Diferència entre revisions de la pàgina «Sufisme»

Salta a la navegació Salta a la cerca
176 bytes afegits ,  fa 4 anys
cap resum d'edició
[[Fitxer:Sudan sufis.jpg|right|thumb|250px|Ritual sufí a [[Khartum]] ]]
El '''sufisme''' o '''tassàwwuf''' (en [[àrab]]: '''تصوف''', ''taṣawwuf''; en [[persa]]: '''صوفی‌گری''', ''sufigari''; en [[turc]]: '''tasavvuf'''; en [[urdú]]: '''تصوف''') és una tradició mística [[islam|islàmica]] de caràcter [[esotèric]], practicada per musulmans però també per no musulmans, que abasta una gran amplitud de pràctiques dedicades a l'amor diví i al cultiu del cor. Aquesta mística té per finalitat última accedir a la "presència" i el coneixement de [[Déu]] directament, i no per mitjà de les normes i formulismes establerts per la llei islàmica. Per això, l'islamIslam oficial no l'ha encoratjat mai en excés.
 
A partir de l'[[Iraq]] al [[segle VIII]], i de [[Bagdad]] i del [[el Caire|Caire]] al [[segle IX]], el sufisme s'estengué per tot el món islàmic, des de l'[[Iran|l'Iran]] fins al [[Màgrib]] i l'[[Àndalus]], i des d'[[Anatòlia]] fins a l'[[Índia]] i l'[[Àsia Central|Àsia central]].
 
Des de l'aparició del terme, al segon segle de l'[[hègira]], aquest ha englobat diferents manifestacions d'espiritualitat, com certes formes d'[[ascetisme]] (''[[zuhd]]'') o de fervor religiós (''[[ubbad]]''), certs ordes militars místics de cavalleria (''[[futuwa]]'') i de les ràbites (''[[ribat]]''), la [[gnosi]] (''[[irfan]]''), el sufisme popular i de veneració pels sants ([[morabit]]), i també una espiritualitat sense cap manifestació externa ''([[malamiyya]])''. Malgrat la desconfiança dels garants de l'ortodòxia religiosa, el sufisme ha arribat a ser considerat com una més de les ciències tradicionals islàmiques, amb quiquè s'ha interrelacionat sovint, com la filosofia islàmica (''[[fàlsafa]]''), la [[jurisprudència]] (''[[fiqh]]''), la [[teologia]] (''[[kàlam]]''), la cosmovisió [[aqida|(''[[aqida]]'']]) o l'[[exegesi]] alcorànica (''[[tafsir]]'').
 
== Etimologia ==
Al terme ''taṣawwuf'', derivat de l'arrel ṣ-w-f, se li han associat diverses etimologies des de la seua aparició:
 
* La primera d'elles pareix relacionar-se amb la "'llana"' (''ṣūf'', ''suf''), al·ludint a l'hàbit amb què es vestien els primers a ser descrits com a sufís en mostra d'humilitat.
 
* Una altra de les etimologies l'associa amb la "'puresa"' (''ṣafā'', ''safà''), perquè considera que eixeeix és l'element distintiu dels sufís.
 
* Encara una altra la relaciona amb "'la gent del banc"' (''ahl aṣ-ṣufa'', ''ahl as-sufa''), que eren els companys del [[Mahoma|Profetaprofeta]] quei s'aposentaven en un banc (''ṣufa'' - "'sofà"') pròxim a la seva casa- mesquita a [[Medina]], on romanien en adoració separats del món durant llargs períodes.
 
== Definicions ==
Les definicions sobre què és el sufisme són molt variades.
En l'àmbit d'algunes universitats islàmiques, el terme fa referència a la psicologia islàmica (el coneixement de l'ànima i la seva purificació, onque també es denomina ''tazkíyyat an-nafs'') i de vegades es confon amb l{{'}}''akhlaq'', que se sol entendre com a "'moral"', però que en la seva concepció clàssica indica la "'noblesa de caràcter"'.
 
En l'àmbit tradicional islàmic, ''at-tassàwwuf al-islamí'', es refereix a l'espiritualitat islàmica, és a dir, aquella faceta, coneixements, mètodes, formes i ritus que, dins del context de l'islamIslam, s'han dedicat a les qüestions de l'esperit, la purificació de l'ànima, a la metafísica, a la interpretació interior dels preceptes islàmics, i a la relació de Déu amb el [[Cosmoscosmos]].
 
Mentre que la [[filosofia islàmica]] es va centrar en objectius semblants des del punt de vista d'un coneixement especulatiu i racional, el ''tassàwwuf'' incideix en la pràctica i l'experiència intuïtiva, per així aconseguir un coneixement directe de les realitats espirituals (''[[tahqiq]]'') amitjançant travésel del desvelamentdesvetlament (''[[kaxf]]'') i la inspiració [[ilham|(''[[ilham]]'').]]
 
