Khums

El Khums  (en àrab: خمس: ), significa literalment una cinquena part o el 20%. En la terminologia legal islàmica, significa "una cinquena part de certs elements que una persona adquireix de riquesa i que ha de ser pagat com a impost islàmic".

Aquest impost té per objectiu una distribució equitativa de la riquesa entre la gent, controlat pel govern islàmic.

Concepte

Khums és un impost del 20% del benefici excedent que guanya la persona anualment. Al final de cada any financer de la persona, aquesta ha de pagar el 20% de tots els seus guanys després de restar les despeses de la llar i comercials.

Khums a l'Alcorà

La paraula 'khums' apareix una sola vegada a l'Alcorà, en la sura Al-Anfal, aleia 41:

«I sapigueu que de tot botí que obtingueu, la cinquena part pertany a Déu, al Missatger, als seus parents, als orfes, als menesterosos i al viatger (que s'ha quedat sense recursos), si és que creeu en Déu i en el que revelem al nostre Serf (Muhammad)». Alcorà- 8: 41

Pensament de sunnita

Els sunnites generalment creuen que aquest versicle solament es refereix al benefici que els musulmans obtenen quan guanyen una guerra (és a dir, el botí) i en àrab significa, غنیمت= Qanimat.

Els fuqahâ’ (els científics religiosos) dels sunnites estan d'acord que els guanys de la guerra es divideixen entre els combatents a excepció del Khums o cinquè del botí.

En algunes narracions s'esmenta que el Noble Profeta va prescriure el Khums sobre qualsevol tipus de guany. És així que quan es va presentar davant ell una comitiva del clan de ‘Abdul Qais i li van dir: “Entre tu i nosaltres es troben els idólatras, i nosaltres no podem venir a veure't sinó en els mesos sagrats. Així doncs, ordena'ns una sèrie d'assumptes per mitjà dels quals ingressem al Paradís si actuem sobre la base d'ells, i exhortem amb els mateixos als qui es troben després de nostraltres”.

El profeta va respondre: “Us ordeno quatre coses i us prohibeixo altres quatre: Testimoniar que no hi ha divinitat més que Déu, realitzar l'oració, donar el zakât, i donar el cinquè del guanyat en el botí…”.

Pensament de xiïta

Des del punt de vista del Xiisme, غنیمت= Qanimat significa, benefici que queda del capital i diners i de qualsevol cosa que s'usa.

A més, donar el khums és obligatori a tots els musulmans.

D'acord a la jurisprudència Xiïta, la meitat del Khums pertany al desè segon Imam, el membre romanent de la Família del Profeta i el seu successor; i l'altra meitat als descendents (“Seîied”) pobres de la família de Hashemi. El Khums ha de ser gastat sota la supervisió d'una autoritat religiosa Xiïta (Marÿa‘ Taqlîd), és a dir, el jurisconsult religiós que un segueix en els assumptes de la pràctica religiosa. Això és per assegurar-se que es gastat d'una manera que complagui al Imam Mahdî. La part que pertany a l'Imam generalment és invertida en seminaris islàmics i altres projectes educacionals com la publicació de llibres profitosos o la construcció de Mesquites i escoles.

El vuitè Imam dels xiïtes, Imam Resa,al preguntar-li sobre el Khums va respondre: “El Khums és obligatori en cada cosa que tingui lucre per a la gent, de poc o molt.”

Tipus de béns que tenen khums

Segons la creença del xiïta, 7 coses tenen khums i hauria de pagar el cinquè de cadascun d'aquests.

1. Lucre i Els beneficis del treball
2. Arsenal
3. Tresor
4. Riquesa licita que barrejada amb Riquesa il·lícita
5. Joia guanyada per bussejar, en mar
6. Botí (el que es guanya per guerra)
7. La terra que és al país musulmà i els que tenen llibres divins i sants (com: cristians, Judiones, Zaratustra i etc…) la compren

L'ús del Khums

Des del punt de vista xiïta el Khums (cinquè) ha de dividir-se en dues parts:

1. Una part pertany als descendents del Profeta. Aquell d'ells que rebi el Khums, haurà de donar-li aquesta part als descendents (Saiedes) necessitats, orfes als quals són viatgers i s'han quedat sense diners, encara que no siguin pobres.

1. L'altra part li pertany al Imam Infalible. En la nostra època, se li ha de lliurar al muytahid més savi o bé gastar-la en altres necessitats, sempre que hi hagi l'autorització del muytahid més savi.