Futbol Club Barcelona

Futbol Club Barcelona

Col·leccions del Museu del FC Barcelona (2018)
Lema	Més que un club
Himne	Cant del Barça
Mascota	Avi del Barça
Epònim	Barcelona
Dades
Nom curt	FCB
Sobrenom	Barça i Blaugrana
Tipus	club de futbol equip esportiu professional equip de futbol
Camp de treball	futbol
Idioma oficial	català
Forma jurídica	societat de responsabilitat limitada
Creació	29 novembre 1899, Barcelona
Fundador	Joan Gamper
Esdeveniment significatiu
	Barça Studios
2011-	Cas Neymar, per FC Barcelona, Josep Maria Bartomeu i Floreta, Sandro Rosell i Feliu
2017-2020	Cas I3 Ventures (Barcelona), per Josep Maria Bartomeu i Floreta, FC Barcelona, Price Waterhouse Coopers
15 març 2023-	Cas Negreira
29 novembre 1899	data d'establiment
8 desembre 1899	primer partit (Barcelona) Equip:FC Barcelona, Equip de la colònia anglesa
24 setembre 1957	inauguració del Camp Nou
1974	Cant del Barça
28 abril 1988	Motí de l'Hespèria
Activitat
Esport	futbol
Lliga	Primera Divisió
Instal·lació esportiva del club	Camp Nou, Barcelona, Catalunya (99.354 espectadors)
Nacionalitat esportiva	Espanya
Membre de	Reial Federació Espanyola de Futbol Federació Catalana de Futbol
Equipament	Nike
Patrocinador	Spotify (2022–) Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (2022–)
Penyes	1.273 (2020)
Socis	143.086 (2022)
Governança corporativa
Seu	«Camp Nou» Arístides Maillol s/n, 08028 Barcelona
Complex esportiu	«Ciutat Esportiva Joan Gamper» Av. Onze de Setembre s/n Sant Joan Despí (Baix Llobregat)
Presidència	Josep Maria Bartomeu
Executiu en cap	Ferran Reverter (2021–)
Mànager general	Josep Segura Rius (2017–2019)
President	Joan Laporta i Estruch
Òrgan de premsa	Barça Media Barça Camp Nou Barça TV+
Entrenador principal	Ernesto Valverde
Capità	Sergi Roberto i Carnicer (2023–)
Empleats	551 (2023)
Entitat matriu	Futbol Club Barcelona
Propietat de	soci penya
Filial	FC Barcelona Atlètic FC Barcelona C (1969–2007)
Propietari de	Barça Studios la Masia Barça TV+ Barça Camp Nou FCBotiga Museu del FC Barcelona Ciutat Esportiva Joan Gamper Camp Nou camp del carrer Indústria (1909–1922) Camp de les Corts (1922–1966) Barça Media (1996–2023)
Part de	Futbol Club Barcelona
Denominació anterior	Foot-ball Club Barcelona (1899–1941) Club de Fútbol Barcelona (1941–1973) Futbol Club Barcelona (1973–)
Indicador econòmic
Capital propi	−451.000.000 € (2021)
Ingressos totals	631 M€ (2021)
Benefici net	304 M€ (2023)
Actius totals	1.402 M€ (2022)
Altres
Color	blau, grana
Número de telèfon	902-18-99-00
Premis (2015)  IFFHS World's Best Club (en) (2015)  Premi World Soccer al millor equip del món (2012)  Premi Laureus de l'Esport Mundial al millor equip de l'any (2012)  IFFHS World's Best Club (en) (2012)  Copa Stadium (2011)  Premi World Soccer al millor equip del món (2011)  IFFHS World's Best Club (en) (2009)  IFFHS World's Best Club (en) (2009)  Premi World Soccer al millor equip del món (2007)  Premi Laureus Spirit de l'Esport (2007)  Premi Fair Play de la FIFA (2006)  Premi World Soccer al millor equip del món (1997)  IFFHS World's Best Club (en) (1997)  Copa Stadium (9 juliol 1993)  Placa d'Or de la Reial Orde del Mèrit Esportiu (20 juliol 1992)  Creu de Sant Jordi (1957)  Copa Stadium (1941)  Copa Stadium (1925)  Copa Stadium
Lloc web	fcbarcelona.cat
Localització geogràfica

El Futbol Club Barcelona, popularment conegut com a Barça, és una entitat esportiva de Barcelona (Catalunya) fundada el 29 de novembre de 1899 per un grup de joves futbolistes suïssos, catalans i britànics encapçalats pel ciutadà suís Joan Gamper.

A diferència de la majoria de clubs esportius professionals a tot el món, el Barça no és una societat anònima, és a dir, que la propietat del club recau en els seus 176.000 socis, fet que el converteix en el segon club de futbol amb més socis del món, després del Benfica i seguit pel Bayern de Munic. Segons el rànquing històric de la IFFHS (Federació Internacional d'Història i Estadística del Futbol), és el millor club del món des de 1991, data en què aquest organisme començà a recollir estadístiques.

L'equip de futbol va ser uns dels fundadors de la Lliga espanyola de futbol el 1928 i des d'aleshores és un dels 3 equips que sempre ha jugat a la Primera Divisió. Actualment és un dels equips amb més trofeus del món, destacant entre d'altres: 25 Campionats de Lliga espanyola, 30 Copes del Rei, 13 Supercopes d'Espanya, 5 Copes d'Europa, 5 Supercopes d'Europa, 4 Recopes d'Europa, 3 Copes de Fires i 3 Mundials de Clubs. Des de l'agost de 2015 el Barça és el club amb més títols europeus (19) superant el Milan AC i el Reial Madrid amb 18. El Barça és l'únic equip d'Europa que ha disputat sempre, des del 1955, alguna de les quatre competicions europees, l'únic club de la lliga espanyola que ha aconseguit guanyar les tres competicions més importants el mateix any (Copa, Lliga i Lliga de Campions) la temporada 2008-2009 i la temporada 2014-2015, i el primer i únic equip de la història que ha assolit en un mateix any (2009) els 6 títols més importants (tres internacionals i tres estatals). També és l'únic equip d'Europa que ha aconseguit guanyar els tres títols més importants (Copa, Lliga i Lliga de Campions) en més d'una temporada: la temporada 2008-2009 i la temporada 2014-2015. L'equip de futbol ha guanyat 88 títols oficials, cosa que el converteix en l'equip amb més títols de l'estat espanyol.

Un fet que el fa únic al món és el de disposar, a banda del futbol, de quatre seccions professionals més, totes en l'elit de les competicions esportives europees de clubs, en les disciplines del bàsquet, handbol, hoquei patins i futbol sala. Entre les cinc seccions professionals esmentades, el FC Barcelona deté més de 305 títols oficials nacionals i més de 100 títols oficials internacionals, incloent-hi un total de 34 Copes d'Europa, 78 Lligues i 81 Copes del Rei, als quals cal afegir més de 412 títols oficials professionals. La temporada 2010-11 va ser la més reeixida globalment del club amb 14 títols: 3 de l'equip de futbol, del bàsquet i del futbol sala; dos de l'handbol i de l'hoquei patins i un del futbol femení.

A més de les cinc seccions professionals, el club també té 11 seccions amateurs en altres disciplines esportives: hoquei herba, atletisme, patinatge artístic, hoquei gel, beisbol, voleibol, voleibol (femení), rugbi, bàsquet amb cadira de rodes, futbol platja i futbol indoor.

L'equip filial de l'equip de futbol és el Futbol Club Barcelona B i alhora compta amb dos equips juvenils, així com equips de formació en totes les categories i en la majoria de les especialitats esportives, els quals permeten de nodrir els primers equips amb el major nombre possible de jugadors del planter. Així mateix, a nivell femení, el club compta amb un equip de futbol anomenat FC Barcelona Femení, professionalitzat des de l'any 2016, i un equip de futbol formatiu.

Una altra de les característiques singulars que fan que el Barça sigui considerat per molts dels seus seguidors "més que un club" és el seu paper d'ambaixador i defensor de la cultura i la llengua catalanes i les actuals tasques de solidaritat i d'ajuda social a infants desfavorits realitzades arreu del món. Tot plegat coordinat i realitzat mitjançant la Fundació del Futbol Club Barcelona, entitat que des del 2006 rep el 0,7% dels ingressos ordinaris del club per tal d'impulsar els programes i projectes socials.

L'estadi on juga els partits com a local és el Camp Nou, amb una capacitat per 99.354 espectadors. Els seus seguidors són coneguts com a culers i el nombre de penyes repartides per tot el món era el 2009 de 1.888. Tot plegat fa que sigui l'entitat esportiva més important de Catalunya (un 63,9% dels catalans escull el Barça com el seu equip preferit) i una de les més importants del món pel que fa a projecció i massa social.

Els símbols

El nom

L'entitat fou fundada, el 29 de novembre de 1899, com a Foot-ball Club Barcelona, amb el nom totalment en anglès. Aquesta denominació es mantingué fins al 23 de juliol de 1920, quan s'adoptà una forma anglòfila del nom, però traduïda al català: Futbol Club Barcelona.

Ja sota la dictadura de Franco, es va castellanitzar el nom, per un decret governamental que obligava a usar l'espanyol en les denominacions de les associacions. És per això que el 15 de gener de 1941 es va establir Club de Fútbol Barcelona com a nom de l'entitat.

L'últim canvi es va produir durant els últims anys del règim franquista: el 8 de novembre de 1973, es recuperà la forma tradicional de Futbol Club Barcelona, que s'ha mantingut fins avui.

Els colors

Samarreta amb els colors blau i grana tradicionals del club

Existeixen diverses versions sobre l'origen i sobre per quin motiu es van escollir els colors que històricament ha lluït el FC Barcelona en la seva samarreta. La versió més creïble és la que assenyala que va ser Joan Gamper, el fundador del club, qui en va decidir els colors. De fet, està comprovat que en el primer partit que va jugar Gamper a Barcelona, abans de la fundació del club, ja va usar un casquet amb els colors blau i grana.

