Goigs: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 47: Línia 47:
{{Referències|2}}
{{Referències|2}}
== Bibliografia ==
== Bibliografia ==
*{{ouvrage| langue = français| prénom1 =Marlène | nom1 =Albert-Ilorca| prénom2 = Dominique | nom2 = Blanc| titre = L'imagerie catalane, lectures et rituels, catalogue de l'exposition de Carcassonne, Paris, Perpignan, Toulouse, Montpellier, Barcelone| éditeur = GARAE-HESIODE| année =1988| isbn =9782906156135}}
*{{ouvrage
* Albert Montalbán Arenas [http://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/9501/MontalbanArenasAlbert.pdf?sequence=1 Els goigs, una mostra de cultura religiosa popular?]
| langue = français
| prénom1 =Marlène
| nom1 =Albert-Ilorca
| lien auteur1 =
| prénom2 = Dominique
| nom2 = Blanc
| titre = L'imagerie catalane, lectures et rituels, catalogue de l'exposition de Carcassonne, Paris, Perpignan, Toulouse, Montpellier, Barcelone
| sous-titre =
| numéro d'édition =
| éditeur = GARAE-HESIODE
| lien éditeur =
| lieu =
| jour =
| mois =
| année =1988
| volume =
| tome =
| pages totales=
| passage=
| isbn =9782906156135
| lire en ligne =
| consulté le =
}}
{{Commonscat}}
{{Commonscat}}
{{Autoritat}}
{{Autoritat}}

Revisió del 17:03, 7 nov 2016

Aquest article tracta sobre les composicions poètiques. Vegeu-ne altres significats a «goigs (desambiguació)».
Goigs de Sant Pere Màrtir (1917)

Els goigs són composicions poètiques, de caràcter popular, que es canten a la Mare de Déu, a Crist o als sants.[1] Es canten col·lectivament, en el marc d'un acte religiós de cert relleu, com ara una missa de festa major, un aplec, una processó... La seva finalitat consisteix a donar gràcies pels béns rebuts, o bé com a pregària per demanar la salut física o espiritual de la comunitat.

Altres accepcions

D'altra banda, la paraula goigs també designa l'imprès en què aquestes poesies s'imprimeixen. N'existeixen, sembla, des del segle XVI, però els més antics que es conserven són del XVII. Són impresos senzills, en fulls solts (de 30 per 20 cm, aproximadament) i amb una composició tipogràfica mantinguda amb poques variants fins avui en dia: una orla –formada amb elements tipogràfics o bé dibuixada– emmarca el títol, el text, la imatge de l'advocació i la música, que no apareix impresa fins al segle XVIII.[2]

Orígens

Goigs de la Mare de Déu de Requesens (1899)

La primera vegada que es troba documentat aquest gènere, pel que fa a l'ús i el contingut, és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que tota l'armada catalana canta els goigs de sant Pere per demanar pluja la vetlla de contraatacar Gal·lípoli.[3] En aquest mateix sentit, el primer text conegut de goigs en català és la Ballada dels goyts de nostre dona en vulgar cathallan a ball redo, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV), i que posa de manifest la relació dels goigs amb el ball dins les esglésies abans del concili de Trento. Els gremis i confraries –especialment la del Roser– popularitzen els goigs dels seus patrons respectius.

La cultura catalana és el marc on aquest gènere ha nascut, i on s'ha desenvolupat sense interrupció al llarg dels segles fins als nostres dies, essent un testimoni més de la pervivença i de la unitat de la llengua catalana. No hi ha capella, parròquia o ermita que no disposi –o hagi disposat fins a temps recents– de goigs impresos propis, cantats el dia de la festa.

Col·leccionisme i estudi

Aquesta florida de fulls de goigs ha donat peu, ja des de la Renaixença catalana, al seu col·leccionisme i al seu estudi. Algunes biblioteques posseeixen àmplies col·leccions de goigs. En destaquen la Biblioteca de Catalunya, la Biblioteca Pública Episcopal de Barcelona, la Biblioteca de Montserrat i l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

A la vegada, han sorgit associacions de col·leccionistes, que fomenten el coneixement dels goigs i la seva popularització. Destaca entre aquestes entitats els Amics dels Goigs,[4] fundada el 1922 per Mn. Francesc de P. Baldelló, que publica un butlletí trimestral i compta també amb una important col·lecció de goigs. També hi ha entitats de gogistes a Sabadell, Tarragona, Solsona, Vilanova i la Geltrú, Bagà i altres llocs.

