Flauta travessera

Flauta travessera de fusta

Flauta travessera contemporànea

Flauta travessera desmontada. De dalt a baix: peu, boquilla i cos

La flauta travessera és un instrument musical de vent. El músic que toca la flauta és anomenat flautista.

Els materials utilitzats per a les flautes poden ser fusta, alpaca (plata alemanya, el material més comú en alumnes) i combinades o totalment fetes d’or, plata o platí. El material vé determinat pel so, el color, el preu, el gust i altres factors. El so d’una flauta d’or és més càlid que el so brillant de la plata. El fet que antigament fóssin exclusivament de fusta que les classifiquem en la familia de vent fusta en comptes de vent metall. A més el so de la flauta és molt més semblant a la fusta que a la trompeta, la tuba, etc. Els seu registre són tres octaves des del do₄ (C3 en nomenclatura anglosaxona) fins el do₇. Es pot ampliar fins a tres octaves i una cinquena des del si₂ fins el fa#₇; la nota greu addicional s’aconsegueix amb una clau addicional (en alguns casos fins a si bemoll₂); i l’extrem agut s’aconsegueix amb harmònics, però això ja depèn de la capacitat del flautista.

Evolució

La flauta travessera tradicional estava fabricada en fusta, y bàsicament consistia en un tub en el qual es practicaven els orificis. Al segle XIX, Theobald Böhm perfeccionà la flauta, modificant el mètode de fabricació, afegint orificis i introduint el sistema de claus. Això va fer un instrument ergonòmic i donà facilitat a la digitació. Normalment actualment els plats són oberts, és a dir, hi ha un orifici a les claus que tapen els forats. Des d’aleshores el disseny s’ha mantigut sense gaires canvis, però sí en el material.

Primitiva (edat mitjana)

L’origen de la flauta és totalment remot. En tota cultura del món es desenvoluparen diferents flautes, diverses en el material i el tamany però amb una mateixa essència. Les primeres civilitzacions l’associaren a la fertilitat, la vida, el renaixement, etc. L’any 1000 desapareix amb la caiguda de Roma i no reapareix amb força fins el segle X i XI. Probablement fou introduïda a Alemanya pels bizantins. Al segle XIV, s’acaba d’introduïr a la resta de països europeus. Ens trobem a l’època dels inicis de l’orquestra: instruments homogenis en grups heterogenis. Es comença a desenvolupar repertori per a flauta solista. La flauta travessera guanya importància a la dolça. El so de la flauta travessera proporcionava un so més fort, clar, penetrant i amb un tub més gruixut que facilitava les octaves greus. Ja al segle XVI, esdevé un instrument molt popular a Itàlia i més endavant a Anglaterra (exemple n’és la gran col·leció de flautes d’Enric VIII).

Renaixentista

El període renaixentista va marcar la popularitat sobre la flauta de bec, però les flautes travesseres seguien tocant fins mitjans del segle XVII. En aquesta època són flautes d’una sola peça, cilíndriques, amb sis orificis petits i de so més pàlid.

Barroca

El Barroc suposa el retorn de la flauta travessera. La flauta ara és cònica amb sis forats i una clau per al re#. Es crea la divisió actual de: peu, cap i cos. L’altura comença amb re i té dues octaves. Les altres notes practicables únicament amb combinacions alternatives i estranyes de forats eren atípiques i proporcionaven un so molt més opac. Cap al 1700, el cos fou dividit en dues parts i peus extres, o de recanvi, que permetien adaptar l’instrument a l’afinació de diferents orquestres. Les flautes treballen millor en re i sol major, però s’adaptaven molt bé. El 1722 es creen les claus de do i do#. El flautista i compositor J. Quantz les critica i les acusa d’inútils i d’empitjorar el so. El 1752, Quantz i Tromlitz publiquen tractats per a les diferents digitacions i opcions per a cada nota. El 1760, els fabricants Florio, Gedney i Potter afegeixen les claus de: sol #, si bemoll i fa. Cap a 1790 apareixen flautes de quatre claus a la música simfònica de Haydn i Mozart.