Fins fa poc s'especulava que el més lògic era que escollís aquestes tonalitats perquè són els colors del FC Basilea, equip suís en el qual es creia que Gamper havia jugat en el passat.

Algunes especulacions històriques també han tingut en compte que el blau i el grana eren els colors de l'escut del cantó suís de Ticino, la relació de Gamper amb el qual es reduïa al fet que allí residia la seva germana Rosa.

Unes altres versions que han circulat sostenen que l'elecció va estar motivada perquè un dels assistents a la reunió fundacional exhibia entre els seus dits un llapis de comptabilitat amb els clàssics colors blau i vermell i que, mancant unes altres propostes, algú es va fixar en el llapis i va proposar aquells colors.

Una quarta versió situa l'origen en el fet que la mare d'un dels primers jugadors, la Sra. Comamala, va repartir unes faixes blaves i granes entre els futbolistes, la qual cosa va induir a escollir definitivament els colors blau i grana.

Fa poc s'ha plantejat una nova hipòtesi que indica que els colors provenen del sud d'Alemanya, concretament de Heidenheim, el poble natal d'Otto Maier, un dels fundadors del Club.

Actualment, el club defensa la teoria que els colors provenien de l'equip de rugbi de Merchant Taylor (Crosby, Liverpool), escola on van estudiar Arthur i Ernest Witty. Els germans Witty s'hi havien involucrat després de la fundació del club.

Durant els primers deu anys, la samarreta era meitat blau marí i meitat grana, les mànigues amb els colors invertits i els pantalons blancs, tot i que també hi ha constància d'algun partit jugat amb pantaló fosc. A la temporada 1909-1910 es van introduir les franges verticals blava i grana; cap a 1913 els pantalons van passar a ser negres i set anys després blaus, indumentària que ja seria definitiva, amb lleus variacions segons les èpoques en el gruix i nombre de franges verticals i en la intensitat i tonalitat del blau i del grana.

En els primers anys, el Barça utilitzà unes camises mig blaves i mig grana, i posteriorment s'imposaren les ratlles blaugrana verticals, l'amplària de les quals ha variat al llarg de la història. Només els equips de les seccions de bàsquet, rugbi i atletisme han lluït en algunes èpoques ratlles blaugrana horitzontals. Amb motiu del centenari el primer equip de futbol adoptà una samarreta similar a la dels primers temps, meitat blava i meitat grana. Pel que fa als pantalons, en els primers temps foren de color blanc fins a 1913, en què se substituïren pel color negre. Des dels anys vint fins a l'actualitat el Barça ha portat sempre els pantalons de color blau. Tot i aquesta tradició històrica envers els colors, durant la històrica temporada 2005-06 els pantalons dels primers equipaments de totes les seccions del Barça, per decisió del president Joan Laporta, van passar a ser de color grana, trencant així una tradició de gairebé 90 anys d'història.

Evolució de l'uniforme: primer equipament

1899-1910

1910-1913

1913-1922

1922-1936

1939-1950

1955-57 C.Fires

1950-1980

1980-1992

1992-1995

1995-1997

1997-98

1997-98 CE

1998-1999

1999-2000

2000-2001

2001-2002

2002-2003

2003-2004

2004-2005

2005-2006

2006-2007

2007-2008

2008-2009

2009-2010

2010-2011

2011-2012

2012-2013

2013-2014

2014-2015

2015-2016

2016-2017

2017-2018

2018-2019

Evolució de l'uniforme: segon equipament

1899-1914

1914-1928

1928-1939

1939-1950

1950-1974

1974-1982

1982-1985

1985-1991

1991-1992

1992-1995

1995-1997

1997-1998

1997-1998 CE

1998-1999

1999-2001

2001-2002

2002-2003

2003-2004

2004-2005

2005-2006

2006-2007

2007-2008

2008-2009

2009-2010

2010-2011

2011-2012

2012-2013

2013-2014

2014-2015

2015-2016

2016-2017

2017-2018

2018-2019

Evolució de l'uniforme: tercer equipament

2013-14

2014-15

2015-16

2016-17

2017-18

2018-19

Proveïdors i patrocinadors

Període	Proveïdor	Patrocinador
1980–1992	Meyba	cap
1992–1998	Kappa
1998–2007	Nike
2007–2010		UNICEF
2010–2013		Qatar Foundation
2013–2017		Qatar Airways
2017–		Rakuten

Vegeu també:

• Fotografies de samarretes històriques (castellà)
• Fotografies de samarretes reals des de l'any 1982
• Fotografies reals des de la fundació a l'actualitat
• Samarreta blanca a la primera Copa de Fires

L'escut

Fitxer:Evolució escut.JPG

L'escut del FC Barcelona ha presentat diversos dissenys al llarg de la història

L'escut del Futbol Club Barcelona neix del disseny de Santiago Femenia, antic jugador del club que, el 1910, va guanyar el concurs públic que instituí l'entitat.

L'escut té un perímetre en forma d'olla (molt semblant al de la major part dels escuts dels clubs suïssos). A l'interior presenta, a la part superior esquerra, la creu de Sant Jordi (vermella sobre fons blanc) i a la part dreta els quatre pals vermells verticals sobre fons groc de l'escut de Catalunya. Una cinta horitzontal amb les inicials del club (FCB) separa la part superior de la inferior que és més ampla i abasta tot l'escut de banda a banda amb ratlles blaves i granes verticals i una pilota de futbol sobreposada.

Al llarg de la història del club l'escut ha presentat diverses variacions, però sempre amb el mateix disseny. A la dècada dels quaranta, els quatre pals vermells varen ser substituïts per ordre governativa per només dos, amb la intenció que no s'hi identifiqués la senyera catalana. A començaments dels cinquanta però, es tornà a l'antic disseny. En els primers anys de la seva història el Barça va lluir l'escut de la ciutat a la samarreta, circumstància que es repetí a finals dels anys cinquanta en els partits internacionals de les primeres edicions de la Copa de Fires.

Cal notar que, en homenatge, el Barcelona Sporting Club de Guayaquil té el mateix escut. L'equip francès del Consolat Marseille també, però amb algunes modificacions: la creu blava de la bandera marsellesa en lloc de la creu de Sant Jordi i els colors groc i verd en comptes dels blaugrana. Sí que hi queda, però, la senyera, perquè Provença i Catalunya la comparteixen.

L'himne

Article principal: Himne del Futbol Club Barcelona

L'himne oficial del FC Barcelona, també anomenat Cant del Barça, va ser creat i estrenat l'any 1974, amb motiu dels actes del 75è aniversari del club. La lletra fou escrita per Jaume Picas i Josep Maria Espinàs, i la música és de Manuel Valls Gorina. La versió oficial és interpretada per la Coral Sant Jordi.

El cantautor Joan Manuel Serrat el va interpretar en directe, sobre la gespa del Camp Nou, en ocasió dels actes del centenari del club.

L'Estadi

Camp Nou

Article principal: Camp Nou

L'Estadi del FC Barcelona és el Camp Nou, propietat del mateix club. Inaugurat el 1957, té una capacitat de 99.354 espectadors, tots asseguts. És un dels estadis catalogats com a "Estadi Cinc Estrelles" per la UEFA, fet que l'habilita per acollir finals de la Lliga de Campions, Recopa i Copa de la UEFA, com ha passat en 15 ocasions.

El camp està situat al barri de les Corts de Barcelona, al costat d'altres instal·lacions del club, com el Mini Estadi (estadi del Barcelona B) i el Palau Blaugrana. A les instal·lacions del Camp Nou es troba el Museu del FC Barcelona, el museu més visitat a Catalunya amb una mitjana anual superior a 1.540.000 visitants, l'any 2012.

Abans de poder disposar del Camp Nou, el FC Barcelona va tenir dos estadis més, els quals se li anaren fent petits a mesura que creixia la massa social de seguidors. Entre el 1909 i el 1922 jugava al camp del carrer Indústria de Barcelona, popularment anomenat "L'Escopidora", i entre el 1922 i el 1957 va disputar els partits al Camp de les Corts, inaugurat per acollir uns 30.000 espectadors, i que va arribar a tenir una capacitat màxima de 60.000 persones.

Els seguidors

Fitxer:Culers.jpg

Culers al camp del Carrer Indústria

Els seguidors del Futbol Club Barcelona són anomenats barcelonistes o blau-granes. Popularment són sovint coneguts com a culers.

Hom situa l'origen de la denominació "culers" en una anècdota referida al primer camp de futbol en el qual jugà el club, situat al carrer Indústria de Barcelona. Aquest camp no tenia graderies i els afeccionats s'havien d'asseure a la part alta del mur que envoltava el camp, de manera que la gent que caminava pel carrer en un dia de partit, veia una fila de culs arrenglerats. Malgrat haver canviat d'estadi dues vegades fins a l'actual Camp Nou, el sobrenom ha perdurat.

Tot i la identificació del club amb la ciutat de Barcelona inicialment i, amb el pas dels anys, amb Catalunya, la globalització viscuda a partir dels darrers decennis del segle xx ha comportat el coneixement de l'entitat i dels valors que defensa arreu del món. Això ha determinat que sigui seguit i admirat per milions de persones i que esdevingui una icona d'abast mundial.

