Història de la comunitat jueva a Palestina

Representació dels territoris de les tribus d'Israel (mapa de 1759)

La Història de la comunitat jueva a la Palestina comença amb els Fills d'Israel (també conegut com hebreus), que es van assentar a la terra d'Israel. Els israelites van remuntar el seu llinatge al patriarca bíblic Abraham a través d'Isaac i de Jacob. Segons la tradició jueva, els israelites descendeixen dels dotze fills de Jacob, qui eventualment es van assentar a Egipte. Els seus descendents, que constituïen les dotze tribus d'Israel, van ser esclavitzats per un faraó. Segons la fe jueva, l'Èxode dels israelites d'Egipte a Canaan, conduïts per Moisès, dóna lloc a la consolidació identitària dels israelites com poble d'Israel.

Naixement del judaisme i regnes d'Israel i Judà (1400-586 a. C.)

Article principal: Història de l'antic Israel

Moisès amb les Taules de la Llei. Pintura de Rembrandt, 1659.

Regnes d'Israel i Judà en 928 a.E.C.

La manifestació dels israelitas entesos com a poble descendent d'Israel va començar en algun moment durant el període patriarcal a la Terra d'Israel, cap a 1800 aC., mentre que un regne independent va emergir entorn de 1050 aC. Segons la tradició bíblica, el poble jueu es va originar a partir de tres patriarques: Abraham, Isaac i Jacob. Jacob va rebre el nom d'Israel i més endavant la terra del poble jueu va ser nomenada com ell. Jacob va tenir dotze fills, cadascun dels quals va anar pare de les tribus d'Israel. Leví i els seus van formar la tribu de Leví i d'ella descendeixen els sacerdots d'Israel. Arran d'una sequera, els descendents de Jacob es van establir s Goshen, Antic Egipte i més tard van ser esclavitzats pels egipcis. Després d'escapar de l'esclavitud sota el lideratge de Moisès després de quaranta anys de vagar pel desert, els israelitas van tornar a la regió de Canaan, que va ser conquistada sota el comandament de Josuè, juntament amb la regió de Galaad, dividint després el territori entre les dotze tribus israelites. Durant el període inicial, la unitat de les dotze tribus va ser preservada i conduïda per una sèrie de governants coneguts com jutges. Després d'aquest període, una monarquia israelita unificada va ser establerta sota el rei Saül i va ser coneguda com Regne d'Israel. Després de la mort de Salomó en 928 a.C, es va produir la divisió del territori israelita, emergint llavors els regnes hebreus d'Israel, compost per deu de les tribus israelites, i Judà, composta per les tribus de Judá i Benjamí. Al primer, emplaçat en la secció nord del territori va continuar anomenant-lo Regne d'Israel; al segon, que constituïa la secció sud del territori, fou denominat Regne de Judà. El regne d'Israel va ser derrotat pels assiris (722 aC.); el regne de Judà va ser envaït pels babilonis i va conduir a gran part dels seus habitants a l'exili (586 aC.).

Exili en Babilònia i tornada a Sió (586-537 a. C.)

Article principal: Captiveri Babiloni

Article principal: Imperi Persa

Deportació i exili dels jueus del Regne de Judà cap a Babilònia, després de la destrucció de Jerusalem i el Temple de Salomó.

L'exèrcit de Babilònia, sota el comandament de Nabuzaradan, també anomenat "cap botxí" per la Bíblia, havia destruït el Primer Temple a Jerusalem. El rei de Judà, Sedecies, es va veure obligat a veure morir als seus dos fills i, subseqüentment, els seus propis ulls es van apagar i va ser exiliat a Babilònia. La població pertanyent a les classes mitjana i alta va ser deportada juntament amb el rei Sedecies, mentre que el Regne de Judà es va quedar només amb els pobres.

Els jueus en Babilònia mai van perdre l'esperança de tornar a Jerusalem, així com tampoc la seva fe en la salvació. Algunes dècades més tard, l'any 538 aC., als jueus en Babilònia se'ls va permetre tornar a la Terra d'Israel, a causa del decret de Cir el Gran, el governant del Imperi persa que havia conquistat la regió i va concedir als Jueus el dret d'adorar al seu Déu a Jerusalem, en una certa forma d'autonomia. Al voltant de 50.000 habitants de la Judea, dirigits per Zorobabel va tornar a la Terra d'Israel i va construir el Segon Temple de Jerusalem, després del decret de Cir el Gran, mentre que alguns es van quedar en Babilònia. Un segon grup de 5.000, dirigit per Esdres i Nehemies, va tornar a Judea l'any 456 abans de Crist.

