Theodor Adorno: diferència entre les revisions
m Robot treu enllaç igual al text enllaçat |
Cap resum de modificació |
||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
{{Infotaula músics |
|||
| ⚫ | |||
<!-- Versió COMPOSITOR CLÀSSIC --> |
|||
|colorprofessio = compositor clàssic |
|||
| nom = {{PAGENAME}} |
|||
| prefix honorífic = |
|||
| imatge = |
|||
| peu = |
|||
| nom original = |
|||
| llengua nom original = |
|||
| nom de naixement = |
|||
| data de naixement = |
|||
<!-- {{Data naixement|AAAA|MM|DD}} |
|||
o {{Data naixement i edat|AAAA|MM|DD}}--> |
|||
| lloc de naixement = |
|||
| data de mort = |
|||
<!-- {{Data defunció i edat|aaaa|mm|dd|AAAA|MM|DD}} --> |
|||
| lloc de mort = |
|||
| causa de mort = |
|||
| sepultura = |
|||
| coordenades lloc sepultura = |
|||
<!-- {{coord|LAT|LONG|display=inline}} --> |
|||
| nacionalitat = |
|||
| educació = |
|||
| conegut per = |
|||
| ocupació = |
|||
| període en actiu = |
|||
| gènere = |
|||
| moviment = |
|||
| estil = |
|||
| títol = |
|||
| cònjuge = |
|||
| fills = |
|||
| monuments = |
|||
| honors = |
|||
| signatura = |
|||
| lloc web = |
|||
| notes = |
|||
<!-- paràmetres específics--> |
|||
| àlies = |
|||
| instrument = |
|||
| discogràfica = |
|||
| influenciat per = |
|||
| influí = |
|||
| artistes relacionats = |
|||
| catàleg = |
|||
| obres = |
|||
| trajectòria = |
|||
| guardons = |
|||
| ⚫ | |||
'''Theodor Wiesengrund Adorno''' ([[Frankfurt del Main|Frankfurt]], [[11 de setembre]] del [[1903]] - [[Visp]], [[6 d'agost]] del [[1969]]) fou un [[filòsof]], [[musicòleg]] i [[sociòleg]] [[alemanys|alemany]], un dels representants més importants de la [[teoria crítica]] de l'[[Escola de Frankfurt]] i de la filosofia [[marxista]].<ref>{{Ref-llibre |títol = Diccionario de Filosofía|edició = 1a|llengua = castellà|data = 2003|editorial = SPES Editorial (edició especial per a RBA Editoriales)|lloc = Barcelona|pàgines = 3|isbn = 84-8332-398-2|col·lecció = Biblioteca de Consulta Larousse}}</ref> Estudià filosofia amb [[Hans Cornelius|Cornelius]] i [[Siegfried Kracauer|Kracauer]], música amb [[Arnold Schönberg|Schönberg]] i [[Alban Berg|Berg]], i desenvolupà la [[sociologia]] crítica amb [[Max Horkheimer|Horkheimer]] i altres membres de l'[[Escola de Frankfurt]]. |
'''Theodor Wiesengrund Adorno''' ([[Frankfurt del Main|Frankfurt]], [[11 de setembre]] del [[1903]] - [[Visp]], [[6 d'agost]] del [[1969]]) fou un [[filòsof]], [[musicòleg]] i [[sociòleg]] [[alemanys|alemany]], un dels representants més importants de la [[teoria crítica]] de l'[[Escola de Frankfurt]] i de la filosofia [[marxista]].<ref>{{Ref-llibre |títol = Diccionario de Filosofía|edició = 1a|llengua = castellà|data = 2003|editorial = SPES Editorial (edició especial per a RBA Editoriales)|lloc = Barcelona|pàgines = 3|isbn = 84-8332-398-2|col·lecció = Biblioteca de Consulta Larousse}}</ref> Estudià filosofia amb [[Hans Cornelius|Cornelius]] i [[Siegfried Kracauer|Kracauer]], música amb [[Arnold Schönberg|Schönberg]] i [[Alban Berg|Berg]], i desenvolupà la [[sociologia]] crítica amb [[Max Horkheimer|Horkheimer]] i altres membres de l'[[Escola de Frankfurt]]. |
||
Revisió del 18:40, 8 març 2016
Theodor Wiesengrund Adorno (Frankfurt, 11 de setembre del 1903 - Visp, 6 d'agost del 1969) fou un filòsof, musicòleg i sociòleg alemany, un dels representants més importants de la teoria crítica de l'Escola de Frankfurt i de la filosofia marxista.[1] Estudià filosofia amb Cornelius i Kracauer, música amb Schönberg i Berg, i desenvolupà la sociologia crítica amb Horkheimer i altres membres de l'Escola de Frankfurt.