D'altra banda, el tema principal del sufisme és la consecució (o realització) de la proximitat a Déu (''[[qurba]]'') o la [[santedat]] ''([[walaya]])'', la qual cosa el diferència d'altres formes d'espiritualitat islàmica.<ref> La descripció del sufisme com el mètode per aconseguir la santedat i les descripció de les bases del seu desenvolupament, va ser descrita de manera sistemàtica a partir del segon segle de l'[[Hègira]], sobretot per autors com [[Al-Hàkim at-Tirmidhí]].</ref>
 
 
El sufí algerià [[Mustafà al-Al·lawí]] ha dit sobre el tema: {{Cita |El ''[[tawhid]]'' (la realització de la Unicitatunicitat Divinadivina, o l'objectiu últim del sufisme), no és el que està escrit en els fulls de paper o el que pronuncien els xarlatans. El ''tawhid'' són les empremtes que deixen en els amants i el que brilla de la seva llum en els horitzons.}}
 
o també:
 
{{Cita |El sufisme no és una cosa que es pugui expressar amb paraules, sinó una certesa absoluta i realització. Com l'ignorant es alegrias'alegra en la seva ignorància i quantcom el coneixedor pateix pel seu coneixement.}}
 
I Kheirddín Badawi, representant actual de la tariqa [[al·làwiyya]], diu:
{{Cita |El sufisme és l'ànima de l'islam, el seu alè. D'això no se'n diu mai res en els mitjans de comunicació; aquesta és, segurament, la voluntat de Déu.<ref>Extret de la revista ''Le Compas'' n°44, novembre 1988.</ref>}}
 
Per a [[Al-Ghazalí]], en la seva autobiografia, ''tassàwwufTassàwwuf'', és la cimera de totes les ciències islàmiques, perquè el seu objectiu és Déu mateix, és un camí de Coneixementconeixement i és sobretot una via pràctica i experimental, onen què els coneixements i els estats de l'ànima han de ser assaborits (''[[dhawq]]'') i experimentats per conèixer Déu en totes les seves manifestacions: en l'univers, en les criatures, en els éssers humans i sobretot aen la pròpia ànima (''[[nafs]]''), dipositària del secret (''[[sirr]]'') de l'Esperitesperit (''[[Ruh]]'').
 
També es diu que el sufisme és el "camí que pretén purificar el cor", que és l'òrgan on es concentra l'esperit, seguint la dita profètica que diu «en l'ésser humà hi ha un tros de carn que si és sa, tot ell és sa, i si és corrupte, tot ell és corrupte, i aquest òrgan és el cor». És el camí de l'amor profund a Déu.
[[Al-Hujwirí]] (m. [[1077]]), autor d'un dels tractats de sufisme persa més antics, comenta:
 
{{Cita|Per als sufís, el significat de ''taṣawwuf'' està més clar que la llum del sol i no necessita cap explicació o indicació. Com a sufí, no admet cap explicació, tot són conjectures, tant si reconeixen la dignitat del nom com si no, quan tracten de comprendre'n el seu significat. Els perfectes d'entre ells són anomenats ''sufís'', i els aspirants de rang inferior (''xalibūn'') entre ells són anomenats ''mutaṣawwif''; perquè ''taṣawwuf'' pertany a la mateixa forma de ''tafaʿʿul'', que implica "afrontar els problemes" ''(takalluf)'', i és una branca de l'arrel originaloriginària. La diferència entre ambdós en significat i etimologia és evident. La puresa ''(ṣafā)'' és una santedat amb un signe i una relació ''(riwāya)'', el sufisme és una resignada imitació de puresa.
La puresa, llavors, és una resplendent i evident idea, i el sufisme és una imitació d'eixa idea. Els seus seguidors en esteest nivell són de tres tipus: els ''sufís'', els ''mutaṣawwif'' i els ''mustaṣwif''. El sufí és aquell que és mort per a si mateix i viu per a la Veritatveritat; ha escapat dels lligams de les característiques humanes i realment ha aconseguit (a Déu). El ''mutaṣawwif'' és aquell que tracta d'aconseguir esteest rang per mitjà de l'esforç ''(mujahada)'' i en la seua busca rectifica la seua conducta d'acord amb el seu exemple (dels sufís). El ''mustaṣwif'' és el que tracta de fer-se passar comper un d'ells perseguint els diners i la riquesa i el poder i la prosperitat material, però no té coneixement d'estes dues coses.|A. Hujwiri<ref>A. Hujwiri (trad. Nicholson): ''The Kashful al-Makhjub'', Londres: Gibb Memorial Trust, 1936, p. 30. </ref>}}
 
== Germandats o confraries (''turuq'') ==
[[Fitxer:Preziosi - Derviş cerşetor.jpg|thumb|170px|Un [[dervix]] [[turcs|turc]], vora el 1860 ]]
[[Fitxer:MonastirRibat.jpg|thumb|170px|[[Ràbita]] de [[Monastir (Tunísia)|Monastir]], [[Tunísia]] ]]
El sufisme i els seus practicants estan agrupats en diferents germandats (''[[tariqa]]'', en plural ''turuq''). La ''tariqa'' s'organitza al voltant d'un mestre espiritual, al qual es vinculen un o més deixebles. Als seus membres, se'ls denomina [[dervixos|''dervixos'']] en [[turc]] i [[farsi]], ''murid'' en àrab, encara que n'hi ha altres denominacions que varien depenent de la regió. Cada deixeble o iniciat estableix un vincle (''[[baya]]'' o ''[[ahd]]'') amb un mestre anomenat [[xeic|''xeic'']], que ha rebut al seu torn la iniciació d'un mestre aper través d'una cadena iniciàtica (''[[sílsila]]'') que remuntaria fins al mateix Muhàmmad.
 