El fenomen dels goigs dóna peu a estudis en disciplines diverses: la literatura i música populars, l'antropologia cultural, la història de la impremta...

El contingut dels goigs

Forma poètica

Ceràmica dels goigs a la Mare de Déu deBruguers

En la seva forma més habitual, els goigs es presenten en versos heptasíl·labs. La primera i última estrofa tenen quatre versos i inclouen la tornada (els dos últims versos), que es van repetint al final de cada estrofa. La resta d'estrofes (al voltant de sis o vuit) solen tenir sis versos.

Aquesta forma poètica dels goigs prové de les cançons de dansa de la poètica trobadoresca: la dansa i la balada, que a Catalunya era coneguda com a ball rodó. (Al Llibre vermell de Montserrat, del segle XIV, es troba la Balada dels goigs de Nostra Dona en vulgar catalan a ball redon.) La dansa repetia la tornada a la fi de cada estrofa, tal com ho fan encara avui en dia els goigs. Aquesta tornada s'anomena rescobla o retronxa.

Pel que fa al contingut poètic, els goigs primitius commemoraven les set alegries o goigs més importants que tingué la Mare de Déu (l'Anunciació, el Naixement de Crist, l'Adoració dels Reis, la Resurrecció, l'Ascensió, la Vinguda de l'Esperit Sant i l'Assumpció). Però aviat va eixamplar-se la temàtica i també les advocacions a què es dedicaven: els sants i Crist també són objecte dels goigs.

Els goigs dedicats a sants solen descriure'n la vida, el martiri i els seus miracles, i en demanen la protecció per a una localitat o una professió, o contra una malaltia concreta. Entre les advocacions amb més popularitat hi ha sant Roc i sant Sebastià, contra la pesta; santa Llúcia, per la vista, o sant Blai de Sebaste pel mal de coll. Pel que fa a les advocacions patrones de gremis o professions, a tall d'exemple sant Eloi dels ferrers i joiers, sant Isidre dels pagesos, sant Benet dels bibliotecaris...

Lletres, músiques i il·lustracions

La gran majoria de goigs ens han arribat de manera anònima, i probablement són obra d'autors populars o poc rellevants. Però també hi ha hagut poetes d'anomenada que han conreat aquest gènere: Francesc Vicent Garcia (el Rector de Vallfogona), Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Mn. Pere Ribot, Osvald Cardona... A Catalunya també hi ha hagut dones que han participat d'aquest gènere com ara Clementina Arderiu.

Una cosa semblant ha passat amb la música: la majoria és d'origen popular, anònima. I molta s'ha perdut, perquè no es feia constar en els fulls impresos. Per això hi ha goigs diversos que es canten amb la mateixa música. Les melodies són senzilles, amb pocs elements, i acostumen a tenir un aire repetitiu però àgil alhora. Tanmateix, també hi ha hagut músics cultes que han creat belles músiques de goigs: Mn. Francesc Baldelló, Joan Llongueras, Mn. Josep Maideu, Lluís Millet, Joan M. Aragonès...

Els motius ornamentals característics dels goigs són la imatge a la qual són destinats, i l'orla que emmarca el text. El boix o xilografia ha estat la manera tradicional com s'ha reproduït la imatge. Quan la tècnica ho ha permès, també s'ha usat la calcografia, la fotografia, el dibuix... Entre els artistes contemporanis que han excel·lit a donar imatges als goigs podem esmentar Enric C. Ricart, Josep Obiols, Antoni Gelabert, Antoni Ollé Pinell, Josep M. Subirachs...

Influències i esdeveniments exòtics

A Sardenya hi ha cançons tradicionals com els "goigs", que al nord es diuen "gosos" (semblant al castellà "Gozos"), i al sud "goggius" o "coggius" semblant al català, en alguns països de la zona de Nuoro es diuen cobla (en català)[5] Els textos estan en logudorès, campidanès, sasserès, gal·lurès i alguerès[6]

Referències

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Goigs