Biografia
Adorno era fill únic d'una família burgesa acomodada de Frankfurt. El seu pare (Oscar Alexander Wiesengrund) era comerciant de vins i la seva mare (Maria Calvelli-Adorno) era cantant. Aquesta última i la seva germana Agatha (que era una talentosa pianista) es feren càrrec de la formació musical de Theodor durant la seva infantesa. Assistí al Kaiser Wilhelm Gymnasium, on destacà com a excel·lent estudiant. Durant la seva joventut, conegué Sigfried Kracauer, amb qui mantingué una estreta amistat, malgrat que aquest era catorze anys més gran. Junts llegiren la Crítica de la raó pura de Kant, experiència que marcà Adorno en la seva formació intel·lectual.
Després de graduar-se amb mèrits al Gymnasium, Adorno entrà a la Universitat de Frankfurt del Main, on estudià filosofia, sociologia, psicologia i música. El 1924, obtingué el títol amb una dissertació sobre Edmund Husserl. Mentrestant, escrigué diversos assajos de crítica musical. Durant un temps, el jove Adorno considerà la possibilitat de dedicar-se a la música com a compositor i crític. El 1925, viatjà a Viena, on estudià composició amb Alban Berg, i freqüentà uns altres compositors importants de la Segona Escola de Viena, com Anton Webern i Arnold Schönberg. Les teories d'aquest últim sobre la atonalitat foren fonamentals per a la formulació de la idea d'Adorno de la nova música, que desenvolupà en molts dels seus assajos. En els assajos sobre música, Adorno lligava la forma musical amb complexos conceptes filosòfics, la qual cosa els feia molt exigents en termes intel·lectuals. Les implicacions conceptuals de la nova música no eren compartides pels protagonistes de l'Escola de Viena, raó per la qual Adorno decidí de tornar a Frankfurt i abandonar la carrera musical.
A Viena, Adorno també conegué uns altres intel·lectuals amb interessos no necessàriament lligats als cercles musicals. Assistí a les xerrades de Karl Kraus, el famós satirista vienès, i conegué Georg Lukács, la Teoria de la novel·la del qual havia impactat Adorno a la universitat. De tornada a Frankfurt, treballà en la seva tesi doctoral sota la direcció de Hans Cornelius. Finalment, el 1931, obtingué la venia legendi (el diploma que l'acreditava com a professor) amb el treball Kierkegaard: Konstruktion des Ästhetischen.
El 1933, s'incorporà a l'Institut für Sozialforschung (Institut per a la Investigació Social), adscrit a la Universitat de Frankfurt, d'inspiració marxista, encara que aviat hagué d'abandonar el país, fugint del nazisme. Després de residir en diverses ciutats, s'establí finalment a Nova York, on continuà treballant en col·laboració amb un altre membre de l'Institut, Max Horkheimer. El resultat d'aquesta col·laboració, Dialèctica de la il·lustració (1944 - 1947), sembla que reflecteix el cop moral que suposà la guerra, ja que posa en dubte la viabilitat de qualsevol projecte emancipador, com el que propugnava l'Institut, en descriure les contradiccions internes de la raó. El 1949, tornà a Alemanya. Assumí el càrrec de director de l'Institut, on va impartir classes al també filòsof Rüdiger Safranski. La seva filosofia continuà en la línia d'una anàlisi del racionalisme com a instrument, a la vegada, de llibertat i de domini, i d'una crítica de la societat capitalista com a restricció de les formes de pensament i d'acció. A aquest període, corresponen la Dialèctica negativa (1966) i la seva obra pòstuma, Teoria estètica (1970).
