Comissions Obreres: diferència entre les revisions
{{Infotaula d'organització}} |
|||
| Línia 8: | Línia 8: | ||
== Història == |
== Història == |
||
Les primeres comissions obreres van ser organitzades durant els [[anys 1960]] a [[Principat d'Astúries|Astúries]], [[Catalunya]], [[Madrid]] i les províncies basques de [[Guipúscoa]] i [[Biscaia]] com a moviment al marge del sistema franquista. Van ser impulsades pel [[Partit Comunista d'Espanya]] (PCE), el [[PSUC]], [[moviments cristians obrers]] (JOC i HOAC), militants del [[Partit Carlí (1970)|Partit Carlista]] i diferents col·lectius d'esquerres (del [[Front Obrer de Catalunya]] i de l'Organització Comunista [[Bandera Roja]] a Catalunya |
Les primeres comissions obreres van ser organitzades durant els [[anys 1960]] a [[Principat d'Astúries|Astúries]], [[Catalunya]], [[Madrid]] i les províncies basques de [[Guipúscoa]] i [[Biscaia]] com a moviment al marge del sistema franquista. Van ser impulsades pel [[Partit Comunista d'Espanya]] (PCE), el [[PSUC]], [[moviments cristians obrers]] (JOC i HOAC), militants del [[Partit Carlí (1970)|Partit Carlista]] i diferents col·lectius d'esquerres (del [[Front Obrer de Catalunya]] i de l'Organització Comunista [[Bandera Roja (organització)|Bandera Roja]] a Catalunya entre d'altres) inclosos nacionalistes, oposats al règim. La seva tàctica va ser la de l'''entrisme'', és a dir: infiltrar-se en els Sindicats Verticals [[Francisco Franco|franquistes]]. |
||
Des de mitjans dels anys 60 es va convertir en un dels principals moviments d'oposició, des de l'interior de l'estat, al règim franquista. Aquesta va ser una de les raons per les quals va obtenir importants suports i va aconseguir l'elecció de delegats en les fàbriques i mines. Segons [[Marcelino Camacho]], el model organitzatiu de Comissions Obreres per aquell temps era completament original i es basava en experiències històriques com els consells obrers dels països de l'Est i les experiències del [[sindicalisme revolucionari]]. |
Des de mitjans dels anys 60 es va convertir en un dels principals moviments d'oposició, des de l'interior de l'estat, al règim franquista. Aquesta va ser una de les raons per les quals va obtenir importants suports i va aconseguir l'elecció de delegats en les fàbriques i mines. Segons [[Marcelino Camacho]], el model organitzatiu de Comissions Obreres per aquell temps era completament original i es basava en experiències històriques com els consells obrers dels països de l'Est i les experiències del [[sindicalisme revolucionari]]. |
||
Revisió del 12:30, 9 nov 2017
|
|||||
 Seu central de Comissions Obreres de Catalunya a la Via Laietana de Barcelona  | |||||
| Dades | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Nom curt | CCOO | ||||
| Tipus | sindicat | ||||
| Història | |||||
| Creació | 11 desembre 1966 1976 | ||||
| Governança corporativa | |||||
| Seu | |||||
| Secretari general | Unai Sordo Calvo (2017–) | ||||
| Lloc web | ccoo.es | ||||
 | |||||
Comissions Obreres (CCOO) és una confederació sindical d'àmbit espanyol que agrupa diferents organitzacions territorials (ex. Comissions Obreres de Catalunya, Comissions Obreres d'Euskadi...) i les organitzacions federatives o sectorials (Federació de Serveis a la Ciutadania, Federació d'Indústria...) de les comissions obreres d'Espanya.
És una organització que es va fundar majoritàriament amb militants del Partit Comunista d'Espanya (PCE), (del PSUC i d'altres organitzacions polítiques d'esquerra a Catalunya) amb els de les organitzacions obreres catòliques, com la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) i la Joventut Obrera Cristiana (JOC) i amb d'altres sense cap afiliació política. Posteriorment ha evolucionat cap a un sindicalisme de classe independent de qualsevol partit polític. Actualment, Comissions Obreres és el principal sindicat espanyol, amb més d'1.000.000 d'afiliats, seguit per la Unió General de Treballadors (UGT) i la Unió Sindical Obrera (USO).
