Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic: diferència entre les revisions
m Revertides les edicions de 83.55.11.0. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió. |
m correcció: de llur ascens > del seu ascens |
||
Línia 3: | Línia 3: | ||
}} |
}} |
||
{{Reis de la Corona d'Aragó|Habsburg=Carles I de Castella}} |
{{Reis de la Corona d'Aragó|Habsburg=Carles I de Castella}} |
||
L'Emperador '''Carles I d'Espanya i V del Sacre Imperi Romanogermànic''' ([[Gant]], actual [[Bèlgica]], [[24 de febrer]] de [[1500]] - [[Monestir de Yuste]], [[província de Càceres|Càceres]], [[21 de setembre]] de [[1558]]), també conegut abans |
L'Emperador '''Carles I d'Espanya i V del Sacre Imperi Romanogermànic''' ([[Gant]], actual [[Bèlgica]], [[24 de febrer]] de [[1500]] - [[Monestir de Yuste]], [[província de Càceres|Càceres]], [[21 de setembre]] de [[1558]]), també conegut abans del seu ascens com a '''Carles de Gant''', fou [[emperador del Sacre Imperi Romanogermànic]] ([[1519]]-[[1556]]), [[monarca d'Espanya]] ([[1516]]-[[1556]]), [[rei de Castella|rei de Castella i Lleó]], [[rei de València]], [[rei de Mallorca]], [[rei d'Aragó|Aragó]] i [[rei de Sicília|Sicília]] i [[comte de Barcelona]]; [[rei de Nàpols]] ([[1516]]-[[1554]]); [[arxiduc d'Àustria]] ([[1519]]-[[1522]]); i, finalment, [[príncep d'Astúries]] ([[1504]]-[[1516]]). |
||
Fou fill de [[Monarca|reina]] [[Joana I de Castella|Joana la Boja]] i [[Felip I de Castella|Felip el Bell]], i nét per via paterna de [[Maximilià I del Sacre Imperi Romanogermànic|Maximilià I]] i [[Maria de Borgonya]] (dels quals heretà els Països Baixos, els territoris austríacs i el dret al tron imperial) i per via materna dels [[Reis Catòlics]] (dels quals heretà Castella, Navarra, les Illes Canàries, les [[Regnes castellans d'Índies|Índies]], Nàpols, Sicília i Aragó). |
Fou fill de [[Monarca|reina]] [[Joana I de Castella|Joana la Boja]] i [[Felip I de Castella|Felip el Bell]], i nét per via paterna de [[Maximilià I del Sacre Imperi Romanogermànic|Maximilià I]] i [[Maria de Borgonya]] (dels quals heretà els Països Baixos, els territoris austríacs i el dret al tron imperial) i per via materna dels [[Reis Catòlics]] (dels quals heretà Castella, Navarra, les Illes Canàries, les [[Regnes castellans d'Índies|Índies]], Nàpols, Sicília i Aragó). |
Revisió del 18:29, 28 jul 2017
Plantilla:Reis de la Corona d'Aragó L'Emperador Carles I d'Espanya i V del Sacre Imperi Romanogermànic (Gant, actual Bèlgica, 24 de febrer de 1500 - Monestir de Yuste, Càceres, 21 de setembre de 1558), també conegut abans del seu ascens com a Carles de Gant, fou emperador del Sacre Imperi Romanogermànic (1519-1556), monarca d'Espanya (1516-1556), rei de Castella i Lleó, rei de València, rei de Mallorca, Aragó i Sicília i comte de Barcelona; rei de Nàpols (1516-1554); arxiduc d'Àustria (1519-1522); i, finalment, príncep d'Astúries (1504-1516).
Fou fill de reina Joana la Boja i Felip el Bell, i nét per via paterna de Maximilià I i Maria de Borgonya (dels quals heretà els Països Baixos, els territoris austríacs i el dret al tron imperial) i per via materna dels Reis Catòlics (dels quals heretà Castella, Navarra, les Illes Canàries, les Índies, Nàpols, Sicília i Aragó).
Orígens familiars
Segon fill de la reina Joana la Boja i Felip el Bell, va néixer el 24 de febrer de 1500 a Gant.
El 1506 fou designat hereu del seu pare, el qual morí per febres aquell mateix any, mentre que el 1504 ja havia estat nomenat hereu de la seva mare amb el títol de príncep d'Astúries, la qual embogí a la mort del seu espòs. Fins al 1516 tingué la regència del seu avi Ferran el Catòlic.