L'any 2005, es va realitzar un Congrés Adorno a Palma de Mallorca, organitzat per la Universitat de les Illes Balears.
Adorno fou amic de Walter Benjamin, les obres del qual edità amb G. Scholem.
Obres
Entre les seves contribucions més destacades a la filosofia, hom pot assenyalar la ja mencionada Dialèctica de la Il·lustració, en col·laboració amb Horkheimer, obra el nucli fonamental de la qual és la crítica al projecte racionalista portat fins a l'extrem. D'acord amb aquesta tesi, els excessos del racionalisme a ultrança, quadriculat i tancat, han acabat conduint a una deïficació de la «raó instrumental», és a dir, a una raó que s'aplica als mitjans (la tecnologia, l'entramat industrial, la societat administrada -verwaltete Welt-, etc.), però que ha perdut completament de vista els fins essencials que ha de perseguir l'ésser humà i als quals hauria de restar subordinada.
Una altra de les obres fonamentals d'Adorno és la Dialèctica negativa, que pot considerar-se el vaixell insígnia de tot el seu sistema filosòfic. El que ell proposa com a dialèctica negativa és una forma de dialèctica que tracta de sortir-se'n de l'esquema hegelià clàssic, l'esquema de diàleg entre oposats en peu d'igualtat, per subratllar-ne aquells aspectes negatius, els elements no resolts de la història, allò que no té nom, els desafavorits... Així, ja no estem enfront d'una dialèctica tradicional i fins a un cert punt neutra, sinó que s'apunta clarament a una banda determinada de la balança; sobretot, pretén desmarcar-se dels plantejaments tancats de la tesi i l'antítesi, amb la qual cosa -molt en la via ja iniciada pel seu col·lega i mestre Walter Benjamin- s'apel·la a un cert nivell de transcendència, que se situa al marge de la cadena lògica de la dialèctica tradicionalment considerada.
Les seves obres més importants són:
- La dialèctica de la Il·lustració. Redactada amb Max Horkheimer.
- Mínima moràlia. Un llibre d'aforismes filosòfics que tracten de la (seva) "vida danyada".
- Dialèctica negativa. La seva obra filosòfica cabdal, en què realitza una crítica a les orientacions idealistes i fenomenològiques.
Les seves obres han estat editades per l'editorial Suhrkamp de Frankfurt (Gesammelte Schriften, 20 vols.) -en procés de traducció al castellà en editorial Akal-. També Suhrkamp està editant una sèrie d'obres pòstumes (correspondència, lliçons a Frankfurt, etc.)
En català han estat traduïdes molt poques obres:
- Sociologia i psicologia. València: Tres i quatre.
- Notes de literatura. Barcelona: Columna
- L'assaig com a forma. Universitat de València.
- Educar després d'Auschwitz. Revista Espill.
Vegeu també
Referències
- ↑ Diccionario de Filosofía (en castellà). 1a. Barcelona: SPES Editorial (edició especial per a RBA Editoriales), 2003, p. 3 (Biblioteca de Consulta Larousse). ISBN 84-8332-398-2.
Bibliografia
- Theodor W. Adorno, Obra Completa (20 vols), Akal, Tres Cantos (edició començada el 2003).
- Mateu Cabot, El penós camí de la raó. Theodor W. Adorno i la crítica de la Modernitat, UIB, Palma 1997.
- Vicente Gómez, El pensamiento estético de Theodor W. Adorno, Cátedra, Madrid 1998.
- Max Horkheimer. Teoría crítica. Madrid, Amorrortu. 2003.
- Jüngen Habermas. Teoría de la acción comunicativa. Barcelona, Taurus. 2002.
- Christian Retamal. Crisis de la interpretación de la modernidad en la teoría crítica. Consideraciones desde la ontología de la fluidez social. Rev. Política y sociedad, Vol 43. nº 2.[1].
- Gustavo Leyva (Ed.) "La teoría crítica y las tareas actuales de la crítica." Barcelona, Anthropos, 2005.
- Stefan Müller-Doohm, En tierra de nadie. Theodor W. Adorno, una biografía intelectual, Herder, Barcelona 2003.
- José Antonio Zamora, Theodor W. Adorno. Pensar contra la barbarie, Trotta, Madrid 2005.