Història

Articles principals: Història del Futbol Club Barcelona i Història del Futbol Club Barcelona temporada a temporada

L'equip degà de la ciutat de Barcelona (ja desaparegut), el Català FC, va ser creat en el gimnàs Tolosa del Sr. Jaume Vila amb la intenció de promocionar l'esport local. També va rebutjar l'ingrés al club d'un jove suís entusiasta del futbol de nom Hans Gamper, per la seva condició de foraster. Llavors Gamper, com a reacció al menyspreu rebut, juntament amb un grup de joves anglesos, un canadenc i uns quants barcelonins, va fundar el 29 de novembre del 1899 el Futbol Club Barcelona. Des de la seva fundació com a club de futbol, el club ha anat afegint a la seva estructura d'altres seccions esportives, com ara la de (bàsquet, la d'handbol, la d'hoquei patins, la de rugbi, la de beisbol, la de patinatge, la d'hoquei gel, la de voleibol, la de futbol sala o de manera breu també la de ciclisme).

Els primers anys (1899-1920)

Fotografia de Joan Gamper

L'industrial suís establert a Barcelona Hans Gamper, fou el fundador del club, juntament amb un grapat d'entusiastes esportistes, fonamentalment estrangers, de finals del segle xix, que es reuniren al Gimnàs Solé després que es rebutgés la seva integració en el Català FC. Entre els fundadors figuraven els primers jugadors del club: Walter Wild, Lluís d'Ossó, Bartomeu Terradas, Otto Künzli, Otto Maier, Enrique Ducay, Pere Cabot, Carles Pujol, Josep Llobet, John Parsons i William Parsons. La presència d'enginyers i tècnics estrangers a Catalunya facilitava la socialització de l'esport del futbol, i la creació dels primers clubs com el Barcelona.

Llibre d'actes

El primer president del club va ser el també suís Walter Gualteri Wild. Cal dir que en aquells primers temps els papers de jugador, soci i directiu coincidien molt sovint en el que era un petit club d'amateurs. La pràctica del futbol tot just estava naixent, així que més que competicions regulars eren els mateixos jugadors qui buscaven altres equips amb els quals poguessin jugar un partit, pagant-se ells mateixos les despeses.

El primer partit de la història del FC Barcelona es va jugar a la Bonanova el 8 de desembre de 1899 contra un equip de futbolistes de la colònia anglesa de Barcelona. En aquella històrica estrena els blaugrana van perdre per 0-1. El primer triomf del Barça es produeix el dia 24 de desembre del mateix any en vèncer el Català FC, degà del futbol barceloní, per 3-1. Aquells primers partits del Barça es jugaren a l'antic Velòdrom de la Bonanova, però aviat l'equip es traslladà al camp del Mas Casanovas, a tocar de l'Hotel Casanovas del carrer Sant Antoni Maria Claret, molt a prop d'on avui s'aixeca l'Hospital de Sant Pau. Aquest nou escenari acollí els partits del Barça a partir del 18 de novembre del 1900, dia en què s'aplegaren prop de 4.000 espectadors per presenciar el partit inaugural que enfrontà el Barça amb l'Hispània (amb empat a zero final).

L'any 1901 el Barça s'adjudicà la Copa Macaya, embrió del que després seria el Campionat de Catalunya. L'any 1903 el Barça guanya la Copa Barcelona. L'equip va jugar en diferents camps: a la carretera d'Horta (1901) i al carrer Muntaner (1905), fins que el 14 de març del 1909 es va inaugurar el camp del carrer de la Indústria. Aquell recinte era situat en l'actual confluència dels carrers Villarroel i París, se'l coneixia amb el nom de l'Escopidora i feu servei fins a 1922. Tenia un aforament de 6.000 persones i la construcció de la seva tribuna de dos pisos va suposar un autèntic esdeveniment. La imatge dels aficionats blaugrana asseguts d'esquena sobre la tanca del camp és l'origen de la denominació de culers amb què són coneguts popularment els aficionats blaugranes (vegeu foto). Ja en aquesta època el barça va començar a destacar tant pel nombre de socis que pagaven quota com pel nombre d'espectadors que anaven al camp a veure els partits. Mica en mica s'abandonava l'amateurisme inicial i els millors jugadors s'erigien com a ídols populars.

La primera època daurada (1920-1930)

Article principal: Barça de l'edat d'or

Primera pedra del Camp de les Corts (19/02/1922), al Museu del FC Barcelona

Els anys vint representen la primera època daurada del futbol barcelonista. El club passarà en aquesta dècada de 3.000 a 11.000 socis. L'equip incorpora homes clau com el filipí Paulino Alcántara (màxim golejador de tota la història blaugrana amb 356 gols oficials), el porter Ricard Zamora (que aviat tornaria a defensar la porteria de l'Espanyol) i sobretot el davanter Josep Samitier, anomenat també l'home llagosta per la seva habilitat. Tots ells, amb unes altres figures com Platko o Sastre, consolidaren un gran equip que s'adjudicà un gran nombre de títols en els campionats de Catalunya i Espanya, èxits que permeteren inaugurar el camp de Les Corts el dia 20 de març del 1922, amb una capacitat inicial de 20.000 espectadors però que va arribar a assolir els 60.000. En aquest període el Barça es va adjudicar quatre Copes d'Espanya i el primer campionat de Lliga espanyola (1928-29), amb l'entrenador Romà Forns que també n'havia estat jugador. El club fou essencial en la consolidació del futbol català com a espectacle públic. A més a més, durant aquesta dècada el Barça va crear les seves seccions de bàsquet, rugbi i hoquei herba.

La identificació del Barça amb Catalunya comença a fer-se palesa amb l'episodi de la xiulada a la Marxa Reial mentre era interpretada sobre la gespa del terreny de joc de Les Corts per la banda de música, en un partit homenatge a l'Orfeó Català i que va enfrontar el Barça amb el Júpiter. L'incident fou respost per la dictadura militar de Miguel Primo de Rivera amb el tancament del Camp de Les Corts durant sis mesos del 1925 i la dimissió del president Hans Gamper, que fou "convidat" a abandonar el país.

Aquest període acaba amb la mort de Gamper el 30 de juliol del 1930. El fundador del club, afectat per una profunda depressió a causa de la davallada dels seus negocis, decideix suïcidar-se. La dramàtica i inesperada notícia colpeja la vida social i esportiva del club i l'aboca a un curt període de declivi.

Davallada, II República i Guerra Civil: el president Suñol afusellat (1931-1939)

La dècada dels anys 30 representà una gran crisi per al club. Es va iniciar amb la mort de Hans Gamper i, posteriorment, coincidint amb l'adveniment de la Segona República, es va continuar amb un descens alarmant del nombre de socis. El club va acabar la dècada amb només 2.500 socis.

La situació de crisi es va agreujar definitivament amb la gran tragèdia col·lectiva que representà l'esclat de la Guerra Civil espanyola el 1936. El club patí durant la guerra nombrosos sotracs que l'acabarien marcant durant dècades a partir del seu posicionament al costat dels patiments que havien de suportar la majoria de barcelonins i catalans, finalment derrotats en la guerra civil que començava.

La primera gran sotragada a l'entitat li arribà quan el president del club Josep Sunyol i Garriga, que era diputat al Congrés dels Diputats per Esquerra Republicana de Catalunya i president del RACC (1933-1934) era afusellat sense cap mena de procés per les tropes franquistes en una emboscada a la Serra de Guadarrama el dia 6 d'agost de 1936.

Uns quants dies després de l'assassinat de Sunyol, el 15 d'agost del 1936, l'entitat era confiscada pel sindicat anarcosindicalista CNT-FAI, però la ràpida actuació dels seus treballadors constituint-se en comitè revolucionari controlat per la UGT i passant a administrar el club aquell mateix dia, evità la possible desnaturalització de l'entitat. El comitè, encapçalat pels treballadors d'oficines del club Rossend Calvet i Mata i Josep Farré, gestionà el Barça com va poder en mig de moltes dificultats i riscos fins a poder autodissoldre's i retornar la seva administració un altre cop a la Junta directiva el mes de novembre del 1937.

Enmig de greus dificultats econòmiques, l'acceptació per part del comitè de treballadors que administrava el club d'una gira de partits amistosos a Mèxic l'estiu del 1937, suposà l'obtenció d'uns ingressos econòmics de 5.000 dòlars que permeteren sostenir l'estructura de la societat durant els pitjors anys de la guerra, si bé significà també la pèrdua d'importants jugadors (Ventolrà, Urquiaga, Iborra, Munlloch, Pedrol, Gual, García, Bardina i Tache restaren a Mèxic i Balmanya i Escolà se n'anaren a França) a qui el club havia deixat triar si tornar o quedar-se a l'estranger.

Però una altra vegada, una nova malvestat sacsejà el club quan la nit del 18 de març del 1938, l'aviació italiana que donava suport a l'exèrcit franquista, va realitzar un dels bombardejos sobre Barcelona que venia duent a terme des del març del 1937. Una de les bombes va caure i provocà l'esfondrament de part de l'estatge social del club, al carrer del Consell de Cent, 331, principal. El conserge Josep Cubells, que era a l'entitat i se salvà de l'atac, va haver de salvaguardar tot el material i documentació que va poder recuperar de les restes de l'edifici. La seu va haver de ser traslladada, dies després, a un pis a la Ronda Fermín Salvochea, avui Ronda Sant Pere, número 2.

Recuperació de la figura President Sunyol (1995-2016)

Durant els següents 60 anys, la figura del president Sunyol va caure en l'oblit col·lectiu del club i de la societat, no seria fins ben entrada la democràcia, a meitats dels anys noranta del segle xx, quan la seva figura començaria, tot just, a ser recuperada. Des del 22 de juliol de 1995, al districte de Les Corts de Barcelona hi ha una via pública dedicada a ell, el carrer Josep Suñol i Garriga. L'any 1996 el President Josep Lluís Nuñez, decidí retre-li un petit homenatge durant la celebració del Trofeu Joan Gamper. Aquell mateix any Antoni Strubell i Trueta i Francesc Gordo i Guarinos van fundar Els Amics de Josep Sunyol i ells foren els encarregats, l'any 1998 coincidint amb el centenari del seu naixement, de col·locar una placa commemorativa a la vorera de La Rambla a l'alçada del número 133 de Barcelona.

