Theodor Adorno: diferència entre les revisions
m Robot canvia ISBN incorrecte |
→Obres: Revisions i correccions- |
||
Línia 1: | Línia 1: | ||
{{Infotaula persona}} |
{{Infotaula persona}} |
||
'''Theodor Wiesengrund Adorno''' ([[Frankfurt del Main|Frankfurt]], [[Hesse-Nassau]], [[Prússia]], [[Imperi Alemany]] [[11 de setembre]] del [[1903]] - [[Visp]], [[Valais]], [[Suïssa]] [[6 d'agost]] del [[1969]]) fou un [[filòsof]], [[musicòleg]] i [[sociòleg]] [[alemanys|alemany]], un dels representants més importants de la [[teoria crítica]] de l'[[Escola de Frankfurt]] i de la filosofia [[marxista]].<ref>{{Ref-llibre |títol = Diccionario de Filosofía|edició = 1a|llengua = castellà|data = 2003|editorial = SPES Editorial (edició especial per a RBA Editoriales)|lloc = Barcelona|pàgines = 3|isbn = 84-8332-398-2|col·lecció = Biblioteca de Consulta Larousse}}</ref> Estudià filosofia amb [[Hans Cornelius|Cornelius]] i [[Siegfried Kracauer|Kracauer]], música amb [[Arnold Schönberg|Schönberg]] i [[Alban Berg|Berg]], i desenvolupà la [[sociologia]] crítica amb [[Max Horkheimer|Horkheimer]] i altres membres de l'[[Escola de Frankfurt]]. |
'''Theodor Wiesengrund Adorno''' ([[Frankfurt del Main|Frankfurt]], [[Hesse-Nassau]], [[Prússia]], [[Imperi Alemany]] [[11 de setembre]] del [[1903]] - [[Visp]], [[Valais]], [[Suïssa]] [[6 d'agost]] del [[1969]]) fou un [[filòsof]], [[musicòleg]] i [[sociòleg]] [[alemanys|alemany]], així com un dels representants més importants de la [[teoria crítica]] de l'[[Escola de Frankfurt]] i de la filosofia [[marxista]].<ref>{{Ref-llibre |títol = Diccionario de Filosofía|edició = 1a|llengua = castellà|data = 2003|editorial = SPES Editorial (edició especial per a RBA Editoriales)|lloc = Barcelona|pàgines = 3|isbn = 84-8332-398-2|col·lecció = Biblioteca de Consulta Larousse}}</ref> Estudià filosofia amb [[Hans Cornelius|Cornelius]] i [[Siegfried Kracauer|Kracauer]], música amb [[Arnold Schönberg|Schönberg]] i [[Alban Berg|Berg]], i desenvolupà la [[sociologia]] crítica amb [[Max Horkheimer|Horkheimer]] i altres membres de l'[[Escola de Frankfurt]]. |
||
== Biografia == |
== Biografia == |
||
Línia 9: | Línia 9: | ||
A Viena, Adorno també conegué uns altres intel·lectuals amb interessos no necessàriament lligats als cercles musicals. Assistí a les xerrades de [[Karl Kraus]], el famós satirista vienès, i conegué [[Georg Lukács]], la ''Teoria de la novel·la'' del qual havia impactat Adorno a la universitat. De tornada a Frankfurt, treballà en la seva tesi doctoral sota la direcció de [[Hans Cornelius]]. Finalment, el [[1931]], obtingué la ''venia legendi'' (el diploma que l'acreditava com a professor) amb el treball ''Kierkegaard: Konstruktion des Ästhetischen''. |
A Viena, Adorno també conegué uns altres intel·lectuals amb interessos no necessàriament lligats als cercles musicals. Assistí a les xerrades de [[Karl Kraus]], el famós satirista vienès, i conegué [[Georg Lukács]], la ''Teoria de la novel·la'' del qual havia impactat Adorno a la universitat. De tornada a Frankfurt, treballà en la seva tesi doctoral sota la direcció de [[Hans Cornelius]]. Finalment, el [[1931]], obtingué la ''venia legendi'' (el diploma que l'acreditava com a professor) amb el treball ''Kierkegaard: Konstruktion des Ästhetischen''. |
||
El [[1933]], s'incorporà a l'[[Escola de Frankfurt|Institut für Sozialforschung]] (Institut per a la Investigació Social), adscrit a la [[Universitat de Frankfurt]], d'inspiració [[marxista]], |