Segons els seus Estatuts, Comissions Obreres es defineix com un sindicat: reivindicatiu, de classe, unitari, democràtic, independent, participatiu, de masses, d'homes i dones, sociopolític, internacionalista, pluriètnic i multicultural.
Història
Les primeres comissions obreres van ser organitzades durant els anys 1960 a Astúries, Catalunya, Madrid i les províncies basques de Guipúscoa i Biscaia com a moviment al marge del sistema franquista. Van ser impulsades pel Partit Comunista d'Espanya (PCE), el PSUC, moviments cristians obrers (JOC i HOAC), militants del Partit Carlista i diferents col·lectius d'esquerres (del Front Obrer de Catalunya i de l'Organització Comunista Bandera Roja a Catalunya entre d'altres) inclosos nacionalistes, oposats al règim. La seva tàctica va ser la de l'entrisme, és a dir: infiltrar-se en els Sindicats Verticals franquistes.
Des de mitjans dels anys 60 es va convertir en un dels principals moviments d'oposició, des de l'interior de l'estat, al règim franquista. Aquesta va ser una de les raons per les quals va obtenir importants suports i va aconseguir l'elecció de delegats en les fàbriques i mines. Segons Marcelino Camacho, el model organitzatiu de Comissions Obreres per aquell temps era completament original i es basava en experiències històriques com els consells obrers dels països de l'Est i les experiències del sindicalisme revolucionari.
L'etiqueta de comunista que penjava sobre Comissions Obreres va impedir la seva legalització al mateix temps que la resta de centrals sindicals. El 1976 va celebrar el seu I Congrés, encara a la clandestinitat, a Barcelona, constituint-se en central sindical. Marcelino Camacho va ser escollit secretari general. L'assassinat dels advocats laboralistes (militants de CCOO i del PCE) del carrer d'Atocha de Madrid (col·laboradors de Comissions) a mans d'un grup terrorista d'extrema dreta, i el massiu seguiment del seu funeral va ser el detonant de la legalització de CCOO i el PCE l'abril de 1977.
Des de la transició democràtica fins a 1987 el seu secretari general va ser l'històric dirigent obrer Marcelino Camacho, també dirigent del PCE i diputat entre 1977 i 1982. Comissions va convocar les vagues generals de 1985, 1988, 1992 i 1994 contra la política econòmica i laboral del govern de Felipe González. Especialment massiva i històrica va ser la vaga general del 14 de desembre de 1988, convocada al costat de la UGT, que va obligar a retirar el Pla d'Ocupació Juvenil al govern. Entre 1987 i 1998 el secretari general del sindicat va ser Antonio Gutiérrez, durant el mandat del qual es va impulsar un allunyament del PCE.
Des de 1998 el secretari general és José María Fidalgo, qui va ser reelegit en el 8è Congrés de l'abril de 2004. En 2002 CCOO i UGT van convocar una vaga general contra el decret del govern de José María Aznar que abaratia l'acomiadament, eliminava subsidis agraris i fomentava la precarietat laboral, conegut com a decretazo. Després de les protestes la mesura va ser retirada gairebé en la seva totalitat.
El novembre de 2014 es va inaugurar una exposició commemorativa dels seus 50 anys de vida al Museu d'Història de Catalunya.[1]
Organització
Comissions Obreres s'organitza a nivell regional i nacional, amb federacions territorials, i a nivell de ram de la producció. Les seves federacions de branca són:
- Federació d'Industria (FI).
- Federació Agroalimentària (FEAGRA).
- Federació de Construcció i Fusta (FECOMA).
- Federació d'Indústries Tèxtil-Pell, Químiques i Afins (FITEQA).
- Federació d'Ensenyament (FE).
- Federació de Serveis a la Ciutadania (FSC).
- Federació de Serveis Administratius i Financers (COMFIA).
- Federació de Comerç, Hostaleria i Turisme (FECOHT).
- Federació de Sanitat.
- Federació d'Estatal Pensionistes i Jubilats (FPJ).
- Federació d'Activitats Diverses (AADD).
Els seus òrgans de decisió són el Congrés Confederal, el Consell Confederal i la Comissió Executiva Confederal.