Biografia
A principis de 1506 Felip i Joana van tornar a la península Ibèrica per reclamar la corona, ja que la reina Isabel I de Castella havia mort. Van regnar poc temps perquè Felip va morir al setembre d’aquell mateix any i Joana va ser tancada pel seu pare Ferran al convent de Tordesillas al·ludint que estava boja. Carles fou designat hereu, però a causa de la seva minoria d’edat el seu avi Maximilià I d’Habsburg va prendre la regència dels Països Baixos, i al cap de poc temps la va cedir la seva filla Margarida d’Àustria junt amb el tutela de Carles i els seus germans. L'educació del jove Carles va ser tota feta a Flandes, basada per tant en la cultura flamenca.
El 5 de gener del 1515 Guillem de Croy va aconseguir que l'emperador Maximilian declarés la majoria d’edat de Carles. Els Estats Generals van nomenar-lo Senyor dels Països Baixos. Així va acabar la regència de la seva tia, Margarida, però qui veritablement tenia les regnes del govern era el Senyor de Chièvres, home de tota la seva confiança. Aquell mateix any, Adrià d'Utrech va viatjar a Espanya per assegurar-se que el rei Ferran el Catòlic no li donava la corona de Castella i Aragó a Ferran I d'Habsburg, el qual havia estat tota la seva vida al seu costat i era el seu nét preferit. Poc abans de la seva mort encara volia fer rei a Ferran en comptes de Carles, però els seus consellers el van fer canviar d’opinió.
Al maig, els tres estaments del Regne de Navarra, reunits per requeriment del virrei Antoni Manrique de Lara, van jurar fidelitat a Carles com a rei i senyor natural.
Carles va consolidar-se com a rei gràcies al reconeixement del papa Lleó X en la butlla Pacificus et aetrnum de l'1 d’abril del 1517. Va embarcar cap a la península Ibèrica el 8 de setembre del 1517. El 4 de novembre va visitar breument la seva mare, la reina Joana, dita la Boja. Allí el Senyor de Chièvres va obtenir de la reina l'acta on reconeixia al seu fill Carles que governés en nom seu. D’aquesta manera es donava aparença de legitimat a la presa de poder de Carles. Quan estava a Valladolid va rebre la notícia que el cardenal Cisneros havia mort, de manera que deixava el camí obert al govern de Castella.
El 9 de febrer del 1518 les Corts de Castella, junt amb la seva mare Joana, a Valladolid van fer jurament a Carles com a rei. En aquest acte també li van concedir 600.000 ducats i a més les Corts van fer un seguit de peticions al nou rei, entre les quals destacaven:
- Que aprengués el castellà.
- Que no concedís nomenaments a estrangers.
- La prohibició de la sortida de metalls preciosos i cavalls de Castella.
- Que tractes més respectuosament a la seva mare Joana, reclosa a Tordesillas.
El 29 de juliol va ser jurat per les Corts d'Aragó com a rei d’Aragó i Joana era reconeguda com a reina però, a l'estar incapacitada, els seus títols van quedar només com a nominals. Li van entregar a Carles 200.000 lliures.
El 16 de maig del 1519 Carles va ser jurat, junt amb Joana, com a rei per les Corts de Catalunya. Quant a diners, li van donar 300.000 lliures el 1520. El 12 de gener del 1519 va morir Maximilià I i Carles va ser escollit a Frankfurt del Main com a rei dels Romans, cosa que el va convertir en el sobirà del Sacre Imperi Romà Germànic.
Rere aquest llarg procés que va durar anys, Carles va esdevenir el primer monarca a ostentar les corones de Castella, Aragó i Navarra, fet que per a alguns historiadors el converteixen en el primer monarca de la futura Espanya.
L'Imperi de Carles I
Carles I va rebre quatre herències per part dels seus avis: els materns Ferran II el Catòlic i Isabel I de Castella, i els paterns: Maximilià I, emperador romanogermànic i Maria de Borgonya
- De Ferran II el Catòlic: la Corona d'Aragó, el Regne de Nàpols, Sardenya i Sicília
- D'Isabel I de Castella: el regne de Castella i Lleó, el Regne de Navarra, les illes Canàries, les places del Nord d'Àfrica, els territoris americans i el regne de Granada.
