Paraula esdrúixola: diferència entre les revisions
m Revertides les edicions de 84.78.87.217. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió. |
Cap resum de modificació |
||
Línia 12: | Línia 12: | ||
[[Categoria:Ortografia]] |
[[Categoria:Ortografia]] |
||
[[Categoria:Fonologia]] |
Revisió del 21:47, 15 feb 2018
Una paraula esdrúixola té l'accent tònic a l'antepenúltima síl·laba (exemple: magnètiques) o en les anteriors (de vegades anomenades sobreesdrúixoles, en aquest cas); és a dir, la síl·laba tònica és l'antepenúltima o alguna anterior. També s'anomenen mots proparoxítons. Les paraules esdrúixoles són poc freqüents en català, essent cultismes i per raó de la preferència pels mots accentualment plans (paraules planes o paroxítones) o aguts (paraules agudes o oxítones). Les paraules esdrúixoles s'accentuen gràficament totes per indicar-ne la pronunciació.
Sovint un mot pla o agut esdevé esdrúixol per derivació, com és el cas dels adverbis de manera acabats en -ment. En aquest cas hi pot haver dues síl·labes tòniques, la principal que és la de la paraula primitiva i la força secundària que recau en aquesta partícula -ment. Igualment, les paraules molt llargues poden tenir diversos accents secundaris per fer-ne possible la pronunciació, però no afecten l'ortografia del mot.
Vegeu també
- accent agut o oxíton (paraula aguda o oxítona)
- accent pla o paroxíton (paraula plana o paroxítona)
- Accentuació en català
- accent prosòdic