Wenceslao González Oliveros: diferència entre les revisions
m #QQ17: No hi ha interwikis locals. Elimino la "Categoria:Articles amb interviquis locals". |
|||
| Línia 76: | Línia 76: | ||
[[Categoria:Polítics salamanquins]] |
[[Categoria:Polítics salamanquins]] |
||
[[Categoria:Acadèmics de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques]] |
[[Categoria:Acadèmics de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques]] |
||
[[Categoria:Articles amb interviquis locals]] |
|||
Revisió del 01:52, 30 des 2017
Wenceslao González Oliveros (Toro, província de Zamora, 28 de setembre de 1890 - Madrid, 30 de març de 1965) fou un filòsof i polític espanyol, procurador en Corts durant el franquisme i governador civil de Barcelona.
Biografia
Va servir com a auxiliar a les Universitats de la Laguna i Santiago. Abans de la dictadura de Primo de Rivera fou simpatitzant d'Alejandro Lerroux i Antonio Royo Villanova i catedràtic de filosofia del dret a la Universitat de Salamanca. Primo de Rivera el nomenà governador civil de Jaén, Director General d'Ensenyament Superior i governador del Banco Exterior de España a proposta de José Calvo Sotelo. També formà part de l'Assemblea Nacional Consultiva.
Durant la Segona República Espanyola milità a la Unión Monárquica Nacional i marxà a París com a corresponsal del diari El Debate. Posteriorment milità a Acción Española. Durant la guerra civil espanyola va donar suport al bàndol revoltat i en 1938 va formar part de la Comissió creada per dictaminar jurídicament sobre la Il·legitimitat dels poders actuants durant la Segona República.[1]
Anticatalà militant, fou nomenat governador civil de Barcelona de juliol de 1939 a desembre de 1940. Durant el seu mandat el president Lluís Companys fou afusellat al castell de Montjuïc, va rebre la visita a Barcelona de Heinrich Himmler, cap de les SS i de la Gestapo, a qui acompanyà a la seva visita a l'abadia de Montserrat, va fer treure el monument al Doctor Robert, ordenà la desaparició de qualsevol inscripció en català, prohibí l'ús del català en públic, i supervisà l'acomiadament de funcionaris i treballadors no addictes al règim. Es calcula que el 85% de les execucions sumàries efectuades a la província de Barcelona en la postguerra foren sota el seu mandat.[2][3]
El 1940 fou substituït per Antonio de Correa y Veglison. Després fou nomenat president del Tribunal de Responsabilitats Polítiques fins al 1945. De 1948 a 1962 fou Consejero Nacional de Educación. Fou procurador en Corts des de 1943 fins a 1964,[4] Director General d'Ensenyament Mitjà i Superior i en 1949 fou nomenat acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques.
Entre altres condecoracions va rebre la de comanador de la Legió d'Honor, la Medalla d'Or d'Ultramar, les grans creus de l'Orde d'Alfons X el Savi, de l'Orde del Mèrit Civil i de l'Orde de Sant Ramon de Penyafort.[5]
Obres
- Traducció al castellà de De comunione rerum de Lluís Vives.
- Falange y Requeté, orgánicamente solidarios (1937)
- Introducción al estudio de las modernas tendencias políticas (1954)
- Cataluña y la tradición política española (1965)
Referències
- ↑ Biografia al web de la Fundació Francisco Franco
- ↑ Jaume Fabre, Josep Maria Huertas, Antoni Ribas Vint anys de resistència catalana (1939-1959) Edicions La Magrana, Barcelona, 1978
- ↑ J. SOLÉ I SABATÉ: La repressió franquista a Catalunya, 1938-1953, Edicions 62, Barcelona, 1985, pág. 97.
- ↑ Fitxa del Congrés dels Diputats
- ↑ Manuel Álvaro Dueñas EL DECORO DE NUESTRO AIRE DE FAMILIA» PERFIL POLÍTICO E IDEOLÓGICO DE LOS PRESIDENTES DEL TRIBUNAL NACIONAL DE RESPONSABILIDADES POLÍTICAS
Enllaços externs
| Càrrecs públics | ||
|---|---|---|
| Precedit per: Claudi Ametlla Coll |
Governador Civil de Barcelona juliol 1939 – desembre 1940 |
Succeït per: Antonio de Correa y Veglison |
| Premis i fites | ||
| Precedit per: José Rogerio Sánchez García |
 Medalla 15 1949-1965 |
Succeït per: Venancio Diego Carro |