- De Maximilià I, emperador romanogermànic: Àustria i els drets de la corona imperial
- De Maria de Borgonya: Borgonya, Artois, Luxemburg, els Països Baixos, Flandes, el Franc Comtat.
Tant a la Corona d'Aragó com a Castella, Carles I va haver d'acceptar un cogovern teòric amb la seva mare Joana la Boja, la qual, però, a causa de la seva alienació mental, va viure allunyada del govern dels regnes, reclosa a Tordesillas.
Per mantenir tot aquest imperi, Carles I i els seus successors van haver de fer llargues i costoses guerres durant els seus respectius regnats. També les guerres i l'absorció de totes les riqueses que arribaven d'Amèrica, van provocar l'esgotament i decadència de Castella.
Interregne
Ferran II, al morir el 22 de gener de 1516, conscient que el seu successor Carles trigaria encara anys a arribar a la península Ibèrica fins a acabar la seva formació, va nomenar el seu fill natural Alfons d'Aragó regent dels regnes de la Corona d'Aragó i al Cardenal Cisneros, regent de Castella, fins a l'arribada a la península de Carles, que no es va produir fins al 19 de setembre de 1517. Durant l'interregne es produïren molts conflictes socials a causa de l'absència d'una autoritat clara.
Núpcies i descendents
Es va casar a Sevilla el 10 de març de 1526 amb la seva cosina Isabel de Portugal, filla del rei Manel I de Portugal i Maria d'Aragó, filla dels Reis Catòlics. D'aquesta unió nasqueren:
- l'infant Felip II de Castella (1527-1598)
- la infanta Maria d'Espanya (1528-1603), casada el 1548 amb l'emperador Maximilià II, emperador romanogermànic
- la infanta Isabel d'Habsburg (1529-?), morta jove.
- l'infant Ferran d'Habsburg (1530)
- la infanta Joana d'Habsburg (1537-1573), casada el 1552 amb l'infant Joan de Portugal, fill de Joan III de Portugal
- l'infant Joan d'Habsburg (1538-?), mort jove
- l'infant Ferran d'Habsburg (1539)
Tingué diversos fills il·legítims, entre els quals:
- Margarida de Parma (1522-1586), governadora dels Països Baixos
- Joan d'Habsburg i Blomberg (1547-1578), fill de Bàrbara Blomberg.[1] Militar i artífex de la victòria a la Batalla de Lepant de 1571, i reconegut com a fill legítim pel testament de Carles I.
Política interior
Carles I va ser educat a Flandes fins que el 1517, amb disset anys, va traslladar-se a Castella per governar. Havent estat educat a l'estranger i venint amb una cort estrangera, de seguida es va trobar amb l'oposició de la noblesa davant el seu ascens al tron: a les primeres corts (Valladolid, 1518), els nobles li van exigir un jurament de respecte a les lleis del regne.
El 1519, després de la mort de Maximilià I d'Àustria, el seu avi, Carles hagué de demanar a les ciutats un impost extraordinari per fer front a les despeses ocasionades per l'accés a la dignitat imperial alemanya. Aquesta petició va ser la que va provocar la revolta de les Comunitats de Castella protagonitzada sobretot per classes urbanes, comerciants, artesans i petita noblesa de la majoria de ciutats de Castella. Juan de Padilla, Juan Bravo i Pedro Maldonado van ser els dirigents dels comuners, que foren derrotats el 1523 a Villalar de los Comuneros i tots ells executats.
A la corona d'Aragó, els primers anys del regnat de Carles I, València i Mallorca van ser les regions de més conflicte social, perquè estaven afectats per un malestar social i una crisi econòmica.
A València, aquest moviment, anomenat la revolta de les Germanies, es va iniciar el 1519 per la falta de direcció del país, ja que els dirigents n'havien marxat per por de la pesta. Representants de les classes populars van crear la Junta dels Tretze i van assumir el poder municipal. Del 1521 al 1523 va ser la fase més radical d'aquesta revolta, quan s'hi van afegir els camperols que, dirigits per Vicent Peris, van aconseguir ocupar el castell de Xàtiva i derrotar els senyors de Gandia al sud. No obstant això, van ser vençuts (a València el 1521, i a Xàtiva i Alzira el 1522) i van ser durament reprimits. Al nord no van durar tant i van ser vençuts per les tropes senyorials. A Mallorca hi va haver un moviment semblant que també tingué una fase de menor intensitat i una de radical dirigida per Joanot Colom, qui va aconseguir que els senyors es repleguessin i els va assetjar. El 1523, però, van ser vençuts a Mallorca per les tropes reials.