Any Sunyol 2015

Tanmateix, la recuperació i restauració de la seva figura per part del mateix club encara hagué d'esperar el pas de dues dècades més: el 22 de desembre de 2014, la junta directiva del club, presidida per Josep Maria Bartomeu, decidí proclamar l'any 2015 com l'any Suñol, tot coincidint amb el vuitantè aniversari de la seva arribada a la presidència del club, amb la finalitat de recuperar i restaurar d'una vegada per totes la seva dignitat. L'any Suñol del 2015 va ser iniciat, formalment, el 26 de març de 2015, a partir d'aquell moment es van començar a celebrar un seguit d'actes en la seva memòria.

El primer de tots es va portar a terme el 26 de març de 2015, el mateix dia de l'obertura de l'any Sunyol, amb la inauguració d'un espai propi i permanent al Museu del FC Barcelona, anomenat Espai Suñol on s'hi pot trobar un conjunt de documents i objectes històrics de diferents procedències, com ara el mateix museu, l'arxiu familiar o l'Arxiu Nacional de Catalunya.

El 9 de maig de 2015 en un altre acte solemne, celebrat abans del partit de lliga contra la Reial Societat i en presència de diferents autoritats polítiques i directives del club, la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert; l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias; el president del FC Barcelona, Josep Maria Bartomeu; el conseller de la Presidència, Francesc Homs; els diputats del Parlament de Catalunya Miquel Iceta (PSC) i Albert Donés (ERC) i els expresidents del FC Barcelona Agustí Montal, Raimon Carrasco i Enric Reyna es va inaugurar la nova nomenclatura de la Llotja Presidencial del Camp Nou, denominada, a partir d'aleshores, ‘Llotja President Suñol'. Aprofitant l'acte es va realitzar la descoberta de l'obra pictòrica 'Eina' (1973) de Joan-Pere Viladecans, donada per Josep Suñol i Soler, president de la Fundació Suñol. Aquest quadre, a partir de llavors està destinat a ocupar per sempre un lloc destacat a la ‘Llotja President Suñol'.

També es va celebrar, el 18 de juny de 2015, a l'Auditori 1899 una conferència desenvolupada pel reconegut catedràtic d'història contemporània de la UAB Josep Maria Solé i Sabaté, titulada 'Josep Sunyol, una vida per l'esport i la ciutadania', a l'inici de la sessió es va projectar un vídeo en el seu homenatge i en la cloenda Jordi Margarit va llegir uns textos redactats, en el seu dia, pel mateix Josep Suñol.

Finalment, i com a colofó final a l'Any Sunyol, el 18 de gener de 2016 es va estrenar (en sessió única i privada) als cinemes Aribau de Barcelona, el documental 'Suñol, un crit valent', amb l'assistència de 700 persones com a públic, on hi eren presents diferents representants de l'àmbit polític i del club, el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell i el president del FC Barcelona, Josep Maria Bartomeu, a més a més de tots els nens residents en aquell moment a La Masia. El reportatge, realitzat per la productora Minoria Absoluta, sota la direcció de Francesc Escribano i amb l'actor Pere Arquillué en el paper del president barcelonista, té una durada aproximada de 50 minuts.

La difícil postguerra (1940-1950)

La 2a dictadura espanyola va plantejar-se l'abolició del club. Malgrat tot, durant la dècada dels anys 40 el club va anar superant a poc a poc la seva crisi social i esportiva, tot i que patí sistemàticament la repressió de les autoritats franquistes per la creixent vinculació dels seus socis a la catalanitat i a la democràcia. L'entitat va ser immediatament controlada per les autoritats del nou règim franquista que, des d'aleshores i fins a 1953, designarien directament el president del club.

Els nous rectors van espanyolitzar tots els estaments del club, eliminant qualsevol connotació catalana o anglosaxona. El 1940 el club va passar a denominar-se "Club de Futbol Barcelona" en comptes de "Football Club Barcelona", i es va modificar l'escut: es van suprimir les quatre barres de la bandera catalana per col·locar en el seu lloc la bandera espanyola. Amb motiu de les noces d'or del club el 1949, la dictadura va autoritzar per primera vegada l'exhibició limitada de la bandera catalana. En el plànol esportiu es va recompondre l'equip després de la crisi de la guerra i es van acabar conquerint tres lligues espanyoles, una Copa d'Espanya i dues Copes Eva Duarte de Perón. A més, durant els anys 40, es van crear noves seccions poliesportives entre les quals van destacar la d'handbol i la d'hoquei sobre patins. Tot això va contribuir a fer que, al final de la dècada, coincidint amb les noces d'or del club, el club esdevingués una entitat cabdal en la societat barcelonina i catalana i se superessin per primer cop els 25.000 socis.

Les cinc copes, Kubala i l'afer Di Stefano (1951-1958)

Article principal: Barça de les Cinc Copes

Kubala

Els anys 50 van ser una de les millors dècades de la història del club, tant en el plànol esportiu com en el social: el fitxatge de Ladislau Kubala el 1950 va esdevenir la pedra angular sobre la qual es va construir un gran equip. En aquesta dècada, van aconseguir tres Lligues espanyoles, cinc Copes d'Espanya, dues Copes Eva Duarte de Perón, tres Copes Duward, una Copa Llatina, dues Copes Martini Rossi, i una Petita Copa del Món de clubs. L'any següent del fitxatge de Kubala, l'equip aconseguí cinc trofeus en una mateixa temporada. Aquest equip és conegut com "el Barça de les cinc copes".

Un altre fet destacat d'aquesta dècada va ser la celebració el 1953 de les primeres eleccions semidemocràtiques (hi van votar només els socis masculins) a la presidència del club.

L'any 1953 va tenir lloc un dels esdeveniments més importants de la història del club i també de l'etern rival, el Real Madrid. Quan el Barça semblava que tenia totalment contractat Alfredo Di Stefano (jugador argentí propietat del River Plate, però amb els drets cedits al club Millonarios de Bogotà), determinats estaments del règim franquista van intervenir dificultant que el jugador tanqués la seva incorporació definitiva al Barça. El 15 de setembre, la Federació Espanyola de Futbol va emetre un comunicat en el qual autoritzava Di Stefano a jugar quatre temporades a la Lliga Espanyola, dues amb el Real Madrid i dues amb el Barça. La comissió directiva del Barça, presidida per Enric Martí i Carreto, va dimitir en ple el 22 d'octubre en protesta per la decisió i l'endemà la Comissió Gestora va firmar un comunicat en el qual renunciava a tots els drets sobre el jugador (4,4 milions de pessetes) a favor del Madrid. Cal dir que enmig d'aquest problema, Di Stefano va aconseguir jugar tres partits amb la samarreta blaugrana, però les interferències del règim van fer possible que el Madrid acabés fitxant l'argentí. Aquest fet esdevindria crucial per la història dels dos equips, ja que fins aleshores el palmarès del Barça era superior al de l'equip blanc i posteriorment al Madrid, amb qui seria un dels jugadors més importants de tots els temps aconseguiria l'hegemonia guanyant cinc copes d'Europa.

La frase "Més que un club" a la graderia del Camp Nou

El Barça, "més que un club"

Malgrat les adversitats, la massa social culer va créixer fins als 38.000 socis, que van deixar petit el Camp de les Corts, cosa que decidí els seus dirigents a construir un nou estadi, el Camp Nou, que s'inaugurà l'any 1957 amb 60.000 places.

Cal dir que durant els gairebé 40 anys de la dictadura de Franco a Espanya, quan es van prohibir i reprimir les institucions polítiques catalanes, el club va esdevenir un dels símbols de la lluita anti-franquista a Catalunya i de la resistència contra el centralisme que representava el règim franquista. L'estadi del FC Barcelona restà com un dels pocs escenaris públics on els afeccionats s'expressaven amb una certa llibertat i el club esdevingué el millor ambaixador de Catalunya a l'exterior, fent dels emblemes del club símbols de catalanitat, al mateix temps que representava una via inequívoca d'integració al país per molts immigrants que arribaven d'arreu d'Espanya i volien fer propis els senyals d'identitat col·lectiva de la seva nova llar.

Va ser durant aquells anys de repressió de les llibertats públiques i de la cultura catalana quan es va començar a popularitzar l'eslògan que defineix el Barça com a "més que un club", a partir del discurs de presa de possessió del càrrec de president de Narcís de Carreras, el 17 de gener del 1968. Tanmateix, l'origen de la frase és controvertit i sembla que "l'eslògan no té una paternitat individual, sinó que va sorgir de manera espontània en molta gent a la vegada", en paraules del president Jordi Pujol i Soley. De fet, el mateix president Pujol referencia una carta seva des de la presó dirigida a la seva dona i datada el 3 de març del 1962 on afirma (en castellà per raons òbvies de censura): "Tú me dirás que el fútbol ya no es un deporte, y tendrás en parte razón: el fútbol de alto nivel se ha convertido en una merienda de negros y en un instrumento de masificación. Pero hay otros dos aspectos que no podemos obviar. El Barcelona es más que un club de fútbol...".

El Barça d'Helenio Herrera (1958-1960)

Article principal: Barça d'Helenio Herrera

El 22 d'abril de 1958 es presentà un nou entrenador, l'argentí Helenio Herrera. Pocs dies més tard l'equip jugà el partit de tornada de la final de la I Copa de Fires (després de dos anys i mig de competició) i s'imposà a la selecció de Londres per un clar 6-0.