El [[1933]], s'incorporà a l'[[Escola de Frankfurt|Institut für Sozialforschung]] (Institut per a la Investigació Social), adscrit a la [[Universitat de Frankfurt]], d'inspiració [[marxista]], on tingué entre altres alumnes al compositor alemany [[Hans Ulrich Engelmann]],<ref name="SARPE v. I">Edita [[SARPE]], Gran Enciclopèdia de la Música Clàsica, vol. I, pàg. 380. (ISBN 84-7291-227-2)</ref> però ben aviat hagué d'abandonar el país, fugint del [[nazisme]]. Entre 1934 i 1938 va ser alumne del [[Merton College]] de la [[Universitat d'Oxford]]. Després de residir en diverses ciutats, s'establí finalment a [[Nova York]], on continuà treballant en col·laboració amb un altre membre de l'Institut, [[Max Horkheimer]]. El resultat d'aquesta col·laboració, ''[[Dialèctica de la il·lustració]]'' ([[1944]] - [[1947]]), sembla que reflecteix el cop moral que comportà la guerra, ja que posa en dubte la viabilitat de qualsevol projecte [[emancipació|emancipador]], com el que propugnava l'Institut, en descriure les contradiccions internes de la [[raó]].<ref name=":0">{{harvsp|Hernández i Herzog|2016|p=167}}</ref> El [[1949]], tornà a Alemanya. Assumí el càrrec de director de l'Institut, on va impartir classes al també filòsof [[Rüdiger Safranski]]. La seva filosofia continuà en la línia d'una anàlisi del [[Racionalisme (filosofia) |racionalisme]] com a instrument, a la vegada, de [[llibertat]] i de domini, i d'una crítica de la societat [[capitalista]] com a restricció de les formes de pensament i d'acció. A aquest període, corresponen la ''Dialèctica negativa'' ([[1966]]) i la seva obra pòstuma, ''Teoria estètica'' ([[1970]]). |
||
L'any [[2005]], es va |
L'any [[2005]], es va celebrar un Congrés Adorno a [[Palma de Mallorca]], organitzat per la Universitat de les [[Illes Balears]]. |
||
Adorno fou amic de [[Walter Benjamin]], les obres del qual edità amb G. Scholem. |
Adorno fou amic de [[Walter Benjamin]], les obres del qual edità amb G. Scholem. |
||
Línia 17: | Línia 17: | ||
== Obres == |
== Obres == |
||
Entre les seves contribucions més destacades a la filosofia, hom pot assenyalar la ja mencionada ''[[Dialèctica]]'' ''de la [[Il·lustració]]'', en col·laboració amb Horkheimer, obra el nucli fonamental de la qual és la crítica al projecte [[Racionalisme (filosofia) |racionalista]] portat fins a l'extrem. D'acord amb aquesta tesi, els excessos del racionalisme a ultrança, quadriculat i tancat, han acabat conduint a una deïficació de la «raó instrumental», és a dir, a una raó que s'aplica als mitjans (la tecnologia, l'entramat industrial, la societat administrada |
Entre les seves contribucions més destacades a la filosofia, hom pot assenyalar la ja mencionada ''[[Dialèctica]]'' ''de la [[Il·lustració]]'', en col·laboració amb Horkheimer, obra el nucli fonamental de la qual és la crítica al projecte [[Racionalisme (filosofia) |racionalista]] portat fins a l'extrem. D'acord amb aquesta tesi, els excessos del racionalisme a ultrança, quadriculat i tancat, han acabat conduint a una deïficació de la «raó instrumental», és a dir, a una raó que s'aplica als mitjans (la tecnologia, l'entramat industrial, la societat administrada —''verwaltete Welt—'', etc.), però que ha perdut completament de vista els fins essencials que ha de perseguir l'ésser humà i als quals hauria de restar subordinada. |
||
