Inflatoplane: diferència entre les revisions
Cap resum de modificació |
|||
Línia 38: | Línia 38: | ||
Una altra línia de recerca inclou l'ús de materials que mitjançant certes reaccions físic-químiques poden passar de ser flexibles a rígids, permetent així que l'avió, una vegada inflat, pugui convertir-se en rígid. |
Una altra línia de recerca inclou l'ús de materials que mitjançant certes reaccions físic-químiques poden passar de ser flexibles a rígids, permetent així que l'avió, una vegada inflat, pugui convertir-se en rígid. |
||
== Referències == |
|||
{{Referències|2}} |
|||
==Bibliografia== |
|||
{{refbegin}} |
|||
* Winchester, Jim. ''The World's Worst Aircraft: From Pioneering Failures to Multimillion Dollar Disasters''. London: Amber Books Ltd., 2005. ISBN 1-904687-34-2. |
|||
{{refend}} |
|||
== Enllaços externs == |
== Enllaços externs == |
Revisió del 17:14, 7 ago 2016
Goodyear XAO-3 Inflatoplane a Akron, Ohio | |
Tipus | Experimental |
---|---|
Fabricant | Goodyear Aircraft Company |
Primer vol | 13 de febrer de 1956 |
Estat | Retirat |
Operador/s | |
Producció | 1955 - 1962 |
Construïts | 12 |
Variants | GA 466, GA 468 |
Linflatoplane va ser un avió experimental inflable dissenyat per l'empresa nord-americana Goodyear. Encara pot ser contemplat en el museu de l'aviació militar d'Alabama.
Història
L'aeronau totalment inflable va ser construïda en 1956, amb la idea d'utilitzar-se militarment com un avió de rescat que seria llançat en una caixa després de les línies enemigues per ser utilitzat per pilots derrocats. Només es van construir 12, però el desenvolupament va continuar fins que el projecte va ser cancel·lat en 1973. Goodyear va donar dos inflatoplanes a l'institut Franklin de Filadèlfia i un a l'institut Smithsonian a Washington.
Hi ha almenys, dues versions:
El GA-468 tenia un únic seient. Trigava uns 5 minuts a inflar-se a una pressió de 170kPa. La seva grandària total era de 5,97 m amb una envergadura de 6,7 m. El pilot havia d'encendre el motor Nelson de 30 kW i desenganxar amb un pes màxim de 109 kg (240 lliures). Amb 76 litres de combustible (20 galons), l'avió podia volar 630 km (390 milles). La velocitat màxima era de 116 km/h (72 m/h), amb una velocitat de creuer de 97 Km/h (60 m/h). Més endavant es va canviar el motor per un de 31 kW.
Podia desenganxar en una 'pista' de 76,2 m, però per superar un obstacle de 15,24 m (50 peus) es necessitaven 175 metres (575 peus). Aterrava en una longitud de 106 metres (350 peus). El seu sostre de vol s'estimava en 3.048 m (10.000 peus).
El GA-466 era la versió amb dos seients. 50 mm més curta, però amb una envergadura 1,8 m superior que el GA-468. Es va instal·lar un motor de 45 kW de potència per elevar un pes de 336 kg (740 lliures) a 113 km/h (70 m/h), encara que el radi d'acció es va limitar a 440 km (275 milles).
Innovacions
Recentment s'ha reprès aquesta idea, combinant-la amb nous materials intel·ligents, permetent la concepció d'ales inflables que poden variar la seva forma i grandària per adequar les seves propietats aerodinàmiques a les necessitats de cada moment.
Una altra línia de recerca inclou l'ús de materials que mitjançant certes reaccions físic-químiques poden passar de ser flexibles a rígids, permetent així que l'avió, una vegada inflat, pugui convertir-se en rígid.
Referències
Bibliografia
- Winchester, Jim. The World's Worst Aircraft: From Pioneering Failures to Multimillion Dollar Disasters. London: Amber Books Ltd., 2005. ISBN 1-904687-34-2.