Corrents interns
A Comissions Obreres coexisteixen, a grans trets, tres corrents o tendències:
- La Majoria Confederal: sector lligat a l'actual direcció, encapçalada per Ignacio Fernández Toxo. En el recent Congrés Confederal va obtenir el 58% dels vots i 19 membres de 33 a l'Executiva Confederal (José María Fidalgo, Dolores Liceras, José Luis Sánchez, Pura García, Julio Ruiz, Carmen Bravo, Fernando Lezcano, Salvador Bangueses, Nuria Rico, Fernando Puig-Samper, José María Díaz Rober, Marisol Pardo, Javier Doz, Joaquín Nieto, Andrés Gómez Sánchez, Gregorio Marchán, César López, Laura Piñol i Ramón Górriz). Té clara majoria en 19 organitzacions: en les federacions de Serveis i Administracions Públiques, Minerometal·lúrgica, Sanitat, Comerç i Hostaleria, Serveis Financers, Comunicació i Transport, Ensenyament, Tèxtil-Químiques; i a les federacions territorials de Cantàbria, Ceuta, País Basc, Navarra, Catalunya, Galícia, Castella i Lleó, Comunitat Valenciana, Andalusia, Extremadura i Múrcia.
- El Sector Crític: corrent format en 1996 per l'ala esquerrana de Comissions Obreres. Està encapçalada per Agustín Moreno. Va obtenir el 23% dels vots dels delegats en el passat congrés i té 7 llocs en l'Executiva (Guillermo Ballina, Salce Elvira, María Victoria Martines, Agustín Moreno, Antonio Rodrigo Torrijos, Pedro San Frutos i Juan I. Validivieso). Majoritaris en la Federació de Pensionistes i Jubilats, i a les federacions territorials d'Astúries, Balears i La Rioja.
- L'Alternativa Confederal: sector escindit de la Majoria Confederal, encapçalat per l'exsecretari d'organització Rodolfo Benito. Va obtenir un 19% dels vots i té 6 membres a l'Executiva (Rodolfo Benito, Javier Fernández González, Paloma López, Javier Hevia, Ventura Montalbán i Dolores Jara). Tenen clara majoria en les Federacions de Construcció i Fusta, i Agroalimentària, i en les unions regionals de Madrid, Aragó, Canàries i Melilla. Pel nom de qui lidera aquest sector se'ls coneix en el sindicat com els rodolfos o els benitos.
En altres dues organitzacions (Activitats Diverses i regional de Castella - la Manxa), el sector liderat per Fidalgo té la minoria majoritària.
Comissió Executiva
Els òrgans de govern de Comissions Obreres són el Congrés Confederal, el Consell Confederal i la Comissió Executiva Confederal.
- Secretaria General: Ignacio Fernández Toxo
- Comissió Executiva
- Secretaria d'Acció Sindical: Ramón Gorriz Vitalla
- Secretaria d'Administració i Finances: María Cardeñosa Peñas
- Secretaria d'Afiliació: Carmen Chacón Roldán
- Secretaria d'Assessorament i Serveis: César López Sánchez
- Secretaria de Comunicació, Portaveu i Coordinació d'Òrgans de Direcció: Fernando Lezcano López
- Secretaria de Cooperació Sindical al Desenvolupament: Marisol Pardo Ruiz
- Secretaria d'Economía Social i Autoocupació: Jordi Ribó Flos
- Secretaria d'Ocupació i Migracions: Paloma López Bermejo
- Secretaria d'Estudis: Rodolfo Benito Valenciano
- Secretaria de Formació per a l'ocupació: Fernando Puig-Samper Mulero
- Secretaria de Formació Sindical: Antonio Camacho Alcalde
- Secretaria d'Investigació, Desenvolupament i Innovació: Salce Elvira Gómez
- Secretaria d'Internacional: Javier Doz Orrit
- Secretaria de Joventut: Cristina Bermejo Toro
- Secretaria de la Dona: Carmen Bravo Sueskun
- Secretaria de Medi Ambient: Llorenç Serrano Giménez
- Secretaria d'Organització: Antonio del Campo Navarro
- Secretaria de Participació Institucional: Jose Luis Sánchez García
- Secretaria de Política Sectorial: Francisco Javier Jiménez Martín
- Secretaria de Política Social: Rosana Costa Navarro
- Secretaria de Salut Laboral: Pedro José Linares Rodríguez
- Secretaria de Seguretat Social i Previsió Social: Carlos Bravo Fernández
- Vocals
Referències
- ↑ «El Museu d'Història de Catalunya acull l'exposició "CCOO: 50 anys d'història de Catalunya. 1964-2014"». erb. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 22 novembre 2014].
Enllaços externs
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Comissions Obreres |