Sota el domini i protecció persa, els repatriats es van assentar en el que es coneix com a Yehud Medinata. Yehud o la Judea va ser un jueu que es governi la província en virtut d'acte de la decisió de l'Imperi Persa, i incloïa una petita porció de territori de la Terra d'Israel que contenia Jerusalem i la Judea, que fins i tot es va arribar a emetre la seva pròpia moneda de plata amb inscripcions de les tres lletres Yehud. L'autonomia de Yehud Medinata ha sabut inspirar a la generació futura dels Jueus, la seva noció de la seva pròpia identitat nacional i les aspiracions, la necessitat de finalitzar gairebé 2000 anys d'exili des del captivitat a Babilònia i començar l'Aliya a la Terra d'Israel. L'antic nom de Yehud Medinata també s'assembla al nom de la moderna hebrea nom de Medinat Yisrael (l'Estat d'Israel).

En 333 aC Alexandre Magne va derrotar a Pèrsia i va conquistar la Judea i, posteriorment, en algun moment, la primera traducció de la Bíblia hebrea (la Septuaginta) es va iniciar a Alexandria. Després de la mort d'Alexandre, els seus generals es van disputar el territori que havia conquistat. Israel es va convertir a la frontera entre l'Imperi Selèucida i Egipte ptolemaic, arribant a ser part de l'imperi selèucida.

Sota el govern grec (332-167 aC)

En el 332 aC. els perses van ser derrotats per Alexandre Magne. Després de la seva mort, i la divisió de l'imperi d'Alexandre d'entre els seus generals, el regne seléucida es va formar. Durant aquest temps els corrents del judaisme van ser influenciats per la filosofia hel·lenística desenvolupat des del segle III aC., en particular, la diàspora jueva en Alexandria, que va culminar en la compilació de la Septuaginta. Un important defensor de la simbiosi de la teologia jueva i el pensament hel·lenístic és Filó d'Alexandria.

Regne asmoneu (167-37 aC.)

Articles principals: Asmoneus i Macabeus

Una deterioració de les relacions entre els jueus hel·lènics i jueus religiosos va portar al rei selèucida Antíoc IV Epífanes a imposar decrets que prohibeixen determinats ritus religiosos i tradicions jueves. En conseqüència, els jueus ortodoxos es van rebel·lar sota el lideratge de la família asmonea, (també coneguts com Macabeus). La subsegüent Revolta Macabea (167 aC) va començar potenciada per la caiguda constant de l'imperi selèucida sota atacs de les potències emergents de la República Romana i l'Imperi Part. Els Macabeus van aixecar al poble i van aconseguir la independència. Eren els fills del sacerdot Mataties, qui va prendre la metxa en negar-se a adorar als déus grecs. La família va fugir a les muntanyes, des d'on Judes Macabeu va tornar amb un exèrcit de jueus dissidents aconseguint la victòria, restablint els serveis tradicionals jueus en el Temple i nomenant Jonathan Macabeu com a summe sacerdot.

En el 142 aC Simó Macabeu, l'últim fill de Mataties, va ascendir al poder. Aquest mateix any Demetri II de Síria va garantir als jueus la independència política completa, i Simó, summe sacerdot i comandant dels exèrcits jueus, va governar fins a l'any 135 a.C., quan va ser assassinat. El seu fill Joan Hircà va fundar la dinastia asmonea. No obstant això, el mateix buit de poder que li va permetre a l'Estat jueu ser reconegut pel Senat romà c. 139 a. C. va ser explotat després pels propis romans. Hircà II i Aristòbul II, es van convertir en peons en una guerra de poder entre Juli Cèsar i Pompeu el Gran , que va acabar amb el regne sota la supervisió del governador romà de Síria (64 aC.). La mort de Pompeu (48 aC), Cèsar (44 aC), i les corresponents guerres civils romanes relaxaren el jou de Roma a Israel, la qual cosa permet un breu ressorgiment asmoneu recolzada pel Imperi Part. Aquesta independència va ser aixafada ràpidament pels romans sota Marc Antoni i Octavi. La instal·lació d'Herodes el Gran com a Rei d'Israel en condició de rei jueu titella en 37 aC va posar fi a la dinastia dels asmoneus.