L'aparició de les ''turuq'' es va produir a partir del [[segle XIII]], per la sistematització dels ensenyaments sufís al voltant dels grans mestres d'aquest segle, com van ser [[Jalal-ad-Din Rumi]], [[Abu-l-Hàssan aix-Xadhilí]], [[Xaju Naqxband]], [[Àhmad ar-Rifaí]] o [[Abd-al-Qàdir al-Jilaní]].
Les diferents ''turuq'' s'aniran diferenciant en les pràctiques o les característiques definides per tal o tal mestre, encara que dins d'una mateixa ''tariqa'', depenent del moment històric i de les característiques del xeic, es poden observar diferents tendències o formes. Unes esse'n van centrar en una forma més popular, desenvolupant, per exemple, el [[morabits]], d'altres prenen un caràcter més urbà, d'altres una forma més especulativa o intel·lectual, i finalment n'hi ha d'altres que prendran un caire polític o social.
 
== Desenvolupament històric ==
El sufisme persa sorgeix al [[Gran Khorasan]] de la barreja del misticisme [[zoroastrisme|zoroàstric]] amb la religió musulmana.<ref>{{Ref-llibre |cognom=Malik |nom=Jamal |cognom2=Hinnells |nom2=John R. |títol=Sufism In The West |url=http://books.google.cat/books?id=6cYK0EpegggC&pg=PA59&dq=sufism+zoroastrism&hl=ca&sa=X&ei=FBv3T5aIGIuLhQeW_4TjBg&ved=0CEcQ6AEwAw#v=onepage&q=sufism%20zoroastrism&f=false |llengua=anglès |editorial=Routledge |data=2006 |pàgines=p.59 |isbn=0415274087 }}</ref>
 
Seguint les etapes que proposa M. Sells,<ref> M. Sells:''Early Islamic Mysticism''(pàg. 17-24). Nova York: Pulist Press, 1996. </ref> els períodes històrics del sufisme es poden dividir en:
# La fase pre-sufí, que inclou l'espiritualitat inicial basada en l'[[Alcorà]], els elements essencials de l'islam i el Viatgeviatge Nocturnnocturn del Profetaprofeta ([[Làylat al-Miraj]]);
# el període primerenc, que inclou les narracions de les primeres generacions com [[Hàssan al-Basrí]] (m. 728), [[Dhu-n-Nun al-Misrí]] (m. 864), [[Ràbia al-Adawiyya]] (m 801), [[Abu-Yazid al-Bistamí]], [[Al-Muhassibí]], [[Junayd al-Bagdadí]], [[Abu-Tàlib al-Makkí]], [[Al-Hàkim at-Tirmidhí]] (no confondreconfoneu amb el transmissor de d'[[hadit]]s). Les seves paraules i els seus textos han estat transmesos de manera massiva a través deper referències en textos posteriors. Per a Sells, aquest període inclou des de d'Hàssan al-Basrí fins a [[An-Niffarí]] (m. 965);
# després segueix l'època formativa de la literatura i la ciència sufís, que abasta des d'[[As-Sarraj]] (m. 1273) fins a [[Ibn Arabí]] (m. 1240), que marca el final del període clàssic o de formació, i que obre les portes al
# període modern, en el qual s'estructuren les diferents escoles o germandats (''[[tariqa|turuq]]'').;
# període contemporani, des del final de la formació de les grans ''turuq'' fins a l'actualitat.
 
Aquesta classificació de les diferents etapes coincideixencoincideix amb les que exposen altres autors com D. Gril i E. Geoffroy,<ref> Vegeu els dos primers capítols (pàg. 57-86) d'A Popovic i G. Veinstein (eds.):''Els camins d'Al·là''. Barcelona: Bellaterra, 2000. </ref> que fa més èmfasi en el període de formació dels ''turuq'', o Annemarie Schimmel.<ref>Annemarie Schimmel: ''Dimensions místiques de l'Islam''. Madrid: Trotta, 2000 </ref> Però sempre aquest tipus de classificacions són inexactes, i no han de ser més que un guió o eina per a entendre el discórrer històric del sufisme.
 
=== Etapa de pre-desenvolupamentpredesenvolupament ===
El terme àrab ''tassàwwuf'' va aparèixer en el segle segon de l'[[Hègirahègira]], coincidint amb la formació de la resta de ciències islàmiques.
 
Fins aquell moment, si és cert que hi havia hagut cert nombre de persones que havien seguit una sèrie de pràctiques dins del si de l'islam sense rebre denominació alguna, onen què destacaven l'ascesi (''[[zuhd]]''), la intensitat dels actes i pregària (''[[ubbad]]''), que de vegades s'havien organitzat en certs llocs, com fondes ''([[funduq]])'' o [[ràbita|ràbites]] (''ribat'').
 
