Liber Maiolichinus: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 59: Línia 59:
y se había pasado el estío con sus calores,
y se había pasado el estío con sus calores,
Entonces uno de los cónsules, el hijo de Rolando,
Entonces uno de los cónsules, el hijo de Rolando,
a quien su linaje, su ciencia, el foro, su amor a la patria
a quien su linaje, su ciencia y el foro
y sus riquezas habían granjeado un nombre esclarecido,
y sus riquezas habían granjeado un nombre esclarecido,
es enviado al conde a quien obedecen Barcelona y Gerona
es enviado al conde a quien obedecen Barcelona y Gerona

Revisió del 02:04, 17 març 2017

Infotaula de llibreLiber Maiolichinus

Primera aparició documentada del topònim Catalunya ("Catalània") Modifica el valor a Wikidata
Tipuscrònica Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
Autorvalor desconegut Modifica el valor a Wikidata
Llenguallatí Modifica el valor a Wikidata
PublicacióPisa Modifica el valor a Wikidata, c. 1117 Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
Temacroada pisano-catalana Modifica el valor a Wikidata
Gènerepoema èpic Modifica el valor a Wikidata
Personatges

Liber Maiolichinus de Gestis Pisanorum Illustribus o Liber Maiorichinus «llibre mallorquí de les gestes il·lustres dels pisans» és una epopeia llatina que narra la Croada pisano-catalana de l'any 1113-1114 contra Madina Mayūrqa acabdillada per l'arquebisbe de Niça Pere II i el comte Ramon Berenguer III de Barcelona.

Redacció

És un poema llatí redactat entre el 1115 i el 1120, de tall virgilià, compost en hexàmetres. Està format per vuit cants que totalitzen més de 3.500 versos. Els seus primers editors foren Ughelli, Muratori, que n'atribuïren l'autoria a Laurentius Veronensis o Vernensis; més recentment, estudiosos com Marchetti, Calisse o Scalia, n'atribueixen l'autoria a Henricus Pisanus.

Versos sobre Catalunya i els catalans

El Liber conté les primeres referències conegudes als catalans (Catalanenses, Catalanicus) i a Catalunya (Catalania), que és tractada com la seva pàtria (la terra dels catalans). Ramon Berenguer III de Barcelona és anomenat dux Catalanensis («duc català») i rector Catalanicus («dirigent català»). Ramon B. i el comes Ampurie, Hug II d'Empúries, són lloats com a Catalanicus heros («heroi català»).

« (llatí) Liber Primus 

(236) Mox, pulsis tenebris, subiere micantes
Stelle; nox abiit; preclari forma diei
Subsequitur; celeri classis levitate cucurrit.
Hac crescente die ceperunt cernere terras
Hispanas, sed eas Baleares esse putabant,
Blandensi donec comittitur anchora ripe.
Has postquam retinent Latio de litore vecti,
Astis suspendunt pugnam minitantia signa,
Atque tegunt fortes clippeis radiantibus artus,
Et stringunt rigidos totis conatibus enses.
Litora tota sonant ex rauca voce tubarum.
Indigenas, quoscumque vident, capiuntque fugantque,
Atque sequuntur, eos Baleares esse putantes.
Hii se Christicolas Catalanensesque fatentur.
Turbatos volvunt Pisani pectore sensus,
Et, positis armis, resident in litore tristes.
Barchinonensis postquam cognoscitur ora,
Mutant consilium, diversa pericla timentes,
Quod nec habetur ibi vento tutamen ab omni,
Transieratque simul vallata caloribus estas.
Tunc ex consulibus Rolandi filius unus,
Cui genus et sensus clarum quoque curia nomen
Et civilis amor cum divitiis tribuerunt,
Mittitur ad comitem cui Barchinon atque Girunda
Subduntur, multasque regit pro viribus urbes,
Cui nomen Raimundus erat, qui laudis equestris
(262) Fructus innumeros clarosque paraverat actus,