La temporada següent, l'equip és reforçat amb Kocsis i Czibor i es tanca una temporada excepcional, en la qual s'imposa a la Lliga, marcant 96 gols en 30 partits i a la Copa se supera el Granada a la final. També disputà tres partits de la II Copa de Fires i els guanyà tots, destacant un contundent 4-0 a l'Inter de Milà.

Durant la temporada 1959-1960, el Barça tornà a guanyar la Lliga, però aquest cop amb una pugna apassionant contra el Real Madrid. El club també tornà a emportar-se la Copa de Fires en una temporada dura en la qual s'arribaren a jugar 60 partits.

El 3 de setembre del 1959, els blaugranes debuten a la Copa d'Europa. Després de superar tres rondes, amb resultats històrics com un 0-2 i 5-1 a l'AC Milan i un 2-5 i 4-0 al Wolverhampton, cau en les semifinals davant el Real Madrid. Poc temps més tard, el tècnic argentí deixa el club i juntament amb Luis Suárez (Pilota d'Or el 1960), fitxa per l'Inter de Milà, equip amb el qual guanyaria dues Copes d'Europa. Això obre una nova crisi social.

La llarga crisi dels seixanta (1961-1972)

Després de la desfeta de la final de Berna, la marxa de Luis Suárez a l'Inter milanès i del delicat estat de l'economia del club derivat de la construcció del Camp Nou, el Barça inicià una etapa de decadència que es perllongà durant tota la dècada dels seixanta i els primers anys de la dels setanta. Una època que coincideix amb l'hegemonia total de l'etern rival, el Real Madrid, en els campionats de Lliga espanyola.

La Federació Espanyola de Futbol decideix tancar les fronteres als jugadors estrangers i els millors futbolistes espanyols juguen a l'equip blanc de la capital. L'únic motiu de joia per als blaugrana va ser la final de Copa del 1968, en la qual el Barça s'imposà per 0-1 al Real Madrid en el Santiago Bernabéu, amb un autogol de Zunzunegui i un arbitratge del mallorquí Rigo que provocà la indignació dels aficionats madrilenys, que acaben llançant tota mena d'objectes al terreny de joc en un partit que ha passat a la història com la final de les ampolles Tanmateix, aquesta és l'única excepció que confirma la regla d'una època marcada pel favoritisme arbitral cap a l'equip de la capital, a criteri, no exempt de polèmica, de bona part de l'afició barcelonista i amb un Barça condemnat a ser l'etern segon classificat en els successius campionats de Lliga que es disputen. Malgrat els escassos èxits esportius, el nombre de socis augmentarà de 39.000 fins a 55.000 durant els anys seixanta. En l'àmbit internacional, el Barça s'ha de conformar amb una Copa de Fires guanyada l'any 1966 davant el Real Zaragoza.

L'arribada de Johan Cruyff (1973-1978)

Johan Cruyff va jugar al Barça entre 1973 i 1978.

Durant els anys 70 va continuar l'imparable augment de socis del club: es va passar dels 55.000 als 80.000. Van ser els anys en els quals el futbol espanyol va obrir les portes als estrangers i el club va fitxar alguns dels millors jugadors del món com ara Johan Neeskens, Hugo Sotil, Hansi Krankl o Allan Simonsen.

Tanmateix, mereix ser destacada la incorporació de Johan Cruyff, davanter neerlandès de l'AFC Ajax d'Amsterdam, considerat llavors el millor jugador del món, gràcies a les gestions del gerent del club Armand Carabén i Ribó i sota la presidència d'Agustí Montal i Costa. Cruyff havia d'esdevenir una icona perdurable pel barcelonisme com a sinònim de futbol vistós i ofensiu, però sobretot gràcies a una posterior etapa al club com a entrenador en la qual es van assentar les bases per un lligam estret entre l'afició barcelonista i el bon joc.

L'equip de futbol va conquistar durant aquesta dècada una Lliga espanyola, dues Copes del Rei, i una Copa de Fires. Cap el final de la dictadura, i especialment durant la presidència d'Agustí Montal i Costa, el club va anar assumint de nou els símbols de la catalanitat del Barça. En aquest sentit fou culminant la celebració del 75è aniversari de la fundació.

La Recopa de Basilea i l'inici de l'era Núñez (1978-1988)

L'any 1978 va arribar a la presidència del club Josep Lluís Núñez, elegit democràticament pels socis. Núñez dirigiria el club durant un llarg període de dues dècades.

Durant els anys 1980 es van succeir grans inversions en fitxatges de grans estrelles, com ara Maradona, Schuster o Lineker, però l'equip de futbol només va poder guanyar a Espanya una Lliga, tres Copes del Rei, una Supercopa i dues Copes de la Lliga. En l'àmbit europeu, però, es van guanyar dues Recopes d'Europa. Cal destacar-ne especialment la primera, que fou l'aconseguida a Basilea el 1979 contra el Fortuna Düsseldorf alemany. Aquest partit és recordat pel gran nombre d'aficionats que s'hi van desplaçar (més de 25.000), per la importància que suposava guanyar el títol en aquell moment i pel partit en sí, que acabaria sent un partit vibrant i emocionant que va requerir pròrroga (4-3). Tres anys després el club blaugrana aconseguiria la seva segona Recopa després de derrotar l'Standard de Lieja per 2 a 1 a la final, disputada al Camp Nou.

La taca més negra d'aquesta dècada va ser la dolorosa desfeta a la final de la Copa d'Europa disputada a Sevilla l'any 1986 davant l'equip romanès de l'Steaua de Bucarest. L'equip de Venables, incapaç de marcar un gol durant 120 minuts, va caure a la tanda de penals. Després d'una greu crisi esportiva i social amb problemes entre el jugador Schuster i el president Núñez i la rebel·lió de gairebé tota la plantilla contra Núñez pels contractes d'imatge (Motí de l'Hespèria), el club va decidir de contractar Johan Cruyff, aquest cop com a entrenador, un fet que marcaria el destí del club durant la dècada següent. El més positiu dels anys 80 va ser l'ampliació del Camp Nou amb motiu del Campionat del Món de Futbol del 1982 per poder assolir la capacitat de 100.000 espectadors, l'increment de socis (que va superar aquesta xifra), la revitalització econòmica del club i els èxits de les seccions de bàsquet, handbol i hoquei sobre patins, que van conquistar importants títols espanyols i europeus.

Johan Cruyff entrenador i el Dream Team (1988-1996)

Article principal: Dream Team

Banderes del Barça en els actes del centenari del club

Després d'una greu crisi esportiva i social, durant el 1988 el club va tornar a contractar Johan Cruyff, aquest cop com a entrenador, fet que marcaria l'estil futbolístic del club des de llavors. La temporada 1988/89, el Barça va acabar segon a la Lliga després de moltes protestes pels errors arbitrals que van afavorir l'etern rival. A la Copa, l'equip cau a quarts de final. Tanmateix, a la Recopa guanya el seu tercer títol el 10 de maig a Berna, en superar a la final la Sampdoria italiana per 2-0.

Després d'una temporada de transició en què només s'aconseguí la Copa del Rei en una final disputada contra el Real Madrid a l'estadi de Mestalla (0-2), la dècada dels anys 1990 va ser la millor de la història del Futbol Club Barcelona. Van ser deu anys d'èxits per al club en tots els ordres, tant en el terreny futbolístic com en el de les seccions esportives.

L'equip de futbol, entrenat per Johan Cruyff, rebé l'apel·latiu encomiàstic de Dream Team a causa de la forta mentalitat guanyadora que demostrà i la pràctica d'un futbol efectiu i alhora bonic, amb figures com Koeman, Guardiola, Stoichkov, Romário, Laudrup, Zubizarreta o Bakero entre d'altres.

Durant aquesta etapa l'equip va guanyar quatre Lligues consecutives entre el 1991 i el 1994, tres Supercopes d'Espanya, una Copa del Rei, una Supercopa d'Europa (1992) i el 20 de maig de 1992 va conquerir el seu títol més preat: la Copa d'Europa, al mític estadi de Wembley i davant la Sampdoria.

El 1992, la Generalitat de Catalunya concedeix al club la preuada Creu de Sant Jordi.

També en aquest període, cal destacar el 5-0 que l'equip va aconseguir davant el Reial Madrid, amb un hat trick de Romario durant la temporada 1993/94. Aquesta mateixa temporada el Barça pateix una de les derrotes més doloroses de la seva història, cau a la final de la Copa d'Europa per 4-0 a Atenes davant l'A.C. Milan. Aquesta desfeta gesta el final del "Dream Team." Zubizarreta, Laudrup, Goikoetxea i Salinas deixen el Barça, Romario després de guanyar el Mundial del 1994 arriba amb 23 dies de retard a la concentració blaugrana, Stòitxkov, després d'aconseguir la Pilota d'Or, discuteix amb l'entrenador, i Koeman anuncia que vol tornar a Holanda. Tots tres acabarien deixant el club a final de temporada, igual que Eusebio i Txiki Beguiristain. El "dream team" es dissol.

Johan Cruyff intenta refer un equip campió i incorpora un nou bloc d'estrangers amb Prosinecki, Meho Kodro, Popescu i Figo. Dóna oportunitats a nous jugadors del planter, com Celades, Roger i De la Peña, juntament amb el seu fill Jordi, que ja havia destacat en el tram final de la temporada anterior.

Els resultats no arriben i, per primera vegada des del 1988, l'equip no guanya cap títol oficial. El Barça acaba tercer a la Lliga, perd la final de la Copa del Rei davant l'Atlètic de Madrid i es queda a un pas de la final de la Copa de la UEFA en caure davant el Bayern de Munic.

Els diversos enfrontaments entre Cruyff i la directiva esclaten el 18 de maig del 1996. El president Josep Lluís Núñez anuncia la fulminant destitució del tècnic a manca de dues jornades per al final de la Lliga. Les protestes a favor del neerlandès i en contra de la directiva són evidents a l'últim partit de Lliga al Camp Nou.

