Català septentrional

Extensió del dialecte català septentrional respecte a la resta de territoris catalanòfons.

El català septentrional (sovint anomenat de manera massa generalista rossellonès) és un dialecte constitutiu del català enquadrat dintre del bloc oriental de la llengua i parlat en la Catalunya Nord. L'empremta d'aqueix dialecte s'estén cap a dins de la Catalunya Sud en l'anomenat septentrional de transició. És un dialecte que té trets comuns amb l'occità o en algunes vegades influenciats per aquesta llengua.

El rossellonès és –i ha estat– el dialecte pont, o, abandonant aquesta imatge, la franja de català septentrional, un dialecte entre l'occità i la resta del català, format per un enorme bagatge d'elements occitans (que no va passar desapercebut a un observador tan perspicaç com Calça ja el 1588)ref>«Sabem que els rossellonesos tenien en altres temps, com avui, un parlar molt semblant al dels pobles de llengua occitana») amuntegats, al llarg de segles, sobre una estructura, bàsicament catalana, i que són absents de la resta del català. Té un subdialecte, el capcinès, que podria representar segons alguns lingüistes un estat arcaic del dialecte. El català septentrional disposa d'un nombrós lèxic, d'assentament antic, com cilla (cella), peixoneria (peixateria), aibre (arbre); o més tardà de continuïtat occitana, com nalt (alt), belleu (potser), juliana (bacallà), punyet (canell); o coincident amb el castellà, però sense tenir-hi res a veure, com cogot (clotell, clatell) , teta (mamella, popa), etc. L’edició i estudi de les Vides de sants rosselloneses, del s. XIII, demostra en l’obra esmentada que un seguit d’elements fonètics, gramaticals i sobretot lèxics (conservació del diftong au, em ‘som’, cilla ‘cella’, peirer ‘paleta’, patna ‘paella’, gravilla ‘graella’, codena ‘cotna’, cogot ‘nuca’, demest ‘entre’, teta ‘mamella’, feda ‘ovella’, etc.) constituïen trets específics del català rossellonès, vivents encara avui, molts d'aquests de factura o continuïtat occitana. Aquestes característiques eren les generals en el rossellonès medieval i, segons (Joan Coromines), només els nous corrents lingüístics procedents del sud, cada vegada més robustos, van anul·lar de mica en mica aquelles característiques mig occitanes o, més exactament, les van anar empenyent cap al Capcir (prefaci de les Vides de sants rosselloneses, Kniazzeh-Neugaard 1977: XIII, n. 1).

Característiques generals

Les particularitats del català septentrional que l'allunyen del català del sud de l'Albera més enllà de l'Empordà es poden explicar en bona part pel contacte o comunitat d'orígens d'aquesta mateixa llengua amb l'occità. Es pot parlar d'occitanismes per al vocabulari per un cert nombre, bastant limitat de mots, car un bon nombre de les paraules d'afinitat occitana vénen probablement d'una forma de llatí comú al Rosselló i al Llenguadoc. Que la proximitat llenguadociana hagi ajudat a conservar paraules comunes amb l'occità en el rossellonès, és evident, amb això no n'hi ha prou per fer-ne occitanismes, excepte evidentment en una postura ideològica que voldria que l'anomenat català septentrional hagi sofert de la contaminació occitana via el manlleu. La secular immigració occitana, provinent de tot el domini occità explica el manteniment o la presència de formes lèxiques, fonètiques o gramaticals comunes amb l'occità.

El tractat dels Pirineus tancà parcialment el rossellonès de les influències sud-catalanes i dels castellanismes i permeté de conservar trets i vocabulari de la llengua antiga esdevinguts arcaics sud enllà, preservats de la influència de l'espanyol. La posterior i progressiva imposició del francès als catalanoparlants del país ha induït francesismes.

Tal com defensen molts lingüistes especialitzats en l'estudi d'aquesta àrea lingüística, la major part dels caràcters propis del dialecte rossellonès provindrien, d'una banda, de l'assimilació d'elements occitans, i d'altra banda, del fet que els locutors rossellonesos parlen tant el català com el francès, cosa que provoca un contacte entre ambdues llengües.

Les conseqüències concretes d'aquesta situació sobre la llengua parlada a la Catalunya Nord consisteixen en nombroses interferències, causades pel bilingüisme, i també en molts manlleus del francès, de l'occità i fins i tot del castellà. D'això en reïx:

• un ús especial de termes catalans, així com l'assimilació de paraules occitanes i franceses en la llengua parlada.
• un ús especial de formes i temps verbals.

Variació dialectal (basat en un estudi de Carles Grandó)

A la plana del Rosselló el dialecte és homogeni, a part d'unes lleugeres variants dins l'ús de certes paraules (sense que sigui exclusiu): a Perpinyà diuen 'a can Pere' i a la Salanca, 'a xon Pere'; a Perpinyà diuen 'ana[r] a dalt' i a la Salanca, 'muntar'; a Perpinyà diuen 'nin, nina' i a la Salanca, 'petit, petita' i a Tuïr diran 'pallago, pallaga'; a Baixàs diuen 'talaiar' per 'espiar' (mirar) i diuen 'manta' per 'un munt, força'; a Corbera pronuncien 'clar' [clare] en lloc del més general [clart]. A molts endrets diran 'els forasters', i el mateuet (perpinyanès de Sant Mateu) dirà 'els estrangers'. A Ribesaltes se sent 'malauta', 'taupa' (a Oleta, al Conflent també) i 'aurella', 'llauseta'.

La separació del pla de Rosselló del Vallespir i del Conflent no presenta una frontera lingüística marcada. El català de Corbera, Tuïr, Llupià, Terrats, Forques, Paçà, Tresserra, Banyuls dels Aspres, Brullà, Ortafà, Elna, la Torra d'Elna no canvia gaire del català de Cameles, Castellnou, Santa Coloma, Montoriol, Torderes, Llauró, Vivers, El Voló, Montesquiu, Sant Genís, Palau del Vidre, Argelers. Llur distinció resideix sobretot dins la fonètica, la vocalització del rossellonès és més tancada. En el vallespirenc se noten alguns canvis de vocables, algunes expressions: ganso per ganxo, arendola per olendra, pujar per muntar, allà per allí, un xic per un poc, patana per trufa, blat de moro per blat d'indi, escopsar per agafar, patorra per batzana (eixarranca), frare per flare, ou per sí (afirmatiu), rotllet per cercle.

Passa igual pel Conflent, a Sant Miquel o a Bula de Terranera se parla més o menys com a Illa. Se diu al Conflent: "meitat" per litre, "manxa" per bufet, "s'allongar" per se cotxar (estirar-se), "ratpenat" [rampenat] per ratapenera, "talent" per fam a Prada, "suire o suiro" per siure/siuro en rossellonès (suro), ca (tant per a gos i gossa), "pallago o nin" per minyó (noi), "segut" a l'Alt Conflent per assegut o en rossellonès "assentat" (castellanisme), "verm" per "cuc", "eix" [eit] per [ej] (a Mosset, Cornellà de Conflent Prats de Balaguer)... En consonantisme la comarca zona del Conflent es diferencia clarament de la resta del català per l'evolució en [jr] del grup llatí -BR- com es pot constatar amb roire per roure o suire/suiro per suro (al Rosselló 'siure, siuro'). Pel que fa a la pronunciació del dígraf -ix- existeix una mena de conservació irregular del iod a la zona conflentina, amb molta variabilitat en funció de les paraules. Aquesta realització es retroba sobretot al nord i al sud del Conflent i de manera irregular en funció de les paraules. En qualques vilatges del Conflent septentrional, a ran de la frontera lingüística s'empra l'adverbi jus o dejús (sota). Al Conflent es manté com en valencià i balear l'imperatiu de segona persona "obri" per "obre".

Les variants són rares. Sols l'article 'el' s'hi emprava més que 'lo'. A Rosselló, l'article 'lo' era el més usat però, amb el temps, l'ús d'el s'hi arrelà. Sembla que el català del Conflent, i sobretot el del Vallespir, són més conservadors que el rossellonès.

Límits del català i de l'occità

La comarca del Fenolledès i els departaments francesos de l'Aude i l'Arieja marquen la regió fronterera septentrional del català amb l'occità llenguadocià. El llenguadocià no és tan breu com el català, ha servat més vocals i també més desinències, que varien d'aspecte segons les comarques. Al Fenolledès, moltes finals dels substantius són en -e, -es; a l'Aude la major part són en -o, -os. El català ha traspassat la frontera lingüística; trobem vocables catalans al llenguadocià dels primers vilatges: 'naixit' (nascut) a Montalbà, Trevillac, Caramanh, Lançac, Belhestar i Cassanhas; a Montalbà 'cuita' per 'còita' o 'cuèita', 'tancar' per 'tampar', 'agosa' per 'agusa' i 'gener' per 'genièr'; 'esquena', 'cóser' a La Tor de França i Trevillac, en lloc de 'esquina' i 'corderar'; 'vòl que vage' a Sant Pau de Fenolhet i Quilhan, en lloc de 'vòl que ane'; 'som' a Pasuòls i Tuissan, en lloc de 'soi'; 'aviat' i 'fèrreblanc' a Lleucata en lloc de 'lèu, lhèu' i 'fèr-blanc'. El contrari també es produeix: 'lleu' per a dir 'aviat' a l'extrem nord del Rosselló.

El límit extrem del rossellonès el formen els pobles següents partint del mar: Salses, Òpol (anteriorment de llengua occitana), Vingrau, Talteüll, Estagell, Montner, Nefiac, Illa; i dellà de la plana de Rosselló: Tarerac, Arboçols, Catllà, Molig, Mosset. Les fites de la frontera lingüística del llenguadocià les constitueixen els pobles de Lleucata i Fitor (Aude), Perillós (Rosselló), Tuissan, Pasuòls (Aude), La Tor de França, Cassanhas, Bèlhestar, Montalbà (Fenolledès); dirigint-se vers el Capcir, Trevillac, Sornhan, Rabolhet. La regió d'influència és, en certs rodals molt estreta, com entre La Tor i Estagell: a Vingrau la llengua occitaneja; a Montalbà i Talteüll diuen 'recepigut' (d'origen llenguadocià) per 'rebut'; a Estagell, 'bua' (de vaca) i a Montner 'busa' per 'buina' i 'han' per 'tenen',

Un demostratiu tan comú en occità com acò (això) s'és gairebé perdut a tot el territori de la llengua catalana però s'empra(va) al Capcir i al Conflent on Joan Coromines l'oí qualque cop a la falda del Canigó i sols una vegada Mossèn Alcover a Codalet de Conflent, l'any 1902, de boca d'un porquerol.

Descripció fonètica

• El tret més característic del català rossellonès és la pronúncia de la "o" tancada tònica com si fos una "u", com ho fa l'occità tot. Així, la frase El pont del Canigó s'hi pronuncia "El punt del Canigú" i El gos ros de la Torre del Rosselló "el gus rus de la Turre del Russillú".

• El sistema vocal del rossellonès es redueix a cinc vocals: [a], [e], [i], [o], [u]. Però, no es tracta pas d'una influència del castellà.

• Les paraules esdrúixoles no existeixen en rossellonès, com en català patrimonial (en el qual són tots cultismes) o en occità i aragonès. Així, època es pronuncia [e'poka] i música [mu'zikə] (en aquest darrer exemple, com en català popular a tot Catalunya). Això ha provocat l'avançada de l'accent tònic o la truncació (i a vegades l'allargament) de mots: polvra [pulbre], o polvora [pulbore], per pólvora, agla/alga per àguila/àliga, prèdic m. (prèdica), entrames per entràmenes, corpa per còrpora, escorpa per escórpora, llàgrim/llagrima/llagrema/llagrama per llàgrima, llàstim per llàstima, marfa per màrfega, santíssim/santissimeta per santíssima, aima/animeta per ànima...

A més, adjectius com fàcil, difícil, científic, químic esdevenen en rossellonès facil·le, dificil·le, cientifique, ximique per als dos gèneres (manlleus directes i excepcionals al francès).

