Pompeu Fabra i Poch: diferència entre les revisions
m Revertides les edicions de 2A01:C50F:9213:B00:21CF:FE89:C78B:56B6. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió. Etiqueta: Reversió |
Es desfà la revisió 20470910 de 2A02:2E02:9984:F00:495F:AF6E:D87E:B390 (Discussió) Etiqueta: Desfés |
||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
{{Infotaula persona |
{{Infotaula persona |
||
| nacionalitat = |
| nacionalitat = [[Catalunya]] |
||
| conegut_per = |
| conegut_per = Establidor de la normativa moderna de la [[llengua catalana]] |
||
}} |
}} |
||
'''Pompeu Fabra i Poch''' ([[Gràcia (antic municipi)|Gràcia]], [[20 de febrer]] de [[1868]] - [[Prada de Conflent]], [[25 de desembre]] de [[1948]])<ref>{{GEC|0025722|Pompeu Fabra i Poch}}</ref> va ser un filòleg català conegut com el ''seny ordenador de la llengua catalana'' per la seva tasca de capdavanter establidor de la normativa moderna de la [[llengua catalana]]. |
'''Pompeu Fabra i Poch''' ([[Gràcia (antic municipi)|Gràcia]], [[20 de febrer]] de [[1868]] - [[Prada de Conflent]], [[25 de desembre]] de [[1948]])<ref>{{GEC|0025722|Pompeu Fabra i Poch}}</ref> va ser un filòleg català conegut com el ''seny ordenador de la llengua catalana'' per la seva tasca de capdavanter establidor de la normativa moderna de la [[llengua catalana]]. |
||
Revisió del 06:18, 10 nov 2018
Pompeu Fabra i Poch (Gràcia, 20 de febrer de 1868 - Prada de Conflent, 25 de desembre de 1948)[1] va ser un filòleg català conegut com el seny ordenador de la llengua catalana per la seva tasca de capdavanter establidor de la normativa moderna de la llengua catalana.
Josep Pla escrigué que Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d'obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible.[2]
Biografia
Infantesa
Pompeu Fabra va néixer l'any 1868 al número 32 del carrer de la Mare de Déu de la Salut, al barri de la Salut de l'antiga vila de Gràcia, i més tard també va viure al carrer Gran de Gràcia. Era fill de Josep Fabra i Roca i Carolina Poch i Martí. Va tenir dotze germans i ell era el més petit de tots; però van morir-ne deu i van restar ell i dues germanes. Quan tenia cinc anys (1873) es va proclamar la I República a l'Estat espanyol i el seu pare, que era republicà, va ser elegit batlle de la vila.[3] Encara que la família va mudar a Barcelona quan tenia 6 anys, ell sempre va recordar el seu origen gracienc.[4]
Uns inicis fecunds i polèmics
Fabra va començar estudis d'enginyeria industrial que progressivament va alternar amb una forta inclinació autodidacta per la filologia. El 1891 l'editorial de L'Avenç li va publicar la gramàtica Ensayo de gramática del catalán moderno, en què, per la primera vegada amb metodologia científica, es descriu la llengua parlada amb una acurada transcripció fonètica. Juntament amb Joaquim Casas Carbó i Jaume Massó i Torrents Fabra va emprendre la segona campanya lingüística de la revista L'Avenç,[5] campanyes que van ser els primers intents científics de sistematització de la llengua, intents que van provocar arborades polèmiques i van constituir l'esbós de la futura normativització.
El 1902 guanyà per oposició la càtedra de química de l'Escola d'enginyers de Bilbao, ciutat on va viure de manera continuada fins al 1912. Malgrat l'allunyament del país, durant aquells anys intensificà la seva dedicació a la filologia. En tornar aquell any de Bilbao, Fabra es va traslladar a Badalona, que era aleshores un poble mariner molt apropiat per a un home que havia trobat el gust de viure lluny de les grans ciutats. I ideal per a Teresa, la filla mitjana, a la qual, per la seva poca salut, els metges havien prescrit els aires i els banys de mar. El Mestre hi establí la residència des del 1912 fins al 1939, en què partí a l'exili.