El 1555, amb la creació del Consell d'Itàlia, va desvincular el Regne de Nàpols de la Corona d'Aragó.[2]
Política exterior
El 1530, el papa Climent VII el va nomenar emperador del Sacre Imperi com a Carles V. L'imperi turc de Solimà I el Magnífic, amb el suport de Francesc I de França, va ser una gran amenaça per l'imperi de Carles. Del 1529 al 1532, els turcs van assetjar Viena i en la mediterrània assetjaven els vaixells hispànics. En la política exterior, a Carles I se li plantejaven greus problemes a causa de la gran extensió del seu Imperi. Mentre que ell volia l'aliança dels sobirans cristians sota l'hegemonia de l'emperador alemany i amb l'ajut del pontificat, el Regne de França no hi va estar d'acord, com tampoc els prínceps alemanys ni el papat. Per tant, ell tot sol va haver de fer front a l'expansió de l'imperi Otomà, que amenaçava Europa.
Carles va organitzar dues operacions de diferent fortuna contra ells. La primera va ser la coneguda com la Jornada de Tunis, el 1535, per la qual se li va arrabassar Tunis a Barba-rossa i la segona, la Jornada d'Alger, en 1541, que va fracassar a causa del mal temps.
Carles I va mantenir vint-i-cinc anys de guerra amb Francesc I de França. El 1525 el va vèncer i el va fer presoner, però un any després, com que el rei francès va renunciar a Milà (que va ocupar el 1535), Nàpols i Gènova, el va deixar anar. El 1538 es va firmar la Treva de Niça, fins que el 1542 esclatà una nova guerra[3] El 1544 la Pau de Crepy, que va posar fi a les lluites entre Carles I de Castella i Francesc I, que es van aliar contra els otomans.[4]
Lluita contra el protestantisme
La Monarquia Catòlica o Monarquia Hispànica del rei Carles I es va fer realitat quan el monarca va ser proclamat Emperador del Sacre Imperi sota el nom de Carles V. L'Emperador va prendre uns compromisos entre d’altes el de convocar reunions o Dietes.
En el 1520, en la Dieta de Worms, el seu germà Ferran va ser nomenat regent de l'Imperi i ascendir al rang d’arxiduc. Al mateix temps el monjo Martí Luter va ser declarat proscrit, i així es va iniciar l'enfrontament religiós entre catòlics i luterans, posteriorment coneguts com a protestants: els seguidors de la doctrina de Luter es van reunir com a ordes reformades en la Segona Dieta d’Espira de 1529, on van protestar contra la decisió de l'emperador de restablir l'Edicte de Worms, que havia estat suspès en la precedent Dieta d'Espira de 1526.
El 1530, durant la Dieta d'Augsburg se li va presentar la Confessió d'Augsburg,[5] a la que es va respondre amb el Concili de Trento i la Contrareforma.
Carles V, defensor de la unitat religiosa cristiana, va veure distorsionada la seva tasca a causa del luteranisme que estava sorgint a Alemanya. Intentà negociar amb els protestants, però no va ser possible i finalment, va combatre'ls. Malgrat que en la Guerra de Smalkalda va derrotar la Lliga Smalkalda en la[Cal aclariment] el 1547 en la Batalla de Mühlberg,[6] va proclamar l'Interim d'Augsburg,[7] una mena de compromís entre catolicisme i protestantisme però donant prioritat al catolicisme. El luteranisme, però, s'havia afermat a gran part de l'imperi i aquest compromís va ser rebutjat per molts prínceps. La resolució de les tensions religioses només es va aconseguir el 1555 en la Dieta d'Augsburg.
Abdicació i herència
Pel Tractat de Chambord de 1552, Enric II de França va aconseguir l'aliança dels prínceps protestants d'Alemanya contra l'emperador, i fou autoritzat a prendre Metz, Toul i Verdun. Carles, que estava preparant la seva abdicació, amb el Tractat de Vaucelles[2] va buscar la pau amb França, concloent una treva de cinc anys i es reconeixien les noves possessions franceses (els bisbats de Metz, Toul i Verdun, moltes places fortes entre Luxemburg i Flandes, i possessions diverses en el Piemont, al centre de la Itàlia i Còrsega).