El final de l'era Núñez i el Centenari (1995-2000)

Logotip del centenari

El traumàtic comiat de Johan Cruyff va crear una gran crisi social en el club, Núñez va confeccionar la nova etapa 1996/97 amb Bobby Robson com a nou entrenador i amb la incorporació de nous jugadors provinents del mercat europeu que s'havia obert a causa de la nova Llei Bosman. Aquests jugadors foren Luis Enrique, Pizzi, Vítor Baía, Couto, Giovanni Silva, Blanc i, per sobre de tots, el del brasiler Ronaldo, que provinent del PSV Eindhoven, va costar 2.500 milions de pessetes. Aquest jugador aconseguí el pichichi de la Lliga amb 34 gols i fou determinant en la victòria dels tres títols aconseguits: Supercopa d'Espanya, Recopa d'Europa, i la Copa del Rei.

Tot i els tres títols assolits, la crisi social continua i Núñez es veu obligat a canviar d'entrenador, contractant així Louis Van Gaal i deixant el que fou el traductor de Robson, Jose Mourinho, com a segon entrenador.

Van Gaal es trobà en la seva primera temporada sense el jugador més decisiu de l'anterior perquè després d'un llarg estira-i-arronsa, Ronaldo fitxà per l'Inter de Milà durant l'estiu a canvi de 4.000 milions de pessetes. Tanmateix, en contrapartida s'incorporà una altra estrella brasilera, Rivaldo i altres jugadors destacats com ara Ruud Hesp, Reiziger i el brasiler Sonny Anderson.

Tot i que la temporada no va començar gens bé a causa d'una derrota dolorosa a la Supercopa d'Espanya contra el Reial Madrid, el club acaba conquistant la Lliga amb una certa comoditat, la Copa del Rei i la Supercopa d'Europa.

A causa dels èxits de les darreres dues temporades el Barça arriba a encapçalar la llista dels millors clubs del món elaborada per la IFFHS.

La següent temporada 1998/99 (la del Centenari) comença amb eleccions presidencials el juliol, que són guanyades per cinquena vegada consecutiva per Núñez.

La temporada no comença bé, l'equip torna a perdre la Supercopa d'Espanya, aquest cop contra el Reial Mallorca, és eliminat de la Lliga de Campions a la lligueta de vuitens i eliminat de la Copa del Rei a quarts de final.

En un intent de redirigir el rumb, a principi de l'any 1999 s'incorporen a l'equip els germans Frank de Boer i Ronald de Boer. El mes de novembre van començar els actes de celebració del Centenari del Club. Entre els molts actes celebrats, cal destacar el partit del Centenari (abril 1999) que enfronta el Barça contra la selecció del Brasil. El partit acaba amb empat a 2 gols. El mes anterior s'havia celebrat un emotiu partit-homenatge a Johan Cruyff al Camp Nou. L'ocasió serveix per homenatjar alhora al "dream team" de principi dels noranta.

Finalment el Barça assoleix el títol de lliga a tres jornades del final del campionat. Cal dir que en la temporada del Centenari, les quatre seccions més importants del club van aconseguir com a mínim el títol de la Lliga.

La temporada 1999/00 suposà el final de l'era Núñez i comportà alhora la dimissió de l'entrenador Van Gaal. A final de temporada la situació arriba a insostenible per diversos motius: El joc del Barça desagrada l'afició, i aquesta i la premsa mostren la seva crispació contra Van Gaal, es constitueix la plataforma Elefant Blau (presidida per Joan Laporta) i a final de temporada l'equip no assoleix cap títol a excepció de la Copa Catalunya. Així doncs, Núñez convoca eleccions per al 27 de juliol del 2000 i posa fi als seus 22 anys de mandat.

Finalment cal destacar que la dècada dels 90 a suposar una de les més exitoses del club en tots els sentits, tant pel que fa a títols com als àmbits social i de seccions. Les seccions més importants del club van assolir grans triomfs:

• L'equip de bàsquet es va consolidar a l'elit del bàsquet nacional i europeu, tot i que no va conquistar la Copa d'Europa, va arribar a la final fins a quatre ocasions durant aquesta dècada.
• L'equip d'handbol va esdevenir el millor equip d'handbol del món i molt probablement de la història: va guanyar tots els títols possibles, entre els quals destaquen sis Copes d'Europa (cinc consecutives) i set lligues.
• L'equip d'hoquei sobre patins va assolir durant aquest període, entre altres títols, dues Copes d'Europa i quatre OK Lligues.

De Gaspart a Laporta, una transició sense títols (2001-2003)

Les eleccions a president, després de la marxa de Núñez, donen la victòria a l'anterior vicepresident i empresari hoteler Joan Gaspart Solves. Amb ell al capdavant, el club iniciarà una etapa amb resultats esportius negatius.

La curta era Gaspart s'inicia, a més a més, amb l'inesperat fitxatge pel Real Madrid del davanter portuguès Luis Figo, un jugador molt estimat per l'afició blaugrana que considera el seu pas al club blanc com una imperdonable traïció. Aquest episodi coincideix amb l'inici d'un període esplendorós per al club madrileny, amb Florentino Pérez de president. Aquest fet fa encara més palesa la crisi del Barça, que completarà un cicle de cinc anys sense assolir cap títol oficial de futbol.

Gaspart, apressat pel cas Figo, malbarata els diners percebuts per la clàusula de rescissió del portuguès amb fitxatges que no ofereixen el rendiment esperat, com ara Emmanuel Petit i Marc Overmars de l'Arsenal FC londinenc), Alfonso Pérez del Real Betis i Gerard López que torna del València CF, i posteriorment dels argentins Juan Roman Riquelme i Javier Saviola, pel qual desemborsa una gran quantitat de diners. Ni Llorenç Serra Ferrer primer, ni Carles Rexach després, aconseguiran des de la banqueta que l'equip rutlli a satisfacció de l'afició, que cada cop es mostra més crítica amb la marxa del club. Finalment, la decisió del president de repescar com a entrenador Louis Van Gaal, un home rígid, poc estimat per l'afició i amb enfrontaments habituals amb la premsa, accelerarà el final de Gaspart, que dimitirà a principis del 2003 després de suportar diverses mocadorades i el rebuig creixent d'una afició frustrada i oposada a la gestió del president. Gaspart va ser substituït per Enric Reyna i uns mesos després per una Comissió Gestora encapçalada per Joan Trayter que va preparar el camí per convocar eleccions a la presidència del club.

Durant el seu mandat, Gaspart inicià les obres de la ciutat esportiva de Sant Joan Despí i amplià i millorà el Museu del FC Barcelona, el qual batejà amb el nom de Museu President Núñez. La secció de bàsquet, això sí, assolí grans èxits (entre ells la Copa d'Europa) sota la direcció del tècnic serbi Svetislav Pešić.

Presidències de Joan Laporta (2003-2010) i Sandro Rosell (2010-2014): Josep Guardiola i el millor Barça de la història

La presidència de Joan Laporta: dues Lligues de Campions i quatre Lligues (2003-2010)

Joan Laporta després del pregó de la Festa Major de Sant Cugat del Vallès el 2008

La victòria de Joan Laporta a les eleccions celebrades el juny del 2003 va suposar un canvi radical en la gestió del club, que va abordar una reforma profunda que va permetre que en dos anys el Barça tornés a figurar entre els clubs més admirats del món.

Laporta significava essencialment un trencament radical amb el passat. La nova directiva va aprofundir en la catalanització del club, va endreçar les finances i va procedir a contractar una plantilla nova de jugadors joves i motivats pel triomf, que portaren novament l'equip a guanyar títols.

Rijkaard, Ronaldinho i la segona Lliga de Campions (2003-2006)

Amb Txiqui Begiristain de director tècnic i Frank Rijkaard d'entrenador, es va poder armar un equip de figures encapçalades pel brasiler Ronaldinho, que aviat va meravellar sobre el camp.

La temporada 2004/05 el FCB va aconseguir el campionat de Lliga i només la mala sort davant el Chelsea FC el va deixar fora de la Champions League. S'havien consolidat, però, els fonaments del que seria un gran equip.

La següent temporada 2005/06 constitueix una de les més glorioses de la història del club, que aconseguí el doblet: Lliga i Copa d'Europa. A la lliga, el Barça no té rival. L'equip guanya el clàssic per 0 gols a 3 i és ovacionat al mateix Santiago Bernabéu. L'equip repeteix títol, encadenant una sèrie de catorze victòries consecutives, mentre el camerunès Eto'o aconsegueix el pichichi amb 26 gols. D'aquesta manera, l'equip és reconegut internacionalment per la premsa. A la Champions League el Barça eliminarà successivament el Chelsea FC, el Benfica i l'Milan i s'imposarà el 17 de maig, a la final de París, a l'Arsenal FC londinenc per 2 gols a 1. Tots dos gols foren assistits per Larsson i els marcaren Eto'o i Belletti.

L'1 de juny del 2006 el president Laporta inaugurà oficialment la nova Ciutat Esportiva Joan Gamper amb una superfície de 136.839 metres quadrats a Sant Joan Despí.

