Diferència entre revisions de la pàgina «Partit polític»

Salta a la navegació Salta a la cerca
m
cap resum d'edició
m
m
En els [[parlamentarisme|sistemes parlamentaris]] de govern, la majoria dels partits polítics elegeixen un cap (o més); si el partit polític obté majoria en les eleccions, el cap del partit es converteix en el [[cap de govern]]. Per contra, en els [[presidencialisme|sistemes presidencialistes]], el partit pot seleccionar al seu cap com a candidat, però, el president electe, sovint, ha de renunciar totes les connexions amb el seu partit tan bon punt comenci la seva gestió.
 
L’aparició dels partits de masses, des de la fi del [[{{segle |XIX]]}} i la importància que han aconseguit al darrer terç del [[{{segle |XX]]}}, els partits d’ampli abast ideològic i social,<ref group="n.">Aquests partits d'ampli abast son denominats «catch-all-parties» per Otto Kirchheimer, o «partits d’electors» per Jean Charlot o «electoral-professional parties» per Angelo Panebianco.</ref> els atribueixen un paper primordial en el funcionament dels règims polítics.
 
== Aproximacions teòriques als partits polítics ==
* Partits de creació interna: naixen en el si del [[Parlament]]. En un principi es van presentar com a faccions que es disputaven el poder, per ex. els [[tories]] (conservadors) i els [[Whigs]] (liberals) a Anglaterra. Tenien una connotació negativa, es creia que actuaven en detriment del bé comú perseguint interessos egoistes. Però amb el temps es fa evident la impossibilitat de mantenir una relació directa entre el poble i els seus representants. Per respondre a les noves demandes socials es requereix una major organització. Passen d'un escenari d'inorganització a un altre de creixement organitzatiu.
 
* Partits de creació externa: sorgeixen a partir de la lluita per l'extensió dels drets polítics entreal finalspas del {{segle |XIX}} i començaments del segleal XX{{versaleta|xx}}. Apareixen estretament vinculats amb grups que realitzaven les seues activitats fora del Parlament com els sindicats, entitats religioses i diaris. Per ex.exemple el [[Partit Laborista (Regne Unit)]]. En canvi des d'un '''enfocament sociològic''' o genètic adquireixen rellevància certes divisions socials estructurals esdevingudes durant el procés de formació dels Estats nacionals i de l'economia moderna. Seymour Lipset i Stein Rokkan es refereixen a quatre fissures importants:
 
En canvi des d'un '''enfocament sociològic''' o genètic adquireixen rellevància certes divisions socials estructurals esdevingudes durant el procés de formació dels Estats nacionals i de l'economia moderna. Seymour Lipset i Stein Rokkan es refereixen a quatre fissures importants:
 
* Conflicte entre països centrals i perifèrics: diverses poblacions es resisteixen a les imposicions lingüístiques, religioses o polítiques de les grans potències colonitzadores. Sorgiment de partits regionals que reivindiquen la identitat cultural de certs grups.
Richard Gunther i Larry Diamond es proposen com a objectiu reordenar les tipologies més importants. Van aconseguir diferenciar cinc gèneres:
 
# '''Partits de notables''': naixen entrea principisla iprimera mitjansmeitat dedel {{segle |XIX}} a Europa, en el marc de règims semidemocràtics i de sufragi censitari. Comptaven amb estructures organitzacionals mínimes, assentades sobre xarxes interpersonals d'un àmbit geogràfic reduït. Feblement ideologitzats. Basats en la distribució de beneficis particulars als residents.
 
# '''Partits de masses''': sorgeixen aal finalstombant del {{segle |XIX}} i començaments delal XX{{versaleta|xx}} a Europa, s'estenen en l'actualitat a països asiàtics i africans. Es caracteritzen per tenir una organització sòlida i una àmplia base d'afiliats que aporten econòmicament al partit. Mantenen llaços forts amb organitzacions externes com sindicats, entitats religioses i mitjans de comunicació. Es classifiquen en: nacionalistes (pluralistes o ultranacionalistes) socialistes (socialdemòcrates o leninistes) i religiosos (confessionals o fonamentalistes).
 
# '''Partits ètnics''': es conformen principalment en l'etapa de la descolonització dels anys 60 'i 70'. Manquen d'una organització massa estesa i sofisticada. No tenen estructures programàtiques que incorporen a tota la societat. Utilitzen generalment la via electoral per aconseguir beneficis particularistes per als seus seguidors.
 