• La "l", quan és al davant d'una "t", tendeix a desaparèixer, fenomen que explica l'existència de paraules com [esku'ta] (per escoltar) i [mu'tu] (per moltó), com en occità (escotar, moton)

• Tal com en mallorquí, en català popular i en occità de Provença, moltes paraules que s'acaben en -ia en els dialectes centrals tendeixen a reduir-se en "i", així es pronuncia història [is'tori], ràbia ['rabi], gràcia ['grasi], pèrdua ['perdu].

• Mutació molt acusada en i de la e pretònica en contacte amb consonant palatal: coneixim (coneixem), ixit (eixit), ginoll (genoll), lligir (llegir), xirment/xarment (sarment), etc.

• Cal notar la desaparició de la lletra "x" o "g" en moltes paraules com peix i calaix que solen pronunciar-se [pej] i [ka'laj]: aquei, matei, bai, vai - o vaig -, fui - o fuig -, vei, fai - o faig -, grei, fei (aqueix, mateix, baix, vaig, fuig, veig, greix, feix) però es conserva el so [tx] en: boig, goig, faig (arbre), maig, raig, roig, puig. En canvi boix es pronuncia curiosament [botx]. D'una perspectiva històrica, en el Rosselló i el Conflent, la /ix/ final s’ha reduït a [j] en els mots procedents dels grups llatins PS (*ACCU-IPSU), SC (+e,i) (COGNOSCERE), SSY (*GRASSEU). Aquesta reducció no té lloc quan el so procedeix dels grups CS (BUCSU>boix), STY (mŭstĕu>MUSTIU>moix). Es manté el so interior [iʃ] en comptes de [ʃ] a l'interior dels mots al Conflent i Cerdanya: caixa, eixam, freixe, però peixos [peʃus].

Al plural reapareix el so de xeix: (peixos i calaixos) o no (peixs i calaixs, pronunciats [pejs] i [ka'lajs]).

• El so palatal és generalment conservat, llevat de claps de [ieisme], amb tot (jo) vull es pronuncia [vuj] i vall o avall es pronuncien tant [vaj] o [avaj] com amb palatal. En l'obra d'Albert Saisset semblen aparèixer-hi les dues realitzacions: "allí vai" o "alli-bay" (allí avall), "Mé qu'espies a vai?" (parlant d'una senyoreta que mira al carrer per la finestra de la casa estant), "pel dabai" (que podria representar 'pel debaix'), "pel davai", "cap a vai", "per munt o per vai", però pel davall (on 'davall' rima amb 'amagatall').

• Conservació de la r vibrant [r] en posició final absoluta de mot, amb epítesi addicional de [t] o de [ə], ahir, car, clar, cor, dur, llur, madur, mar, or, per, pur, segur... (en canvi la preposició "per + la" es pronuncia [pə lə/la]). Els verbs 'ser', 'dir', 'fer', 'dur' prenen les formes 'sere' (o 'ésser' o 'estre'), 'dire', 'fere', 'dure', 'endure'.

• Tendència a la A prostètica en mots començats en R: arracar (recar/racar), arrai (rai), arregar (regar), arrenda (renda), arreposar (reposar)...

• Desplaçament de l'accent tònic en els imperatius. Ex: fes-ho [fezú] en comptes de [fèzu]. També comporta la conservació de les formes pronominals plenes: porta-me [purtamé] per a porta'm [pòrtam], compra-lo [krumpalú] per a compra'l [kòmpral].

El pronom -la esdevingut tònic es tanca en é: agafa-la [(a)ɣafa'lé], exceptat en capcinès on resta [á]: [(a)ɣafa'lá]. Emperò tant en rossellonès com en capcinès no hi és pas a -me, -te: dóna-me (això) [dune'me], pensa-te! [pense'te] (‘pots comptar!’).

• Metàtesis de consonants o vocals: sitrell per 'setrill', barguer per 'braguer', carmallers per 'cremallers', crompar per 'comprar', gavinet per 'ganivet'...

Morfosintaxi

• Els pronoms possessius llur, llurs, llur(a) i llures s'empren amb article davant (ex: La llur(a) mare) o sense (ex.: "Llur casa"), tal com mon, ton, sa, ma, ta, sa, mes, tes i ses (gairebé solament pels membres de la família com a bona part de la resta del català). A més, el rossellonès comparteix amb els dialectes no-centrals els pronoms possessius meua, teua i seua i conserva(va) els antics mia (especialment en exclamacions com "mare mia!"; se'n troba una mostra en el respatller d'un banc de fusta a l'església de Prats de Balaguer de 1858: "La mia casa és casa d'oració), tua i sua. Malgrat això, el pronom sol posar-se abans del nom al qual es refereix ("Mon Déu", al costat de "Déu meu").

• Es destaca l'extensió del plural en "os", en articles com "aquestos", "aqueixos", "ellos", "aquellos", "quinos" i fins i tot "quantos", "unos" i "forços".

• La formació de la negació ha romàs reduïda al grau pas tal com en occità. Ex: Ton pare menja pas, tret de en frases fetes i frases curtes.

• Conservació popular dels indefinits "quelcom" (alguna/qualque cosa), qualque(s) (algun(s)/alguna, -es), "qualcú (o qualcús") (algú), qualcun, a (algun, a), "hom" o "un hom" ([nòm], "pus" (en frases negatives 'pas pus' = 'no... més', 'enlloc pus' = 'enlloc més'), s'empren al costat de 'qualsevol' les fórmules qui que (sigui), "què que, "quin que", o, manllevats del francès, "n'importa qui", "n'importa què", "n'importa quan", "n'importa com (o de qualque manera (anar") o a la guerxera) i n'importa on (o per aquí en enllà [përkinënllà]) que corresponen a: "qualsevol cosa", en qualsevol moment", "de qualsevol manera" i on que sigui.

• Els ordinals truasieme, quatrieme, cinquieme, sisieme, setieme, üitieme, noieme, disieme (francesismes) solen substituir tercer, quart, cinquè, etc. Altrament, es conserven els cardinals del català medieval desesset (o disesset), desevuit (o disevuit) i desenou (o disenou), com l'occità dètz-e-sèt, dètz-e-uèit, dètz-e-nòu. Són manlevats al francès o l'occità (o podrien ser arcaïsmes) quatre-vints (vuitanta), quatre-vint-deu (noranta) al costat de nonanta (forma etimològica).

• El rossellonès conserva les formes plenes dels pronoms febles "me, te, se, nos, vos, se" i no pas les formes reforçades "em, et, es, ens, us, se", independentment de la seua posició. Per tant, podem sentir frases com "Me fa pena", o bé "Crida-me més tard".

La combinació de dos pronoms febles es fa al revés de la resta del català: "Me se posa al davant" per a "Se'm posa al davant"

• Posició clítica. En les altres variants del català, l'enclisi es fa obligatòriament a l'imperatiu, al gerundi i a l'infinitiu. El rossellonès només hi ha enclisi quan la frase és a l'imperatiu, igual que en occità, francès i portuguès del Brasil. Així, es dirà "M'ha demanat de li comprar el llibre" en lloc de "M'ha demanat de comprar-li el llibre". No es tracta pas d'un gal·licisme, puix que el fenomen és anterior a la francesització. A tall de proves, el lingüista Joan Pau Escudero en cita un exemple en un text de 1686 A pena de tres lliuras de amanda per hi posar les diners de la obra i d'altres de 1750, a més d'un manuscrit del 1751 escrit a Millars que inclou aqueixes frases: per se comprar calsas; per la pendre; per li aver treginat.

• La locució ÇO DEL (D'EN)/DE LA... o XO EL/DEL/LA/DE LA... : cal/can, ca la (ço d'en Vigo a Estagell

Seguit d'un nom (mitjançant la preposició de o sense preposició), indica la casa o el lloc on habita o de què és propietària la persona designada pel dit nom:

"Me tinc d'arrestar xo l'apotecari" [=a ca l'apotecari], Albert Saisset, Vinyes i dones

"Vaig baixar xo d'un meu amic" [=a casa d'un amic meu], Albert Saisset, Pims i pams

També s'empra en figurat: "xol/xo el jornal" o "sus del jornal" : 'en el diari', "xo en Camus" : 'en Camus' (=en l'obra de Camus).

• A l’imperatiu negatiu, substitució no generalitzada de les formes del present de subjuntiu per les del pretèrit imperfet de subjuntiu com a advertiment : Ho fésseu pas, això. (No ho feu, això.) Hi passésseu pas, per aquí (No hi passeu, per aquí.)

Expressió de l'hora en català rossellonès

Se segueix el sistema tradicional antic "SER + nombre + Hora": "Són tres hores de (la) tarda", "Són cinc hores de tarda" (Albert Saisset, Perpinyanenques) "Envers deu hores de nit" (Albert Saisset), "Envers una hora de matí" (Pere Burlaner), "Cap a les tres hores de tarda" (Pere Verdaguer), "a set hores de la matinada" (Mémoires de Pierre (sic) Pasqual, 1595-1644, Imprimerie Joseph Payret, 1905), "a una hora de matinada", "a dos hores", "de nou hores de nit a les onze", "a cinc hores de tarda", "a onze hores de nit" (Nota de la ruïna de la nova fàbrica de la iglésia de Sant Pere de la vila de Ceret, 1734). La tendència, com a la resta del català, era de prescindir d'«hores»: "de les nou a les deu hores de matinada" (Un registre des archives de la commune d'Elne, 1597-1621, Raymond de Lacvivier, Imprimerie Comet, 1912), "a les deu hores" (Relacio del modo que per los carrers de Perpinyà venen las mercaderias, Revue Catalane, 1912 segons les notes finals d'un manuscrit del Llibre dels Sants Àngels de Francesc Eiximenis, s.XVI, Perpinyà). Les hores aproximatives s'expressen mitjançant les fórmules següents: "Se'n van sis hores" (aviat seran les sis), "Sul pic de sis hores" (a les sis tocades), "Les onze hores són tocades/sonades" (Lo Pardal, cançó popular).

Quarts d'hora:

Per al primer quart, es diu l'hora seguida d'"i el - lo/un quart": "Són tres hores i el quart" (3:15h).

Per als dos quarts, s'utilitza "i mitja/mija": "Dues hores i mitja/mija" (2:30h).

Per als tres quarts es fa atenció a l’hora que ha d’arribar: "Tres hores menys (un/el/lo) quart" (2:45h) o "Tres hores i tres quarts" (Mémoires de Pierre (sic) Pasqual, 1595-1644, Imprimerie Joseph Payret, 1905).

També existeix una forma semblant al sistema del català central: "(Són) tres quarts per deu hores" (9:45h)", "Són tres quarts per una hora" (12:45h), "Tres quarts per nou hores" (Apuntació perpinyanesa, Jules Delpont, 1899, in Revue Catalane núm 6) o la fórmula: "(És) un quart per les tres", "(Són) dos quarts per les tres; "(Són) tres quarts per les tres". (Mémoires de Pierre (sic) Pasqual (1595-1644), Imprimerie Joseph Payret, 1905). Trobem "als tres quarts d'onze" en la Nota de la ruïna de la nova fàbrica de la iglésia de Sant Pere de la vila de Ceret, 1734.

A l'obra de Pere Burlaner s'hi pot veure que s'empraven totes dues formes: "Lo trinc que puja cap a Prada parteix un poc abantes d'onze hores"; "A tres quarts per les deu, mossèn Bitarol se’n torna a cal bisbe" (p. 86); "Lo rellotge del salon va picar quatre hores" (p. 89); "Lo rellotge del campanar de la Roca del Duc tocava tres quarts per set hores" (p. 97); "Una tarda, cap a les cinc hores, mossèn Bitarol acabava de confessar una dotzena de devotes" (p. 102); "cap a les tres hores de la tarda" (p. 106); "Lo repic de les sis de la tarda tocava" (p. 117); "A tres quarts per les sis" (p. 164).

Minuts entre els quarts:

El nombre de minuts segueix l'hora sense la conjunció "i": "tres hores cinc" (3:05h), "tres hores vint" (3:20h), "tres hores vint-i-dos" (3:22h), etc. Passats els dos quarts, es resta els minuts de l'hora que arriba: "quatre hores menys vint-i-cinc" (3:35h), "quatre hores menys deu" (3:50h), etc.

