Tinta xinesa

Dibuix amb tinta xinesa

La tinta xinesa és una tinta d'invenció xinesa utilitzada principalment a la cal·ligrafia xinesa i japonesa, així com a la pintura xinesa. Al Japó, posteriorment, a l'era Muromachi durant el segle XIV es va realitzar la pintura monocromàtica en tinta, la qual posseïa una profunda influència de la cultura xinesa i que va ser promoguda principalment pels monjos zen mitjançant la tècnica Sumi-e.

Es compon de carbó de fusta, o de pinyol d'alguns fruits, molts molt finament, que es compacten amb algun tipus de goma amb base aquosa, com a resines vegetals o alguns extrets animals. Amb el carbó mòlt i la goma, es formen unes barres petites amb forma de lingot que es premsen i es deixen assecar fins a assolir a una consistència completament sòlida. Aquesta tinta, en estat sòlid, pot durar anys o segles sense perdre les seves propietats.

La qualitat de la tinta depèn de molts factors, com la fusta de la qual prové el carbó, el procés de premsat, la goma utilitzada, el temps que té, etc. i existeixen des de barres molt barates fins peces de col·leccionista. La tinta acostuma a ésser negra, encara que també pot mesclar-se amb colorants per aconseguir tintes d'altres colors.

Per preparar tinta líquida a partir d'aquestes barres, cal fregar-les amb una pedra rugosa especialment dissenyada per a aquest efecte anomenada en japonès 硯 (すずり (suzuri). Aquestes pedres, de diverses formes i aspectes, tenen totes en comú que estan compostes d'un material rugós i tenen una cavitat. En general, les pedres d'origen xinès tenen forma còncava amb la part més baixa en el centre, i les japoneses acostumen a ser majoritàriament planes amb un dels extrems cap avall.

Sobre aquestes pedres es vessa una mica d'aigua i sobre, es frega la barra, de manera que sempre estigui humida. El continu fregament sobre la pedra amb l'aigua va desfent a poc a poc la tinta, que es va quedant dissolta a l'aigua que s'acumula a la cavitat. Aquest procés pot continuar-se fins que la tinta adquireixi la densitat requerida, però en general acostuma a durar uns minuts. La tinta líquida ja preparada s'asseca amb facilitat, i és convenient no deixar que s'assequi sobre la pedra o sobre el pinzell.

Durant el renaixement es feia la tinta amb unes petites excrescències que surten als roures quan reben una picadura de la «vespa de la gal·la», que conté àcid gàl·lic i àcid tànnic. Aquestes gal·les es desfeien en aigua i junt amb una solució de sulfat ferrós produïen un líquid de color gris que en usar-lo s'enfosquia i quedava en un color bru fosc, encara que mai no arribava al negre total.

Actualment es poden aconseguir també pots de tinta xinesa ja preparada, molt densa, que pot usar-se directament o dissoldre amb una mica d'aigua.

Bibliografia

• DDAA. Historia Universal del Arte: volum VIII (en castellà). Madrid: SARPE, 1984. ISBN 84-7291-596-4.