(castellà) Llibre Primer 

(236) Disipada en seguida la oscuridad, aparecieron
las brillantes estrellas, retiróse la noche,
y sigue el mas claro y hermoso día; la escuadra corre ligera,
y adelantando la hora empezaron a descubrir tierra de
España, pero ellos juzgaron ser de las Baleares,
hasta que dieron fondo en las costas de Blanes.
Después de saltar en ellas los procedentes del Lacio,
enarbolan la bandera de guerra,
se abroquelan con sus duros y relucientes escudos,
y empuñan con todo denuedo las fuertes espadas.
Toda la costa resuena con el ronco sonido de las trompetas.
A cuantos ven de los indígenas o los cogen o los ahuyentan.
Y pensando ser aquellos baleares,
mas ellos manifiestas que son cristianos y catalanes.
Sobrecoge a los pisanos la confusión,
y depuestas la armas, si sientan tristes sobre la playa.
Habiendo reconocido ser aquella la región barcelonesa,
mudan de parecer, temiendo diferentes peligros;
pues no tienen allí abrigo contra los vientos,
y se había pasado el estío con sus calores,
Entonces uno de los cónsules, el hijo de Rolando,
a quien su linaje, su ciencia y el foro
y sus riquezas habían granjeado un nombre esclarecido,
es enviado al conde a quien obedecen Barcelona y Gerona
con otras muchas ciudades;
su nombre era Raimundo, de gran laudo
(262) fruto de sus renombrados actos,

»


« (llatí) Liber Secundus 

(116) De medio cursu terras spectabat et undas,
(117) Cum Catalanensi de litore classis abibat.


(312) At vice qui comitis Pisana presidet urbe
Ugo; militie cui prebent singula laudem,
Agmine qui toto vitam servavit honestam,
Astarum ludis et cursibus usus equorum
Ac preponendo vincenti premia cursus,
Pisanos equites tractabat more Quiritis,
Egregiumque virum Catalania tota frequentans
(319) Sardanieque comes celso celebrabat honore.


(338) Hoc Catalanenses concussit inedia terras
Tempore. Pisani, solitis nil strictius usi
Sumptibus, inventos gestantes undique victus
Argenti pretio varia quoque merce parabant.
Barchinonenses larga bonitate fovebant,
(343) Et solabantur inopes mercamine fines.

(castellà) Llibre Segon 

(116) Al medio día, cuando levantando el sol miraba las tierras y los mares,
(117) del litoral catalán partía la armada.


(312) Mas el vizconde presidente de la ciudad de Pisa,
a quien todos dan el laudo militar,
conservando la mejor reputación,
con torneos y carreras de caballos,
señalando premios al vencedor,
trataba a los caballeros pisanos a modo de romano;
y acudiendo toda Cataluña
(319) y el conde de Cerdeña, le celebraban con esclarecido honor.


(338) Por este tiempo oprimió el hambre a los catalanes.
Los pisanos usando de su dinero, con su acostumbrada
largueza, trajeron comestibles de do quiera se encontrasen,
los que procuraban ya a precio ya en cambio de otras mercancias.
A los barceloneses socorrían con gran generosidad
y consolaban con su negociación.

»


« (llatí) Liber Tertius 

(295) Ad Catalanenses postquam ratis utraque ripas
Venerat, et belli narrantur utrimque paratus,
Venturosque cito socios dixere liture,
Romana missus venit legatus ab urbe
Boso, pater sancta reverendus religione,
(300) Et domino pape virtutum culmine carus.


(321) Divitiis Arelas pollens hanc sumptibus implet,
Usque Magalonam rapidus quam propulit Heurus.
Eoliis Boreas tandem procedit ab antris,
Et famulatur ei totus cum nubibus aer.
Arripit unda rates, ventoque ferente secundo
(327) In Catalanensi consistunt litore puppes.

(castellà) Llibre Tercer 

(295) Llegadas ambas a las costas catalanas,
cuentan los preparativos de guerra por ambas partes,
y que vendrían refuerzos enunciados por carta;
llegó en esto de Roma como legado el padre
Boso respetable por su religión,
(300) y amado del señor Papa por sus virtudes.


(321) La rica Arles, la llena de riquezas,
y un fresco levante la lleva hasta Magalona.
Sale por fin de la cavernas de Eolo el septentrio,
y se le une con las nubes toda la atmosfera.
El mar arrastra las naves, y soplando con buen viento,
(327) surgen en las costas catalanas.