En aquesta època de pre-formaciópreformació, els exemples d'espiritualitat presents no són pocs: l'Alcorà i les paraules del Profetaprofeta proveeixen un ampli contingut de temes espirituals.
 
Com destaca M. Sells, els exemples d'[[aleies]] i de narracions amb un estricte sentit espiritual són nombrosos, i la inclinació de molts dels components de les primeres generacions per la recerca espiritual, que han estat considerats els prototips de sufís per les generacions posteriors, com l'imam [[Alí ibn Abi-Tàlib]] i els seus fills [[Al-Hàssan ibn Alí|Hassan]] i [[Al-Hussayn ibn Alí ibn Abi-Tàlib|Hussayn]] -a les autoritats es remeten les cadenes iniciàtiques ''([[sílsila]])'' de la majoria dels ''turuq''-, [[Abu-Bakr as-Siddiq]] o [[Uways al-Qaraní]].
 
Encara que dins de l'estudi del sufisme pelsper als orientalistes europeus del segle XIX i XX sempre hi va haver la tendència a considerar l'element del sufisme com una cosa importatimportant aen l'islamIslam des d'altres tradicions religioses de l'Orient mitjàMitjà, sobretot sota l'opinió que una religió basada en un llibre com l'islam no podia donar lloc a res espiritual, amb els estudis de L. Massignon es demostra com el sufisme és un desenvolupament genuïnament islàmic, ja que en el llenguatge alcorànic i la tradició araboislàmica hi ha els elements que fonamenten i expliquen el seu desenvolupament per sobre d'influències externes.
 
En els dos primers segles de la història de l'islam, es van diferenciar progressivament les diferents ciències islàmiques, amb les crisis polítiques del conflicte de successió del califat i la transformació en un imperi, que van creure que l'esperit originaloriginari de l'islam es veia traït, van tendir a generar moviments que pretenien conservar els valors espirituals de la revelació.
Així, de forma paral·lela al desenvolupament de totes les ciències religioses, que tendien a conservar el llegat i a enfrontar-se a les noves qüestions que es presentaven amb l'expansió de l'islamIslam, molts d'aquells de les primeres generacions que s'havien caracteritzat per la seva gran espiritualitat van transmetre seus ensenyaments juntament amb altres ciències accessòries com el l'[[hadit]] i l'Alcorà.
 
D'aquí que les primeres línies iniciàtiques tinguin com baules a baules personatges cèlebres en altres ciències.<ref> Sobre aquesta discussió de l'orientalisme modern, vegeu la introducció que fa a la qüestió A. Schimmel,''Les dimensions místiques de l'Islam''(pàg. 19-38). Madrid: Trotta, 2002. </ref>
 
=== El període primerenc ===
Amb Hàssan al-Basrí, es considera que el sufisme comença a tenir un caràcter diferencial dins de la resta de ciències islàmiques, encara que en aquest moment no hi hagi designació per a aquest moviment. En aquestes generacions, dins el sufisme, es considera que hi havia totes les possibilitats del sufisme de manera realitzada, sense necessitat d'una existència diferenciada de les pràctiques islàmiques comunament enteses.
 
Així, al costat de la formació de les diferents ciències islàmiques, va començar a aparèixer una ciència dedicada a l'estudi i coneixement dels estats espirituals i les realitats contingudes en la revelació, el paper dels Profetesprofetes i el concepte de santedat (''[[walaya]]'') en l'islam.
Autors com [[Jàfar as-Siddiq]] (m. [[765]]), considerat com a [[imam]] pels [[xiïtes]], serà un dels primers a deixar constància escrita d'una interpretació espiritual de l'Alcorà en la seva [[hermenèutica]] alcorànica.
 
Una altra de les figures crucials serà una dona, Ràbia al-Adawiyya (m. 801), que en certa manera transcendeix el concepte d'ascesi que marca més Al-Basrí, i que incideix en el camí de l'[[Amoramor]] (''[[Mahabba]]'' i ''[[Ixq]]'') i la Sinceritatsinceritat (''[[Ikhlàs]]'') amb Déu, com a principals motors del camí espiritual, en fer més èmfasi en alguns aspectes de l'Alcorà i les narracions profètiques.
 
També [[Al-Muhassibí]] (m. 857) desenvoluparà altres dels elements del sufisme importants: la vigilància dels actes i moviments de l'ànima humana en el seu famós ''Ar-riayya li-huquq Al·lah'', ''La vigilància dels drets divins'', que defineix els conceptes i els mètodes d'estats espirituals tan importants com la ''[[muhas]]'' o l'examen dels propis actes, pensaments i estat, o la ''[[muràqaba]]'', l'atenció interior, que consisteix en la consciència de la vigilància divina sobre el servent.
 
A més d'aquestes figures destaca [[Sahl at-Tustarí]] (m 896), famós sufí iraquià que va marcar els desenvolupaments posteriors de l'hermenèutica sufí de l'Alcorà, i que va influir en autors posteriors, com l'escola [[salimiyya]], el principal representant de la qual serà [[Abu-Tàlib al-Makkí]] (m. 998), autor de ''[[Qut al-qulub]]'', ''L'aliment dels cors'', un dels tractats sufís més antics, o el més famós dels sufís de les primeres generacions, [[Al-Junayd]] (m. 910).
 