Dominació romana (37 aC-324 dC)

Articles principals: Judea romana, Primera Guerra Judeoromana, Guerra de Kitus, Revolta de Bar Kokhebà, i Diàspora jueva

Setge i Destrucció de Jerusalem pels romans (1850 pintura de David Roberts)

El saqueig de Jerusalem representat en la paret interior de l'Arc de Titus a Roma

La Judea sota domini romà va ser al principi un regne jueu titella independent, però a poc a poc el domini sobre la Judea es va convertir aquest regne en menys influència hebrea, fins que es va governar directament sota l'administració romana (i va ser rebatejada com la província de Judea), que era sovint cruel i brutal en el seu tractaments d'aquest territori. L'any 66 DC , els Jueus van començar a rebel·lar-se contra els governants romans de Judea. La revolta va ser derrotada pels emperadors romans Vespasià i Titus. Els romans van destruir gran part del Temple de Jerusalem i, segons alguns relats, van robar artefactes del temple, com la Menorà. En total, 1.100.000 Jueus van perir durant la revolta i un altre 97.000 van ser deportats captius. Es van lliurar grans batalles a Masada i Gamala. Gamla va ser la capital de districte dels Alts del Golan, primer establert per l'últim rei de la dinastia dels asmoneus. Els ciutadans de Gamla van defensar el seu bastió aferrissadament. Eventualment, al voltant dels 9.000 habitants de la ciutat van ser assassinats. Tots dos llocs històrics de Masada i Gamala han estat excavats i són visitats freqüentment en el modern Estat d'Israel. Els hebreus van seguir vivint a Judea en un nombre significatiu, i se'ls va permetre practicar la seva religió, fins al segle II , quan Juli Sever devastà la Judea per sufocar la revolta de Bar Kokhebà. 985 llogarets van ser destruïts. Bandejada de Jerusalem, la població jueva ara se centrava a Galilea.

Era l'època dels tannaïm i dels amoraïm. Les decisions dels tannaïm estan continguts en les compilacions de Mixnà, Beraita, Tosefta, i alguns Midraix . La Mixnà es va completar poc després de l'any 200, probablement per [[Yehudà] ha-Nassí]]. Els comentaris dels amoraïm en la Mixnà es compilen al Talmud de Jerusalem, que es va completar al voltant del 400 a. C., probablement a Tiberiades. En el 351 , la població jueva a Seforis van començar una revolta sota el lideratge de Patrici en contra de l'imperi de Constanci Gal. La revolta va ser finalment sufocada per Ursici. Segons la tradició, en 359 Hil·lel II va crear el calendari hebreu basat en el cicle lunar. Fins llavors, la comunitat jueva fos de la terra d'Israel depenia del calendari publicat pel Sanedrí, la qual cosa era necessària per al compliment adequat dels dies sants jueus. No obstant això, els missatgers que es comunicaven les seves decisions a les congregacions llunyanes corrien perills durant els viatges degut a les persecucions religioses. Aleshores Hil·lel II decidí oferir un calendari autoritzat per tot el temps futur. L'últim pagà, Julià l'Apòstata, va permetre als Jueus tornar a la "terra santa de Jerusalem que ha anhelat durant molts anys veure reconstruïda" , i reconstruir el seu Temple. No obstant això, aquest no va ser reconstruït.

Jueus al Kótel, 1870

En l'època bizantina (324-638)

Els Jueus en aquest moment que estaven vivint a la província de Palestina sota l'opressió dels bizantins. contra els que es revoltaren dos cops els jueus i tres els samaritans. Sota l'opressió, vivien almenys quaranta-tres comunitats jueves a Palestina: dotze ciutats de la costa, al Neguev, i a l'est del Jordà, i trenta-un pobles en Galilea i a la vall del Jordà. En 438, l'emperadriu Eudòcia Augusta va aixecar la prohibició als jueus d'orar en el lloc del Temple i els caps de la Comunitat de Galilea van fer una crida "a la gent gran i poderosa dels Jueus": "Sàpiguen que la fi de l'exili de la nostra gent ha arribat+ "! Al voltant de 450, es va completar el Talmud de Jerusalem. En 613 es va produir una revolta jueva contra l'Imperi Bizantí amb ajuda dels invasors perses. Els Jueus a Jerusalem van adquirir autonomia durant 5 anys, però es van veure frustrats per les seves limitacions. En aquest moment els perses traïren els acords amb els jueus i aquests van ser expulsats de nou de Jerusalem. L'emperador bizantí Heracli va aconseguir superar les forces perses amb l'ajuda del líder jueu Benjamí de Tiberiades. No obstant això, també va trair als jueus va obligar a fugir milers de jueus de Palestina a Egipte.

Abans de 1492

Població indígena

Els Jueus Mustarabim eren nadius de Palestina i mai havien sortit de Terra Santa. Amb el temps es van barrejar amb la població sefardita que va tornar de la diàspora jueva. Aquest col·lectiu es va convertir després en el blanc de diversos atacs duts a terme per la població que es va assentar a la regió després de la conquesta islàmica.