Cansat de les nombroses guerres, en les abdicacions de Brussel·les de 1555-1556, Carles I deixa la corona Imperial del Sacre Imperi Romanogermànic al seu germà Ferran I d'Àustria i les de Castella i Lleó i Aragó, juntament amb les Índies Occidentals i les places nord-africanes al seu fill gran Felip II de Castella. Va retornar a Castella i el dia 3 de febrer de 1557 es va recloure al monestir de Yuste, Càceres, on va morir el 21 de setembre de 1558.
En el seu testament va reconèixer al seu fill, Joan d’Àustria com a fill seu nascut de la relació extramatrimonial amb Bàrbara Blombrg en el 1545.
En el 1573 el rei Felip II va disposar el trasllat de les restes de Carles V i de la infanta Leonor d’Àustria, reina de Portugal, al Monestir de El Escorial, feina que va ser realitzada pel 5è comte d’Oropesa, Joan Álvarez de Toledo i de Monroi.
El taüt de Carles V va ser situat en la Cripta Reial del Monestir de El Escorial conegut com el Panteó del Reis.
Títols i successors
- A desembre del 1539: Don Carlos por la divina clemencia Emperador semper Augusto, rey de Alemania, doña Johna su madre, y el mismo don Carlos por la misma gracia reyes de Castilla, de Leon, de Aragon, de las Dos Seçilias, de Jherusalem, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valençia, de Galizia, de Mallorcas, de Sevilla, de Cerdeña, de Cordoba, de Corçega, de Murcia, de Jaen, de los Algarves, de Algezira, de Gibraltar, e de las Yslas de Canaria, de las Indias, Yslas y Tierra Firme del mar Oceano, condes de Barçelona, señores de Vizcaya y de Molina, duques de Atenas y de Neopatria, condes de Ruysellon y de Cerdaña, marqueses de Oristan y de Gociano, archiduques de Austria, duques de Borgona e de Brabante, condes de Flandes e de Tirol.[8]
Ancestres
Articles relacionats
Referències
- ↑ Ma del Carmen Alonso Ímaz. La Novela Histórica Alemana y Los Austrias Españoles. Librería-Editorial Dykinson, 2007, p. 246–. ISBN 978-84-9849-063-3 [Consulta: 2 febrer 2013].
- ↑ 2,0 2,1 Coll i Alentorn, Miquel. Història. L'Abadia de Montserrat, 1992, p. vol.2, p.348. ISBN 8478262997.
- ↑ Jedin, Hubert. A History of the Council of Trent (en anglès). vol.1. B. Herder Book Co., 1957, p. 456.
- ↑ Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya. Edicions Pàtria, 1934, p. 592.
- ↑ Smith, William Frank. Catholic Church Milestones: People and Events That Shaped the Institutional Church (en anglès). Dog Ear Publishing, 2010, p.52. ISBN 1608448215.
- ↑ Bancroft, George. History of the political system of Europe, and its colonies (en anglès). S. Butler and Son, 1829, p. 60.
- ↑ Stuckenberg, John Henry Wilbrandt. The history of the Augsburg Confession: from its origin till the adoption of the Formula of Concord (en anglès). Lutheran Board of Publication, 1869, p.250.
- ↑ Titles of European hereditary rulers: Fortún Pérez de Ciriza. Actas de las Cortes de Navarra. 1530-1829; vol.1; p.165; Doc.# 107
Bibliografia
- «Carles V». Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 21 març 2011].
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic |
- (anglès) Charles VI of the Holy Roman Empire
- Prínceps d'Astúries
- Reis de Castella de la dinastia dels Habsburg
- Reis de Lleó de la dinastia dels Habsburg
- Reis d'Aragó de la dinastia dels Habsburg
- Comtes de Barcelona de la dinastia dels Habsburg
- Reis de Sicília de la dinastia dels Habsburg
- Reis de Nàpols de la dinastia dels Habsburg
- Reis de València de la dinastia dels Habsburg
- Reis de Mallorca de la dinastia dels Habsburg
- Arxiducs d'Àustria
- Ducs d'Estíria
- Ducs de Carniola
- Ducs de Caríntia
- Comtes de Tirol
- Emperadors de la dinastia dels Habsburg
- Ducs de Milà
- Monarquia d'Espanya