Al-Junayd, junts amb altres sufís de l'anomenada [[Escola de Bagdad|''escola de Bagdad'']] -com [[Abu-Yazid al-Bistamí]], [[Abu-Hassan an-Nurí]] i d'altres, són els que comencen a desenvolupar uns elements i un llenguatge tècnic diferenciat.
 
Coincidint, a més, amb el període de desenvolupament de la teologia especulativa en l'islamIslam ([[kàlam]]) i els inicis de la filosofia islàmica, el sufisme comença el seu desenvolupament d'una teologia, cosmovisió i interpretació més diferenciada dels textos islàmics.
 
És el període en què el ''[[tawhid]]'' és definit des d'una perspectiva sufí, no noméssols com un concepte teològic sinó també com una estació o meta de realització espiritual (que pren com a exemple el l'hadit que diu: «''Quan el meu servent s'acosta a mi a través deamb les pràctiques obligatòries i voluntàries ... Jo sóc el sentit amb el que sent ...''»). És també el període de la incorporació de diferents pràctiques com la recitació de records (''[[adhkar]]'') específics, o de sessions d'audició espiritual.
 
És també el moment en què al [[Gran Khorasan]] (entre l'[[Iran]] i l'[[Afganistan]]) es desenvolupa un altre moviment sufí, que se sol remuntar a Abu-Yazid al-Bistamí (m. 875), en el qual es compensa la formalitat de l'escola de Bagdad, que incideix en la Unicitatunicitat absoluta, que sobrepassa les classificacions, i que pretén reduir qualsevol manifestació d'alteritat (entre ellesaquestes, l'ànima), al mínim. Això donarà lloc a un moviment dins del sufisme que es coneixerà com la ''[[malamiyya]]'' o ''[[malamatiyya]]'', que insistirà en la realització interior d'aquesta Unicitatunicitat sense que el seu exterior sigui percebut, o que se'ls consideri com a creients vulgars, sense que s'apreciï res en el seu exterior.
 
Posteriorment [[Al-Hujwirí]] o Ibn Arabí consideren que aquests són els més alts estadis de la jerarquia iniciàtica de l'islam.<ref> Vegeu EI2, Abdal </ref>
 
Un altre autor influent en aquest període serà [[al-Hal·laj]] (m,més conegut per haver mort màrtir (vegeu les obres que va dedicar L. Massignon a aquest autor, al qual a més d'estudiar, sl'aprecia, ja que per la seva «intermediació espiritual» es va salvar de la pena de mort a Síria). Els seus poemes i textos són coneguts per la seva efusió de l'amor diví i la unió amb l'estimat.
 
També és [[An-Niffarí]] (m. 965), que amb les sentències recollides en el ''Kitab al-mawàqif'', ''Llibre de les parades'', van influir notablement en molts autors, i que han definit al costat d'altres aforismes el vocabulari tècnic de l'islam.
 
[[Al-Hàkim at-Tirmidhí]] (m. 942), en molts aspectes serà un precursor de la majoria conceptes desenvolupats per Ibn Arabí, entre els quals destaquen el concepte de santedat (''[[walaya]]''), és cèlebre el seu famós ''Kitab khatm al-walaya'', ''Llibre del segell de la santedat'', els rangs de la santedat o les diferents relacions entre coneixement humà, diví i els òrgans que els perceben, que exposa en el seu ''Kitab bayan al-farq bayn al-qalb...'', ''Llibre sobre la diferència entre el cor...''.
 
=== El període formatiu i de desenvolupament literari ===
Amb As-Sarraj (m. 988) i el seu ''Kitab al-luma'', un tractat de sufisme, s'obre una nova fase dins del desenvolupament del sufisme: es revisa el desenvolupament del sufisme en els dos segles anteriors, se sistematitza, s'investiga en les fonts lesels diferents ensenyaments, i es tracta d'harmonitzar les fractures produïdes pel període anterior, contextualitzant les paraules dels sufís en estat d'èxtasi, i proporcionant una base a aquestes visions i al·lusions. També intenta conciliar les aparents divergències que van sorgir entre realitat espiritual i llei religiosa, encara que aquesta tasca no es veurà completada fins a l'arribada d'[[Al-Ghazalí]].
 
Un altre continuador d'aquesta línia serà [[Abd-ar-Rahman as-Sulamí]] (m. 1021), que realitza la síntesi de les diferents narracions sobre espiritualitat (l'ascetisme, la ''futuwa'', la saviesa i la ''malamiyya''), que encapçala genèricament com a sufisme, integrant-les dins d'una via que pretén assolir el model profètic,; no s'ha d'oblidar que per a transmetre les paraules dels sufís anirà a utilitzarutilitzarà les mateixes tècniques de narració que es fa amb els hadits profètics).
 
