Charles-François Lebrun: diferència entre les revisions
m Suprimida Categoria:Diputats a l'Assemblea Nacional francesa; Afegida Categoria:Diputats de Sena i Oise a l'Assemblea Nacional francesa usant HotCat |
Robot estandarditza i catalanitza referències, catalanitza dates i fa altres canvis menors |
||
| Línia 54: | Línia 54: | ||
== Biografia== |
== Biografia== |
||
=== Joventut i període precedent a la Revolució Francesa === |
=== Joventut i període precedent a la Revolució Francesa === |
||
Era el quart fill de Paul Lebrun, petit propietari agrícola (per al qui comprarà, el [[1777]], el càrrec de secretari del rei) i de Louise Le Cronier. Charles-François fou educat com els seus altres set germans per un abat i una familiar que li donaren una educació rudimentària, abans d'enviar-lo a l'escola de Coutances, i després al ''Collège des Grassin'', que formava part de l'antiga [[Universitat de París]], que acollia principalment els joves de la diòcesi. Allí hi aprengué el [[llatí]], el [[grec clàssic]], l'[[italià]], l'[[castellà|espanyol]] i l'[[anglès]], llengües que parlava fluidament a l'edat de vint anys. Va seguir, a continuació |
Era el quart fill de Paul Lebrun, petit propietari agrícola (per al qui comprarà, el [[1777]], el càrrec de secretari del rei) i de Louise Le Cronier. Charles-François fou educat com els seus altres set germans per un abat i una familiar que li donaren una educació rudimentària, abans d'enviar-lo a l'escola de Coutances, i després al ''Collège des Grassin'', que formava part de l'antiga [[Universitat de París]], que acollia principalment els joves de la diòcesi. Allí hi aprengué el [[llatí]], el [[grec clàssic]], l'[[italià]], l'[[castellà|espanyol]] i l'[[anglès]], llengües que parlava fluidament a l'edat de vint anys. Va seguir, a continuació, estudis de [[filosofia]] al ''Collège de Navarre'', que també formava part de la Universitat de París. En descobrir [[Montesquieu]] va desitjar ardentment d'estudiar la [[constitució]] del regne de [[Gran Bretanya]]. A tal fi, va partir en un llarg periple que el portà a [[Bèlgica]], a [[Holanda]], arribant a la fi a Anglaterra el [[1762]]. Va assistir regularment a les sessions del [[Parlament d'Anglaterra]] on aprengué a apreciar el sistema que ell hagués volgut poder adaptar per a [[França]]. |
||
De retorn a França, va emprendre la carrera de dret amb el professor Lorry, qui el presentà al primer president del parlament de París, René Nicolas de Maupeou, que el nomenà preceptor per al seu fill primogènit. |
De retorn a França, va emprendre la carrera de dret amb el professor Lorry, qui el presentà al primer president del parlament de París, René Nicolas de Maupeou, que el nomenà preceptor per al seu fill primogènit. |
||
Revisió del 03:01, 4 jul 2017
 |
Aquest article (o secció) és manifestament incomplet. |
Charles-François Lebrun, duc de Plaisance, nascut a La Bouchelière, petita població propera a Saint-Sauveur-Lendelin a la diòcesi de Coutances (Manche), el 19 de març de 1739 i mort a Sainte-Mesme (Yvelines), el 14 de juny de 1824, fou tercer cònsol i príncep-arxitresorer del Primer Imperi Francès.
Fou un dels diputats dels Estats Generals de França, que, el 20 de juny de 1789, van ser presents al jurament del jeu de paume.
Biografia
Joventut i període precedent a la Revolució Francesa
Era el quart fill de Paul Lebrun, petit propietari agrícola (per al qui comprarà, el 1777, el càrrec de secretari del rei) i de Louise Le Cronier. Charles-François fou educat com els seus altres set germans per un abat i una familiar que li donaren una educació rudimentària, abans d'enviar-lo a l'escola de Coutances, i després al Collège des Grassin, que formava part de l'antiga Universitat de París, que acollia principalment els joves de la diòcesi. Allí hi aprengué el llatí, el grec clàssic, l'italià, l'espanyol i l'anglès, llengües que parlava fluidament a l'edat de vint anys. Va seguir, a continuació, estudis de filosofia al Collège de Navarre, que també formava part de la Universitat de París. En descobrir Montesquieu va desitjar ardentment d'estudiar la constitució del regne de Gran Bretanya. A tal fi, va partir en un llarg periple que el portà a Bèlgica, a Holanda, arribant a la fi a Anglaterra el 1762. Va assistir regularment a les sessions del Parlament d'Anglaterra on aprengué a apreciar el sistema que ell hagués volgut poder adaptar per a França.
De retorn a França, va emprendre la carrera de dret amb el professor Lorry, qui el presentà al primer president del parlament de París, René Nicolas de Maupeou, que el nomenà preceptor per al seu fill primogènit.
Duran aquest període va traduir la Ilíada d'Homer, havent traduït posteriorment, també, l'Odissea.[1]
Quan Maupeou fou nomenat canceller el1768, Lebrun va tenir ocasió de jugar un paper dins de la Cancelleria. Gràcies a la intercessió de Maupeou, Lebrun fou nomenat censor del rei des de 1765, càrrec que donava dret a uns ingressos molt substancials. Tres anys més tard va comprar el càrrec de Pagador de rendes (un altre cop gràcies a Maupeou, qui li concedí un préstec). Des de 1771 a1774, en ocasió del llançament d'un programa de reforma impulsat pel rei, Lebrun cregué que ell hi podria jugar un important, i fer evolucionar la monarquia francesa vers un règim a l'anglesa, però la caiguda en desgràcia de Maupeou, consegüent a la mort de LluísXV, i que comportà la de Lebrun, així com l'aturada de la reforma, no tirà endavant el referit projecte, que tal volta hagués retardat l'explosió de 1789.
Referències
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Charles-François Lebrun |
- ↑ -Bibliographie des publications de l'Iliade et l'Odyssée traduites par Charles-François Lebrun