El 1906 va participar en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb la comunicació Qüestions d'ortografia catalana. El seu prestigi intel·lectual en va sortir enormement reforçat, fins al punt que Prat de la Riba el cridà per dirigir un projecte de normativització lingüística del català. Aleshores tornà a Catalunya, fou nomenat fundador de la Secció Filològica de l'IEC i ocupà una càtedra dels Estudis Universitaris Catalans. El 1912 edità una Gramática de la lengua catalana, encara en castellà; un any després donà a conèixer les Normes ortogràfiques (1913), una llarga reforma ortogràfica, promulgada per l'Institut d'Estudis Catalans,[6] les quals, juntament amb fervoroses adhesions, provocaren un corrent contrari d'opinió.[7] Un dels punts bàsics de l'ortografia defensada per Fabra va ser el respecte envers la pronúncia dels dialectes i l'etimologia dels mots. El Diccionari ortogràfic (1917) completà les Normes del 1913.
Un mestratge eficaç
A partir del 1918, amb la publicació de la Gramàtica catalana, adoptada, a la pràctica, com a oficial, s'enceta una etapa que s'enllesteix el 1931[8] amb la publicació del Diccionari General de la Llengua Catalana. Del mateix any és el Curs mitjà de gramàtica catalana, pensat especialment per a l'escola i reeditat, el 1968, amb el títol d'Introducció a la gramàtica catalana. Les Converses filològiques (1924) sorgiren de l'anhel fabrià de divulgar les seves reflexions lingüístiques. Són articles relativament breus que plantegen i resolen dubtes idiomàtics molt freqüents. L'any següent publicà Les principals faltes de gramàtica.
L'any 1925 va començar a treballar a la Diputació de Barcelona, precisament a la Secció de Foment i Instrucció Pública i Belles Arts. El 1927 va ser nomenat professor de Prosodia Catalana a l'Institut del Teatre.
La consolidació d'una tasca
L'any 1932, Fabra accedí directament, per raó del seu prestigi, a la càtedra de llengua catalana de la Universitat de Barcelona. Amb ell hi entrava oficialment la llengua catalana, per primera vegada a la història. El 1933, Fabra esdevingué president del patronat de la nova Universitat Autònoma de Catalunya, tot just creada. El Diccionari del 1932, ja esmentat, i conegut popularment com a Diccionari Fabra o el Pompeu, fou pensat com l'esbós ("canemàs") d'un futur diccionari oficial de l'Institut d'Estudis Catalans. Els criteris que van presidir la confecció del diccionari poden resumir-se així:
- Exclusió d'arcaismes i dialectalismes d'àmbits més aviat restringits.
- Previsió de bandejar els mots que, amb el temps, perdessin vigència.
- No admissió de mots forasters manllevats d'altres llengües que substituïssin mots propis del català o bé que impossibilitessin de crear-ne de nous.
- Incorporació de mots tècnics, prèviament catalanitzats, d'origen grecollatí i d'abast universal.
Darrers anys
Pompeu Fabra travessà la frontera franco-espanyola el 31 de gener del 1939, cinc dies després que entressin les tropes del general Franco a Barcelona. Després va viure un llarg pelegrinatge amb estades a París, Montpeller, Perpinyà i, finalment, Prada de Conflent, on va morir el 25 de desembre de 1948, al número 15 del carrer dels Marxants.[9] Entre el 14 de setembre del 1945 i el 22 de gener de 1948 va ser conseller de la Generalitat a l'exili.
Els darrers anys de la seva vida, malgrat les condicions adverses, continuà treballant i enllestí una nova Gramàtica catalana, publicada pòstumament el 1956 per Joan Coromines.