Dins d'aquesta mateixa tendència destaca [[Abu-Nuaym al-Isfahaní]] (m. 1038), que va recopilar la vida i exemple de nombrosos sufís en el seu ''Hílyat al-awliyà'', ''Vida dels sants''.
 
Un altre dels successors d'As-Sulamí va ser [[Al-Quxayrí]] (m. 1072), que constitueix un dels manuals de sufisme essencials, que sees segueixcontinua estudiant en l'actualitat, i que aporta les definicions tècniques del sufisme.
 
En aquest període, també es van escriure altres manuals, com el ''Kaxf al-mahjub'', ''DesvelamentRevelació del velat'', d'Al-Hujwirí (m. 1076), onen què a més d'una completa història del sufisme, dels seus corrents en la seva època, de la vida dels primers mestres, també n'explica la terminologia i conceptes bàsics.
 
També a la zona del Khorasan es va establir [[Abd-Al·lah al-Ansarí]], que va escriure les seves ''Manàzil al-sairín'', ''Les estacions dels caminants'', un manual onen què es narren les diferents etapes del camí sufí.
 
Però potser la figura que hi marca un punt d'inflexió sigui [[Abu-Hàmid al-Ghazalí]] (m. 1111) i el seu germà [[Àhmad al-Ghazalí|Àhmad]] (m. 1126), gràcies aals quiquals s'aconseguirà la reconciliació del sufisme i de la llei religiosa. La seva obra més monumental, la ''[[Revivificació de les ciències de l'islam]]'', no és només una tractat de les diferents ciències islàmiques, és la legitimació del sufisme com a ciència islàmica i com a part característica del llegat profètic. És la «ciència de la profecia» pel que fa a les seves característiques interiors. Amb Al-Ghazalí, el sufisme comença la seva sistematització i la seva organització en corrents o branques, que rebran la denominació de ''[[khirqa]]'', "el 'mantell"', que simbolitza la transmissió d'una influència o model profètic.
 
Després d'Al-Ghazalí, té lloc el fenomen de la successiva organització al voltant de figures i mestres concrets. El primer període és el de la ''khirqa'', onen què la transmissió de la influència espiritual d'una determinada línia o successió es realitzenrealitza aper través d'unes determinades línies de successió, que progressivament es van limitant a les més importants.
 
==== Iraq ====
Les diferents cadenes que es formen es fan al voltant de Junayd. Una de les més influents, i que ha sobreviscut com una ''[[tariqa]]'' és la que procedeix d'[[Abd-al-Qàdir al-Jilaní]] (m. 1166). Aquest gran sant musulmà, conegut com ''Al-Ghawz'', "'l'intercessor diví"', és un dels més prestigiosos mestres del sufisme oriental. A ell es remeten la major part de les cadenes iniciàtiques, i els seus ensenyaments, recollits pels seus deixebles, encara són estudiats avui dia.<ref> Hi ha obres traduïdes a l'anglès per M. Holland, i en espanyol hi ha dues obres: ''Los secretos de los secretos'' (ed. Sufi), y ''Los senderos de la eternidad''(ed. Almuzara). </ref>
 
Al voltant de d'[[Àhmad ar-Rifaí]] es va organitzar una altra d'aquestes cadenes, que es va consolidar ràpidament i que és la primera "tariqa ena formar-se". Es va estendre ràpidament per Orient Mitjà, i encara avui dia perviu.
 
[[Xihab-ad-Din as-Suhrawardí]] (m. 1234) va ser un dels mestres del segle XIII que més va assentar el sufisme, aportant metodologia i un equilibri entre Lleillei i realitat. La seva ''Awàrif al-màrifa'' segueixcontinua sent un manual plenament vigent.<ref> A l'espera de ser publicat en anglès per Fons Vitae.</ref> A més, va jugar un important paper polític en ajudar alel califa abbàssida en l'enfortiment de la ''cavalleria espiritual'' o ''futuwa''.
 
==== Àsia central ====
[[Fitxer: ShahRukne Alam 2.jpg|thumb|Mausoleu del sant sufí Xah Rukn-i-Alam, a [[Multen]], ([[Pakistan]] ).]]
A l'[[Àsia central]], la majoria de les línies iniciàtiques es remeten a [[Abu-Yazid al-Bistamí]]. Entre aquests, hi va haver famosos mestres que van restaurar la via ''[[malamiyya]]'', com [[Abu-Saïd ibn Abi-l-Khayr]], [[Abd-al-Khàliq Ghujduwaní]], que són els fonaments de l'ordreorde [[naqxbandí]]. D'aquesta branca van sorgir alguns moviments, com els [[qalandarí]]s, o algunes branques [[yasaví]]s, molt influïdes per ritus [[budisme|budistes]] i fins i tot [[xamanisme|xamànics]] del [[Turquestan (regió)|Turquestan]].
 
Una altra branca important és la [[kubrawiyya]], que parteix de [[Najm-ad-Din Kubrà]] (m. 1221), sota la seva tutela es van il·luminar mestres com [[Baha-ad-Din Walad]], pare de [[Rumi]]. Va desenvolupar la percepció de fenòmens suprasensibles, dels centres subtils del cos humà i la seva relació amb els colors.
 
