Manuel Tarín i Iglesias: diferència entre les revisions
Cap resum de modificació |
Cap resum de modificació |
||
| Línia 4: | Línia 4: | ||
| peu = |
| peu = |
||
| nom de naixement = Manuel Tarín i Iglesias |
| nom de naixement = Manuel Tarín i Iglesias |
||
| data de naixement = {{Data naixement |
| data de naixement = {{Data naixement|1919|12|9}} |
||
| lloc de naixement = [[Barcelona]] |
| lloc de naixement = [[Barcelona]] |
||
| data de mort = {{Data defunció i edat|2007|7|16|1919|12|9}} |
| data de mort = {{Data defunció i edat|2007|7|16|1919|12|9}} |
||
Revisió del 02:08, 29 feb 2016
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 9 desembre 1919  Barcelona |
| Mort | 16 juliol 2007 (87 anys) Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | periodista |
| Mitjà de comunicació | Ràdio Barcelona, El Noticiero Universal |
Premis | |
Manuel Tarín i Iglesias (Barcelona, 9 de desembre de 1919 – 16 de juliol de 2007) fou un periodista català, germà del també periodista Josep Tarín i Iglésias. Com a director de la revista Ondas va impulsar el 1953 la creació del primer Premi Naional de Guions, precedent del que l'any següent serien els Premis Ondas.[1] L'abril de 1963 va ser nomenat director de Ràdio Barcelona, càrrec que ocuparia fins al 1973, quan va començar a dirigir El Noticiero Universal fins a 1977.[2] Es considera que durant la seva direcció de Ràdio Barcelona va promocionar tímidament el moviment de la Nova Cançó i la introducció del català en programes com Radioscope, de Salvador Escamilla.[1] Tarín va fundar el Serenísimo Capítulo de Caballeros del Vino per promoure la viticultura catalana, i amb Eusebi Güell i Jover va crear el Club de la Llave de Barcelona.[2] Va escriure l'obra autobiogràfica Los años rojos, la novel·la Pena de vida i l'obra històrica Pierre Lava.[2]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Girona, Josep Maria «Manuel Tarín Iglesias, periodista». El País, 17-07-2007.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «Mor el periodista Manuel Tarín Iglesias als 87 anys». El Punt Avui. Europa Press, 16-07-2007.