Notes sobre les conjugacions

• Infinitius rizotònics

Molts infinitius, a la Catalunya Nord, són de la II conjugació rizotònics, mentre que en altres parlars són de la III conjugació. En efecte, brunyir, bullir, collir, cosir, cruixir, eixir, fugir, grunyir, junyir... tenen com a forma d’infinitiu al Rosselló brúnyer, búller, cúller, cúser, crúixer, éixer/íxer, fúger, grúnyer, júnyer... (i l’antic verb sallir ‘sortir’ conservat tal qual o més sovint com a sàller). Les formes infinitives corresponents en -ir apareixen només –i ocasionalment– en algunes poblacions de l’Alta Cerdanya, a Argelers i a Prada.

• Epítesi a l’infinitiu de verbs monosíl·labs

Les formes "dire" ‘dir’, "(en)dure" ‘dur’, "fere" ‘fer’, "sere" ‘ser’ són infinitius originàriament monosíl·labs en català presenten una ‹e final, que pot ser considerada epítesi. El verb "fer" [fé] s'empra en el dialecte estrictament rossellonès, "fere" s'usa al Vallespir, al Conflent i al Rosselló.

• En rossellonès, es conserva la forma duit i enduit al costat de les formes 'dut' i 'endut' (cf. balear). Molts participis solen tenir també una forma analògica, com "mereixit", "coneixit", "naixit" i "creixit".

• La primera persona del singular del present de l'indicatiu en -c és en -i analògicament a les altres persones, i la segona persona intercala una E: (re/des)conegui per (re/des)conec, coues per cous, coui per coc, beues per beus, beui per bec, caues per caus, caui per caic, creguem per creiem, creui per crec, creues per creus, deues per deus, deui per dec, diguem per diem, diui per dic, diues per dius, dormes per dorms, (en)duguem per (en)duem, (com)preni / (com)princ per (com)prenc, (com)prenes, per (com)prens, escriues per escrius, mores/moreixes per mores, moui per moc, moues per mous, perdes per perds, podes per pots, pudes per puts, remetes per remets, responi per responc, riui per ric, riues per rius, rompes per romps, seui per sec, seues per seus, sabes per saps, sentes per sents, soli per solc, tenes per tens, treui per trec, treues per treus, venes per vens, veui/vec per veig, veues per veus, voles/vos per vols…

• El verb haver dóna "hagés" o hagués i el gerundi de veure dóna "vegent".

• El passat perifràstic a Perpinyà és vari, vares anar en comptes de vaig, vas anar.

• El verb tenir/tindre és "tinguer" o "tenre" i fa el futur "tenré, tenràs, tenrà...", al condicional "tenria/tinria/tenriï, tenries, tenria/tinria"... i el participi passat tengut o tingut.

• Els imperatius de segona persona de venir i fer poden ésser vé ('vés') o fé ('fes').

Conjugacions particulars del rossellonès

Primera conjugació	Segona conjugació	Tercera conjugació
Present d'indicatiu
canti cantes canta cantem canteu canten	perdi perdes perd perdem perdeu perden	serveixi/dormi serveixes/dormes servei/dorm servim/dormim serviu/dormiu serveixen/dormen
imperfet d'indicatiu
cantavi cantaves cantava cantaven cantàveu (pronunciat 'cantavu') cantavem (pronunciat 'cantaven')	perdiï/perdia perdies perdia perdien perdíeu (pronunciat 'perdíu') perdíem (pronunciat 'perdíen')	serviï/servia servies servia servien servíeu (pronunciat 'servíu') servíem (pronunciat 'servíen')
Condicional
cantariï/cantaria cantaries cantaria cantaríem (pronunciat 'cantarien') cantaríeu (pronunciat 'cantaríu') cantarien	perdriï/perdria perdries perdria perdríem (pronunciat 'perdrien') perdríeu (pronunciat 'perdríu') perdrien	serviriï/serviria serviries serviria serviríem (pronunciat 'servirien') serviríeu (pronunciat 'serviríu') servirien
Pretèrit perfet perifràstic
vai cantar/perdre/servir vas cantar/perdre/servir va cantar/perdre/servir vem cantar/perdre/servir veu cantar/perdre/servir van cantar/perdre/servir
Imperfet subjuntiu
cantessi cantesses (o cantessis) cantés cantéssem (o cantéssim) (pronunciat 'cantessen' o 'cantessin') cantésseu (o cantéssiu) pronunciat 'cantessu') cantessen (o cantessin)	perdessi (o perdés) perdesses (o perdessis) perdés perdéssem (o perdéssim) (pronunciat 'perdessen' o 'perdessin') perdésseu (o perdéssiu) (pronunciat 'perdessu') perdessen (perdessin)	servissi (o servís) servisses (o servissis) servís servíssem (o servíssim) (pronunciat 'servissen' o 'servissin') servísseu (o servíssiu) (pronunciat 'servissu') servissen (o servissin).

El verb Ser : Sere, ésser, estre
Present d'indicatiu

• sóm 1.
• ets/es
• és
• sem
• seu
• són (pronunciat 'sun')

1. Recomanem la grafia (jo) "sóm" (pronunciat 'sun' davant de vocal segons la fonètica septentrional, i 'som' al Vallespir) per diferenciar-lo de (nosaltres) "som" del català central, del valencià i del balear.

imperfet d'indicatiu

• eri
• eres/érets
• era
• érem (pronunciat 'eren')
• éreu (pronunciat 'eru')
• eren

Condicional

• seriï/seria
• series
• seria
• seríem (pronunciat 'serien')
• seríeu (pronunciat 'seríu')
• serien

Imperfet subjuntiu

• siguessi/sigués o fossi/fos [fúsi]
• siguesses (siguessis?) o fosses [fúses] (fossis?)
• sigués o fos [fus]
• siguéssem (siguéssim?) o fóssem [fúsën] (fóssim?)
• sigués(eu (siguéssiu?) o fósseu [fúsu] (fóssiu?)
• siguessen (siguessin?) o fossen [fúsën] (fossin?)

Gerundi : siguent

Participi : sigut

Exemple:
Se passejar (passejar-se)
Present d'indicatiu

• me sóm passejat
• t'ets passejat
• s'és passejat
• nos sem passejats
• vos seu passejats
• se són passejats

Plusquamparfet d'indicatiu

• m'eri passejat
• t'eres passejat
• s'era passejat
• nos érem passejats
• vos éreu passejats
• s'eren passejats

Futur compost

• me seré passejat
• te seràs passejat
• se serà passejat
• nos serem passejats
• vos sereu passejats
• se seran passejats

El verb haver:

Present d'indicatiu :

• he/hai
• has
• ha
• havem (hem)
• haveu (heu)
• han

Present subjuntiu:

• hagi - Anar: vagi
• hagis (o hages) - Anar: vagis
• hagi - Anar: vagi
• hagem - Anar: vàgim
• hageu - Anar: vàgiu
• hagin (o hagen) - Anar: vagin

Condicional i imperfet del subjuntiu

• hauriï-hauria - haguessi-hagués/hagés-hagessi o hagueri-haguera?
• hauries - haguesses/haguessis?/hagesses o hagueres
• hauria - hagués/hagés o haguera
• hauríem - haguéssem/haguéssim?/hagéssem o haguérem
• hauríeu - haguésseu-haguéssiu?/hagésseu o haguéreu
• haurien - haguessen-haguessin?/hagessen o hagueren

A més a més :

• Formació del pretèrit perfet compost

El perfet es forma amb l'auxiliar ser (com en català antic i tradicional, occità i francès) en present d'indicatiu i el participi passat del verb conjugat i no pas amb haver, excepte per a la tercera persona del singular i del plural : "Som cantat, ets cantat, HA cantat, sem/havem-hem cantat, seu/haveu-heu cantat, HAN cantat. Per a la tercera persona del singular o del plural sovint s'empra ser si el terme d'acció és el mateix subjecte : (ell) s'és pensat, l'ordinador s'és espatllat, se són enganyats, al costat del verb haver, sobretot en plural : s'han enganyat (remarqueu l'acord o no del participi, segons l'auxiliar emprat)

A la Gramàtica d'Albert Saisset (1896: 43-76) hi ha la conjugació de diversos verbs, la majoria dels quals tenen el perfet amb 'haver' a les terceres persones i 'ser' a les altres, i en d'altres, com venir, hi posa 'ser' a totes les persones. En tres verbs, estimar, amar i fer, hi ha 'ser' a la primera i la segona persones del singular, mes al plural hi ha 'haver'. La 3a persona dels verbs intransitius sol formar-se amb 'haver', però hi trobem alguna vegada 'ser': "mon pare és arribat". Carles Grandó dóna la conjugació del verb 'entrar': "són entrat, ets entrat, ha entrat, sem entrat, seu entrat, han entrat". Els verbs pronominals i composts com : arribar, anar, caure, entrar, partir o venir, se conjuguen gairebé únicament amb l'auxiliar 'ser'.

Sembla que 'ser' primerament es trobava només a les persones del singular i que després es va escampar a les de plural. Precisament és la situació que es manté al Vallespir, al Capcir i en certs parlars rurals de la diòcesi de Girona. La solució d'alternar 'ser' i 'haver' no es pot pas atribuir a la influència del francès ni de l'occità, ja que tots dos mantenen la selecció: 'ser' per als verbs inacusatius i pronominals i 'haver' per a la resta.

• El rossellonès utilitza tal com el francès l'infinitiu de narració.
• En alguns parlants del rossellonès, la diferència entre el pretèrit indefinit i el pretèrit perfet tendeix a reduir-se per influència del francès.

Lèxic rossellonès

No s'usen els verbs Cabre, Cloure, Doldre, Témer. Jaure no s'empra a Prada.

Occitanismes o mots de continuïtat occitano-catalana

Forta presència de molts termes lligats a l'occità (d'arrel antiga o d'introducció més recent), arcaismes medievals catalans d'afinitat occitana, que avui han romàs reduïts a l'àrea rossellonesa sota l'escalf de l'adstrat occità:

