Panegíric: diferència entre les revisions
m bot: -tot tipus de +tota mena de |
m Aplicant la plantilla {{ISBN}} per evitar l'enllaç màgic d'ISBN |
||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
Un '''panegíric''' és un discurs i un [[gènere literari]] al qual s'elogia una persona, antigament l'[[emperador romà]] o un [[alt càrrec]] imperial.<ref>{{GEC|0129291|panegíric}}</ref> Al cas d'un [[doctorat]] o [[Doctor honoris causa|doctorat ''honoris causa'']] s'utilitza més aviat la [[locució llatina]] de ''laudatio,<ref>Antoni Seva i Llinares (redactor), «Laudatio», ''Diccionari Llatí-Català'', Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1993 (2007), pàgina 755, ISBN |
Un '''panegíric''' és un discurs i un [[gènere literari]] al qual s'elogia una persona, antigament l'[[emperador romà]] o un [[alt càrrec]] imperial.<ref>{{GEC|0129291|panegíric}}</ref> Al cas d'un [[doctorat]] o [[Doctor honoris causa|doctorat ''honoris causa'']] s'utilitza més aviat la [[locució llatina]] de ''laudatio,<ref>Antoni Seva i Llinares (redactor), «Laudatio», ''Diccionari Llatí-Català'', Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1993 (2007), pàgina 755, {{ISBN|978-84-7739-631-4}}</ref>'' del [[llatí]] ''laudare,'' lloar, que té una estructura semblant. |
||
El nom deriva dels discursos dels [[panegiris]],<ref>José M. Pabón S. de Urbina & Vicenç Reglà i Jiménez et alii, «πανηγυρις», ''Diccionari manual grec clàssic-català'', Barcelona, [[Enciclopèdia Larousse|Larousse]], 2011, pàgines 447</ref> i va ser molt corrent als segles [[segle IV|IV]] i [[segle V|V]]. Un exemple de panegíric seria la lloança a l'Imperi romà feta per [[Aristides d'Atenes]]. Aquest gènere literari té com a centre l'exaltació de les virtuts i els fets rellevants d'un personatge, d'un lloc, d'un esdeveniment o d'una efemèride.<ref>Jordi Bruguera i Talleda & Assumpta Fluvià i Figueras, «panegíric», ''Diccionari etimològic'', Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1996 (2004 4a edició), pàgina 674, ISBN |
El nom deriva dels discursos dels [[panegiris]],<ref>José M. Pabón S. de Urbina & Vicenç Reglà i Jiménez et alii, «πανηγυρις», ''Diccionari manual grec clàssic-català'', Barcelona, [[Enciclopèdia Larousse|Larousse]], 2011, pàgines 447</ref> i va ser molt corrent als segles [[segle IV|IV]] i [[segle V|V]]. Un exemple de panegíric seria la lloança a l'Imperi romà feta per [[Aristides d'Atenes]]. Aquest gènere literari té com a centre l'exaltació de les virtuts i els fets rellevants d'un personatge, d'un lloc, d'un esdeveniment o d'una efemèride.<ref>Jordi Bruguera i Talleda & Assumpta Fluvià i Figueras, «panegíric», ''Diccionari etimològic'', Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1996 (2004 4a edició), pàgina 674, {{ISBN|9788441225169}}</ref> |
||
Les parts del discurs el componen: |
Les parts del discurs el componen: |
||
Revisió del 07:35, 17 ago 2018
Un panegíric és un discurs i un gènere literari al qual s'elogia una persona, antigament l'emperador romà o un alt càrrec imperial.[1] Al cas d'un doctorat o doctorat honoris causa s'utilitza més aviat la locució llatina de laudatio,[2] del llatí laudare, lloar, que té una estructura semblant.
El nom deriva dels discursos dels panegiris,[3] i va ser molt corrent als segles IV i V. Un exemple de panegíric seria la lloança a l'Imperi romà feta per Aristides d'Atenes. Aquest gènere literari té com a centre l'exaltació de les virtuts i els fets rellevants d'un personatge, d'un lloc, d'un esdeveniment o d'una efemèride.[4]
Les parts del discurs el componen:
- L'exordi per justificar l'acte en si
- La demostració per relatar cadascuna d'aquestes virtuts
- L'epíleg com el final apoteòsic d'aquesta efemèride
Un bon epíleg en el discurs panegíric ha d'incloure tota mena de figures retòriques i de figures d'estil i totes sota el comú denominador de l'amplificació del discurs i de l'ornament estilístic. Tot el que en el discurs estilístic era mesurada seriosa, aquí ha de ser absolutament exagerat, teatralitzat i amb tota mena d'ornaments gestuals, de to, de veu exultant i tot això per enaltir com més millor al personatge o esdeveniment que estem lloant.
És considerat un discurs típicament literari, ja que s'utilitzen tota mena de jocs de paraules, expressions poètiques, comparacions brillants i musicalitat en l'expressió. l'oratio finis, quan l'homenatge és a una persona morta, aleshores es parla també d'obituari o d'in memoriam que és una mena de panegíric, encara que no rep aquest nom.
Referències
- ↑ «Panegíric». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Antoni Seva i Llinares (redactor), «Laudatio», Diccionari Llatí-Català, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1993 (2007), pàgina 755, ISBN 978-84-7739-631-4
- ↑ José M. Pabón S. de Urbina & Vicenç Reglà i Jiménez et alii, «πανηγυρις», Diccionari manual grec clàssic-català, Barcelona, Larousse, 2011, pàgines 447
- ↑ Jordi Bruguera i Talleda & Assumpta Fluvià i Figueras, «panegíric», Diccionari etimològic, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1996 (2004 4a edició), pàgina 674, ISBN 9788441225169