Crisi esportiva i institucional (2006-2008)

Frank Rijkaard i Ronaldinho

La temporada següent comença una llarga sèrie de fets que desestabilitzen la pau social al club. El primer, succeeix el 19 de juliol del 2006, quan una sentència judicial obliga la directiva a convocar eleccions a la presidència, en considerar que Joan Laporta ha presidit el club quatre temporades (la primera entre els dies 22 i 30 de juny del 2003). El 21 de juliol, Joan Laporta anuncia la seva dimissió i la convocatòria de la Comissió Gestora, presidida per Xavier Sala i Martín per celebrar eleccions a la presidència. El 26 de juliol, la Junta Directiva dimiteix i l'economista queda com a president de la Comissió Gestora, que fixa les eleccions per al dia 3 de setembre. Paral·lelament, quatre socis presenten denúncies davant el Tribunal Català de l'Esport per inhabilitar Joan Laporta per incompliment dels estatuts del club. Tanmateix, el Tribunal Català de l'Esport acorda no admetre-les a tràmit. Malgrat que dos socis van manifestar la seva precandidatura a les eleccions, només Joan Laporta assoleix el nombre de signatures necessàries (1.804) per presentar-s'hi. Això permet que el 22 d'agost, dia del Gamper, Joan Laporta sigui una altra vegada proclamat president del Barça.

El mes de setembre del 2007 es fa pública la decisió d'establir un acord de col·laboració amb UNICEF, pel qual el club finançarà nombroses campanyes solidàries al Tercer Món, al mateix temps que inserirà (per primera vegada en tota la seva història) el logotip de l'organització solidària a les samarretes del primer equip de futbol. El 7 de setembre, Joan Laporta viatja a Nova York i presenta a l'ONU l'acord i el 12 de setembre, en partit de la fase de grups de la Champions League contra l'equip búlgar del Levski Sofia, l'equip llueix per primera vegada el logotip a la samarreta.

La temporada futbolística 2006-2007 acaba sense l'assoliment de cap títol important i enmig de moltes crítiques vers una suposada permissibilitat en la direcció dels jugadors més importants de l'equip (Ronaldinho, Deco, sobretot). El club reacciona anunciant l'elaboració d'un codi intern que establirà les regles de disciplina a seguir i un enduriment en la gestió del planter.

Malgrat tot i a pesar de la contractació del futbolista francès de l'Arsenal FC, Thierry Henry, la temporada 2007-2008 acaba igual que l'anterior, sense cap títol important per part del primer equip de futbol i enmig d'una greu crisi institucional i esportiva. Aquesta situació provoca la destitució de l'entrenador Frank Rijkaard i els transferiments dels jugadors Ronaldinho i Deco a l'AC Milan i Chelsea FC, respectivament i dóna lloc a la presentació, per part del soci Oriol Giralt i Gili, d'un vot de censura contra la directiva de Joan Laporta, el qual és votat el dia 6 de juliol. Malgrat que el vot de censura no assoleix els dos terços requerits per provocar el cessament de la Junta Directiva, els bons resultats relatius obtinguts fan que vuit directius de la Junta facin pública la seva dimissió i que Joan Laporta anunciï que posarà el seu càrrec a disposició de l'Assemblea de Compromissaris que es va celebrar el 24 d'agost del 2008 i que superà amb un 55% dels vots emesos.

L'era Guardiola i el millor Barça de la història (2008-2012)

Josep Guardiola, durant un entrenament.

La temporada 2008-09 Josep Guardiola, antic jugador i capità del Barça, és nomenat entrenador del primer equip, malgrat acreditar només una curta experiència com a entrenador en l'equip filial. Tanmateix, Guardiola canvia totalment la moral i l'esperit de superació del col·lectiu i el Barça aconsegueix una bellesa en el joc i uns èxits esportius que el situen a primera línia mediàtica a tot el món.

El Barça guanya la primera Copa del Rei de la dècada, en superar l'Athletic Club de Bilbao per 4 gols a 1, i pocs dies després guanya la Lliga, assolint un rècord històric de punts i materialitzant una victòria històrica vers el Real Madrid al Santiago Bernabéu, al qual derrota per un resultat final de 2 gols a 6.

Per arrodonir la temporada i fer el seu primer triplet, el Barça aconsegueix la seva tercera Lliga de Campions, derrotant contundentment l'Olímpic de Lió, el Bayern de Munich i, per gol-average i amb un gol de llegenda d'Iniesta en temps afegit, el Chelsea FC en eliminatòries prèvies, i fa allò que alguns creien "impossible": destronar el Manchester United del tron futbolístic europeu. El dia 27 de maig de 2009, a l'Estadi Olímpic de Roma, el millor Barça de tots els temps conquereix la tercera Lliga de Campions per 2 a 0, amb gols d'Eto'o i Messi, davant el Manchester United. Aconsegueix així fer història amb un triplet, el primer que aconsegueix un equip de la lliga espanyola i el cinquè equip d'Europa en fer-ho (Cèltic de Glasgow 1967, Ajax d'Amsterdam 1972, PSV Eindhoven 1988 i Manchester United 1999).

Imatge de les 6 copes aconseguides pel FC Barcelona durant l'any 2009

Messi al Camp Nou l'octubre del 2008.

La temporada 2009-10 s'inicia amb la marxa de Samuel Eto'o a l'Inter de Milà i l'arribada de Zlatan Ibrahimović, comprat per 66,0 milions d'euros a l'Inter, i amb les victòries del Barça a l'agost tant a la Supercopa d'Espanya com a la Supercopa d'Europa.

L'1 de desembre de 2009 Lionel Messi guanya la seva primera Pilota d'Or (com a millor jugador) i Xavi Hernández la de Bronze.

El 19 de desembre de 2009 el "Barça de les 6 Copes" guanya a Abu Dhabi el Campionat del Món de Clubs, l'únic títol que mancava al museu del club i amb el qual es tanca un any històric durant el qual es conquereixen tots els títols possibles, una fita mai assolida per cap altre club al món.

La temporada 2010/2011 el FC Barcelona oficialitza la cessió del davanter suec Zlatan Ibrahimović a l'AC Milan amb una opció de compra obligatòria per 24 milions d'euros. A canvi, el FC Barcelona fitxa el davanter asturià David Villa, comprat al València CF per 40 milions d'euros. Aquesta temporada el FC Barcelona guanya la Supercopa d'Espanya, la Lliga i la quarta Lliga de Campions, derrotant a les semifinals el Real Madrid amb dos gols de Messi al Bernabéu i de Pedro al Camp Nou. A més, el 10 de gener de 2011 Lionel Messi guanya la seva segona Pilota d'Or consecutiva (com a millor jugador), Andrés Iniesta la Pilota de Plata i Xavi Hernández la de Bronze, completant un podi de jugadors tots formats a la Masia.

El dia 28 de maig de 2011, el Barça torna 19 anys després a l'Estadi de Wembley de Londres, on va guanyar el 1992 la primera Copa d'Europa de la història del club. El Barça guanya la quarta Lliga de Campions davant del Manchester United, repetint així la final del 2009 Lliga de Campions, amb un resultat final de 3 a 1 amb gols de Pedro, Messi i David Villa i el gol de l'honor del Manchester United de Wayne Rooney. Amb aquesta quarta Lliga de Campions, Josep Guardiola entra a la història del futbol com l'entrenador més jove en guanyar dues Champions Leagues.

La temporada 2010/2011 el FC Barcelona també aconsegueix a la Lliga un marcador històric en guanyar, el 28 de novembre de 2010, per 5 gols a 0 el Real Madrid de José Mourinho, amb gols de Xavi, Pedro, Jeffren i dos de David Villa.

La temporada 2011/2012 és l'última de Josep Guardiola com a entrenador del Barça. El 25 d'agost de 2011, el FC Barcelona guanya la seva quarta Supercopa d'Europa en guanyar a la final al FC Porto per 2 a 0, amb gols de Messi i Cesc Fàbregas, el nou fitxatge del club.

El 18 de desembre de 2011, el FC Barcelona guanya per segona vegada a la seva història el Campionat del Món de Clubs en derrotar a les semifinals a l'Al-Sadd de Qatar per 4 a 0 i a la final al Santos de Brasil per 0 a 4, amb gols de Lionel Messi (2), Cesc Fàbregas i Xavi Hernández. Així doncs, Guardiola es converteix en l'únic entrenador de la història del FC Barcelona en guanyar dos Campionats del Món de Clubs. A més a més, el 9 de gener de 2012 Lionel Messi guanya la seva tercera Pilota d'Or consecutiva (com a millor jugador), Xavi Hernández la Pilota de Plata i Neymar la de Bronze.

El dia 27 d'abril del 2012, després que l'equip caigui eliminat contra el Chelsea FC en semifinals de la Champions League, Pep Guardiola anuncia en roda de premsa que no seguirà la temporada següent.

El dilluns 7 de maig del 2012, el FC Barcelona rep 7 premis de la IFHHS (Federació Internacional d'Història i Estadística de Futbol). Els premis són:

• Millor Equip Europeu.
• Millor Equip Mundial de l'última dècada.
• Millor Entrenador d'un club del 2011: Pep Guardiola.
• Millor Organitzador: Xavi Hernández.
• Millor Golejador Lionel Messi.

La presidència de Sandro Rosell

Sandro Rosell en l'homenatge a Rafael Casanova durant la Diada Nacional de 2010.

El 13 de juny de 2010 Sandro Rosell va guanyar les 12es eleccions a la presidència del club, quedant molt per davant de la resta de presidenciables.

El 10 de desembre de 2010 la junta directiva va fer públic un acord a partir del qual Qatar Foundation posaria publicitat a la samarreta de l'equip de futbol durant cinc anys a canvi del pagament de 170 milions d'euros. Així es posava fi a 111 anys d'història de la secció de futbol sense portar un patrocinador al frontal de la samarreta. La decisió va generar polèmica perquè la samarreta s'havia mantingut més d'un segle sense portar publicitat retribuïda. A més, el fet que la Qatar Foundation tingués un vincle directe amb el rei d'aquest estat, el xeic Hamad bin Khalifa Al Thani, i que Qatar no fos un país amb els estàndards democràtics occidentals, van fer aixecar diverses veus contra la mesura de la junta de Rosell.