Dirigent esportiu
Fabra va estar lligat durant tota la vida al que s'anomenava excursionisme científic, i fou soci del Centre Excursionista de Catalunya a partir del 1891.[10] Féu excursions arreu de la geografia catalana i també estades en campaments estivals als Pirineus, amb ascensions als pics més notables. Fou elegit president de l'Associació de Lawn Tennis (avui Federació Catalana de Tennis) i després fou, quan es crea l'any 1933, primer president de la Unió Catalana de Federacions Esportives. A més a més, formà part de la secció de tennis del FC Barcelona. Fabra considerava l'esport indispensable per a la formació de la persona i l'articulació de la nació. Solia jugar a tennis a les pistes de la fàbrica Cros, a Badalona, amb la seva filla Carola.[11]
En un reportatge parla sobre la importància del tennis a Catalunya, i diu que «el tennis té avui a Catalunya molta importància. És, la nostra terra, un dels focus principals de la Península. Els altres són a Madrid, a Bascònia, a Huelva i ara, comença a conrear-se en altres ciutats. El tennis a Catalunya ha assolit un grau remarcable d'importància i de prestigi, no sols pel crescut nom de gent que hi juga, sinó per la qualitat excel·lent de molts jugadors, qualitat que ultrapassa la dels millors d'altres llocs esmentats».[11]
Amb la presidència, per tant, de la Unió Catalana de Federacions Esportives, Fabra esdevingué el màxim dirigent de l'esport català durant els anys de la República, fins que va cessar la seva activitat quan va esclatar la Guerra Civil.[12]
Obres completes
Les Obres completes[13] de Pompeu Fabra són el resultat d'un projecte de recerca de la Generalitat de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans i el Govern de les Illes Balears, fruit d'un conveni de col·laboració signat l'any 2002. Els nou volums que les formen recullen de la bibliografia essencial de Fabra fins a escrits ignorats i fins i tot inèdits. En són un exemple els apunts presos per alguns dels seus alumnes en conferències i cursos, que revelen continguts que no apareixen en les obres del lingüista, o bé idees gramaticals en estat embrionari que posteriorment van ser exposades en obres seves.
El primer volum inclou les tres primeres gramàtiques, de 1891, 1898 i 1912; el segon, les cinc gramàtiques publicades entre 1918 i 1946 i diversos cursos orals; el tercer, la gramàtica francesa de 1919 i l'anglesa de 1924, juntament amb una sèrie d'articles tècnics publicats entre 1887 i 1926; el quart volum conté l'obra ortogràfica de Pompeu Fabra (Tractat d'ortografia de 1904, les Normes ortogràfiques de 1913 i el Diccionari ortogràfic de 1917-1937) i els manuals lingüístics publicats per l'Editorial Barcino; el cinquè, el Diccionari general de la llengua catalana de 1932; el sisè, les gramàtiques de 1918-1933, la gramàtica catalana de 1946 i la gramàtica pòstuma de 1956, a més de les traduccions teatrals; el setè conté les Converses filològiques; el vuitè, l'Epistolari de Fabra i el Curs de llengua catalana per correspondència, i el novè i últim inclou textos i materials del lingüista trobats en diferents publicacions, una cronologia general de la seva vida i obra i una bibliografia sobre l'obra i la figura de Fabra.[14] A partir del març del 2018, tota la seva obra es troba digitalitzada i es pot consultar en línia en el Portal Pompeu Fabra.[15]
Homenatges
- El 1980 es va batejar amb el seu nom una avinguda del barri de la Salut,[16] on havia nascut i passat la infantesa.
- El 18 de juny del 1990 la Generalitat de Catalunya va crear la Universitat Pompeu Fabra, amb la qual cosa destacava els seus mèrits. Aquesta universitat ha organitzat diverses jornades per a fer conèixer Fabra als estudiants.
- Una plaça i una estació de metro a Badalona (ciutat on visqué durant quasi trenta anys) porten el seu nom.[17]
- Avinguda de Pompeu Fabra (Palafrugell).[18]
- La plaça de Pompeu Fabra en el nomenclàtor de Sabadell.
- A proposta de diverses entitats badalonines l'Ajuntament convoca, l'any 1935, el Premi Pompeu Fabra.[11]
- 2010 - juliol: La línia 2 (lila) arriba a Badalona-Pompeu Fabra.