Maimònides

Maimònides va viatjar d'Espanya al Marroc i des d'allà, a Egipte. Va viure breument a Palestina (després de 1178), després va tornar i es va instal·lar de nou a Egipte.

Colons asquenazites

Un grup de 300 jueus encapçalats pels asquenazites d'Anglaterra i França el 1211 van passar moltes penalitats quan van arribar a Terra Santa, ja que no disposaven de suficient suport financer i tampoc posseïen negocis propis per poder guanyar-se la vida allà. La gran majoria dels pobladors van ser exterminats pels cavallers croats que van arribar el 1219, i a uns pocs supervivents se'ls va permetre viure només a Acre. Els seus descendents es van barrejar amb els jueus residents a Palestina i amb alguns jueus d'origen marroquí, també anomenats Magrebim.

Midraix Gadol

En 1260 el rabí Yehiel de París, va arribar a Palestina juntament amb el seu fill i un nombrós grup de seguidors i es va establir a Acre. Allà es va establir l'acadèmia talmúdica Midraix Gadol d'Acre. Es creu que va morir el 1265, i està enterrat a prop de Haifa, a la muntanya Carmel.

Bonastruc ça Porta

Bonastruc ça Porta va arribar en 1267 i es va establir a Acre. En 1488, quan el rabí Ovadia des Bertinoro va arribar a Palestina i enviava cartes amb regularitat als seus pares a Itàlia, molts jueus que vivien a la diàspora van arribar a considerar ells també la possibilitat d'emigrar a Terra Santa.

A partir de 1492

L'exili d'Espanya

El 1492 i novament el 1498, quan els Jueus sefardites van ser expulsats d'Espanya i Portugal, respectivament, alguns ho van prendre com una crida del cel a tornar a la seva pàtria, Palestina. Don José Nasi va tenir èxit a Tiberíades i Safed, al reassentament el 1561 dels Jueus sefardites, molts d'ells antics marrans. Al segle XVI, Safed s'havia convertit en un centre de la Càbala, i estava habitada per rabins i acadèmics importants. Entre ells hi havia el rabí Jacobo bin Rav, el rabí Moisès Cordovero, el rabí José Caro, i el Arizal. En aquesta època ja era bastant gran la comunitat a Jerusalem encapçalada pel rabí Leví bin Haviv l'any 1620.

El rabí Yehudà el Hassid

En 1700, un grup de més de 1.500 Jueus asquenazites va ser establert per anar a Terra Santa a instal·lar-se a Jerusalem, En aquell moment, la població jueva de la ciutat vella era principalment sefardita:. 200 Jueus asquenazites davant d'una comunitat sefardita de 1000. Aquests immigrants asquenazites nous, havien respost a la petició del rabí Yehudà el Hassid, un savi de Polònia, que passava de poble en poble advocant per un retorn a Palestina per redimir el seu poble. Gairebé una tercera part del grup va morir de misèria i malalties durant el llarg viatge. En arribar a la Terra Santa, van ser immediatament a Jerusalem. En pocs dies, el seu líder, el rabí Yehudà el Hassid, va morir. Van manllevar diners als àrabs locals per a la construcció d'una sinagoga, però aviat es van quedar sense fons i sense més diners prestats a taxes d'interès molt altes. En 1720, quan van ser incapaços de pagar els seus deutes, els creditors àrabs van irrompre a la sinagoga, li van calar foc i van destruir les seves cases. Els Jueus van fugir de la ciutat i durant el proper segle, qualsevol Jueu vestit amb la roba d'un asquenazita era objecte d'atacs. Alguns dels Jueus asquenazites que es van quedar van començar a vestir-se com Jueus sefardites.

Hassidim i peruixim

Al segle 18, els grups de hassidim i peruixim es van establir a Palestina. En 1764, el rabí Nahman de Horodenka, es va assentar a Tiberíades. En 1777, els líders hassídics, el Rabí Menahem Méndel de Vítsiebsk i el rabí Abraham de Kaliski, al costat dels seus deixebles es van establir allí. Alguns d'ells van començar a arribar el 1780. La majoria es van establir a Safed i Tiberíades, però uns pocs ja havien establert una comunitat asquenazita a Jerusalem, i van reconstruir la sinagoga de Judà. A partir de 1830, dotzenes d'estudiants hassídics es van establir a Palestina, gairebé tots ells a Jerusalem.

Terratrèmol a Safed

Finalment, el terratrèmol de 1837 va destruir Safed a Galilea, va matar a milers dels seus residents, i els supervivents de la massacre van trobar després refugi a la ciutat de Jerusalem, que des de llavors serà el centre principal del "Yixuv".