abartàs (bardissa a Estagell), absolvre (absoldre), adiu ! (salut!; adéu!), adondar (domar), adregar (aregar, ensinistrar), afram (golós, golut), (a)glan (gla, aglà), agla/alga (àliga), aibre (arbre), aigua senyada (aigua beneita) cf. occità "aiga senhada", aigual (aiguamoll; bassa, bassal), aigua-senyader (pica d'aigua beneita), aiguera (cocó, cadolla tapada. Talteüll), aiguerol (aiguamoll), aima (ànima), aimari (armari), aïna (eina), airola/eirola (erola), ajustar (afegir), aladern ("L’aladert / crema tot verd / i l’auliu / crema tot viu” proverbi d'Òpol), allandar (obrir de bat a bat), allargar (amollar, deixar anar), allargar(-se) (estirar(-se), allongar(-se) (estirar(-se), allumar (encendre), amolar (esmolar), anguilar (s')(esmunyir-se; colar-se), a polit (compte!; lentament) araire (arada), arapeda (pagellida), ardelesa (gallardia, coratge), argelac (argelaga), arquet de sant Martí, arrestar (aturar), arramir (arraconar), arreu (de seguida), arrollar (s')(aplegar-se, fer rotllo), atisonar (atiar), atudar (apagar), olendra (aulendra)/orendra/orenda, orèndol (aurèndol ??) (abrèndol)/orèndola (Conflent, Vallespir)/a(u)rendola/orendola/(i)rendola-randola/arandola-arendola/arandola/arendol (Alt Conflent) i arondella (Vallespir), girondella (Mossèn Jaume Boher, Prats de Molló), rondola (capcinès, conflentí i nord del Rosselló), alundra (parlar cerdà), irondela (gal·licisme) (oreneta), avisar-se/envisar-se (adonar-se), babau (papu; espantall; home-llop; beneit), babot (borinot; corc del gra), badiu (Conflent. cobert on es podia entrar una carreta carregada en cas de tempesta), bassí (safareig), baldament(s) (quina sort!; tant de bo), ban(d) (banda, costat. Cf. fevesa, partida de prats i bosc en les muntanyes d’un poble al Pallars Sobirà), barbollaire (qui parla precipitadament i confús), barda (aloc, Vitex agnus castus), bardissa (tanca vegetal, fila d'arbusts), barralla (tanca de fusta a l'entrada d'un camp o prat), barrallar (tancar amb barralla), barrenc (avenc amb corrent d’aigua, subterrània generalment però que de vegades sobreïx o bé traspua per escletxes, a Les Corberes), bartàs (zona plena d'esbarzers), bastiment (vaixell), bateu (vaixell, ja en Ramon Llull), bigós [bigos](aixada de ferro amb dues puntes), blat dindi/blat d'Índia/blat indi/mill (nord del Ross. i Capcir) (blat de moro, emprat al Vallespir), belleu (potser, ja en Ramon Llull), bernicloc (totxo, pec), berniclocada (totxeria, ruqueria), blaca (garric, coscolla. Talteül), blanquinejar (deixar-se veure una cosa blanca), boïc (artiga), bolsa (bossa), borrada (treball feixuc; gran quantitat) bossut (geperut), botar (inflar), bressairola (cançó de bressol), bri (un) (una mica), briant (eczema), briu (coratge, atreviment), bruig/brutx (grafia de Joan Veny. brogit), brutixa/brutitja (brutícia. oc. brutitge), bubot (borinot al Vallespir i Conflent), bugadera (semal) (portadora), ca (també coneix gos), cabeca (xibeca, òliba, gamarús), cabota (cabeça), cambajó (pernil, cuixot), cambra (estança de dormir), campanya/campestre (camp), canya (gossa; gossera: mandra, peresa molt forta), calça (mitjó), calmàs (calima, calitja), carbonilla (carbonissa), carrota (pastanaga. gal·licisme per a la varietat moderna, la de color ataronjat o butà), caulada (formatges fets amb llet brossada), cel de la boca (paladar dur), ciprés (xiprer. també emprat), ciuró/ceiró (cigró), codena (cotna), córrer la gandaina/la galindaina (viure desvagat), cotell (ganivet), cilla (cella), cinta (cinyell), cintar (cenyir), cogot (clotell), catlla (guatlla), cavalla (egua), clartat (claredat), clavar (tancar amb clau; mossegar amb els ullals o claus), clavillar (turmell), cominal (comunal), (es)corbàs (corb), cordell (cordill), corricuita (de) (a corre-cuita/de corre i cuita), creballa (clivell de la pell, causat pel fred o per malaltia; escletxa, clivella), crebar (rebentar), crivella (garbell), davallar, demest (enmig), desc/desca (panera plana, de forma ovalada per a la roba), de(s)gallar (fer malbé, desbaratar), desmargar (desmanegar), despenjafigues (molt alt), desenou (dinou), de seguit (de seguida), desnuïllador (articulació), destetar (desmamar), desesset (disset), desevuit (divuit), dorca/dorga (gerra o càntir gran de terra, de fusta o de metall, que serveix per a tenir diferents líquids, com aigua, oli, vi, llet) dorc (dorca petita), duïll (doll), eime (esme, consciència), eimina, eiminada (emina, eminada. mesura agrària equivalent a una extensió de terra capaç de contenir una eiminada de sembradura. L'eimina era una mesura de gra que equivalia a dues mitgeres, i el valor real de la qual era variable segons les regions. A Perpinyà era de devers 144 litres), eirola (erola), eixir (sortir), emplastre (bufetada), enaiguetes (fer ") (fer denteta), enclutge (enclusa), enderris (capfoguers), enfallegar (empallegar, embafar, atipar, enfitar, cat. antic enfalagar; enlluernar), enyorer (enyor), enfarenat (irat, fortament excitat, irritat; enfeinat), escampa (fer un/a : partir d'un restaurant sense pagar), escampill (escampall), escampillar (escampar), escarbella/esquerbella/esgrebella/escarballa/escreballa/escretlla (escletxa), escarbellar(-se)/escreballar(-se)/escrebassar(-se) (esquerdar(-se), escon (escó), esco(n)fir (desconfir, derrotar, vèncer, desfer-se de), esfoirat/esfoiregat (que té diarrea), esfonar/esfonsar (afonar, esfonsar és un col·loquialisme per enfonsar a tot Catalunya), espellir (descloure, flor), espepissar (inspectar minuciosament), espertinar (berenar), espeternellar(-se) (estirar-se apàticament, cames ençà, braços enllà), espiar (mirar), espinarc (espinac), esporucar (esporuguir), esquerrot (esquerrà), estalzí (sutge. pronunciat "estatgí" com "cotze" per colze), estamaire (estanyaire), estela (estel), estofar(-se) (ofegar, sufocar), esti(n)flat (espaterrat), estonar (estranyar), estonant (sorprenent), fa/fava ! (vatua !), fajosa (fageda), anga (fang), farda (femer, femoral/femeral en català antic), fargat (vestit de qualsevol manera), fasti (fàstic), favassa (imbècil i encantat), feda (per ovella), femoràs (femer, femoral/femeral en català antic), fena (feina, faena), filat (xarxa), filata (pal que porta banderes per les festes), filbastar (embastar), filerella (filera), flacar (defallir, flaquejar), flambard, -a (orgullós, Conflent), flasco, -a (imbècil), flecó (panet), forro (saig), forroll (forrellat), fosseró/fisseró (vespa terrera/xana, abegot/abelló europeu que només arriba fins al nord de Catalunya), fotral (imbècil, bèstia, ximple, beneit; molt alt, molt gros: un fotral de...), franquet (cranc), fregador (fregall; lloc o departament de la cuina on hi ha l'aigüera de fregar l'escudellam (Conflent); Malví, Althaea officinalis), frígol/frigola/frigoleta/farigoleta (farigola), frixa (freixura), fringaire (xicot), furnyigar (furgar, furguinyar), gaio (guerxo), galipandàs (home alt, garrallarg), gamarro (gandul), gambajó (pernil, cuixot), gamat (tarat), ganyidar (grinyolar, udolar), gara! (compte!), goda (peresa), de garripautes/garripautis/gratapautes/gratipautes (de quatre grapes), garrolla (garric, alzinoi, coscolla? a Estagell), gelor (fred intensa, qualitat deb gèlid o geliu), gibre (gebre), gingiva (geniva), gitar (llençar/tirar), giverd (juliverd. grafies de Joan Veny), glosir (cloquejar), gravilla (graella), granyota (granota), graula (gralla), greit (guaret, també emprat), gresala (palangana), grut (segó), guarir (curar), guiny (estelleta, punxa), gisclar (xisclar. Conflent), guastar/gostar (gastar), guiscar (xisclar), hajar (heure, haver; donar, fer passar, acostar una cosa a algú. Ser hajat: estar capolat, retut), helra/hedra (heura, hedra), hereter (hereu), inxa (empelt), jaupar (lladrar), juliana (bacallà), jutiperis (un plaga; fer jutiperis a qualcú: donar a algú el mal de mar, ganes de vomitar), llaca (renglera de ceps o de llegums sembrats), llardet (guspira, llampegueig), llauseta/aloua (alosa), llebrau(t)/llebrot (llebre jove), llesta, llestar (tria, ja en Ramon Llull, triar), let (lleig), llapin (conill, hi és 'la vulva'), llimau(c)/llemauc (llimac), llipoter, llipota/llipoti (arboç), lluçar/llucejar (llampegar, llampejar), llucet (llampec), macarell (macarró, arlot), mainatge (nen), manco (menys), manglana (magrana), manyac (gentil, dolç; nom donat a l'ase), margue (mànec), menar (conduir, portar un cotxe), meniell/menell (dit menovell, manuelle, dit petit/xic), mes (però), minyó (noi), misturet (blat negre), mostarda (mostassa, mostalla), molsir/mólser (munyir. la segona al Rossellonès i capcinès), molsida (llet munyida, llet de la molsa), monin (mona; borratxera), monjo (braseret petit per escalfar el llit), nalt (alt), nariu (forat del nas), nin (nen), nut (nu), noga (nou), oir (sentir), oliu (oliver), ontocom (en algun lloc. al Vallespir) padrí (avi), pallago (xic, noi), parpallol Ross. Occ./parpanyol-parpinyol Ross. Or. (papallona), papissa-patet (maltraçut, mancat de destresa), pastre (pastor), patna (paella), patota (nina), peixell/pegell (perxell), peixoneria (peixater, peixateria), pellarotaire, per mor de (per tal de), pioc (gall dindi), piuça (Conflent, puça), plaja (platja), poal (càntir), potó (petó, bes) pou/paor (por), pols m. (pols f.), punyet (puny, anatomia) pescaire (pescador), peirer (paleta, mestre de cases), perilla (sexe de la dona), picassa/pigassa (destral), poll (pollanc, pollancre), porrejar (fer malbé), potó (petó, bes), punyet (canell), qualcú (algú), qualque (algun), quelcom (alguna cosa), querre (anar a prendre algú o alguna cosa), quitllar (dreçar), quitxar-quitjar/catxar (Conflent) (prémer, pitjar), ramaniot (escura-xemeneies), rauc (ronc, rogall), rauquillós (rogallós), recebre (rebre, també emprat), recossirar (recercar, mirar atentament una cosa per comprovar el seu estat, per cercar-hi quelcom), recossirar-se (adonar-se que una persona o cosa no hi és; trobar-la a mancar), refatjaire/refatxaire (adobacossis), rega (solc; retxa, ratlla), reinet, rei-petit (reietó, ocell), repeix (àpat), repetell (del sol) (baterell), repetellar (lluir, brillar, deixar-se veure amb esclat de llum o de color), ribera (riu), rodon (rodó), rovill (rovell), rovillejar (plovisquejar), rota/ruta (carretera), rovira (roureda), salious (salpàs), sàller/sallir (sortir), sanglantana/singlantana (sargantana), saule (salze, també emprat), secutir/secutre (sacsar, sacsejar), seda (cerra, sobretot de porc), semal (portadora; cossi), siure/siuro (suire-suiro en llots del Conflent i gran part de Cerdanya)(suro), sè (sina), sous (diners), sangsuga/sunsuga/sulsuga (Salanca)/sangonilla (sangonella, sangonera), sus (sobre), tacons (galteres), tendrum (brot), timbau(ç) (timba, balç), tindar (dringar), tindarell(a) (esquella), tesa (teia), teta (mamella), tomany (toix, curt d’enteniment), tora (cadell, insecte que es menja les arrels de les plantes), tovallola (tovalló, torcaboques), trapar (trobar), trauc (trau, forat), tòria (sarment), traucar (foradar; despuntar), trefogir (neguitejar), tresclam (Conflent)/trescam (Vallespir) (herba foradada o de Sant Joan), tribena/tribo/tribanell(a)/tribanola (Conflent) (barrina - terme també emprat - petita; llevataps), tribona (tribe, triba, barrina grossa) trissar (triturar, esmicolar, atrissar en Ramon Llull), trillolar (tritllejar), trufa/trumfa (patata), unflar (inflar), urçol (mussol - granet a l'ull), userda (alfals), vigília (dejuni), veire (got), ventresca (cansalada viada), verm (cuc), vespra (vetlla, vigília), vilatge (poble), voludar(-se) (revolcar-se), votura (cotxe), xarment/xirment f. (sarment), segon (segó, al Conflent i Vallespir), lleituga/lletuga (enciam que també s'hi fa servir, o també escarola), derna/nogall/belga (grill de taronja), clofa/pallofa/callofa/pell (clovella de l'ametlla), salze ploraire/plorós/plorant (desmai), turba (turma, multitud), bufa o falla (fallada, buida, parlant de nous. També s'hi diu fallada), trona/truna [trunë] (Conflent. golfes, paller damunt de la casa), variejar (desvariar), xucar (xuclar), etc

Mots comuns amb altres dialectes

aiguamoix (llacuna. Conflent), arrombollar (arremolinar, Conflent), bagol (crit fort), boll (pellofa amb aresta del gra de blat i altres cereals), brutinyó invar. gen. o brutinyós adj. (persona bruta), bufa (bufeta; butllofa), bufeta (butllofa), calçons pl. (calces: calçotets), calciner (venedor de calç), canyó (gola), canyoca (rronc de l'espiga del blat de moro. Conflent, Ripoll, Olot), càvec (aixada. També emprat), colomina (coromina), corruntum (correntum, correntim a l'Empordà), corruntumar (a)caramullar, (a)curullar), deixondar (deixondir. Conflent), enfondar/enfondrar? (afonar, enfonsar: també emprat. enfondrar també és valencià), esbardellar (esberlat, trencar per contusió o xoc una cosa sòlida), escaló/graó(n) (esglaó, esgraó, grau), escapiar (Collsacabra, Empordà), escarquillat (deixondit, llest), esguillar-se, estossar (esbaltir), fenoll (fonoll, també s'hi empra), galàpet/galapo (Elna), gelor (fred intens o qualitat de gèlid), guinea (rebomboris, batibulls, cabòries torbadores), llossa (cullera gran, culler), lluert (llangardaix), manada" (conjunt de coses que s’agafa amb una mà), "masada (heretat rústica amb casa habitada permanentment pels conradors), mesell, a (triquinós, osa: porc o sa carn quan l'animal té el paràsit «triquina»), mót (marge o relleu de terra, de canyes i de buscalls, que serveix per a deturar o desviar l'aigua d'un rec), muladó (garbera, munt de garbes amb les espigues cap a dins formant una pinya o con), palluc (beneit, Collsacabra, Empordà), panistre ant.?? (paner gran o cove), panisser (panarra, que li agrada molt menjar pa), a les petites (a les primeres hores del dia, cap a la matinada), picapolla (picapoll), plovinejar/ploïnejar (plovisquejar), pluja batent (pluja molt intensa, en gran quantitat. Conflent), rata penera (rat penat), rata petanera/planera/plana(Banyuls) (rat penat), reclamar (cantar la perdiu o el tord).restoll (rostoll, també s'hi empra), reviralla (revifalla), roïssos (restes o deixalles del menjar), sosmoure (somoure, commoure), 'timó (caps d'ase o tomanyí), trescamar (moure les cames com per caminar), tosquirar (tondre, esquilar), trumfa (patata)...