- 2018: Any Fabra. La Generalitat de Catalunya dedica l'any 2018 a la figura de Pompeu Fabra, pels 150 anys de la seva naixença i els 100 anys de la publicació de la Gramàtica catalana normativa.
Patrimoni literari
Mentre va ser a Bilbao, on es mudà l'any 1902, va preparar la Gramática de la lengua catalana (1912). Ja a la ciutat de Badalona, l'Institut d'Estudis Catalans promulgà les Normes ortogràfiques (1913), sobretot obra seva, que presenten la part essencial de les regles d'ortografia defensades pel grup L'Avenç i que van ser la base per a la formació del Diccionari ortogràfic, compilat sota la seva direcció (1917). L'any 1918, també mentre s'estava a Badalona, Fabra va publicar, per encàrrec de l'Institut d'Estudis Catalans (que la va adoptar com a oficial) la Gramàtica catalana. Ell mateix redactà, durant el període badaloní, el conegut Curs mitjà de gramàtica catalana, publicat per l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1918).[11]
Durant el període badaloní, Pompeu Fabra elaborà la seva obra més important i coneguda: el Diccionari General de la Llengua Catalana. En aquest diccionari es reconeixen alguns localismes d'indubtable referència badalonina ("badiu", "micaco"...). Per això mateix, Fabra és anomenat fill adoptiu de Badalona i rep en homenatge la Medalla de la ciutat, instituïda per l'Ajuntament com a màxim guardó dedicat als ciutadans fills o veïns de la ciutat que, pels seus actes, el seu talent i les seves virtuts cíviques, haguessin contribuït a honorar-la i enaltir-la; i als qui, pel seu valor moral i intel·lectual i els mèrits literaris, científics, artístics i heroics se n'haguessin fet creditors.[11]
L'any 1939 deixa Badalona i passa l'estiu a la casa de Sant Feliu de Codines, d'on marxa a l'exili a l'Estat francès. Viu a París, Montpeller, Perpinyà i, finalment, s'instal·la a Prada de Conflent, on mor i és enterrat l'any 1948. Durant l'etapa final de la seva vida continuà la seva feina filològica i es publica pòstumament la Gramàtica catalana (1956).[11]
Llegat badaloní
La ciutat de Badalona (Barcelonès), a causa del fort vincle amb Fabra, ha dedicat diversos espais a la seva memòria. Ens trobem, així, amb l'exposició dedicada a l'insigne enginyer filòleg, del 20 d'octubre al 20 de novembre de 2010 al centre Espai Betúlia. Pompeu Fabra, una llengua per a tot i tothom entrellaça els tres conceptes ″Llengua, Fabra i Badalona″ amb la voluntat que el pes de cadascun hi sigui equilibrat.[11]
Altres espais destacables són el Monument d'Òmnium Cultural a Pompeu Fabra amb motiu de les XVII Festes Populars de la Cultura Pompeu Fabra. Aquestes festes són una mostra més de les continuades reivindicacions que ha fet la ciutadania de Badalona en reconeixement de la figura del Mestre, del respecte envers la seva feina i el record que deixà Pompeu Fabra a la ciutat.[11]
Amb motiu de l'arribada de la la línia 2 (L2) del metro a Badalona i de la remodelació de la plaça central on hi ha les sortides del metro, un sector important de la societat civil badalonina va reactivar la reivindicació d'homenatjar el Mestre batejant amb el seu nom tant l'estació de metro com la nova plaça central del municipi. Amb la complicitat de les institucions, però sobretot gràcies a la pressió de la societat civil, avui la parada de metro i la plaça duen el nom de "Pompeu Fabra". Altres ciutats també dediquen espais públics a la memòria del lingüista, com és el cas de Sabadell, amb una plaça, o Palafrugell, amb una avinguda.[11]
Actualment ens podem trobar amb una placa commemorativa col·locada per l'Ajuntament de Badalona l'any 2010 que recorda el que fou el darrer domicili de Fabra a la ciutat.[11]
L'IEC dedica espais a qui va ser un dels set fundadors de la Secció Filològica l'any 1911. Ens trobem, per exemple, amb l'Espai Pompeu Fabra, que recull una mostra de materials relacionats amb el Mestre procedents de l'Arxiu de l'Institut d'Estudis Catalans, els quals pretenen reflectir la vinculació de Fabra amb la institució i la seva valuosa aportació a la llengua catalana. També ens trobem amb el Fons Pompeu Fabra de Jordi Mir, que està format per 1.535 registres d'obra impresa. Tot aquest material està catalogat i ordenat a les dependències de l'IEC.[11]
Referències
- ↑ «Pompeu Fabra i Poch». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ http://www.lletres.net/pla/fabrapla2.html
- ↑ Pompeu Fabra i la llengua catalana - Àngel Servet i Martí any 1990
- ↑ García, Pilar. «Pompeu Fabra, filòleg il·lustre... i excursionista». Barcelona: El Periódico de Catalunya. [Consulta: 19 abril 2012].