Clàssica

Cal destacar durant el clacissime l’aportació de Pratton, Carta, Siccama i Radcliff. Després de 1800 s’afegiren dues claus a les sis ja existents. Al segle XVIII, coincidint amb la industrialització, s’esdevenen un seguit de canvis ràpids. El 1800 les flautes reapareixen a l’orquestra (Beethoven). El 1808, el reverend Frederick Nolan (Anglaterra), inventa la clau oberta de sol. Per primera vegada dos forats són obturats per mateix dit. El 1810, Georges Miller fabrica flautins de metall. El 1820-30, Charles Nicholson (Londres) millora la flauta fent forats més grans, però l’incorrecte mecanisme de les claus n’impedeix l’èxit. Rudall & Rose fabriquen flautes de 8 claus, molt populars a Anglaterra.

Flauta de Böhm

El flautista alemany Theobald Böhm, va estudiar les noves tècniques de la flauta i l’any 1832, basat en un nou sistema, va crear la flauta actual. Els fonaments d’aquesta renovació són:

• els forat han de ser més amples i adequar-se al lloc acústicament correcte
• la flauta ha tenir claus per tapar tots els orificis
• totes les claus han d’estar obertes en posició de descans (excepte el sol#)

El tub és cònic fins que l’any 1846 Boehm crea un tub cilíncric amb cap parabòlic, fet que ajuda a l’afinació i evita variacions de timbre depenent del registre. El material amb el temps va esdevenir metall totalment, que com més dur era més lluminós feia el timbre.

Al segle XIX, s’utilitzen el flautí, la flauta en sol i la flauta baixa. A finals del mateix segle apareixen obres per a flauta entre el repertori de Brahms, Strauss i Txaikovski; i s’expandeix ràpidament també amb peces de virtuosisme instrumental.

Segle XX

L’any 1948 Alexander Murray, flautista i mestre, col•labora amb Albert Cooper i Elmer Cole, en la fabricació de la flauta Murray, basada en l’escala experimental de Cooper. Entre el 1961 i el 1962 apareix un nou model de flauta Murray, la Mark I. L’any 1967 Murray col•labora amb la companyia Armstrong Jack Moore i des del 1972 produeixen flautes i piccolos amb canvis com la clau gizmo. La companyia Brannen fabrica el sistema Kingma, utilitzat en obres contemporànies per la capacitat d’emtre altres timbres.

Flauta actual

Des d’aleshores s’ha conservat el mateix model, amb algunes extensions i addicions. La flauta actual és:

• llargada: 26’5 polzades
• diàmetre: 0’75 polzades
• parts: cap, cos i peu
• forats: tretze forats que usen vuit dits i el dit polze esquerre
• material: es sol utilitzar la plata esterlina, o níquel amb color de plata, que resulta més barat. S’experimenta amb platí, auromite (or i plata) i titani. La juntura del cap està tancada amb suro
• claus noves: s’ha afegit un clau amb rodet per al re#. Un mecanisme de mi permet cubrir dues claus, quan normalment només se’n cobreix una, fent així que el mi₃ sigui més net i amb un millor atac.
• embocadura: ha anat adaptant-se a les necessitats del flautista

Intèrprets

Inicialment, la flauta travessera no generà solistes destacables. Però aquests comencen a sorgir a la segona meitat del segle XX. Podem destacar en música docta a Jean Pierre Rampal, James Galway, Philippa Davies i Emmanuel Pahud. I en la música popular, el virtuosisme de flautistes com Ian Anderson, líder del grup Jethro Tull, i Herbie Mann, músic de jazz dedicat a la fusió de músiques del món.

Usos de la flauta

La flauta travessera s’utilitza principalment per a la interpretació de Música Docta, però amb el temps s’ha incorporat al jazz (acid jazz i jazz fusió), la música celta (ja sigui en BSO de pel·lícules èpiques o en el rock èpic) i el rock progressiu; fins i tot en ocasions determinades s’utilitza en música pop, balades o hip hop.