== Relació amb l'Estat ==
El desenvolupament dels partits moderns coincideix amb la incorporació política de les masses a finalsfinal del [[{{segle |XIX]]}}. No obstant fins després de la [[Primera Guerra Mundial]] no es comença a reconèixer a aquests el paper que desenvolupen. Així les nombroses noves constitucions que es donen després de la primera guerra mundial comencen a reconèixer el paper d'aquests i els atorga un lloc i un estatut jurídic.
 
En diversos Estats els partits, sense tenir encara un reconeixement jurídic-constitucional explícit, comencen a jugar un rol de primer ordre en el funcionament del marc institucional en el que s'organitzen els poders públics de l'[[Estat de Dret]]: estableixen llistes de candidats, supervisen les operacions electorals, intervenen en les eleccions i, fins i tot, participen en la nominació dels òrgans parlamentaris i jurisdiccionals. No obstant això, no es produeix el reconeixement [[constitució|constitucional]] d'aquests fins després de la [[Segona Guerra Mundial]].
El 1903 [[Moisei Ostrogorski]] assenyalava que els partits representaven un obstacle per a la bona marxa de la [[democràcia]].<ref>M. Ostrogorski: ''La démocratie et l’organisation des partis politiques''. Calman-Lévy. Paris, 1903.</ref> [[Roberto Michels]] apuntava el [[1919]] que era el funcionament dels partits, que definia com a oligàrquic i personalista, allò que no era democràtic.<ref>R. Michels: ''Les partis politiques''. Flammarion. Paris, 1919.</ref> I [[Max Weber]], des de posicions d’anàlisi favorables als partits, reflexionava també el [[1919]] sobre el fet que el poder dins els partits es trobés en mans dels permanents, és a dir dels quadres o funcionaris a sou del partit i responsables de la continuïtat del treball a l’interior de l’organització, o fins i tot en mans d’aquelles personalitats que dominen personalment o financerament «l’empresa».<ref>M. Weber: ''El político y el científico''. Alianza. Madrid, 1967, versió castellana de l’original alemany ''Politik als Beruf, Wissenschaft als Beruf'', publicat el 1919.</ref>
 
ACap finalsa la fi del {{segle |XX}} es qüestionàcomençà qüestionant el paper dels partits polítics, per part de molts sectors de la societat, s'imposà la d'idea que els partits polítics com a un instrument força obsolet i poc àgil per tal d’assolir l’ideal de la representació de la societat i continuar essent l’intermediari natural entre el sistema polític i l’espai de la ciutadania. Les crítiques cap als partits sorgiren de parts de la societat que reclamaven més transparència en els seus actes i activitats, més democràcia interna i l’abandonament d’una pràctica habitual, segons alguns, d’unes direccions proclius a perpetuar el seu poder en la lluita pel poder.<ref name="fundaciocampalans">Gabriel Colomé, ''[http://www.fundaciocampalans.com/archivos/revista/7_2.pdf El debat sobre la reforma dels partits polítics ]''</ref>
 
Els partits polítics, al {{segle |XX}} i inicisinici del XXI{{verslata|xxi}}, es caracteritzen per tenir una estructura i una organització pensades per a una societat en fase d’industrialització, de modernització, de transvasament del camp a la ciutat, de lluites de classe. Però que encara no s’han adaptat a la societat postindustrial, de la comunicació, de la informació i de la globalització.<ref name="fundaciocampalans"/> En una concepció clàssica del partit, la direcció política (el símbol del partit com a col·lectiu) se situaria per sobre del líder electoral; no obstant la mediatització de les campanyes electorals (en la dècada del 1990)el líder electoral té un pes específic que transcendeix el seu propi partit, situant en un segon pla el paper dels afiliats i militants, i també del partit com a agent conductor, intermediari entre el partit i la societat, potenciant així la visió dels partits com a organitzacions tancades, endogàmiques, on les batalles internes es produeixen pel repartiment del poder i dels càrrecs, mentre el debat de les idees, dels valors, queda en molts casos relegat.<ref name="fundaciocampalans"/>
 
== Partits polítics dels territoris de parla catalana ==
90.778

modificacions

Menú de navegació