Una altra de les obres fonamentals d'Adorno és la ''Dialèctica negativa'', que pot considerar-se el vaixell insígnia de tot el seu sistema filosòfic. El que ell proposa com a dialèctica negativa és una forma de [[dialèctica]] que tracta de sortir-se'n de l'esquema [[hegel]]ià clàssic, l'esquema de [[diàleg]] entre [[oposats]] en peu d'igualtat, per subratllar-ne aquells aspectes negatius, els elements no resolts de la història, allò que no té nom, els desafavorits... Així, ja no estem enfront d'una dialèctica tradicional i fins a un cert punt [[neutra]], sinó que s'apunta clarament a una banda determinada de la balança; sobretot, pretén desmarcar-se dels plantejaments tancats de la [[tesi]] i l'[[Antítesi (filosofia)|antítesi]], amb la qual cosa |
Una altra de les obres fonamentals d'Adorno és la ''Dialèctica negativa'', que pot considerar-se el vaixell insígnia de tot el seu sistema filosòfic. El que ell proposa com a dialèctica negativa és una forma de [[dialèctica]] que tracta de sortir-se'n de l'esquema [[hegel]]ià clàssic, l'esquema de [[diàleg]] entre [[oposats]] en peu d'igualtat, per subratllar-ne aquells aspectes negatius, els elements no resolts de la història, allò que no té nom, els desafavorits... Així, ja no estem enfront d'una dialèctica tradicional i fins a un cert punt [[neutra]], sinó que s'apunta clarament a una banda determinada de la balança; sobretot, pretén desmarcar-se dels plantejaments tancats de la [[tesi]] i l'[[Antítesi (filosofia)|antítesi]], amb la qual cosa —molt en la via ja iniciada pel seu col·lega i mestre [[Walter Benjamin|Walter Benjamin—]] s'apel·la a un cert nivell de [[Transcendència (filosofia)|transcendència]], que se situa al marge de la cadena [[lògica]] de la dialèctica tradicionalment considerada. |
||
Les seves obres més importants són: |
Les seves obres més importants són: |
||
Línia 27: | Línia 27: | ||
* ''Dialèctica negativa''. La seva obra filosòfica cabdal, en què realitza una crítica a les orientacions [[idealisme|idealistes]] i [[fenomenologia|fenomenològiques]]. |
* ''Dialèctica negativa''. La seva obra filosòfica cabdal, en què realitza una crítica a les orientacions [[idealisme|idealistes]] i [[fenomenologia|fenomenològiques]]. |
||
Les seves obres han estat editades per l'editorial Suhrkamp de Frankfurt (''Gesammelte Schriften'', 20 vols.) |
Les seves obres han estat editades per l'editorial Suhrkamp de Frankfurt (''Gesammelte Schriften'', 20 vols.) —en procés de traducció al castellà en Editorial Akal—. També Suhrkamp està editant una sèrie d'obres pòstumes (correspondència, lliçons a Frankfurt, etc.) |
||
En català han estat traduïdes |
En català han estat traduïdes les obres següents: |
||
* ''Sociologia i psicologia''. València: Tres i |
* ''Sociologia i psicologia''. València: Tres i Quatre, 1998, col. "Quaderns". |
||
* ''Notes de literatura''. Barcelona: Columna |
* ''Notes de literatura''. Trad. de Robert Caner Liese. Barcelona: Columna, 2002. |
||
* ''L'assaig com a forma''. |
* ''L'assaig com a forma''. Trad. de Gustau Muñoz. València: PUV, 2004, col. "Breviaris". |
||
* ''Educar després d'Auschwitz''. Revista Espill. |
* ''Educar després d'Auschwitz''. Revista ''L'Espill'', núm. 24, 2006. |
||
== Referències == |
== Referències == |
||
Línia 43: | Línia 43: | ||
== Bibliografia == |
== Bibliografia == |
||
* ''Theodor W. Adorno, Obra Completa'' (20 vols) |
* ''Theodor W. Adorno, Obra Completa'' (20 vols), Tres Cantos: Akal (edició començada el 2003). |
||
* Mateu Cabot, ''El penós camí de la raó. Theodor W. Adorno i la crítica de la Modernitat'' |
* Mateu Cabot, ''El penós camí de la raó. Theodor W. Adorno i la crítica de la Modernitat'', Palma: UIB 1997. |
||
* Vicente Gómez, ''El pensamiento estético de Theodor W. Adorno'', Cátedra, |