Canvis (o conservació) de significació

allongar (s') (allunyar-se, apartar-se), bàlec gen. pl. (pellofa que cobreix el gra de blat al Conflent i al Rosselló), barqueta/barquet (rentador, barquet, caixó: caixeta baixa i llarguera on les dones posen la roba de rentar), blegadissa (articulació), bolló (boll del gra de blat), barret (bonet o a una boina ampla), bordegàs (bastard), borrassa (sac de gemecs), calrada (borradura), calmar intr. (amorriar, fer la migdiada el bestiar), còrrec (torrent irregular), devota (ermitatge), entrames (entranyes, cat. ant. entràmenes), esquixacalces (Vallespir. espiga de ferro, dita també llangardaix o esquinça-robes), esquinxa-roba (espiga de ferro, dita també llangardaix o esquinça-robes), estuf (orgull, envaniment), gorra (boina), s'enyorar (també vol dir 'avorrir-se'), noi, a (gitano), minyona (noia. la 'minyona' és 'la criada'), innocent (estúpid '), jove (xicota, promesa, parella. cf. Eivissenc. com pertot fora del català central la jove' és 'la nora'), llentilla ('piga'), marxar (caminar com en occità i no 'partir'), oliu o oliver (olivera), olivera, oliveda (olivar. L'arbre 'olivera' hi és 'oliu'), força (molt), espiar (mirar), s'enyorar (avorrir-se), esbombar (esfondrar), baldaments! (tant de bo!), finesa (bestiesa, per antífrasi), ganxo (fig. romeguera), llaunes (ulleres), lluquet (llumí, misto), (es)mordaixes (mordasses o molls, per a agafar les brases), morralla (cabestre, cordes amb què s'agafen i es menen les bísties de tragí), palpada (pallissa, estovada, atonyinada, ablanida, ablaida), pegar (enganxar. occitanisme?), plapar (apallissar, estovar, atonyinar, ablanir, ablair), podall?/pudall? (dona lletja), ratàs (rata, avar), rotllo (rotllana), serrat (turó), terrat (per teulada o teulat), tirandes (caminadors, també emprat), tort (ranc, coix), tort (béns rústics apropiats injustament. per ex. El Tor(t) d'en Quelot als afores de la Bastida de Bulès, 1960), trucar (picar, pegar), venta (boll que salta en passar el gra pel ventador. Sançà, 2001, François Banet), ventre de la cama (panxell, tou de la cama), vigili o vigília (dejuni), virolla (coll del pou) per (a)mor de/que (a fi de/que), zimzam (vaivé).