»


« (llatí) Liber Quartus 

(118) Fervet Prorsus ad introitum Latius seu Gallicus hospes.
Ugo, qui Pisis comitum vice preditus extat,
Et Dodo Teperti clarus per prelia natus,
Ac Cinithoniades animis decoratus et actis
Et Catalanensis quidam bene promtus in armis,
A portu pariter per portas ingredientes,
Invadunt Ebusum, sternunt violentibus hostes
(125) Viribus, et perimunt letis successibus illos.


(205) Talibus et reliquis populus Pisanus agebat
Artibus, et duros temptabat vincere casus.
Tam Vido Rubeus quam Barchinonicus heros
Incassum missas non direxere sagittas.
E contra Mauri bellantia sepe petebant
(210) Agmina non parili facientes prelia dextra.

(castellà) Llibre Quart 

(118) Intentan luego la entrada los latinos y los galos.
Hugo que en Pisa tiene el honor de vizconde,
y el ínclito guerrero Dodon hijo de Teperto,
y el hijo de Cunithon esclarecido por su decoro y actos,
y cierto catalán muy diestro en el manejo de las armas,
entrando juntos por las puertas desde el puerto
invaden Ibiza, rechazan, hieren y matan
(125) a los enemigos con feliz resultado.


(205) Semejantes operaciones ejecutaba todo el ejército pisano,
y procuraba superar los mas difíciles obstáculos:
entonces Guido Rebeo y el héroe barcelonés
mostraron no asestar en vano sus saetas.
Los moros acometían a menudo a las tropas beligerantes,
(210) pero no con igual destreza.

»


« (llatí) Liber Quintus 

(85) Viderat urbane pulsantes limina porte
Rex Balee, reditumque viris prohibere nequisse
Que tutabantur Balearica robora turmas.
" Rebar et hos homines ", ait, " at iam credo leones ".
Dux Catalanensis sevum Moldonea poscens,
" Primus ", ait, " nostris quoniam te viribus offers,
" Integer haud poteris nostros evadere nisus ".
Protinus urguet equum, teneras nec flectit habenas,
Toracem clippeumque viri levamque papillam
Telum transfodiens, per dextrum proterit armum.
Ille supinus equo ruit. Astaque frangitur ictu,
Aurea sed comitis cuspis datur altera dextre,
(97) Que vibrata feros prosternat et Hismahelitas.


(303) Undique discurrens rector Catalanicus hostes
Dissipat, et socios ortatu divite firmat.
Ampurie fortes equites et Rusilienses,
(306) Subsidiando duci, dant plurima funera Mauris.

(castellà) Llibre Cinquè 

(85) Había visto el rey balear que los que sacudían
las puertas de la ciudad no habían podido ser detenidos;
y pensaba que las tropas baleares
"combatían contra hombres" dijo "mas ahora creo que son leones".
El duque catalán acometiendo contra el fiero Moldoneo
"Eres el primero" le dijo "a nuestras
fuerzas no escaparas con vida de nuestra vista".
Da luego espuela al caballo sin doblar la rienda suelta,
y traspasándole con un tiro el escudo y la coraza
entra por el pecho y sale por el hombro derecho.
Aquel cae de espalda, y con el choque se le rompe el asta de oro:
mas el conde se le da otro dardo con destreza,
(97) que postra al fiero de los ismaelitas.


(303) Discurriendo por todas partes el caudillo del ejército catalán,
dispersa a los enemigos y anima a los suyos con elocuente arenga.
Los fuertes caballeros de Ampúrias y del Rosellón
(306) secundando a su duque, hacen grande estrago en los moros.

»


« (llatí) Liber Sextus 

(46) Catalanicus heros
Illius in medio quo sit tutissimus extat,
Namque vigor Latius dextra levaque sedebat,
(49) Hospiciumque ducis retro vallabat et ante.


(325) Hostis bella magis quam curam pacis agebat,
Et comes Ampurie nec non Catalanicus heros
Ad patrios remeare lares properando petebant.
Causa recedendi quenam vel qualiter esset,
Nuntia carta fuit Baleam transmissa Diana.
Illa Mohabitam molitum prelia regem,
Et vastata satis narraverat optima terre,
A Barchinone muris nichil esse relictum
Usque Terragonam quod lautum visibus esset,
Omnibus inque locis Mauros referebat et ignem
Rura, domos, segetes, fructus pariter populatos.
Post multum dampni quod gens vesana peregit,
Et Tramaricem captam dixere liture.
Fidus erat comiti qui cartam duxerat istam,
Et tamen hec fuerant aliter quam fama tulisset.
Nam Barchinonam prefatus venerat hostis,
Castraque Iudeo sua fecerat ardua colle.