* Vicente Gómez, ''El pensamiento estético de Theodor W. Adorno'', Madrid: Cátedra, 1998. |
||
* {{Ref-publicació|cognom=Hernández|nom=F.|enllaçautor=Francesc Hernández Dobón|cognom2=Herzog|nom2=B.|enllaçautor2=Benno Herzog|article=De l’art després d’Auschwitz a la sociologia del menyspreu de Buchenwald|publicació=[[Revista debats|Debats. Revista de cultura, poder i societat]]|url=http://revistadebats.net/index.php/debats/article/view/85/94|volum=vol. 130 (2)|data=2016|editorial=[[Institució Alfons el Magnànim]]|lloc=València|pàgines=166-174|issn=0212-0585}} |
* {{Ref-publicació|cognom=Hernández|nom=F.|enllaçautor=Francesc Hernández Dobón|cognom2=Herzog|nom2=B.|enllaçautor2=Benno Herzog|article=De l’art després d’Auschwitz a la sociologia del menyspreu de Buchenwald|publicació=[[Revista debats|Debats. Revista de cultura, poder i societat]]|url=http://revistadebats.net/index.php/debats/article/view/85/94|volum=vol. 130 (2)|data=2016|editorial=[[Institució Alfons el Magnànim]]|lloc=València|pàgines=166-174|issn=0212-0585}} |
||
* Max Horkheimer. ''Teoría crítica''. Madrid |
* Max Horkheimer. ''Teoría crítica''. Madrid: Amorrortu. 2003. |
||
* Jüngen Habermas. ''Teoría de la acción comunicativa''. Barcelona |
* Jüngen Habermas. ''Teoría de la acción comunicativa''. Barcelona: Taurus. 2002. |
||
* Christian Retamal. ''Crisis de la interpretación de la modernidad en la teoría crítica. Consideraciones desde la ontología de la fluidez social. |
* Christian Retamal. ''Crisis de la interpretación de la modernidad en la teoría crítica. Consideraciones desde la ontología de la fluidez social. Revista Política y Sociedad'', vol 43. n.º 2.[http://christian-retamal.blogspot.com/]. |
||
* Gustavo Leyva ( |
* Gustavo Leyva (ed.) "''La teoría crítica y las tareas actuales de la crítica''." Barcelona: Anthropos, 2005. |
||
* Stefan Müller-Doohm, ''En tierra de nadie. Theodor W. Adorno, una biografía intelectual'', Herder, |
* Stefan Müller-Doohm, ''En tierra de nadie. Theodor W. Adorno, una biografía intelectual'', Barcelona: Herder, 2003. |
||
* José Antonio Zamora, ''Theodor W. Adorno. Pensar contra la barbarie'', Trotta, |
* José Antonio Zamora, ''Theodor W. Adorno. Pensar contra la barbarie'', Madrid: Trotta, 2005. |
||
== Enllaços externs == |
== Enllaços externs == |
Revisió del 23:22, 23 juny 2018
Theodor Wiesengrund Adorno (Frankfurt, Hesse-Nassau, Prússia, Imperi Alemany 11 de setembre del 1903 - Visp, Valais, Suïssa 6 d'agost del 1969) fou un filòsof, musicòleg i sociòleg alemany, així com un dels representants més importants de la teoria crítica de l'Escola de Frankfurt i de la filosofia marxista.[1] Estudià filosofia amb Cornelius i Kracauer, música amb Schönberg i Berg, i desenvolupà la sociologia crítica amb Horkheimer i altres membres de l'Escola de Frankfurt.
Biografia
Adorno era fill únic d'una família burgesa acomodada de Frankfurt. El seu pare (Oscar Alexander Wiesengrund) era comerciant de vins i la seva mare (Maria Calvelli-Adorno) era cantant. Aquesta última i la seva germana Agatha (que era una talentosa pianista) es feren càrrec de la formació musical de Theodor durant la seva infantesa. Assistí al Kaiser Wilhelm Gymnasium, on destacà com a excel·lent estudiant. Durant la seva joventut, conegué Sigfried Kracauer, amb qui mantingué una estreta amistat, malgrat que aquest era catorze anys més gran. Junts llegiren la Crítica de la raó pura de Kant, experiència que marcà Adorno en la seva formació intel·lectual.
