Gaziel (Granados): diferència entre les revisions
m Afegida Categoria:Òperes del 1906 usant HotCat |
m Suprimida Categoria:Òperes de la dècada del 1900; Afegida Categoria:Òperes estrenades a Barcelona usant HotCat |
||
| Línia 67: | Línia 67: | ||
==Referències== |
==Referències== |
||
{{referències|2}} |
{{referències|2}} |
||
[[Categoria:Òperes |
[[Categoria:Òperes estrenades a Barcelona]] |
||
[[Categoria:1906 a Catalunya]] |
[[Categoria:1906 a Catalunya]] |
||
[[Categoria:Obres d'Enric Granados]] |
[[Categoria:Obres d'Enric Granados]] |
||
Revisió del 23:03, 22 març 2017
| Forma musical | òpera  |
|---|---|
| Compositor | Enric Granados i Campiña |
| Llibretista | Apel·les Mestres i Oñós |
| Llengua del terme, de l'obra o del nom | català |
| Basat en | Gaziel, poema d'Apel·les Mestres |
| Gènere | Drama líric |
| Parts | 1 acte, 6 escenes |
| Personatges |
|
| Estrena | |
| Estrena | 27 d'octubre de 1906 |
| Escenari | Teatre Principal de Barcelona, |
Gaziel és una òpera modernista en un acte amb música d'Enric Granados sobre un text d'Apel·les Mestres, estrenada al Teatre Principal de Barcelona el dia 27 d'octubre de 1906.
Es tracta de la història de Faust, descrivint les relacions del poeta amb la societat burgesa. El desenllaç de la història és diferent de l'usual, donat que el poeta és condemnat per Gaziel a viure sense cap desig.
Història
L'obra va ser composta pels Espectacles i audicions Graner del pintor i empresari Lluís Graner, el qual va gestionar el Teatre Íntim entre 1905 i 1908. L'escenografia va comptar amb Salvador Alarma i Tastàs i Miquel Moragas i Ricart.
Les crítiques no van entusiàstiques, malgrat considerar l'obra com una bella escenificació, sobre un bon poema de Mestres i comptant amb una música ben tramada per Granados.
El llibret va ser publicat per Bartomeu Baxarias, de Barcelona.
El manuscrit de l'obra va ser trobat a París l'any 1990 pel musicòleg Mark Larrad, juntament amb els d'altres obres de Granados (Miel de la Alcarria, Petrarca, Picarol i Liliana), a la seu de l'editorial francesa Salabert.[2]
Argument
- Època: indefinida
- Lloc: indefinit
Acte únic
Quadre I
Nit d'hivern a la sala de treball del Poeta.
Escena I
El Poeta acaba d'escriure una obra, i es queixa del fet que els ulls de la seva estimada mai veuran aquest poema.
Escena II
Apareix el diable Gaziel, per damunt del boscall, taral·larejant. El Poeta el veu, i li pregunta si és el diable Mefistòfil. Gaziel el contesta que Mefistòfil s'ha jubilat, i que ell, Gaziel, és un geni també, però que els homes han oblidat el seu nom. Explica després al Poeta quins són els seus poders, i acaba per dir-li que li pot demanar «tres dons, tres gràcies, tres mercès».
El Poeta li demana la glòria i l'amor de la dona estimada. Llavors Gaziel li concedeix, i el poema queda màgicament modificat d'una forma magistral. Concedeix al Poeta a més la riquesa, malgrat no haver-la demanada. En aquell moment la porta dels fons de la sala es transforma en una porta majestuosa i guarnida amb rics cortinatges, que separen uns criats, els quals porten al Poeta un ric abrig de pell, un magnífic barret i guants blancs. Gaziel i ell passen per la porta entre dues fileres de criats.
Quadre II
Jardí d'un palau.
Escena III
Uns quants gomosos, de frac, parlen entre ells. Comenten que una dona jove s'escolta el Poeta enlluernada. Passen dues cambreres entre els gomosos, portant paners d'ampolles i safates de copes, que els gomosos prenen. Acaben obrint ampolles i bevent tos plegats. Llavors entra el Poeta del braç d'Ella, la dona estimada. Passen entre tots els presents, sense veure'ls, els gomosos i les cambreres marxen d'escena.
Escena IV
El Poeta i Ella parlen de poesia, i després de l'amor que el Poeta sentia per Ella des de feia molt, i que ara tots dos comparteixen.
Quadre III
Sala de treball del Poeta, la del primer quadre de l'obra.
Escena V
Entren Gaziel i el Poeta, i tan bon punt han entrat desapareixen totes les riqueses i tot queda com al començament de l'obra. El Poeta, suposant que «el dimoni no pot fer res per res», ofereix a Gaziel el seu braç estès perquè Gaziel mulli una ploma en la seva sang amb la que signar un pacte, oferint-li la seva ànima. Gaziel li rebutja l'ànima, i li explica que el veritable càstig del Poeta és tornar a la realitat d'abans després d'haver gaudit dels aplaudiments, de la riquesa i de l'amor de la dona estimada. Gaziel desapareix per la xemeneia, amb una flamarada.
Escena VI
Comença a entrar la llum del dia per la finestra, el Poeta es troba tot sol. Troba la seva obra tal qual ell l'havia escrit, sense les millores introduïdes per Gaziel. Al carrer se sent el xivarri d'uns gomosos, que canten mig borratxos. Llavors el Poeta posa un petó al seu manuscrit i clama: «Oh, Bestia humana, riu! Riu en bonhora! Riu de despit, que riure no és gosar! En tant que rius, l'Artista crea... i plora, però gosa al plorar».[3]
Teló final.
Referències
- ↑ Malgrat que molts documents indiquen la participació en l'estrena de Marta Cazorla, al llibret editat per Bartomeu Baxarias consta la llista d'intèrprets aquí indicada. Confirma aquesta llista la crònica de la revista Ilustració Catala, 2a època, número 179, de 4 de novembre de 1906, pàgina 702, pel que fa als cantants homes. A més, la Revista Musical Catalana donava el setembre de 1906 la llista d'actors i cantants del Teatre Principal, figurant en la llista, entre altres, les senyores Gallinat, Ferrándiz, Paricio i Viola, i entre els homes Puiggener i Santpere, entre d'altres.
- ↑ «Hallados en París cinco manuscritos del compositor Enrique Granados» (en castellà). El País, (A l'article s'indica incorrectament el cognom del musicòleg), 19-02-1990.
- ↑ Escrit tal com apareix al llibre imprès per Bartomeu Baxarias.