El sufisme s'arrelaria amb molt d'èxit a la [[Transoxiana]] quan l'[[Imperi Kara-khitai|Imperi kara-khitai]], d'origen mongol sinitzat, s'annexionà aquesta zona. S'ha atribuït aquesta adopció del sufisme a dues raons: d'una banda, el Karakara-khitai fou el primer imperi no musulmà ena conquerir la Transoxiana des de la seva islamització, generant una possible sensació d'hostilitat. D'altra banda, el misticisme sufí, "amb components panteistes", és molt més compatible amb el substrat xamànic dels pobles d'origen nòmada estepari que ja s'havien integrat a la regió.
 
==== Índia ====
La ''khirqa'' principal prové de [[Muhyi-d-Din aix-Xistí]] (m. 1236). Al seu voltant, es van formar la majoria de les ''turuq'' del subcontinent indi.
 
==== Àndalus i Magrib ====
En aquesta regió, no havien aparegut ni els ''turuq'' ni les ''khirqa-sss'', encara que sisí que existien models en què se seguia a un mestre, encara que no hi havia un ritual iniciàtic. No hi havia una transmissió formal, i en poques ocasions s'anomenaven ''sufís''. La majoria dels seguidors ho feien a títol individual.
 
Amb tot, és coneguda la presència de sants i de mestres notables a l'Àndalus i al Magrib des de temps molt reculats. Una de les primeres escoles que es creuencreu que es van formar va ser al voltant de d'[[Ibn al-Arif]], un sufí d'[[Almeria]] mort el [[1141]]. Els seus ensenyaments i deixebles es van estendre i van influir en nombrosos mestres.
 
El primer mestre amb una ressonància real com a nucli d'una sèrie de cadenes iniciàtiques és [[Abu-Màdyan]] de [[Cantillana]] (m 1198). Va tenir tant mestres occidentals com orientals, i el seu sufisme és "una síntesi del sufisme marroquí, andalusí i oriental".<ref> D. Gril: ''La Risala de Safi al-Din Ibn Zafir''(pàg. 27). El Caire: IFAO, 1986.</ref> La seva influència va ser notable, tant en [[Ibn Arabí]], com en els iniciadors de la [[xadhiliyya]].
 
Amb l'emigració dels hispanoandalusins arriba a Orient una onada de mestres d'Occident. A Egipte, es va facilitar la confluència tant d'alumnes d'Abu-Màdyan com d'Ibn al-Arif. Però especialment d'entre aquests destaca la figura del gran mestre revivificador de l'islam (''Muhyí-d-Din'') Ibn Arabí (m. 1240). Aquest, encara que no va formar una ''tariqa'', va deixar una empremta en el llenguatge, l'expressió i pensament del sufisme posterior aen la seva obra, tant en els seus defensors com entre els seus detractors.
 
Altres sufís importants d'aquesta època van ser [[Ibn Sabín]] (m. 1270), nascut a la vall del [[Ricote]], i un dels seus successors, [[Aix-Xuixtarí]], famós poeta andalúsandalusí, les obres del qual han perdurat fins a l'actualitat en el cançoner popular magribí.
 
=== Període modern o de les ''turuq'' ===
Des de finals del segle XIII a principis del XIV, es van anar formant diversos focus iniciàtics, que eren una renovació de les diferents ''khirqa-s'' que s'havien originat en el segle anterior. A més, moltes dse'elles esn veien influenciades pels moviments demogràfics ocasionats tant per l'entrada dels mogols per Orient, com per l'empenta dels regnes cristians en al-AndalusÀndalus.
 
==== Egipte ====
Una de les zones on aquest desenvolupament va tenir més importància va ser Egipte, on les diferents ''khirqa-s'' van donar lloc a nombrosos mestres que van deixar la seva empremta inesborrable en forma de diverses ''turuq''. Aquest és el cas d'[[Abu-l-Hàssan aix-Xadhilí]] (m. 1258), mestre fundador de l'[[ordre xadhilí|orde xadhilí]].<ref> Vegeu les nombroses obres que hi ha sobre aquest mestre, especialment la biografia que li dedica [[Ibn Atà-Al·lah]], anomenada ''Latàïf al-mina'', o la d'[[Ibn Sabbah]], traduïda com a tesi doctoral inèdita en la Universitat de Sevilla i en anglès com ''The Mystical Teachings of Al-Shadhili: Including His Life, Prayers, Letters, and follow'', traducció parcial de Elmer H. Douglas, SUNY, 1993. [[Miguel Asín Palacios]] també va dedicar a aquesta tariqa seu ''Shadhilíes y alumbrados'', on narra la seva relació amb la mística espanyola. </ref>
A través delsPels seus successors, com [[Abu-l-Abbàs al-Mursí]] (m. 1287), d'origen andalusí, i sobretot d'[[Àhmad ibn Atà-Al·lah]] (m. 1309), s'establirà un prototip de ''turuq'' que ha arribat fins als nostres dies.
 