Després de graduar-se amb mèrits al Gymnasium, Adorno entrà a la Universitat de Frankfurt, on estudià filosofia, sociologia, psicologia i música. El 1924, obtingué el títol amb una dissertació sobre Edmund Husserl. Mentrestant, escrigué diversos assajos de crítica musical. Durant un temps, el jove Adorno considerà la possibilitat de dedicar-se a la música com a compositor i crític. El 1925, viatjà a Viena, on estudià composició amb Alban Berg, i freqüentà uns altres compositors importants de la Segona Escola de Viena, com Anton Webern i Arnold Schönberg. Les teories d'aquest últim sobre l'atonalitat foren fonamentals per a la formulació de la idea d'Adorno de la nova música, que desenvolupà en molts dels seus assajos. En els assajos sobre música, Adorno lligava la forma musical amb complexos conceptes filosòfics, la qual cosa els feia molt exigents en termes intel·lectuals. Les implicacions conceptuals de la nova música no eren compartides pels protagonistes de l'Escola de Viena, raó per la qual Adorno decidí de tornar a Frankfurt i abandonar la carrera musical.
A Viena, Adorno també conegué uns altres intel·lectuals amb interessos no necessàriament lligats als cercles musicals. Assistí a les xerrades de Karl Kraus, el famós satirista vienès, i conegué Georg Lukács, la Teoria de la novel·la del qual havia impactat Adorno a la universitat. De tornada a Frankfurt, treballà en la seva tesi doctoral sota la direcció de Hans Cornelius. Finalment, el 1931, obtingué la venia legendi (el diploma que l'acreditava com a professor) amb el treball Kierkegaard: Konstruktion des Ästhetischen.
El 1933, s'incorporà a l'Institut für Sozialforschung (Institut per a la Investigació Social), adscrit a la Universitat de Frankfurt, d'inspiració marxista, on tingué entre altres alumnes al compositor alemany Hans Ulrich Engelmann,[2] però ben aviat hagué d'abandonar el país, fugint del nazisme. Entre 1934 i 1938 va ser alumne del Merton College de la Universitat d'Oxford. Després de residir en diverses ciutats, s'establí finalment a Nova York, on continuà treballant en col·laboració amb un altre membre de l'Institut, Max Horkheimer. El resultat d'aquesta col·laboració, Dialèctica de la il·lustració (1944 - 1947), sembla que reflecteix el cop moral que comportà la guerra, ja que posa en dubte la viabilitat de qualsevol projecte emancipador, com el que propugnava l'Institut, en descriure les contradiccions internes de la raó.[3] El 1949, tornà a Alemanya. Assumí el càrrec de director de l'Institut, on va impartir classes al també filòsof Rüdiger Safranski. La seva filosofia continuà en la línia d'una anàlisi del racionalisme com a instrument, a la vegada, de llibertat i de domini, i d'una crítica de la societat capitalista com a restricció de les formes de pensament i d'acció. A aquest període, corresponen la Dialèctica negativa (1966) i la seva obra pòstuma, Teoria estètica (1970).
L'any 2005, es va celebrar un Congrés Adorno a Palma de Mallorca, organitzat per la Universitat de les Illes Balears.
Adorno fou amic de Walter Benjamin, les obres del qual edità amb G. Scholem.
Obres
Entre les seves contribucions més destacades a la filosofia, hom pot assenyalar la ja mencionada Dialèctica de la Il·lustració, en col·laboració amb Horkheimer, obra el nucli fonamental de la qual és la crítica al projecte racionalista portat fins a l'extrem. D'acord amb aquesta tesi, els excessos del racionalisme a ultrança, quadriculat i tancat, han acabat conduint a una deïficació de la «raó instrumental», és a dir, a una raó que s'aplica als mitjans (la tecnologia, l'entramat industrial, la societat administrada —verwaltete Welt—, etc.), però que ha perdut completament de vista els fins essencials que ha de perseguir l'ésser humà i als quals hauria de restar subordinada.