Altres mots particulars

àbec/àbet (espiga; pellofa, boll, pallús, venta del blat), aigua blancal (aigua que duu substàncies argiloses, aigua ferruginosa), aixanicar (espavilar-se, Conflent, Cerdanya), albespina (arç blanc), all ensocotrí (all salvatge), altaner (alterós: situat amunt), àlveu (llit de riu), anderris (mals endreços), animeta (marieta. Vallespir), apoqueir (apoquir. Conflent), apuntar (preparar), arpatejar, atissar/aquissar (abordar, abornar, abuixar, acanissar), arça/argelac/barder/(es)barja/esbarzer (esbarzer, bardissa: també emprat), arrodir(-se) (aixafar, doblegar; caragolar-se, arraulir-se), arpat (arpada; grapat; quantitat de coses que cap dins la mà, Vallespir), atremullit, -da (tremolós, vacil·lant, que camina a batzegades), aucell del pagès (cuereta Motacilla alba a Formiguera), badaluc (badoc, encantat), bajard (baiard, civera), bolilla (pilota o mandonguilla), barbullaire, bolilla (encenalls, de fuster), borrada (treball feixuc; gran quantitat), botàs-botit (flux o aflux d'aigua que arriba en un rec), botarada (taparussa, obstacle o dic que hom fa per a aturar l'aigua), burra (pregadéu al Vallespir. hi ha burro en septentrional de transició), busaroc, -a (gamarús fig., neci), cabeda (mena de peix), cabeca (mena d'ocell de nit), cacau (pedreta), cadaula (pestell, balda, baldó), cuella o cuallarga (cuereta, Arles), cueta (cuereta), cugurdella (cuereta, Ribesaltes), curdarella (cuereta, Illa), culeta (cuereta, Oleta), culblanca (cuereta, Llo), ocell del boer (cuereta, Taurinyà), boera (cuereta, Banyuls de la Marenda), pastorella (cuereta, Cerdanya), dameta (cuereta, Salses), viudeta (cuereta, Cabestany), conyic (cuereta, Motacilla flava al Conflent), babarilles/babarulles (pampallugues, Vallespir), baldufa/bolduf(l)a/boldolla/botolla (Conflent)-botella?/bombolla (Vallespir, Conflent?, Cerdanya) (butllofa), balladora (baldufa, Vallespir), baldufa?-boldufa/botolla/botella/bufa (d'aigua)/bola (d'aigua) (bombolla, també emprat), barjassera (bardissar), barrabam (menjador, persona que menja massa), batzana/matzana (xarranca), bedós/bidós, bedossa/bidossa (papissot), befis (fluix per al treball, poc actiu), embefi (papissot), bernat o bernat pescaire (curt d'enteniment), bertranada (ruqueria), bigós (amb [o], aixada de dues pues), biro-viro/liro/tiró/viró?(ànec domèstic. Riberal, Conflent), bispa (aire fred), vitetes/bitetes?/titetes? (cabretes), bitllar (lligar una garba), bitllot, blet (amaranthus retroflexus), blincar (vinclar), bolló (espiga; pellofa, boll, pallús, venta del blat), bombolla (butllofa, també emprat), bonyeta/bunyeta (de l'occità "bonheta"), borraina (borratja, Vallespir), borraller (baster), botzegada (empenta), brac (persona eixelebrada, de caràcter estrany, cridanera i poc raonable, violenta), brèdol (vim), briu (energia, animació), broc (barrot de cadira, Vallespir), bromes (pron. 'brumes', enraonies com a pretext per a renyir), brunzinar (brunzir), buada (volta, cúpula; arcada), bufet (manxa, també emprat almenys al Conflent), buixot (varietat d’ànec), bullinada (sopa de peix), bulorda-bolorda (bellugueig de gent, multitud; brossa, vegetació menuda o residus de fullam i branquetes), cabra (pregadéu. hi ha cabra llosca a Maçanet de Cabrenys), callofa (clofa de fava o pèsol. Vallespir), calrada (calor molt intensa, escalfada per efecte de la calor excessiva, de l'empegueïment, etc.), camí de Sant Jaume (Via Làctia. Vallespir), canalera (canal que baixa de la teulada), canarissa (carreró cobert, sense eixida), canorga (persona, esp. dona, empipadora, avorrida, que sempre repeteix les mateixes coses), cansament (batec del cor. Vallespir), canviera (acte de canviar), canyo (pastís amb crema), capbou/cap de bou (capgròs, cullerot, ull de bou al Vallespir i a l'Empordà), carallada (collonada), cardina (cadernera, i afectivament dit a persones), carranca (pedreguer, lloc pedregos), carràs (vehicle sense rodes que serveix per anar damunt la neu o per arrossegar bigues i altres coses grans al Conflent), cascarra (residu sec, pilot, boleta d'excrement aferrat al pèl o a la llana del bestiar; agalla del roure), cascarot (agalla del roure, Vallespir), casoal (casalot i també usat), casot (caseta de camp on es desa l'einam), catxassar (provocar el misteri sobre un objecte amagant-lo, Conflent), cauce (desert calcari, generalment serreta ampla i erma on abunda la pedra calcària), cavalla (egua), centarpes (centpeus), clenxinar, clofa (pelló del blat, blat d'indi; tavella de mongeta i altres hortalisses, al Conflent), clofalla (pell de raïm), esclofoll (clovella, clofolla), clova (clovella, clofolla, Cotlliure), coar (covar), còfet (cosa sens ornament), coixim-coixam (coixejant), colar (escolar-se), copella (ròtula. Vallespir), corrença (còlica. Vallespir), a borrec/a collborrec (Rosselló, Ceret, Orellà, Montoriol, Prats de Molló)/a collmemè (Ceret, Estagell, Perpinyà, Salses/a collsemaler (Mosset), a collmemet (Tellet), a collbotet (a collibè), conrou (conreu), corbera (baiard, civera. Conflent), corrons (ronyons, regió lumbar, Rosselló, Cerdanya), coscorra (cascavell usat amb ovelles o mules, Conflent), (es)cretlla (escletxa), cresta (brama, escuma de la llet), dall, dalt (alt), debaix (celler, planta baixa), de debones (de debò), desbotar (esbotzar), despit, destret (ensurt), desvirondat, diós/andiós (mena de bull), dimosela (fr. couleuvre, Vallespir), dispent (a(l) " d'algú) (a costes, a les seves despeses), donzell (mal blanc, muguet, candidiasi que es forma a les ungles de la mà, Conflent), durdulla (cruixidell, Emberiza miliaria), eixau(c) (riberetes o sobreeixidors, o bé camps per on baixen. ant. desaigua d'un rec o bassa), eixorca (cabra estèril, que no pot cabridar), embega (reguerol fet a un hort per aconduir l’aigua del rec fins als solcs), embulada (esllavissada), embular(-se) (esllavissar(-se); esllenegar(-se), escaguitxar(-se), einam (vaixella, conjunt d'utensilis de cuina), embans, enbantes (abans), embarbostir (empastifar; marejar, embolicar de paraules, dir-ne moltes per a enganyar o confondre qualcú; embadocar, torbar l'enteniment (Conflent); carregar, omplir excessivament), embraçar (abraçar), embudera (atuell de de terrissa per a tenir-hi llet o mel), empatotar (embolcallar), empapussar (embolcallar), empinnar(-se), empinyar(-se) (empipar, enutjar, irritar), emplastrissar/empastissar (empastar, emplastrar, empastifar (s'hi usa també), emproperi (noningú, persona menyspreable),encrancar (agafar fort), endevenir-se (avenir-se), endéu-siau (adéu-siau), endolit (adolit), endormir (adormir), enforatar (entaforar), enfonyar, enfutrismar (enfurismar), engarota o esgarota (garota), enginyar (visar, apuntar, dirigir la punteria dret a un objecte), en(n)aiguar (s') (migrar-se amb una tristor morbosa una criatura o algunes vegades un adult o animal, generalment per desig o gelosia d'allò que ha vist menjar a un altre, per enyorança del mamar, dels acaronaments o d'altres beneficis), enregar, enristar, entemat (tossut), entornejar (envoltar), entorquillar (entortolligar; embolicar (un paquet), entrelluscades (a les ") (a l'hora foscant), entrelluscar (entreobrir porta o finestra; fosquejar, fer-se de nit), entriquell (Conflent), enveja (desig, a la pell), envistar (entrevistar-se un noi amb la seva promesa, o una noia amb el seu promès; festejar), èrpol (rasclet), esbarjasser (bardissar), esbergínia (albergínia), esbrollanc (esvoranc), escabotar, escapiar (escalabornar; començar a treballar una fusta o un altre material per a després treballar-lo amb més perfecció), escarcaix (gargall), escarramell (floc de neu), escatllar (rebentar un fruit de closca), esclofar (pelar una nou. Conflent), escurçó (vinya amb llaques irregulars per culpa del terreny o de l'estretor irregular de la vinya), esgargaix (escopinada), esgarrafinyar/garfinyar (esgarrapar), esgarraixar/esgarranxar (esgarrinxar), esgarrip (esgarip, Conflent), escoixendre (emprimar: llaurar per primer cop), escopinyar (escopir), escopinyada (escopinada), escopsar (copsar), escorniflar, escorrilles, escoure (coure fig.), esgallimpar, esmordaixes (mordasses fr. pincettes de cheminée), espic (espígol), espinàs (mitjana i alta vall del Tec, mitjana vall de la Tet)/espineta (arç blanc. plana rossellonesa en les baixes valls de la Tet i l'Aglí)/espinarç (Vallespir), espitarlat (espitralat, espitregat), estabernacle (persona, esp. dona, empipadora, avorrida, que sempre repeteix les mateixes coses), estassabarders (eina de camp), estenalles (tenalles), esterlocar-estorlocar, esterrissant (esfereïdor), estirallar (estiregassar), estirgonyar (estireganyar), estragina/estregina o tragina/tregina (Conflent)o tranina/trenina (Ross. Capcir) (teranyina), estrígol/estrigola (ortiga), estrigolar, fagí (llaminer), farro, fardejar (tupar, ferir violentament), fena, fener (faena-feina, faener-feiner), fer la cadaula (fer trampes en el joc), ferrussa (soroll), figa de Maó (figa de moro o de pala), fites (tenir les ": tenir dolor a les puntes dels dits causat pel fred), foganya, follet (terbolí), fora (adv. solament; " de/que: tret, llevat de/que), forro (uixer), franquet (cranc), fotja/follaga (fulica nigrans, GRAFIA A VERIFICAR), fredeluc, frígol/frigoleta (farigola), frissar, frixa (freixura), gallir, gambarota (gambirot), gambosí (gamba molt petiteta), ganaixa (mandrós), ganarra (peresa), garfinyard (avar, Ceret), garragastes (terres estèrils, Vallespir), garrupa (boixerol, escanyacabres, olivella, olivereta, raspall), gentriscle (llentiscle a Estagell), gèrria (gerra), ginesterola (rossinyol, bolet), glai (esglai), goda (sorneria), golar (barballera), grapar (gratar en terra; anar a peu), grífol (rebrot), grunyell, guifer (pedrer de l'aviram, guier), guillat (cria de la guineu. Conflent), guisori (maldecap, guinea, cabòria), guspitllejar (guspirejar), herba de roc (algues al Barcarès), herba de Nostra dona (parietària, Vallespir), iretge (murri, pillet), jaça, jaçada, jupa, lladric/lladrit (lladruc), llamec, llaunes (ulleres. Del fr. lunettes>llunetes>llaunetes>llaunes), llempa (llampa), llerma, llerpa (taca), llerpissar (tacar), llevanera (llevadora, comare), llimau(c)/llimoc (llimac), llisar (lliscar), llisera (lloc relliscós), llocaret (ximplet), lluerna (cuca de llum), macar, maimó, màmia (ovella o cabra que no segrega llet més que per un mugró), maimoris, maimorrà, mor(t)-i-viu (sempervivum tectorum), mal de rei (arc., fr. écrouelles, Vallespir), manca... (poca/poc que...; gens. Conflent, Cerdanya), mangoner (rondinaire), mantí (flagell), marededéu (pregadéu), marso (ser (a) ": tornar de la caça sense haver caçat res), menera (cabra que mena cabrit, que en cria), menigo (melic, llombrígol. Prats de Balaguer), mitjaire (teixidor, espècie de mallerenga, son niu sembla una barretina o mitja molt teixida), moreneta (cabra de pèl morenenc, orella curta i molt lletera), manitort (morritort. lepidium campestre), mosca vermenera (mosca vironera), moll (blet moll, blet blanc. chenopodium album), mossèn/mossan (rector; senyor), mossènyer/mossenya (cap de colla agrícola), mollera (aiguamoll), muntanyesa (cabra que habita per les muntanyes), nauc/noc (obi, cóm), nevàs (nevada; arreplec o munt de neu), nodrisser (nodrís, porcell), noella (neulella, gargamelló), nouella (gola, canyó. Vallespir), nyafar, nyama (polpa d'una fruita), nyany (cop), nyaufar (abonyegar un objecte), niflar/nyinflar (pispar), nyosca (esclafadura; cop rebut), ondada (onada), pallot (floc de neu), panxegar (panteixar), pa d'ocell (pa que ha agafat el gust del sarró), pa d'ou (mena de flam), palpantes (a les), palatreco/palitreco, papissejar (papissotejar), papallum (cuca de llum), passallís, passacamí (menja per a menjar pel camí), passavila (cercavila), patota (nina, joguet), pellot (drap d'escurar), perolada, perolat (calderada, contingut d'un perol), pessigoles, pets de fúger (cames ajudeu-me), penjolar (penjar), penjoll, pilot (munt / pila / caramull / modoló de blat), pioc (malalt), pinyó (al costat de pinyol al Ross. i Conflent), piulots (dolor a les puntes dels dits causat pel fred), podrigall, p(a)restatge (bastida), prona (trona, púlpit), punyarrapat (avar), quatrenca (cabra que ha fet tres anys i en corre quatre), pomer de Sant Joan (arç blanc. oest del Rosselló), cirereta de la Mare de Déu (arç blanc. Salanca), cirereta (arç blanc. Baixos Aspres), primal, primala (cabrit i cabrida respectivament des que neixen fins que fan un any), pruner de la Mare de Déu (arç blanc. al llarg de la frontera llenguadociana), puntala (puntal), ram de Sant Pere Martre (arç blanc. al llarg de la frontera llenguadociana), barjàs (arç blanc. vall de la Castellana), ilsa/illa (arç blanc. Alt Conflent), sugrà (arç blanc. Conflent), solegraner (arç blanc. el 'o' inicial conserva el seu timbre. Rosselló occidental, Costa Vermella), preput (puput. valencià palput, porput) primer (en) (tot primer), prixa (tenir ": tenir parròquia un comerç), pruna dels ulls (nina dels ulls), quec (tartamut), queca (mena de corranda amb jocs de mots, o paraules entrebancadores), raïm espenat, ranc (coix), ranquejar (coixejar), rapat (grapat, Conflent), rasar/arrasar (rasurar, afaitar), rebitllar (reballar, llançar amb violència), recoquillar (recaragolar), refastinyar (embafar, disgustar), refastinyós (desmenjat), rega (reg: acció de regar), renyegar (reganyar), remolesta (remor), rescald, resquill (esquitx), resquillat (esquitxar), resquitllar (relliscar), reveixí, roella (rosella), roleu, ròssec (rastre), rotar (desbordar un riu, eixir de mare), sabater (teixidor, insecte), sabuc (saüc, també emprat), sac dels gemecs (gaita), sall (llim), si ho cal (potser), sarclar (saglar xaglar) (eixarcolar, birbar), serra (munt de garbes -garbera- o de llenya. Conflent), serrera (munt de garbes -garbera- o de llenya. Vallespir), serrar (lligar una garba), sequívol (sec), socorrum (socarrim), sodrillar (sotragar), secotre/secotir (sacsar), soldre (soler), sèlvia (serva), selvier (server), soll, -a (que no té banyes, sornar (dormir, Rosselló; parlar amn veu ronca, Conflent), tabac (tàvec, tavà), tabal (tàvec, tavà al Conflent; fr. hanneton a Elna), talabard (rosa dels Alps, Rhododendron ferrugineum, Vallespir, Cerdanya, Vall de Boí), talaiar (mirar, a alguns pobles), tampa (portella de ferro per a tapar una embega), tanoca, taparada (fer "), taula (espai entre dues fileres d’arbres), taval (tàvec, també emprat), temerut (tossut), tempanell, terçala (cabra que ha fet els dos anys, que corre els tres), tirapotes (tirapeu), tiratge (tirada), tiró (ànec domèstic), tiroll (tió, tros de tronc), tita (gossa a Arles, ALF carta 279, ovella a Campome), tofa/tru(m)fa (tòfona), tora (cadell, insecte), torcir (torçar, tòrcer: també emprat), toronge/toronjo m. (taronja), torre (terròs, massa compacta de terra petita i solta ), tort (coix), tortejar (coixejar), travesser (canal per a conduir tot al llarg d'un camp l'aigua a les embegues per a regar. Conflent), trascolar (fig. xumar vi), trebotxar-trebutjar (VERIFICAR grafia), tranina/trenina o tragina/tregina (Conflent) (teranyina), tritllar, tritllo (dringar, dring), trombitlla (capgirell, Conflent), troncall (talòs), troncalleria (bestiesa), tuire (tova. mineral), tumar/tumir (envestir amb el cap, topar), urpir/enyurpir (urpejar), cantó (veïnadet pròxim al poble), verdalaga (verdolaga. portulaca oleracea), vespilla/vispilla (espurna), vibra (escurçó, Vallespir), vidaula (vidalba), volamaria (marieta:insecte. Vallespir), xabau (xiscló, que té un sol testicle), xibeca (mussol), xirventes (trespeus de llar de foc), ximenella (xemeneia), xima (xarranca), xipot, xipotar, xipoter (tafaneria, tafanejar, tafaner), xímbol (cascavell), xirventes (trespeus de cuina), xirril (rajolí, Conflent), xirrit (xerric, glop, traguet, Rosselló), xorc (estèril, animal), xortar (eixortar), xot (mussol; estúpid, mancat de seny), xut (mussol?), xuta (mussol?), xormollar (sanglotar, tenir singlot), xuca-mulla...

Canvi o addició de prefixos

El rossellonès una certa tendència a afegir el prefix en- (l'IEC recull 'maridar' i 'emmaridar', 'arborar' i 'enarborar') en paraules com emmainadar, emmanllevar, empoar, emprimerenques, enaigualir, encaptivar, endaurar, enfondo, enfastigar, enfastigós, enfuriat, enlletrat, enllevar, ennomenar, o bé a modificar determinats prefixos com al- per en-: enfalga o faula al Valelspir i Conflent) (alfàbega), antrament (altrament); en- en lloc de a-: embantes, embans, enbantes (abans), embraçar (abraçar), endevenir-se (avenir-se), endéu-siau (Adéu-siau), endormir (adormir), endolit (adolit), enfallegar (afalagar), engitanat (agitanat), enraconar (arraconar), enrossegar (arrossegar), enruïnat (arruïnat), ensaig o enseig (assaig), ensajar (assajar), ensolellat (assolellat), envergonyir (avergonyir); i encara hi ha un altre grup de mots, no tan nombrós com l'anterior, que ha canviat el prefix es- per en-: embiaxat (esbiaixat), enfondrar (esfondrar), engarrapar (esgarrapar) o al contrari canviat o afegit es- : desconseguir (aconseguir), descloscar (escloscar), descontradir (contradir), desencargolar (descargolar), desencusa(r)/desenemic (excusa(r)/enemic, mots usats enjondre popularment), desengrunar (engrunar), desgargamellar-se (esgargamellar-se), desgarriar (esgarriar), desllomar-desllomadura (esllomar-esllomadura), despatllar-se (espatllar-se), despellofar (espellofar), desquitar-se (quitar-se, rescabalar-se).