Economia

Haluqqà

Molts dels Jueus que van arribar en aquesta època eren gent gran i van arribar amb els seus propis estalvis. Altres participaven en l'estudi de la Torà i no tenia cap font d'ingressos. Per alleujar les seves dificultats financeres, es va crear un sistema d'ajuda que els jueus van desenvolupar anomenat haluqqà (חלקה). Molts dels nouvinguts van ser estudiosos de la Torà, les comunitats se sentien honrades d'estar representades a Palestina i els van enviar diners sobre una base regular. Una xarxa es va crear per permetre als Jueus d'instal·lar-se i aprendre sense haver de treballar per guanyar-se la vida. Els diners per a aquest propòsit es va plantejar en les comunitats jueves de tot el món per la seva distribució entre els diferents estudiants. El sistema haluqqà, que promou la dependència de la caritat, va ser durament criticat durant alguns anys.

Exportació de llimones

L'exportació de llimones cultivades a Palestina va ser també una font d'ingressos per al Yixuv Antic. Això és anterior a la idea del nou Yixuv de retornar a la terra i l'agricultura jueva, abans que es conreaven les llimones per al seu ús en la festivitat de Sukkot es conrea exclusivament per camperols àrabs i es comercialitza després pels Jueus. El negoci de les llimones va ser monopolitzat pels sefardites fins i tot abans de 1835. Havien firmat un contracte amb els productors àrabs d'Umm al-Fahm per tota la seva plantació de llimones del país. En la dècada de 1840 van tenir també un paper decisiu en la introducció de les llimones grecs que es conreaven ja a les finques propietat dels jueus. En la dècada de 1870 els sefardites van canviar a la varietat grega, i els seus socis asquenazites es van fer càrrec del negoci de les llimones del país. Després d'un temps, va esclatar la controvèrsia sobre si eren caixer. El rabí Haïm Elozor va jugar un paper decisiu en el cultiu de les llimones a Palestina i la seva comercialització entre les comunitats asquenazites d'Europa. Va plantar milers d'arbres en un hort donat prop de Tiberíades, i la seva producció s'exportava a llocs com Varsòvia.

Els assentaments agrícoles

Els objectius de la nova societat Yixuv van ser similars als de l'antiga societat Yixuv, és a dir, tornar a Palestina, i viure en santedat en la Terra Santa, però amb el propòsit addicional de conrear la terra. Amb aquesta finalitat, extensions de terra van ser adquirides als representants del govern turc i als habitants locals.

Alimentació

En les comunitats jueves de l'antiga Yixuv, es coïa el pa a casa. La gent anava a comprar farina a granel o a prendre el seu propi blat per moldre-ho per fer la farina, per fer pa en forns de maó o fang. Les petites fleques comercials es van establir a mitjan segle XIX. La farina de blat s'utilitza per fer "halà" i galetes, el pa comú i la cuina. A causa de la seva escassetat, el pa que s'havia assecat es va convertir en un púding conegut com a boyos de pa. La llet usualment és reservat per a les dones embarassades o els malalts. La llet d'ametlles s'utilitza sovint com un substitut. La llet agra o Leben va ser comprat de vegades als camperols àrabs. Els sefardites conservaven el formatge de pasta tova en llaunes amb aigua salada. En la dècada de 1870, la carn era rara i es menjava el dissabte i les festes, però es va fer més disponible cap a finals del segle XIX, però, el pollastre seguia sent un article de luxe. La carn era principalment de pollastre, però la vedella, la cabra i el be es menjaven, sobretot a la primavera. Gairebé totes les parts de l'animal s'utilitzaven. El peix fresc era un aliment rar i car a Jerusalem, sobretot a l'hivern. El bacallà salat s'assecava i després es preparava per als dies de la setmana i els àpats de dissabte. Els sefardites també tenien preferència per les sardines i altres peixos caixer que eren fins i tot fins al final del segle XIX, tant asquenazites com sefardites a Jerusalem emmagatzemaven grans quantitats d'aliments per a l'hivern. A les llars sefardites hi havia arròs, farina, llenties, fesols, olives i formatge. El vi era emmagatzemat pels asquenazites, també bevien licors, menjaven olives i cuinaven amb oli de sèsam i emmagatzemaven el blat. Al final de l'estiu, grans quantitats d'ous caixer s'envasaven per a l'hivern. La majoria de les famílies sefardites i asquenasites podien arribar a comprar grans quantitats de raïm per fer vi. Els sefardites també menjaven olives i albergínies.