In partibus infidelium

La locució llatina in partibus infidelium significa literalment «en terres dels infidels», és una expressió eclesiàstica afegida al nom d'una seu diocesana conferida, no residencial o titular dels bisbes catòlics, n'és un exemple: Joan, bisbe de Tir in partibus infidelium. Antigament, quan els bisbes es veien forçats a fugir abans de la invasió de les forces d'infidels, creients d'una altra religiós, eren ben rebuts per altres esglésies, i alhora preservaven els seus títols i drets sobre les seves diòcesis. Fins i tot els hi eren confiades l'administració de seus vacants. Per aquesta raó, trobem a Gregori el Gran nomenant a Joan, bisbe d'Alexis (Lezhë, Albània), expulsat pels seus enemics, a la seu de Squillace. Des de fa temps es posen aquests títols de diòcesis d'antigues esglésies cristianes ara en indrets amb altres religions predominants per conservar-ne la memòria; s'ha posat normalment a bisbes auxiliars o bisbes en tasca missional.

Segons Fagnani, el nomenament regular de bisbes titulars data només del Concili del Laterà XII, durant el pontificat de Lleó X; només el cardenals estaven autoritzats a demanar-ne, tanmateix Pius V va estendre el privilegi sobre les seus en les què és costum tenir bisbes auxiliars. Des d'ençà aleshores s'ha estès molt aquest costum. La Sagrada Congregació de la Propaganda, amb una circular del 3 de març de 1882, va abolir l'expressió in partibus infidelium. Actualment s'empra únicament el nom del bisbe amb la seu i en ocasions el districte al qual pertanyia la diòcesi, o simplement precedida amb l'expressió «bisbe titular».