Urgelli comitem, comitem quoque Sardanieque
Dicunt, et reliquos regionis ab usque Girunda
Electos equites, quibus assunt prelia ludus,
Agmine collecto crudeles Hismahelitas
Mirando pepulisse modo, Domino faciente,
Innumeras acies pauci pugnando fugarunt,
Eque fugam versis multi cecidere, venirent
Ad supradicti donec deserta Salodi.
Captos constat equos plures, predamque potentem
Barchinonensis populus perduxit in urbem.
Nec Tramaricem captam ceu dixerat ille.
Damna quidem fuerant, sed commoda plura fuerunt.
Hanc comitis causam, qua posceret ille recessus,

Diximus; ad reliquos nos ordo convocat actus.
At comitem patres miti monuere relatu
Ut desistat ab his, communia pacta per ipsum
Intemerata rogant et iuramenta manere.
Ille, licet causam quam patres dicere veram
Noverat, a lucris se non subtraxit avaris.
Pacta reformantur, Barchinonensia damna
Ut reparata forent. Dictis statuere supremis
Condere tecta patres gravidis hyemalibus apta
Temporibus, retroque iubent castella trahenda.
(365) Incrementa parant belli.

(castellà) Llibre Sisè 

(46) El héroe catalán
tendido a ambas orillas de mar, observaba una y otra puerta,
y la juventud latina acampaba a la derecha y a la izquierda,
(49) protegiendo al duque por detràs y por delante.


(325) El enemigo se dedicaba mas a la guerra que a procurar la paz;
y el conde de Ampurias como también el héroe catalán
se preparaban prestos para volver a sus patrias.
La causa de volverse fue una carta
enviada a Baleares desde Denia.
En ella se decía que el rey almorávide había declarado
la guerra y devastado lo mejor de la tierra.
Había llegado a los muros de Barcelona
y desde Tarragona el incendio
discurría por todas partes y los moros saqueaban
campos, casas, mieses y frutos.
Y que además de los muchos daños causados
Tamarit habái sido capturada.
El que había traído la carta era de la confianza del conde;
y con todo la carta decía otros de lo que era la fama
y que el enemigo se había presentado delante de Barcelona,
y se había acampado en la colina proxima.

Dicen que el conde de Urgel y el de Cerdaña
y los demás escogidos caballeros de la parte de Gerona
sobre cuyas tierras recaía la guerra,
habían rechazado admirable mente a los crueles ismaelitas
formando un ejército reunido.
Que favorecido del Señor habían puesto en fuga a innumerables tropas,
matando a muchos en la retirada
hasta los desiertos de Salou sobredichos.
Muchos caballos habían sido recobrados,
el potente pueblo barcelonés había resistido
y que Tamarit no había sido conquistada.
Muchos habían sido los perjuicios, pero mas las ventajas.
Esta era la causa por que el conde pedía su marcha.

Dijimos que el buen orden nos llama a los demás hechos.
Los padres amonestan buenamente al conde que desista
de este pensamiento; ruégale que no quiera romper los pactos hechos
entre sí, y que permanezcan firmes los juramentos.
El, si bien conocía que la razón que alegaban los padres
era verdadera, con todo no quiso quedar perjudicado.
Los pactos se reformaron, acordando
que los daños de Barcelona
serian reparados. Mandan los padres construir tiendas
por los duros tiempos de invierno, y retirar los castillos.
(365) Se incrementan los esfuerzos para la guerra.

»


« (llatí) Liber Septimus 

(97) Comperit interea cur gaudia duceret ista
Barbaricus populus magnus Catalanicus heros,
(99) Et vocat in cetum proceres cunctasque cohortes.


(382) Dux Catalanensis, cui plurimus affuit astus,
Ad loca sive vias per quas iter esset ad urbem,
Intentus spoliis, multo cum milite stabat,
Inque Saracenos, preda iugulisque potitus,
(386) Letales studuit crebro conferre ruinas.