Egipte també va donar lloc a altres ''turuq'', entre elles laaquestes l'[[hanafiyya]] i la [[wafaiyya]] (branques de la xadhiliyya), encara que també van aparèixer d'altres d'orígens diferents, com la l'[[ahmadiyya (orde sufí)|ahmadiyya]] (branca de la [[rifaïyya]]) o la [[burhaniyya]] o burhamiyya, que s'origina amb [[Burhan-ad-Din al-Dassuqí]] (m. 1288).
 
==== Anatòlia ====
Potser el mestre que més transcendència hi ha tingut és [[Jalal ad-Din Muhammad Rumi|Jalal-ad-Din Rumi]] (m. 1273).<ref> Per saber més sobre el pensament de [[Rumi]], consultar les nombroses obres dedicades a la seva vida, i les traduccions dels seus poemes i consells espirituals. Vegeu també l'excel·lent llibre de [[W. Chittick]], ''The Sufi Path of Love'' (SUNY, Nova Jersey). </ref>
La seva escola, coneguda per ser la dels [[dervixos giròvags]] ([[mevlevi]]), és ben coneguda a Occident, i els poemes de Rumi segueixencontinuen suscitant gran interès.
 
==== Caucas ====
 
==== Khorasan ====
De la [[kubrawiyya]] van sorgir la [[simnaniyya]] i la l'[[hamadaniyya]]. La simnaniyya parteix d'[[Alà-ad-Dawla al-Simnaní]] (m. 1336).
 
La L'hamadaniya parteix d'[[Alí al-Hamdaní]] (m. 1385). Aquest ordreorde persa va donar lloc a la [[nurbakhxiyya]], una branca que es va estendre en l'àmbit xiïta a partir de [[Muhàmmad Nurbakhx]] (m. 1464), i que avui en dia està present en el món Occidentaloccidental.
 
Una altraaltre de lesdels ordresordes perses va ser lael [[mimatullahiyya]], que s'origina amb [[Xah Nimatul·lah Walí]] (m. 1431). Nascut a [[Alep]], va ser un estudiós de les ciències islàmiques que va entrar en contacte amb diverses ''turuq'', entre ellesaquestes la qadiriyya i la xadhiliyya. Però sobretot la seva connexió va ser amb [[Abd-Al·lah al-Jafí]] (m. 1367). La seva gran influència en persa va ajudar al contacte entre les idees d'Ibn Arabi (de qui al-Yafi és transmissor) amb el pensament del xiisme gnòstic.
 
Una altra de les ''turuq'' del Khorasan va ser la [[naqxbandiyya]], que rep el seu nom per [[Bahà-ad-Din Naqxband]] (m. 1389), encara que els fonaments i principis ja els va establir [[Abd-al-Khàliq Ghujduwaní]] (m. 1389)
 
==== Occident islàmic ====
[[Fitxer: Soefietempel Katwijk.jpg|thumb|Temple sufí a Katwijk, ([[Països Baixos]] ).]]
Les diferents branques de la [[madyaniyya]] es van estendre ràpidament pel Magrib, però es van col·lapsar amb la mateixa rapidesa. No obstant això, la influència dels morabits va seguircontinuar sent notable aen les zones rurals. A les ciutats, es va desenvolupar un moviment, sense un lideratge clar, que corresponia a les influències de l'escola d'[[Abu-Màdyan]] i contenia elements dels principis de la xadhiliyya. Va ser [[Ibn Abbad ar-Rundí]] (m. 1390) qui estructuraestructurà aquests ensenyaments xadhilites amb el seu comentari a les ''[[hikam]]'' o sentències d'[[Ibn Atà-Al·lah]].
 
És en el segle següent quan la xadhiliyya es va fer més patent i va començar a donar lloc a figures com [[Al-Jazulí]] (m. ''circa'' 1465), onque s'estableix una unió entre la guia espiritual i el llinatge profètic (els ''[[Xerif|xorfa]]''). El seu moviment va ser una expansió generalitzada, onen què la influència espiritual anava més enllà d'una relació entre mestre i deixeble, sinó quei establia una relació de cada deixeble amb una benedicció (''[[baraka]]'') d'origen profètic. El següent mestre important n'és [[Àhmad az-Zarruq]] (m. 1494), conegut per ser un dels impulsors del moviment [[Ussulisme|ussulita]].
 
Al Magrib van aparèixer també, posteriorment, ''turuq'' com la [[tijaniyya]], que després s'han estès més àmpliament per l'Àfrica negra.
== Enllaços externs ==
{{Projectes germans}}
* [http://instituto-sufi.blogspot.com/search/label/Sufismo InstitutoInstitut de estudiosd'estudis sufíessufís de Barcelona] (en castellà) i {{ca}}.
* [http://es.youtube.com/watch?v=-B_SfqDLvco&feature=related El poder guaridor de la meditació sufí (Cançócançó aen Youtube)].
* [http://es.youtube.com/watch?v=zTHRl_GBeGA Introduction to Sufism (Youtube)] (en anglès).
* [http://es.youtube.com/watch?v=fWU1tX1vLQo&feature=related Sufism. The soul of the Islam (Youtube)] (en anglès).
 
{{sufisme}}
19.723

modificacions

Menú de navegació