Astrofotografia: diferència entre les revisions
m Corregit: "fins el" |
m bot: -basicament +bàsicament |
||
| Línia 19: | Línia 19: | ||
[[Fitxer:Orion_1880.jpg|miniatura| Primera fotografia de la Nebulosa d' Orió. Presa per el profesor Henry Draper en 1880.]] |
[[Fitxer:Orion_1880.jpg|miniatura| Primera fotografia de la Nebulosa d' Orió. Presa per el profesor Henry Draper en 1880.]] |
||
Amb l'arribada del S.XX, la construcció dels grans telescopis esdevingué gairebé una competició a nivell mundial, |
Amb l'arribada del S.XX, la construcció dels grans telescopis esdevingué gairebé una competició a nivell mundial, bàsicament eren telescopis refractaris i telescopis reflectants grans i sofisticats dissenyats específicament per a la imatge fotogràfica. Cap a la meitat del segle, els telescopis gegants, com el [[Telescopi Hale]] de 200 (5.1 m) i el telescopi de Samuel Oschin (48 polzades) de l'[[Observatori Palomar]], estaven empenyent els límits de la fotografia cinematogràfica. |
||
== Vegeu també == |
== Vegeu també == |
||
Revisió del 07:08, 11 des 2017
L'astrofotografia, o astrofoto, és un tipus especialitzat de fotografia que consisteix en la captació d'imatges dels cossos celestes, de vegades amb unes tècniques i un material específic. L'ús de la fotografia dins l'astronomia presenta una sèrie d'avantatges en relació a l'observació directa, ja que a l'emulsió fotogràfica, exposada durant un temps prou llarg, també queden recollides radiacions visibles d'intensitat massa feble per poder ser percebudes per l'ull humà, fins i tot amb l'ajuda de potents telescopis.
A més l'ús d'emulsions particularment sensibles permet l'estudi dels cossos celestes que emeten radiacions compreses en zones de l'espectre lluminosos a les quals l'ull humà no és sensible. Sovint, també es fan servir sistemes digitals, basats en detectors CCD o sensors CMOS, refredats a temperatures molt baixes per disminuir el soroll electrònic. Gràcies a l'ús de filtres interferencials, també és possible obtenir fotografies només d'algunes línies espectrals, obtenint per tant informacions sobre la composició de la seva font de llum. Per a la pràctica de l'astrofotografia, poden emprar-se càmeres digitals compactes de qualitat i cost accessible, amb diferents qualitats d'òptica i opcions de configuració sobre el temps d'exposició, sensibilitat, obertura i focus, que permeten l'obtenció de bones imatges.
Història
El desenvolupament de l’astrofotografía com a eina científica s’origina a la meitat del segle XIX, majoritàriament per experimentadors y astrònoms aficionats que ja contemplaven, gairebé de manera revolucionaria, la utilitat de retratar les estrelles.
A causa de les llargues exposicions necessàries per capturar objectes astronòmics relativament febles, aquests primers visionaris hagueren de superar moltes dificultats a nivell tècnic.
El primer intent conegut de fotografia astronòmica va ser per Louis Jacques Mandé Daguerre, inventor del procés de daguerreotip que porta el seu nom, que va intentar el 1839 fotografiar la Lluna. Els errors de seguiment en guiar el telescopi durant l'exposició perllongada van significar que la fotografia va sortir com un punt confús indistint. John William Draper, professor de química de la Universitat de Nova York, metge i científic experimentador va aconseguir realitzar la primera fotografia reeixida de la lluna un any després, el 23 de març de 1840, prenent una imatge de daguerreotip de 20 minuts amb una de 5 polzades (13 cm) telescopi reflector.
Els Físics francesos Leon Foucault y Hippolyte Fizeau van capturar la primera imatge del Sol el 2 de abril de 1845, necesitaren una exposició de 1/60 segons en un daguerrotip de 12 cm, en la fotografía inclús es poden observar taques solars. El físic italià Gian Alessandro Majocchi va realitzar un intent fallit d'obtenir una fotografia d'un Eclipsi total de sol durant un eclipsi de sol que va tenir lloc a la seva ciutat natal, Milà, el 8 de juliol de 1842.
Tot i aixó, no fou fins al S. XIX quan l'astrofotografía va esdevenir una eina d'investigació de caire científic, gracies a el descobriment d'una nova ténica de processament fotografic basada en el Gelatinobromur. Va ser utilitzat per Sir William Huggins i la seva esposa Margaret Lindsay Huggins, en 1876, en el seu treball per registrar els espectres d'objectes astronòmics. Alguns dels treballs més rellevants d'aquesta época van ser els de Henry Draper, el primer astronom en retratar la Nebulosa d'Orió, tot emprant un telescopi refractor de 28 cm i una llarga exposició de 58 minuts, y els de Andrew Ainslie Common, astronom aficionat que va aconseguir prendre les primeres imatges de l'espai on les estrelles es mostren massa febles per ser vistes per l'ull humà.
El 1887, es va iniciar el primer projecte fotografic d'astrometría a cel obert, l'anomenat Cataleg Astrografic i Carte du Ciel. Va ser dut a terme per 20 observatoris que utilitzaren uns telescopis fotográfics especials coneguts amb el nom d'astrògrafs normals, tots amb una obertura al voltant de 13 polzades (330 mm) i una distància focal de 11 peus (3.4 m), dissenyada per crear imatges amb una escala uniforme a la placa fotogràfica d'aproximadament 60 arcsecs / mm i cobreix un camp de visió de 2n × 2n. L'intent va ser traçar amb precisió el cel fins a la magnitud 14, però mai es va completar.
Amb l'arribada del S.XX, la construcció dels grans telescopis esdevingué gairebé una competició a nivell mundial, bàsicament eren telescopis refractaris i telescopis reflectants grans i sofisticats dissenyats específicament per a la imatge fotogràfica. Cap a la meitat del segle, els telescopis gegants, com el Telescopi Hale de 200 (5.1 m) i el telescopi de Samuel Oschin (48 polzades) de l'Observatori Palomar, estaven empenyent els límits de la fotografia cinematogràfica.
Vegeu també
Enllaços externs
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Astrofotografia |
- Astrofotografia i imatges CCD (anglès)
- WikiHOW: Com fotografiar el cel nocturn.(anglès)
- Història de l'astrofotografia (anglès)
- Fòrums d'astrofotografia i ciències afins(castellà)