(castellà) Llibre Setè 

(97)Entretanto el motivo por qué se entrega a aquellas demostraciones de júblio
el pueblo barbaro fue descubierto por el gran héroe catalán
(99) y convoca una junta de próceres.


(382) El duque catalán que trajo mucho para hacerse
paso y sitio para entrar en la ciudad,
estaba ocupado en el despojo con muchos soldados
y cebado en la presa y degüello de sarracenos,
(386) causando letal e irreparable ruina entre ellos.

»


« (llatí) Liber xxxxx 

(34) Interea belli Catalanicus estuat heros
Pro studio, magnaque ducem comitante caterva,
Qua locus insidiis est, valle reponitur una.
Sol fuerat. Prima radiarant omnia luce
Secula, porta patet, de menibus egredientes
Per loca tuta meant solito gestamine Mauri.
40At comes in sevos audacter prosilit hostes,
Urbanam iuxta committens prelia portam,
Que portum spectat qui Pineus est vocitatus.
Utque Mohabitam viridi prostravit in erba,
Asta viri dextrum de muris acta lacertum
45Transiit. Exultant Mauri letale putantes
Hoc comiti vulnus. Post hec properando per urbem
Nomina filsa ferunt comitis de funere ficta.

(castellà) Llibre Vuitè 

Entretanto arde en deseos de pelear el héroe catalán,
y siguiendo al caudillo mucho tropa, se coloca en un valle,
lugar apropósito para escaramuzas. Era el amanexer cuando
todo empieza a iluminarse
con los primeros albores, ábrese la puerta Sárcula, y saliendo
de la ciudad, marchan por caminos cubiertos los moros con su
acostumbrada armadura. Mas el conde se deja caer con grande
osadía sobre los fieros enemigos. y trábase la batalla cerca
de la puerta que mira al puerto llamda comunmente del Pino;
y habiendo tendido a un mohabita sobre la verde yerba, una vira
 arrojada desde la muralla le atraviesa el brazo derecho. Saltan
de gozo los moros, pensando que la herida era mortal; u luego
corriendo por la ciudad esparcen la falsa nueva de la muerte del conde.

»
« (llatí) Liber Octavus 

230Pars trahit ad pactum, pars diligit altera pugnam.
Collaudat clerus partem pugnare volentem,
Sanctus et antistes cum cardine prelia censet,
Hisque favent acies. Contra Catalanicus heros
Ampurieque senex contendunt atque Videlmus,
235Et sancti cleri fimas convertere mentes
Muneribus largis, precibus precioque laborant.

Inde Pyrenee regionis rector in arcem
Ascendens letus, superatos increpat hostes.
Plures ense cadunt, multi cecidere fenestris.
475Hic certat iugulare mares, trahit ille puellas,
Et facta preda muri sternuntur et edes.
Hinc ignis cesos et lingnea tecta perurit.
Depopulans agros terre loca circuit hospes.

(castellà) Llibre Vuitè 

Una parte se inclina a un acomodamiento,
la otra prefiera la batalla. El clero con el santo
prelado cardenal aplauden la parte que quiere la guerra,
y las tropas los siguen. Estan en contra el príncipe catalán
el anciano de Ampurias y Guillermo, quienes trabajan en variar
la decisión del clero con grandes dádivas y ruegos trabajan.

El caudillo de Cataluña
subiendo lleno de regocijo á la fortaleza
grita que los enemigos quedan vencidos.
Muchos precen al hilo de la espada,
y muchos se arrojan de las ventanas;
estes se empeña en matar a los varones,
y aquel arrastra a las mugeres
y recogido el botin, son demolidas las murallas
y los edificios el fuego en seguida devora las casas y techos de madera
y saqueando el huésped los campos, recorre los lugares de la tierra.