Mots composts del Diccionari del rossellonès (P. Verdaguer)

• atudacandeles : avar, gasiu (plural justificat)
• bergacànem : eina
• cagaarestes, caganinyetes : cagalatxa
• cantamanyanes : persona poc seriosa
• cercaclosquilles, cercacrosquilles : cercabregues
• cobretupins
• (d)espullabelitres : gavarrera
• embarrassacamins : persona que fa niosa i priva el pas
• enganyamón : xarlatà
• escuratinells : beverri
• esgarrapotxes : sastrinyol (potxa= gall. butxaca)
• esquinxa-roba : barrot de finestra amb punxes
• guardacaça : guardaterme
• guardaterra : guardaterme
• llargamelsa : persona alta i magra
• mataanyells : planta
• mataaranyes : galzeran
• matacabra : calamarsa
• menjafaves : farfallós, mastegafaves
• menja-sants : devot
• palpalloques : home que cerca de palpejar les dones
• panxaprim : panxabuit
• papaagulla : papaorelles
• papadineros : cast.
• papallum : lluerna
• papallusquetes : miop, maldestre
• papapolla : papaorelles
• paramà : jugar al paramà (cobrar el degut per un treball fet)
• parapluja : paraigua
• passacamí : menjar per al camí
• patimaneta : lligabosc
• pedra-seca : calamarsa sense pluja
• pica-sal : morter
• picaterra : pollastre
• pipacanya : flabiol de canya
• portafulla o portafulles : cartera
• punxamonines : puntós
• punyarrapat: avar
• purgamost : borratxo
• quitjadiners : avar
• robagallines : robador d’aviram, qui roba coses de poca valor, per vici?
• rodacamí : rodaner
• saltabarralles : furtador
• sega-rostes : dolent violinista
• tallabarges : tallabarder
• tirabrasa : tiràs
• tiracalcetes : nen, home molt petit
• tiranyinyol : sabater (despec)
• tirapotes : tirapeu
• tocamanetes : home (polític) tocador de mans (iron)
• trauca-sacs : cua de guilla
• trencaavellanes : xerraire a tortes i voltes
• trencament de cap : maldecap
• trucaestaques : beneitot
• trucaginolls : garrell
• trucalajoia : espatllafestes, esgarriacries
• tudallums : apagallums
• tustabolses : beneitot
• unflapipes : torrapipes
• xucaaixetes : borratxo

Onomatopeies, interjeccions i renecs rossellonesos

Onomatopeies

Atxim!, Bim!, Bum!, Bam!, Crac!, Flist!, Flast!, Fliu!, Flau!, Nyic-nyac!, Paf!, Pam!, Patapuf!, Pif!, Pim!, Puf!, Pum!, Rac!, Xuf!, Xaf!, Ziu!, Zau!

Interjeccions

• Ac!
• Ah!
• Ai!
• Ai, ai, ai!
• Alé/Aré!
• Anem!
• Anyà!
• Apa!
• Ara, ara (dubte)
• Arrai! (variant de Rai)
• Arré!
• Arri! (per a bísties i també manar a qualcú despreciativament que se'n vagi)
• A tu!
• Au!
• Ba! (menyspreu)
• Baldaments! (tant de bo!)
• Bé!
• Belleu, belleu (dubte)
• Becs! (de disgust, =ecs, uix)
• Bitió!/Biti!/Bió! (pel cavall)
• Ca!
• Caram!
• Carambis!
• Carall!
• Déu nos en guard!
• Déu n'hi do!
• Ei!
• Endavant!
• Ep!
• Eu!
• Fa! (reducció de 'fava (de Déu)
• Ft!
• Gara! (=compte!)
• Ha!
• Hala!
• He!
• Hec!
• Heu!
• Hi!
• Hissa!
• Ho!
• Huà!
• I! (per a fer avançar el cavall)
• Iep!
• Iup-hi!
• Ja!
• Ja, ja!
• Ma! (reducció de 'mare')
• Mau! (reducció de 'mirau')
• Me! (reducció de 'mes' però),
• O!
• Oh!
• Oi (estranyesa)
• Oi tal! (=I tant!)
• O té (var. I o té) (escriure: Hò té??/ I hò, té?? cf. cat. ant. i oc.)
• Ou! (per "sí!" al Vallespir sobretot)
• Psst!
• Pse!
• Pxe!
• Què!
• Rai!
• Rrrr!
• Tdià! (pel cavall)
• Tit!
• Txa-hi!
• U! (amb u francesa, sorpresa, admiració, per a escridassar)
• Uh!
• Uep!
• Uf!
• Um!
• Ui!
• Uix!
• Vai!
• Zu! (cf. occità)
• Xo!
• Xò va!
• Xut! (per a fer callar)

També són salutacions: Alé/Aré!, He!, Ha!, Ho! Heu! Hu! Huà, Iep! Iu! Ou!

Renecs

• Ai caram!
• Ai sabat!
• Alabat siga Déu!
• Bon Déu (de Déu!)
• Bon Déu, senyor!
• Cremat (l'home)!
• Déu ditxós!
• Diantre!
• Fava (de nun/Déu!, de gat!)
• Fa! (forma escurçada de Fava)
• Fa de vits! (Verge mare! Caram! renoi!)
• Fa de! [fadde]
• Fatxos!
• Fe de Déu!
• Gràcies a/de Déu!
• Cap de (porc, xai, marrà...)!
• Capde!
• Cap de reflics!
• Tde! (reducció de "cap de...")
• Carall que et fot!
• I Domine!
• Ira de Déu!
• Jesús, Maria [merí], Josep!
• Mal malaire!
• Mare de Déu!
• Marà! (reducció de 'Mare')
• Marat de Déu!
• Mardedéu!
• Mare mia!
• Maria Santissim(eta)!
• Santissimeta!
• Reina Santissim(eta)
• Verge santa!
• Santa Mare!
• Re-ira! (/de Déu/de neu/d'anell/de bet)
• L'ase te foti!
• Llamp!
• Llamp de llamp!, Llamp de rellamp(s)!,
• Llamp del cel!
• Llamp que te fot (portes calces de vellut)!
• (Llamp) Que et toc! (Mal)
• Llamp te ferís/ (Mal)
• Llamp (que) te ferigui!
• Llamp que te pugui ferir!
• Llamp que t'asclés!
• Llamp que els mat!
• Llamp (que) t'encengués!
• Llamp te/lo mat(i)!
• Llamp te partís!
• Llamp que el reflic!
• En llamp!
• Rellamp!
• Pel llamp! (exclamació que expressa resolució, determinació),
• Vagi en llamp!
• Mal bajo!
• Mal foc! (/de....)
• Mal roc (que te parteixi)!
• Mal carall!
• Maleït sigui!
• Maleït sort!
• Què refoteu!
• Reflic!
• Sang de Déu (de reconsagrat)!
• Renom (de Déu)!
• Renom d'un sort!
• Renom d'un xen!
• Nom de nom!
• Sabat de Déu!
• Ressang de Déu!
• Ressabat (/de Déu)!
• Ressabat de renom!
• Ressabat d'un sort!
• Sabat de non!
• Sang de naps!
• Ressang de naps!
• Vatua listo!
• Votua nada!
• Revotua nada!
• Vit(s) (=Verge mare ! Caram ! renoi !) Vit d’orina!
• Revit(s)
• Vits que sí/no!
• Vit d'ase!

No són ben bé renecs: Mala primor! Quina primor!

Rossellonismes al diccionari de l'IEC

És curiós de notar que Pompeu Fabra, de l'"exili" de Prada de Conflent estant, envià a Barcelona, a la Secció Filològica de l'Institut d’Estudis Catalans quinze dialectalismes rossellonesos per a la segona edició del Diccionari General de la llengua catalana de 1954, termes que degué haver sentit sovint durant aquells anys d'estatge en terres septentrionals. La llista passà pel raspall dels responsables de l'edició del Diccionari (R. Aramon i C. Riba), que sols n'admeteren la meitat. Els 8 mots d’aquesta llista que van ser acceptats pels responsables de l’edició són descossolar 'destruir els fonaments’, envermenat ‘ple de cucs’, a l’encop ‘alhora’, espellir ‘descloure’s’, espellida ‘acció de descloure’s’, flingar ‘fimbrar’, sarda ‘sardina’ i repotegar ‘rebotegar, reganyar, rondinar’. Els 7 mots que van ser rebutjats són brutinyó ‘persona bruta’, bullinada ‘sopa de peix’, calmàs ‘calina, calitja: xafogor de l’atmosfera’, esterlocat ‘esbojarrat’, escampillar ‘esparpallar’, espertinar ‘berenar’ i avajó ‘fruit de l’avajonera’.

Afegint-hi termes présents en altres territoris, aquí sota una llista no-exhaustiva dels rossellonismes del DIEC:

• ca: gos (també Balear)
• cel de la boca: paladar dur (pròpia, tal com s'indica al primer volum del Petit Atles Lingüístic del Domini Català, de tota l'àrea del dialecte septentrional i d'algunes localitats sudpirinenques)
• corrons: regió lumbar
• cossol: suport, fonament
• dellà-ahir: despús-ahir (Vallespir, Conflent?, Cerdanya, Garrotxa. DCVB: d'allà ahir o allà ahir (Cerdanya, Ripollès, Empordà).
• descossolar: destruir els cossols o fonaments (d'alguna cosa)
• envermenat: ple de cucs
• a l'encop: alhora
• espellir: descloure's
• espellida: desclosa
• flingar: fimbrar
• gambajó (pernil, cuixot)
• gojat, gojata: minyó, noi, xic (també és propi de regions pirinenques)
• flingar: fimbrar
• jaupar: bordar
• marguiller: paborde o membre de la junta parroquial al Rosselló (també té el sentit no admès de: bidell o silencier de l'església al Conflent)
• monja: mongeta
• nin: nen (també Balear)
• repotegar: rondinar, rebotegar (respondre amb paraules irades o de disconformitat)
• sarda: sardina
• serrill: serradures
• ventre de la cama: panxell, ventrell o tou de la cama (també present en altres parlars)

Rossellonismes al diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana

• molsir: munyir
• orèndola: oreneta (noteu l'accent tònic ultracorregit)

Gal·licismes

El rossellonès conté bastants mots francesos catalanitzats, sobretot mots recentment creats, noves realitats, doncs els equivalents en la resta del català són tot sovint castellanismes, antics o actuals, o italianismes a l'Alguer:

estiló (estilògraf, bollaescriu, 'bolígraf' és un castellanisme), cahiet (quadern, 'llibreta' és un castellanisme), canard (ànec, tiró o viró/viro en R. per al domèstic), cartable (cartera), craion (llapis), tableu (tauler, taulassa, tauló, llosarda, pel castellanisme pissarra; fig. escena), devenir (esdevenir, o 'venir' en rossellonès), fotell o futull (butaca), mere (batlle), merí f. (casa de la vila, batllia), vutura (automòbil. 'cotxe' és un castellanisme), saussissa/sossissa (botifarra. occitanisme?), trotuart (voravia, el català tenia el castellanisme 'acera'), presque (gairebé, 'aquí-aquí' R), apuprés (més o menys), afrós (espantós, també manllevat per alguns autors sud-catalans), afrosament (espantosament), agaçar (empipar), agaçant (empipador), assieta (plat), atenció (francesisme? que es fa servir per a cridar l'atenció, com "compte!", a polit! R), llapí (conill, conegut només en toponímia), xarmant (encantador. La paraula 'charme' s'ha exportat a tot arreu : 'charming' en anglès, 'charme' en portuguès...), jornal (en català és la paga diària. En portuguès i italià també és el 'quotidià' de paper), jornalista (periodista, que és un castellanisme. Totes les llengües europees usen Jornalista), nuança (en català de l'Estat espanyol, matís), pilula (píndola), placard (armari de paret), vitesse (velocitat), menageria (lloc i fet de tenir feres), pastilla (caramel), usina (fàbrica), tupet (barra, tenir la de, front fig. El català general ha adoptat 'tupè' en sentit propi), survetllar (vigilar), servieta (tovalló, on el catanyol té 'servilleta' també vingut del francès), ruta (estrada, via, carrera arc., carretera, que és castellanisme. Possible occitanisme), même (fins i tot), tupet (barra, tenir la de, front fig.), se fatxar (renyir; enfadar-se), domatge/daumatge (pena, en el sentit "és una pena que, és (un) pecat que". Els sud-catalans abusen del castellanisme 'llàstima', Quin domatge! = Quina pena, quin greu, malaguanyat (-ada) !, que…"), "tornada" (girada cf. llenguatge pastoral, tomb musical. "gira" és un castellanisme), verbal o contravenció (multa), vermina (lloc o fet que hi hagi verms o cucs, persona podrida).