- ↑ Ramon Pla i Arxé. «L'Avenç: la modernització de la cultura catalana». www.uoc.edu. [Consulta: 1r març 2008].
- ↑ «Publicació de les Normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans». Generalitat de Catalunya. [Consulta: 20 maig 2013].
- ↑ Massot i Muntaner, Josep. Antoni M. Alcover i la llengua catalana. L'Abadia de Montserrat, 1985, p.153. ISBN 8472027457.
- ↑ http://lexicografia.blogspot.com/2011/10/el-fabra-de-1931.html El Fabra del 31
- ↑ Bassas, Antoni «“Gràcies Fabra, i vetlla’ns des de Prada”». Ara.cat, 17-02-2018.
- ↑ Santacana i Torres, Carles. Pompeu fabra i l'esport. Barcelona: Fundació Universitat Catalana d'Estiu, 2007, p. 30. ISBN B-42.090-2007.
- ↑ 11,00 11,01 11,02 11,03 11,04 11,05 11,06 11,07 11,08 11,09 11,10 Franquesa i Bonet, Ester. Pompeu Fabra, una llengua per a tot i per a tothom. Espai Betúlia. Badalona: Espai Betúlia, octubre de 2010, p. 88. ISBN 978-84-606-5197-0.
- ↑ Mir, Jordi «Fabra i l'esport: de la dimensió social a l'aportació terminològica». Terminàlia, 1, 2010, pàg. 71-77. DOI: 10.2436/20.2503.01014.
- ↑ «Obres completes de Pompeu Fabra | Espai Pompeu Fabra – Institut d'Estudis Catalans». [Consulta: 21 març 2018].
- ↑ «Les Obres completes de Pompeu Fabra es presenten dijous a l'IEC i s'enllesteix un projecte encetat l'any 2002». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Maig 2013].
- ↑ «Obres Completes de Pompeu Fabra». [Consulta: 21 març 2018].
- ↑ «B nomenclàtor». Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 17 desembre 2008].
- ↑ «La futura estació de metro de l'Illa Central portarà el nom de Badalona-Pompeu Fabra». Diari El Punt, 20-04-2010. [Consulta: 21 abril 2010].
- ↑ «Avinguda de Pompeu Fabra». Ajuntament de Palafrugell. [Consulta: 1r febrer 2013].
Vegeu també
- Diccionari General de la Llengua Catalana
- Institut d'Estudis Catalans
- Antoni Maria Alcover i Sureda
- Francesc de Borja Moll
- Diccionari Alcover-Moll
- Joan Coromines i Vigneaux
Enllaços externs
- Any Pompeu Fabra 2018. Web oficial de l'Any Pompeu Fabra
- «Pompeu Fabra i Poch». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
- Pompeu Fabra per Josep Pla (un Homenot)
- Espai Pompeu Fabra de l'Institut d'Estudis Catalans
- Ruta Pompeu Fabra a Badalona
- Homenatge a Pompeu Fabra : exposició bibliogràfica Exposició virtual de la Biblioteca/CRAI de la Universitat Pompeu Fabra [Consulta: 22 gener 2016]
- Consulta de les Obres Completes de Pompeu Fabra