»

Contingut

A principis del segle XII l'Emirat de Mayūrqa havia convertit Al-jaza'ir al-Sharquiya li-l-Andalus (les illes Balears) en un niu de pirates sarraïns. Els pisans decidiren emprendre una croada contra l'illa, aconseguint el suport del comte de Barcelona Ramon Berenguer III. L'obra narra la Croada pisano-catalana i recull multitud de dades històriques contrastables documentalment:[1]

Reconstrucció hipotètica de la bandera de la croada
El topònim Catalunya i l'ètnic català apareixen per vegada en la Història documentats en un context militar i de guerra. És en el Liber maiolichinus de gestis Pisanorum illustribus, una epopeia medieval llatina escrita a Pisa entre el 1117 i el 1125, que narra la croada militar de pisans, catalans i occitans contra la taifa musulmana de Balears. En el text s'anomena a Ramon Berenguer III com a dux catalanensis (duc català) com a cabdill que lidera els catalanicus hostes (exèrcits catalans) i els catalanicus heros (herois catalans), i s'anomena a la seva pàtria com Catalania (Catalunya). Biblioteca Universitaria di Pisa, ms. 723, f. 40
  1. (versos 30-38). Les notícies del maltractament que els pirates sarraïns donaven als cristians capturats provoca la ira dels pisans i justifica l'expedició contra les illes.
  2. (versos 49-54). Els pisans elegeixen dotze cònsols
  3. (versos 54-80). Els pisans envien legats al Sant Pare Pasqual II, que els dóna un estendard amb una creu, «Pontifici tribuendo crucem, romanaque signa» en senyal de croada. A altres fonts es concreta que era una creu blanca sobre camp roig i es diu que així es convertí en la bandera de Pisa.
  4. (versos 87-95). Els pisans intenten una aliança amb els genovesos però aquests s'hi neguen.
  5. (versos 134). Aconsegueixen l'auxili de la ciutat de Lucca
  6. (versos 160). L'expedició s'inicia el 6 d'agost del 1113
  7. (versos 184-216). Es produeixen algunes dissensions entre els expedicionaris
  8. (versos 239-246). Els pisans desembarquen a Blanes
  9. (versos 246-255). Causen pànic a la zona, ja que el pisans creien que havien arribat a Mayurqa
  10. (versos 256-263). Un legat pisà s'entrevista amb Ramon Berenguer III per tal que s'uneixi a l'expedició
  11. (versos 275-304). Atesos els atacs pirates, deideix unir-se a la croada
  12. (versos 305-345). La flota pisana arriba a Sant Feliu de Guíxols després de vèncer el mal temps
  13. (versos 377-381). Els croats es desanimen en circular la falsedat que l'expedició retornarà a Itàlia
  14. (versos 417-423). El 7 de setembre del 1113 es presenten Ramon Berenguer III i el bisbe de Girona
  15. (versos 423-426). Un pestilència delma els croats
  16. (versos 427-444). Amb Ramon Berenguer III arriben els seus aliats: Guillem V de Montpeller amb vint naus, Eimeric II de Narbona amb vint naus més, Ramon d'Arlés, i diversos magnats del Rosselló, Besiers i Nimes.
  17. (versos 531-542). Anada a Barcelona
  18. (versos 543-551). Descripció de la zona, amb al·lusions a Montjuïc i el Llobregat
  19. (versos 552-558). Festes del 21 de setembre en honor a Sant Mateu Evangelista
  20. (versos 559-571). Una borrasca atura la flota durant tres dies, però finalment surten a mar el 24 de setembre del 1113.
  21. (versos 572-588). Vents contraris porten la flota dels croats fins a les costes de l'Ebre
  22. (versos 589-625). Desembarcament a Mayūrqa. Combats amb els sarraïns
  23. (versos 626-640). Diversos croats cauen presoners
  24. (versos 687-694). Alguns expedicionaris pisans se'n tornen a Itàlia
  25. (versos 695-759). L'arribada de l'hivern fa que la flota croada torni a Barcelona i d'altres a Pisa. Els homes es reparteixen entre Arles i Nimes.
  26. (versos 778-794). Una plaga de fam s'estén per les costes catalanes.
  27. (versos 854-860). Entre els sarraïns apareixen discrepàncies: o fer un tractat amb els croats o lliurar-se als almoràvits.
  28. (versos 861-916). El governador musulmà ofereix un pacte que inclou l'alliberament dels presoners cristians, però els pisans ho rebutgen.