Moltes d'aquestes paraules del català septentrional es retroben també en l'occità.

Castellanismes

Joan Veny remarca justament que « al moment que s’iniciava la penetració lingüística castellana a Catalunya, el Rosselló en fou desmembrat ». La penetració de mots vinguts del castellà es va estroncar molt fortament amb la separació política de la Catalunya del Nord de la resta del país, si bé es mantenen castellanismes més antics (tot sovint comuns a la resta del català): amo, antes, hasta (en lloc de fins), apoio, apurar (avergonyir), apurat (avergonyit), apuro, atràs (arcaisme del català, occitanisme i alhora pertany al castellà), borratxo, burro, butjo (mugró), ciego, candelero (candeler), casco (casc), cuidado, curandero (guaridor), duro (moneda), embustero, paro, enfadar-se, enterro, fondo, flato (ventositat; dolor, punt de(l) costat; mal a les vèrtebres), gandul, gasto (per despesa), gitano, guapo, desditxa (per infelicitat), ciego (per cec), cigarro, guapo, hasta, liquero, lloro (idiota), manicaco (cas. monicaco), matxo (per mul), menos (menys), modos (maneres, civilitats), navaja (al costat de 'raor, raora'), pendeca (prostituta cf. Empordà; home mandrós i vagadund), puesto (lloc. algun cop), quartos (diners), reparo (recer, abric), rodedor/rodador (al ~: a l'entorn de), rosquilla, tabaco, tanto (per 'cop'), tonto, trago, (es)tropessar, vago (vagabund), vano, xupapo, etc.

També hi ha hagut castellanismes històrics ja oblidats com: cuidado, después, pàrroco, puesto, puix (en sentit de 'pues' castellà), sombrero, literaris tant lexicals com sintàctics que no concernien gens la llengua popular: carida, desafio, desditxa, ditxós, golosina, hermós...

Referències

• ADROVER GINARD, Margalida, Sobre els trets de base occitana en el català septentrional: una visió actual, Comunicació presentada al V Col·loqui Internacional de l’Association Française des Catalanistes: llengua, literatura i cultura. Université de Bretagne-Sud (Lorient), 2011.
• ADROVER GINARD, Margalida, Los clíticos en catalán septentrional y su reciente evolución, Comunicació presentada al X Congreso Internacional de Lingüística General. Universidad de Zaragoza (Saragossa), 2012.
• ADROVER GINARD, Margalida, Estudio de tres características del catalán septentrional: convergencias y divergencias en materiales dialectales y aproximación a la situación actual, Comunicació presentada al XXVII Congreso Internacional de la Asociación de Jóvenes LIngüistas. Universidad de Sevilla (Sevilla), 2012.
• ADROVER GINARD, Margalida, Contes empipats de Miquel Arnaudies: reflejos del habla del Vallespir», Comunicació presentada al XXIX Congreso Internacional de la Asociación de Jóvenes Lingüistas. Universidad de Murcia, 2014.
• ADROVER GINARD, Margalida, El catalán en la televisión francesa: análisis lingüístico del programa “Viure al País” de France 3», Comunicació presentada al XI Congreso Internacional de Lingüística General. Universidad de Navarra (Pamplona), 2014.
• ADROVER GINARD, Margalida, La variació en la morfologia del català septentrional: passat i present, Pòster presentat al XXVII Congrès International de Linguistique et Philologie Romanes. Laboratoire ATILF (CNRS & Université de Lorraine), Nancy, 2013.
• ALCOVER, Antoni M. i DE BORJA MOLL, Francesc La flexió verbal en els dialectes catalans.
• ALIBÈRT, LOÍS, Gramatica occitana segon los parlars lengadocians, Societal d'Estudis Occitans. Tolosa, 19З5 i IEO Edicions, 2001
• BALAGUER, Claudi, Entre el Capcir i el rossellonés: el conflentí, Universitat de Perpinyà, 2012.
• BAYLAC-FERRER, Alà, PEYTAVÍ DEIXONA, Joan, La llengua catalana a la Catalunya del Nord, Serra d’Or, núm. 636, 2012.
• BERTHELOT, Martine, Guide pratique de traduction catalan-français, ed. Trabucaire, Canet de Rosselló, 2007.
• BEZSONOFF MONTALAT, Joan-Daniel, Del català al Rosselló
• BEZSONOFF MONTALAT, Joan-Daniel, Diccionari occità provençal-català / occitan provençau-catalan, Llibres de l’Índex, Barcelona, 2015.
• BOTET, Renat, Vocabulari Rossellonès, editorial Trabucaire, 1997.
• COSTA, Jordi, Atlas "Sacaze" y perspectiva diacrónica en geografía lingüística, Actas del V Congreso Internacional de estudios lingüísticos del Mediterráneo / Manuel Alvar López (ed. lit.), 1977, págs. 545-560.
• COSTA, Jordi, Mètode estadístic i diacronia a les altes comarques del Pirineu Oriental, Actas VII del Congreso Internacional de Estudios Pirenaicos, 7 (1), p.63-72.
• COSTA, Jordi, Diachronie quantitative en Catalogne du Nord, Actes del XVI Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques, (1980) Tom II, Palma, 1985, 369-378.
• COSTA, Jordi, Atlas linguistique “Sacaze” des confins catalano-languedociens, Société des Professeurs de Catalan Sant Esteve del Monestir, 1986.
• CREIXELL, Lluís, Diccionari Bàsic Francès-Català de Lluís Creixell (3a edició ampliada), ICRESS Universitat de Perpinyà, 1981.
• FOUCHÉ, Pierre, Morphologie historique du Roussillonnais, Tolosa 1924 (Ginebra, Slatkine Reprints 1980).
• FOUCHÉ, Pierre, Phonétique historique du Roussillonnais, Tolosa 1924 (Ginebra, Slatkine Reprints 1980).
• FOXONET, Emili, Gramàtica catalana, Institut Rossellonès d'Estudis Catalans, Perpinyà, 1969.
• GÓMEZ DURAN, Gemma, Gramàtica del català rossellonès, tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona, 2011 en línia
• GÓMEZ DURAN, Gemma, Els pronoms febles del rossellonès: formes superficials i formes subjacents, 2016 en línia
• KNIAZZEH, C. S. M. i E. J. NEUGAARD, Vides de sants rosselloneses, Fundacio Salvador Vives i Casajuana, Barcelona, 1977.
• KRÜGER, Fritz, Sprachgeographische : Untersuchungen in Languedoc und Roussillon, in Revue de dialectologie romane, Société internationale de dialectologie romane, Brussel·les, 1909.
• LLUÍS LLUÍS, Joan, El «llur», encara és nostre?, A Cremallengües, in El Punt-Avui+, 3 de juliol del 2011 en línia
• MATTES, M. J. Mots catalans-français, Leçons pratiques de grammaire, faites à l'ecole d'adultes de Perpignan: dans lesquelles l'orthographe d'usage est enseignée au moyen de la langue catalane, Perpinyà, J.-B. Alzine, Librairie Editeur, p.150-191, 1844.
• MICHEL, Louis, La langue des pêcheurs du golfe du Lion, 1964.
• MISTRAL, Frederic, Lou Tresor dóu Felibrige [Lo Tresaur dau Felibritge]: Dictionnaire provençal-français, Remondet-Aubin, Ais de Provença, [reed. 1932, Delagrave, París] [reed. 1968, Edicioun Ramoun Berenguié (Edicions Ramon Berenguier), Ais de Provença] [reed. 1979, Edisud, 2 vol., Ais de Provença]
• MOLL, Francesc DE Borja, Gramàtica històrica catalana (edició corregida i anotada per Joaquim Martí Mestre), Universitat de València, València, 2006.
• PEYTAVí DEIXONA, Joan, https://books.google.fr/books?id=hHtTDAAAQBAJ&printsec=frontcover&dq=Antropon%C3%ADmia,+poblament+i+immigraci%C3%B3+a+la+Catalunya+moderna+::+l%27exemple+...&hl=ca&sa=X&ved=0ahUKEwjOh5O7or3SAhXLAsAKHUwPDDwQ6AEIGzAA#v=onepage&q=Antropon%C3%ADmia%2C%20poblament%20i%20immigraci%C3%B3%20a%20la%20Catalunya%20moderna%20%3A%3A%20l%27exemple%20...&f=false Antroponímia, poblament i immigració a la Catalunya moderna - l'exemple dels Comtats de Rosselló i Cerdanya (segles XVI-XVIII), Col·lecció: Biblioteca Filològica, Editorial IEC, 2010. Conté una presentació precisa del rossellonès pàg. 114-127
• PEYTAVí DEIXONA, Joan, Nomenclàtor toponímic de la Catalunya del Nord, Institut d'Estudis Catalans – Universitat de Perpinyà, Barcelona, 2007.
• PEYTAVí DEIXONA, Joan, Algunes reflexions sobre el català septentrional o rossellonès en un final d'etapa dialectal, IEC, 2009. http://www.raco.cat/index.php/LlenguaLiteratura/article/download/304971/394785
• PEYTAVí DEIXONA, Joan, El Català al nord de Catalunya a principi del segle XXI: perspectiva perspectiva històrica de la llengua i realitat lingüística del dialecte, Institut d'Estudis Catalans. Secció Filològica

ISBN: 978-84-9965-320-4, Col·lecció: Biblioteca Filològica, Editorial IEC, 2016.https://books.google.com/books?id=WrOGDQAAQBAJ&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ViewAPI

• Reñé i Reñe, Josep, Estudis de dialectologia catalana. Volum XX dedicat a la comarca del Capcir. Edicions Palestra, Fondarella, 2010.
• Reñé i Reñe, Josep, Estudis de dialectologia catalana. Volum XXI dedicat a la comarca del Vallespir. Edicions Palestra, Fondarella, 2010.
• Reñé i Reñe, Josep, Estudis de dialectologia catalana. Volum XLII dedicat a la comarca de l'Alta Cerdanya. Edicions Palestra, Fondarella, 2014.
• ROMIEU, Maurice, Bianchi, André, Gramatica de l'occitan gascon contemporanèu, Presses Universitaires de Bordeaux, Bordeu, 2005.
• ROSSICH, Albert, Un tipus de frase negativa del nord-est-català, Els Marges, núm. 6, 109-115, 1996.
• SALVAT, Josèp, Gramatica occitana - Grammaire occitane des parlers languedociens, Édition Privat, Tolosa, 1973.

Universitat Oberta de Catalunya, Guia pràctica de català. Servei Lingüístic, UOC, 2013 en línia

• SANCHIS i GUARNER, Manuel, Els noms catalans de la cuereta (Molacilla alba), Institut d'Estudis Catalans, 1956. http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000153%5C00000052.pdf
• VALLS, Miquela, La llengua de la revista infantil Mil Dimonis
• VENY, Joan, Llengua general i llengua diatòpica: un repte per a un estàndard oral participatiu, El Temps, Núm. 1613 (12 maig 2015), p. 68-69 (Portada. Per un català del segle XXI) en línia
• VENY, Joan, Els castellanismes del rossellonès, Estudis de geolingüística catalana, Barcelona 1978
• VENY, Joan, Els parlars catalans : Síntesi de dialectologia, Palma de Mallorca, editorial Moll, 2002, 13a ed. (1re éd. 1982), 173 p. (ISBN 84-273-1038-2), p. 40-54
• VENY, Joan, Petit atles lingüístic del domini català, vol. 1, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, novembre 2008, 2a ed. (1a ed. 2007) (ISBN 978-84-92583-61-4)
• VERDAGUER, Pere, Caram això me mira!, ed. Trabucaire, Perpinyà, 2004.
• VERDAGUER, Pere, Diccionari (sic) del rossellonès, Edicions 62, Barcelona, 2002.
• VERDAGUER, Pere, Comentaris sobre el vocabulari rossellonès, ed. Barcino, Barcelona, 1982.
• VERDAGUER, Pere, El català al Rosselló: occitanismes, gal·licismes, rossellonismes, ed. Barcino, Barcelona, 1974.
• VERDEGAL, Joan, Com traduir del francès, Publicacions de la Universitat Jaume I, Servei de Comunicació i Publicacions, Castelló de la Plana, 2011 en línia
• VILARRASA RUIZ, Clara, La particularitat rossellonesa a través de Carles Grandó, 2012.