Una altra de les obres fonamentals d'Adorno és la Dialèctica negativa, que pot considerar-se el vaixell insígnia de tot el seu sistema filosòfic. El que ell proposa com a dialèctica negativa és una forma de dialèctica que tracta de sortir-se'n de l'esquema hegelià clàssic, l'esquema de diàleg entre oposats en peu d'igualtat, per subratllar-ne aquells aspectes negatius, els elements no resolts de la història, allò que no té nom, els desafavorits... Així, ja no estem enfront d'una dialèctica tradicional i fins a un cert punt neutra, sinó que s'apunta clarament a una banda determinada de la balança; sobretot, pretén desmarcar-se dels plantejaments tancats de la tesi i l'antítesi, amb la qual cosa —molt en la via ja iniciada pel seu col·lega i mestre Walter Benjamin— s'apel·la a un cert nivell de transcendència, que se situa al marge de la cadena lògica de la dialèctica tradicionalment considerada.
Les seves obres més importants són:
- La dialèctica de la Il·lustració. Redactada amb Max Horkheimer.
- Mínima moràlia. Un llibre d'aforismes filosòfics que tracten de la (seva) "vida danyada".
- Dialèctica negativa. La seva obra filosòfica cabdal, en què realitza una crítica a les orientacions idealistes i fenomenològiques.
Les seves obres han estat editades per l'editorial Suhrkamp de Frankfurt (Gesammelte Schriften, 20 vols.) —en procés de traducció al castellà en Editorial Akal—. També Suhrkamp està editant una sèrie d'obres pòstumes (correspondència, lliçons a Frankfurt, etc.)
En català han estat traduïdes les obres següents:
- Sociologia i psicologia. València: Tres i Quatre, 1998, col. "Quaderns".
- Notes de literatura. Trad. de Robert Caner Liese. Barcelona: Columna, 2002.
- L'assaig com a forma. Trad. de Gustau Muñoz. València: PUV, 2004, col. "Breviaris".
- Educar després d'Auschwitz. Revista L'Espill, núm. 24, 2006.
Referències
- ↑ Diccionario de Filosofía (en castellà). 1a. Barcelona: SPES Editorial (edició especial per a RBA Editoriales), 2003, p. 3 (Biblioteca de Consulta Larousse). ISBN 84-8332-398-2.
- ↑ Edita SARPE, Gran Enciclopèdia de la Música Clàsica, vol. I, pàg. 380. (ISBN 84-7291-227-2)
- ↑ Hernández i Herzog 2016, p. 167
Vegeu també
Bibliografia
- Theodor W. Adorno, Obra Completa (20 vols), Tres Cantos: Akal (edició començada el 2003).
- Mateu Cabot, El penós camí de la raó. Theodor W. Adorno i la crítica de la Modernitat, Palma: UIB 1997.
- Vicente Gómez, El pensamiento estético de Theodor W. Adorno, Madrid: Cátedra, 1998.
- Hernández, F.; Herzog, B. «De l’art després d’Auschwitz a la sociologia del menyspreu de Buchenwald». Debats. Revista de cultura, poder i societat. Institució Alfons el Magnànim [València], vol. 130 (2), 2016, pàg. 166-174. ISSN: 0212-0585.
- Max Horkheimer. Teoría crítica. Madrid: Amorrortu. 2003.
- Jüngen Habermas. Teoría de la acción comunicativa. Barcelona: Taurus. 2002.
- Christian Retamal. Crisis de la interpretación de la modernidad en la teoría crítica. Consideraciones desde la ontología de la fluidez social. Revista Política y Sociedad, vol 43. n.º 2.[1].
- Gustavo Leyva (ed.) "La teoría crítica y las tareas actuales de la crítica." Barcelona: Anthropos, 2005.
- Stefan Müller-Doohm, En tierra de nadie. Theodor W. Adorno, una biografía intelectual, Barcelona: Herder, 2003.
- José Antonio Zamora, Theodor W. Adorno. Pensar contra la barbarie, Madrid: Trotta, 2005.
Enllaços externs
- Compositors alemanys del segle XX
- Escola de Frankfurt
- Filòsofs alemanys
- Filòsofs en alemany
- Filòsofs de l'edat contemporània
- Professors de filosofia
- Professors de la Universitat de Frankfurt
- Aforistes
- Sociòlegs alemanys
- Crítics literaris alemanys
- Alumnes de la Universitat d'Oxford
- Prussians
- Persones de Frankfurt del Main