  29. (versos 975-997). El març del 1114 es reprenen els combats amb un desembarcament a Yabisah
  30. (versos 1056-1102). L'abril del 1114 van a les costes de Cabrera
  31. (versos 1114-1140). Saqueig de les costes de Manūrqa
  32. (versos 1141-1159). Tornen a Barcelona i es troben amb el legat papal, el cardenal Boso.
  33. (versos 1160-1223). La primavera del 1114 arriba una segona flota pisana a Barcelona passant per la costa de Provença, i dues naus noliejades pel mateix Sant Pare Pasqual II. Arriben a Salou el 24 de juny del 1114 i renoven les aliances.
  34. (versos 1224-1409). Desembarquen a Yabisah i el 21 de juliol, diada de Sant Víctor, aconsegueixen aterrar una torre i entrar a la ciutat.
  35. (versos 1410-1545). La ciutadella resisteix fins que el 10 d'agost del 1114 es rendeix.
  36. (versos 1545-1623). Recollit el botí, se'n van cap a Mayūrqa.
  37. (versos 1624-1646). Un cometa genera diversitat de parers entre el croats.
  38. (versos 1646-2064). Gran batalla entre croats i sarraïns.
  39. (versos 1645-2123). En el campament de setge (els "reals") les tropes catalanes ocupen el centre i els pisans als flancs, mentre el senyor de Cardona i la resta són a la part de darrere.
  40. (versos 2124-2385). Nous combats amb moltes baixes entre els pisans.
  41. (versos 2386-2424). Arriben cartes al campament informant que els sarraïns han devastat les terres catalanes. Quan el comte de Barcelona i el d'Empúries se'n volen tornar cap a Catalunya, arriben noves que els sarraïns han estat derrotats Batalla de Martorell (1114).
  42. (versos 2425-2498). Reparacions del campament i estris de guerra.
  43. (versos 2499-2572). Els sarraïns demanen auxili a Daniyya, i els responen que des de Dénia es demanarà auxili al rei almoràvit del Marroc.
  44. (versos 2573-2688). Els sarraïns envien naus a Daniyya per rebre el rei del Marroc
  45. (versos 2689-2783). Prop de Nadal, hi ha fam entre els croats
  46. (versos 2784-2817). Negociacions amb els sarraïns; el comte de Barcelona vol acceptar el tractat, però els pisans s'hi neguen.
  47. (versos 2818-2872). Recompensa per cada sarraï mort o capturat.
  48. (versos 2873-2911). El desembre del 1114 el destacament naval de Yabisah passa a Mayūrqa
  49. (versos 2912-3044). Noves negociacions; l'emir sarraí Mubàixxir Nàssir-ad-Dawla ofereix alliberar tots els captius cristians si els croats abandonen l'illa. Dissensions entre els sarraïns i assassinat de l'emir, que és substituït per Abu Rabí Suleiman el qual trenca les negociacions.
  50. (versos 3045-3101). Nous combats. Ramon Berenguer III és ferit i s'escampa el rumor que ha mort, que després és desmentit.
  51. (versos 3102-3263). Setge amb màquines de guerra i foc grec per part dels croats. El 15 de febrer del 1115 els pisans aconsegueixen entrar a la ciutat però en són rebutjats.
  52. (versos 3264-3292). Dissensions entre els croats, alguns s'inclinen per l'extermini total dels habitants de la ciutat, mentre el comte de Barcelona és partidari d'una solució més moderada.
  53. (versos 3293-3521). Els sarraïns es rendeixen al comte de Barcelona, però la ciutadella continua resistint. Allí es produeix un gran combat el 4 de març del 1115. El rei de Mayūrqa, veient la situació perduda, intenta escapar-se, però és capturat i tornat a l'illa. El 18 d'abril del 1115 es produeix el darrer assalt amb la destrucció total del baluard.

El domini croat a l'illa es perllongà durant un any. L'ocupació de l'illa s'encarregà als genovesos mentre que els pisans i catalans van tornar a les seves respectives bases de sortida. Els genovesos acabaren abandonant l'illa que fou ocupada i annexada als dominis dels almoràvits.

Referències

  1. Ubieto 1987, Historia de Aragón, vol. 5. Creación y desarrollo de la Corona de Aragón, pàg. 272; Las conquistas de 1114 y 1229

Bibliografia

Vegeu també

Enllaços externs