Oda a la Pàtria: diferència entre les revisions
he canviat una lletra al poema "La patria", que hi estava mal escritia. E => i |
m Revertides les edicions de 83.52.46.14. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió. |
||
Línia 47: | Línia 47: | ||
Com guarda vigilant cobert de boira e neu,<br/> |
Com guarda vigilant cobert de boira e neu,<br/> |
||
Guaites per un forat la tomba del Jueu,<br/> |
Guaites per un forat la tomba del Jueu,<br/> |
||
E al mig del mar immens la mallorquina nau.<br/> |
|||
<br/> |
<br/> |
||
Jo ton superbe front coneixia llavors,<br/> |
Jo ton superbe front coneixia llavors,<br/> |
||
Línia 69: | Línia 69: | ||
No em queda més plaer, no tinc altre conhort. |
No em queda més plaer, no tinc altre conhort. |
||
|col2=<br/> |
|||
Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,<br/> |
Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,<br/> |
||
Que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,<br/> |
Que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,<br/> |
Revisió del 15:06, 2 oct 2016
Oda a la Pàtria és un poema culte en llengua catalana que està dividit en sis octaves de versos alexandrins d'art major (versos nobles), escrit el 1832 per Bonaventura Carles Aribau a Madrid per felicitar el banquer Gaspar Remisa el dia del seu sant. El poema portà realment per títol «La Pàtria», amb el subtítol «Trobes», però ha estat popularment conegut per «Oda a la Pàtria».
El poema és un cant d'enyorança de Catalunya i d'exaltació de la llengua catalana. La seva publicació, l'any 1833, en el diari El Vapor propietat del seu amic l'editor i hel·lenista Antoni Bergnes de Las Cases, es considera el punt d'inici de la Renaixença catalana i una de les primeres obres del segle XIX escrita en català sense castellanismes i vulgarismes.[1] Tanmateix, alguns estudiosos afirmen que la Renaixença literària ja estava iniciada.[2] En aquest sentit, Josep Maria Miquel i Vergés assegurà que l'Oda va ser «una composició d'ascens i no d'impuls».[2] El poema tornà a ser reproduït el 1836 a Memorias para un Diccionario crítico de los escritores catalanes de Fèlix Torres, que li donà més difusió.[3]
Motivació
En la carta que Aribau adjuntà al manuscrit del poema i que envià al seu amic Francesc Renart i Arús, hi exposà el motiu d'haver escrit l'Oda i li encomanà de corregir-la i de remetre-la a l'impressor Antoni Bergnes de las Casas.[4]
En la carta, el mateix Aribau explica com va ser escrita l'Oda per a felicitar llur patró Gaspar Remisa en el dia del seu sant.[1] Per celebrar-ho, els treballadors de Remisa van decidir felicitar-lo en vers i cadascun en una llengua diferent.[1] Aribau ho faria en català.[1] L'ofrena d'Aribau a Gaspar Remisa va aparèixer posteriorment al diari El Vapor el 24 d'agost del 1833.[2]
La Pàtria presenta dues finalitats: una de general, l'evocació de la pàtria, i una d'específica, l'elogi de Gaspar Remisa. Mitjançant la primera intenció, Aribau vol agradar el seu patró, el qual lloa a la darrera octava del poema.
Anàlisi
Oda a la Pàtria està formada per sis estrofes de vuit versos cada una:
Primera octava
Aribau lamenta que hi ha una cosa que es perd per sempre, la llengua catalana. És un plany, un comiat resignat d'una pàtria entesa com a llengua, tal com assenyala Manuel de Montoliu i Victor Revolta. Fuig d'una realitat, trencant el tòpic de la renaixença
L'evocació de la pàtria es fa com el d'un paisatge. Aquesta opció prengué força amb el Romanticisme i comparteix afinitats d'estil amb alguns fragments d'I promessi sposi d'Alessandro Manzoni.[5][1]
Segona octava
La retòrica del poema està al servei de l'enyorament, de l'elegia. Ara s'associa el paisatge amb la família i enyorant els elements físics, hom evoca els personals.
Tercera octava
És també un cant d'enyorament perquè sembla una última maniobra per a recordar la glòria a la llengua, la glòria passada. Això es pot relacionar amb les Apologies de la llengua de Josep Pau Ballot i Torres i també amb la frase de Manuel Milà i Fontanals en el primer discurs dels Jocs Florals: Fem-li un refugi a la llengua, almenys fem-li un recer per recordar-la.
Quarta octava
El que abans era un to de renúncia, ara és una invitació, un crit, un programa. Deixa clar que la llengua ha desaparegut del món literari. Esmenta savis, autoritats, costums i lleis. Vol tenir un efecte sobre la gent que no té consciència sobre la llengua i ho fa amb el propòsit de l'obra perquè la grandesa s'encomana a l'amo i alhora la llengua de la pàtria és la llengua del patró. Aquí es venç al castellanisme.
Cinquena octava
Torna l'evocació del que podia haver estat i no és la llengua catalana. Aribau li atorga la condició de pròpia i transcendental, perquè és la que usa quan es troba sol i parla amb el seu esperit.
Sisena octava
Aribau evoca la seva infantesa a Catalunya i amb l'exaltació del lloc d'origen lloa la figura del patró, a qui equipara simbòlicament amb la Pàtria.
El poema
Es reprodueix una transcripció en ortografia fabriana. Vegeu diferents transcripcions i variants del poema a Viquitexts.
« | Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
|
Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis, |
» |
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Casasús, 1996, p. 22.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Casasús, 1996, p. 21.
- ↑ Joan Manuel Prado i d'altres, Història de la Literatura Catalana, Fascicles de l'AVUI, Edicions 62, 1989, vol I, ISBN 84-8332-596-9
- ↑ Carta d'Aribau a Francesc Renart i Arús
- ↑ Manzoni, I promesi sposi, capítol VII
Bibliografia
- Casasús, Josep Maria. Periodisme català que ha fet història. Proa, 1996. ISBN 84-8256-232-0.
Vegeu texts en català sobre Oda a la Pàtria a Viquitexts, la biblioteca lliure. |