Planta bulbosa: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Contingut suprimit Contingut afegit
m Removing Link GA template (handled by wikidata)
m Aplicant la plantilla {{ISBN}} per evitar l'enllaç màgic d'ISBN
Línia 24: Línia 24:
* Phillips, R. i Rix, M. 1989. Bulbs. Pan Books Ltd.
* Phillips, R. i Rix, M. 1989. Bulbs. Pan Books Ltd.
* Taylor, P. 1996. Gardening with Bulbs. Pavillion Books Ltd., Londres.
* Taylor, P. 1996. Gardening with Bulbs. Pavillion Books Ltd., Londres.
* Hartmann, H. i Kester, D. 1987. Propagación de plantas, principios y prácticas. Compañía Editorial Continental S.A., México. ISBN 968-26-0789-2
* Hartmann, H. i Kester, D. 1987. Propagación de plantas, principios y prácticas. Compañía Editorial Continental S.A., México. {{ISBN|968-26-0789-2}}


{{ORDENA:Planta Bulbosa}} <!--ORDENA generat per bot-->
{{ORDENA:Planta Bulbosa}} <!--ORDENA generat per bot-->

Revisió del 08:38, 17 ago 2018

Tulipes (Tulipa), una de les moltes espècies de plantes bulboses
Lilium regale
Grup de safrans (Crocus) en floració

Les plantes bulboses són plantes herbàcies i perennes que presenten òrgans subterranis de reserva de nutrients, tals com bulbs, corms, rizomes, tubercles i arrels tuberoses. Aquestes espècies solen perdre la seva part aèria durant les èpoques desfavorables de creixement (l'hivern o l'estiu, depenent de l'espècie) i romanen en repòs gràcies a les reserves emmagatzemades als seus bulbs. Quan les condicions estacionals tornen a ser favorables, aquestes reserves sustenten el nou cicle de creixement. A més, els bulbs també permeten la multiplicació vegetativa o asexual en aquestes espècies.[1][2] El concepte de "plantes bulboses" fa referència, bàsicament, a aquelles espècies que s'utilitzen com ornamentals en parcs i jardins o bien, com flors de tall[2] i fora d'aquest àmbit no s'utilitza per referir-se a plantes amb estructures de propagació vegetativa que no siguin bulbs.

Adaptacions al medi

Les plantes han resolt de maneres molt diverses el problema de la supervivència durant èpoques adverses, com són els hiverns molt freds i els estius excessivament càlids i secs. Així, les espècies anuals completen el seu cicle durant les estacions favorables i romanen com llavors durant les èpoques desfavorables pel creixement. Les plantes bulboses, en canvi, han desenvolupat òrgans subterranis de reserva que els permeten sobreviure durant les estacions desfavorables en estat de repòs i reiniciar el creixement quan les condicions ambientals tornen a ser favorables.[1]

Les adaptacions i les estratègies de les plantes bulboses poden satisfer exigències ecològiques molt diverses. Nombroses tulipes (Tulipa) d'origen asiàtic, per exemple, estan adaptades a un clima continental extrem, amb estius secs i tòrrids, hiverns gelats i primaveres amb breus aiguats, període en el qual desenvolupen el seu cicle complet. Existeixen, d'altra banda, moltes espècies de sotabosc, com alguns safrans (Crocus), l'escil·la (Scilla) i la dent de gos (Erythronium) que, gràcies a les seves reserves alimentoses, creixen molt ràpid i compleixen el seu cicle a principis de la primavera, abans que les fulles dels arbres de s'hagin desenvolupat i els prenguin la llum del sol.[1]

Scilla non-scripta creixent en un sotabosc

Moltes plantes bulboses viuen comunitats adaptades a incendis recurrents durant l'estació seca (per exemple, diverses espècies d'iridàcies). En aquests períodes, les plantes bulboses es troben en repòs i d'aquesta manera sobreviuen a la calor del foc. Els incendis netegen de vegetació la superfície, eliminant la competència i, a més, aporta nutrients al sòl a través de les cendres. Quan cauen les primeres pluges, els bulbs, corms i rizomes comencen a brotar ràpidament, iniciant un nou període de creixement i desenvolupament sostingut per les reserves acumulades als seus teixits durant l'estació prèvia. Diverses espècies del gènere Cyrtanthus, per exemple, són reconegudes per la seva ràpida capacitat de floració després d'incendis naturals d'armenteres, i per això diverses d'aquestes espècies són conegudes com a "lliri de foc". De fet, certes espècies com Cyrtanthus contractus, Cyrtanthus ventricosus i Cyrtanthus odorus, només floreixen després que es produeixin els incendis naturals.[3]

Distribució a la natura

El més gran nombre d'espècies de plantes bulboses es troba en regions del món amb un clima mediterrani, això és, on els hiverns són freds i humits i els estius són secs i càlids, amb una primavera curta. Les reserves acumulades en aquestes plantes els permeten créixer ràpidament a la primavera, abans que les herbes anuals tinguin temps de fer-ho. Cinc àrees al món tenen aquest tipus de clima: la regió del Mediterrani, estenent-se cap a l'est fins a l'Àsia Central; Califòrnia; la regió central de Xile, l'extrem sud de Sud-àfrica i l'oest i sud d'Austràlia.

Referències

  1. 1,0 1,1 1,2 Rosella Rossi. 1990. Guía de Bulbos. Grijalbo. Barcelona.
  2. 2,0 2,1 Hessayon, D.G. The Bulb Expert. Transworld Publishers Ltd. Londres, 1999
  3. [enllaç sense format] http://www.plantzafrica.com/plantcd/cyrtanthus.htm Cyrtanthus, per G. Duncan, Jardí Botànic Nacional de Kirstenbosch, Sud-àfrica

Bibliografia

  • Hessayon, D.G. The Bulb Expert. Transworld Publishers Ltd. Londres, 1999.
  • Rosella Rossi. 1990. Guía de Bulbos. Grijalbo. Barcelona
  • Phillips, R. i Rix, M. 1989. Bulbs. Pan Books Ltd.
  • Taylor, P. 1996. Gardening with Bulbs. Pavillion Books Ltd., Londres.
  • Hartmann, H. i Kester, D. 1987. Propagación de plantas, principios y prácticas. Compañía Editorial Continental S.A., México. ISBN 968-26-0789-2