del candidat a papa Novacià. Cebrià tornà a Cartago per a lluitar contra les heretgies que s'havien estès durant la seva absència.

El 252 va començar l'anomenada persecució de Gal; mentre a Itàlia el papa Corneli I fou desterrat a Civitavecchia on va morir el 14 de setembre i el seu successor Luci va ser martiritzat el 5 de març del 253, a Àfrica no es van produir moviments rellevants.

Va tenir una disputa amb el Papa Esteve I sobre el baptisme que havien administrat sacerdots herètics, defensant que aquest baptisme no era vàlid; la tardor del 255 va celebrar un concili a Cartago on va rebutjar l'autoritat del papa. El 257 fou desterrat per ordre del procònsol, Patern a la ciutat costanera de Corubis, on es va trobar amb el diaca Ponci, al que va comunicar que esperava el martiri; al cap d'onze mesos fou cridat pel nou governador Galeri Màxim, i comminat a comparèixer a la seu del govern a Útica; llavors es va escapar, però poc després va tornar i fou fet presoner i executat., acusat d'ésser responsable dels tumults que hi havia a la ciutat, va ser decapitat amb altres companys el 14 de setembre de 258.

Se'n conserva una font contemporània, la Vita Cypriani escrita pel diaca Ponci, a més de les Actes proconsulars del judici i l'execució.

• 
  Icona russa del sant
• 
  Església de Saint-Pierre-de-Moissac, on hi ha el crani del sant

Obra

Il·lustració de la primera pàgina d'un manuscrit catalanoaragonès de les Epistolae de Sant Cebrià

Sant Cebrià va escriure en llatí nombrosos tractats i epístoles amb l'objectiu de defensar i sostenir la fe cristiana. Entre ells, Ad Donatum amb una pintura viva de la decadència de la societat de l'època, i Ad Fortunanum on fa un elogi del martiri. A De Catholicae Ecclesiae unitate (251), una obra clau, Cebrià crida a la unitat de l'Església, posant en guàrdia contra alguns contemporanis que en volien crear una de paral·lela.

Altres obres són: De Gratiu Dei liber (escrit vers 426); De Idolorum Vanitate liber (escrit vers 427) apologia del cristianisme; Testimoniorum adversus Judaeos (escrit en data desconeguda), una crítica religiosa contra els jueus als quals considera que havien agafat un camí erroni i havien estat substituïts pels cristians; De Disciplina et Habitu Virginum liber (escrit vers el 248); De Unitate Ecclesiae Catholicae liber (escrit el 252) estudi d'història eclesiàstica; De Lapsis liber, (escrit el 252) complement de l'anterior; De Oratione Dominica liber (escrit el 252) oracions a Déu; De Mortalitate liber (escrit el 252 durant una pesta) que considera la mort una glòria per als cristians; Ad Demetrianum liber (escrit el 252) refutació de la culpa cristiana en les pestes i desgràcies i atribució als gentils; De Exhortatione Martyrii, (carta escrita el 252), recompenses del martiri; De Opere et Eleemosynis liber (escrit el 253 o 254) lligada a una epístola dirigida per Ciprià als bisbes de Numídia; De Bono Patientiae liber, (escrit el 256); De Zelo et Livore, (escrit el 256); i una sèrie de cartes (Epistolae) de les quals 81 són oficials relacionades amb el seu càrrec. Dos altres llibres li són atribuïts però no està comprovat: De Spectaculis liber i De Laude Martyrii ad Moysen et Maximum et ceteros Confessores.

Altres llibres li han estat atribuïts però probablement cap d'ells li correspon: Ad Novatianum Haereticum, quod Lapsis Spes Veniac non sit deneganda; De Disciplina et bono Pudicitiae; De Aleatoribus; De Montibus Sina et Sion contra Judaeos; Oratio pro Martyribus Oratio in Die Passionis suae et Confessio S. Cypriani; De Rebaptismate; De Cardinalibus Christi Operibus; De Singularitate Clericorum; In Symbolum Apostolicum Expositio; Adversus Judaeos qui Christum insecuti sunt; De Revelatione Capitis B. Jo. Baptistae; De Duplici Martyri; De Duodecim Abusionibus Saeculi; Dispositio Coenae; De Pascha Computus; i tres poemes Genesis, Sodoma, i Ad Senatorem.

Les cartes del sant són valuosos documents històrics per les notícies sobre contemporanis seus i pels seus continguts, que permeten reconstruir la història antiga de l'església africana i del dret eclesiàstic.

El seu estil literari ha estat lloat i reconegut, essent un dels models, amb sant Agustí d'Hipona dels autors religiosos llatins.

Culte

Sant Cebrià va ser sebollit a Cartago, al cementiri de Macrobius Candidianus, a la via Mappales. Poc després del seu martiri va començar a ésser venerat i s'hi construí una basílica on es va establir la mensa Cypriani (monument commemoratiu) al lloc del suplici (in agro Sexti).

Prudenci li consagra el seu poema 13 del Peristephanon, on evoca la seva conversió i la seva eloqüència. Ennodi fa el mateix al seu himne 1.

La seva festivitat es va fixar el 16 de setembre des de molt antic.

Bibliografia

• Vincent Serralda et André Huard, Le Berbère...Lumière de l'Occident, éd. Nouvelles Éditions Latines, Paris, 1990, 63 p. ISBN 9782723302395

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cebrià de Cartago

• Obres de Sant Cebrià
• Biografia i hagiografia de Cebrià, en francès
• Cebrià de Cartago (Catholic Encyclopedia)