El dia 23 de gener del 2014, després de patir diverses amenaces i de ser demandat per suposades irregularitats en el fitxatge del jugador Neymar, Rosell presentà la seva dimissió irrevocable i deixà el Vicepresident primer Josep Maria Bartomeu i Floreta com a president.

L'etapa tràgica de Tito Vilanova (2012-2013)

tumb

El 10 de maig del 2012, el president Sandro Rosell anuncia que Tito Vilanova serà l'entrenador del primer equip del Barcelona la temporada següent.

El 21 de juliol de 2012, Tito Vilanova signa el seu contracte com a primer entrenador del Barça per dues temporades, davant els mitjans de comunicació i de Sandro Rossell i Andoni Zubizarreta. En la roda de premsa posterior a l'acte de la signatura, Tito Vilanova assegura que perdrà totes les comparacions amb Pep Guardiola. Aquesta afirmació, dirigida als culers, és encertada en part, ja que en començar la temporada 2012-2013 el Barça perd la Supercopa d'Espanya davant el Real Madrid, amb els resultats d'una victòria per 3 gols a 2 en l'anada i una derrota per 2 gol a 1 en la tornada.

Tot i així, a la Lliga, el de Bellcaire supera de llarg al seu predecessor, i en la primera volta (19 partits) el club aconsegueix 18 victòries i un empat, 55 punts. D'aquesta manera també supera el rècord del Real Madrid (13 victòries i 2 empats) i s'estableix la millor primera volta de la història de la Primera Divisió Espanyola de Futbol, deixant el segon classificat a onze punts i el tercer a divuit. A les quatre primeres jornades de la segona volta, el Barça pateix la seva primera derrota al camp de la Real Sociedad de Fútbol, una igualada i dues victòries (62 punts). Messi estableix un nou rècord, el de partits consecutius de lliga marcant. Finalment, l'equip es proclama campió l'11 de maig de 2013, gràcies a un empat entre el Reial Madrid i el RCD Espanyol, i obté així el seu quart títol de Lliga en les darreres cinc temporades. A més, el 7 de gener de 2013 Lionel Messi guanya la seva quarta Pilota d'Or consecutiva, convertint-se així en el primer i únic jugador de la història del futbol en guanyar-ne més de tres, i Andrés Iniesta guanya la Pilota de Bronze.

Tanmateix, el Barcelona no es mostra tan superior en els "Clàssics" com als últims anys, empatant per 2 gols a 2 el partit de Lliga al Camp Nou i perdent per 2 gols a 1 el partit de la segona volta al Santiago Bernabéu. A més, a les semifinals Copa del Rei, el Madrid elimina al Barça per un resultat total de 4 gols a 2 (1 a 1 a l'anada i 1 a 3 la tornada).

El dia 19 de juliol del 2013, el president Sandro Rosell anuncia que Tito Vilanova no seguirà al capdavant de l'equip per la recaiguda de la malaltia que pateix des de fa més d'1 any. El dia 23 de juliol del 2013, la junta directiva fa oficial amb un comunicat el fixatge de l'entrenador argentí Gerardo Martino. Vilanova acabarà morint per les complicacions de la malaltia que patia el 25 d'abril del 2014 a Barcelona.

Plantilla 2018-2019

Article principal: Temporada 2018-2019 del FC Barcelona

Vegeu també: Categoria:Temporades del FC Barcelona

La relació de jugadors de la plantilla del Barça la temporada 2018-19 és la següent:

N. Pos. Nac. Jugador 1 POR Marc-André ter Stegen 2 DEF Nélson Semedo 3 DEF Gerard Piqué 3r 4 MIG Ivan Rakitić 5 MIG Sergio Busquets 2n 6 MIG Denis Suárez 7 MIG Philippe Coutinho 8 MIG Arthur Melo 9 DAV Luis Suárez 10 DAV Lionel Messi 1r 11 DAV Ousmane Dembélé 12 MIG Rafinha Alcántara

N. Pos. Nac. Jugador 13 POR Jasper Cillessen 14 DAV Malcom 15 DEF Clément Lenglet 16 MIG Sergi Samper 18 DEF Jordi Alba 19 DAV Munir El Haddadi 20 MIG Sergi Roberto 4t 22 MIG Arturo Vidal 23 DEF Samuel Umtiti 24 DEF Thomas Vermaelen 26 MIG Carles Aleñà

Els equips que disputen la lliga espanyola de futbol estan limitats a tenir en la plantilla un màxim de tres jugadors sense passaport de la Unió Europea. La llista inclou només la principal nacionalitat de cada jugador. Alguns jugadors no europeus tenen doble nacionalitat d'algun país de la UE:

• Messi té passaport espanyol.
• Luis Suárez té passaport italià.
• Rafinha té passaport espanyol.
• Samuel Umtiti té passaport francès.
• Coutinho té passaport portuguès.

Font: Web oficial del FC Barcelona

Cedits a altres equips

N. Pos. Nac. Jugador — POR Adrià Ortolà (cedit al Deportivo de La Coruña fins al 30 de juny de 2019) — DEF Douglas Pereira (cedit al Sivasspor Kulübü fins al 30 de juny de 2019) — DEF Marlon Santos (cedit al Sassuolo fins al 30 de juny de 2019) — MIG André Gomes (cedit a l'Everton fins al 30 de juny de 2019)

N. Pos. Nac. Jugador — MIG Arda Turan (cedit a l'İstanbul Başakşehir fins al 30 de juny de 2020) — MIG Paulinho Bezerra (cedit al Guangzhou Evergrande FC fins al 30 de juny de 2019) — DAV Paco Alcácer (cedit al Borussia Dortmund fins al 30 de juny de 2019)

Equip tècnic

• Entrenador: Ernesto Valverde
  • Segon entrenador: Jon Aspiazu
  • Tècnic auxiliar: Joan Barbarà
  • Entrenador de porters: José Ramón de la Fuente
  • Preparador físic: José Antonio Pozanco
  • Preparador físic: Edu Pons
  • Preparador físic: Antonio Gómez
• Responsable de l'equip mèdic: Ramon Canal
  • Metge: Dr. Ricard Pruna
  • Recuperador: Juanjo Brau
  • Fisioterapeutes: Jaume Munill, Roger Gironès, David Álvarez
  • Podòleg: Martín Rueda
• Anàlisi tàctica i scouting: Àlex Garcia
• Encarregats de material: José Antonio Ibarz i Gabriel Galán
• Oficina d'Atenció al Jugador: Pepe Costa
• Entrenador del filial: Francesc Xavier Garcia Pimienta

Títols destacats

Article principal: Palmarès del Futbol Club Barcelona

Torneigs internacionals (28)

• 5 Copes d'Europa (1991-1992, 2005-2006, 2008-2009, 2010-2011, 2014-2015)
• 3 Campionats del Món de Clubs (2009, 2011, 2015)
• 5 Supercopes d'Europa (1992, 1997, 2009, 2011, 2015)
• 4 Recopes d'Europa (1978-1979, 1981-1982, 1988-1989, 1996-1997)
• 3 Copes de Fires (actualment Lliga Europa de la UEFA) (1958, 1960, 1966)
• 1 Copa de Campions de la Copa de Fires (1971)
• 2 Copes Llatines (1949, 1952)
• 4 Campionats dels Pirineus (1910, 1911, 1912, 1913)
• 1 Petita Copa del Món (1957)

Torneigs nacionals (34)

• 23 Campionats de Catalunya (1901-1902 (Copa Macaya), 1902-1903 (Copa Barcelona), 1904-1905, 1908-1909, 1909-1910, 1910-1911, 1912-1913 (Campionat de la Football Associació de Catalunya), 1915-1916, 1918-1919, 1919-1920, 1920-1921, 1921-1922, 1923-1924, 1924-1925, 1925-1926, 1926-1927, 1927-1928, 1929-1930, 1930-1931, 1931-1932, 1934-1935, 1935-1936, 1937-1938)
• 1 Lliga Catalana (1937-1938)
• 8 Copes de Catalunya (anomenada Copa Generalitat fins a 1993) (1990-1991, 1992-1993, 1999-2000, 2003-2004, 2004-2005, 2006-07, 2012-13, 2013-14)
• 2 Supercopes de Catalunya (2014, 2017)

Torneigs estatals (82)

• 25 Campionats de Lliga espanyola (1928-29, 1944-45, 1947-48, 1948-49, 1951-52, 1952-53, 1958-59, 1959-60, 1973-74, 1984-85, 1990-91, 1991-92, 1992-93, 1993-94, 1997-98, 1998-99, 2004-05, 2005-06, 2008-09, 2009-10, 2010-11, 2012-13, 2014-2015, 2015-2016, 2017-2018)
• 30 Copes del Rei (1910, 1912, 1913, 1920, 1922, 1925, 1926, 1928, 1941-1942, 1950-1951, 1951-1952, 1952-1953, 1956-1957, 1958-1959, 1962-1963, 1967-1968, 1970-1971, 1977-1978, 1980-1981, 1982-1983, 1987-1988, 1989-1990, 1996-1997, 1997-1998, 2008-2009, 2011-2012, 2014-2015, 2015-2016, 2016-2017, 2017-2018)
• 13 Supercopes d'Espanya (1983, 1991, 1992, 1994, 1996, 2005, 2006, 2009, 2010, 2011, 2013, 2016 i 2018)
• 2 Copes de la Lliga (1982-1983, 1985-1986)
• 3 Copes Eva Duarte de Perón (1949, 1952, 1953)
• 1 Lliga Mediterrània (1936-1937)
• 3 Copes Duward (1955-1956, 1958-1959, 1959-1960).
• 5 Trofeus Martini Rossi (1952, 1953, 1954, 1959, 1960).

Principals torneigs amistosos

• 41 Trofeus Joan Gamper (1966, 1967, 1968, 1969, 1971, 1973, 1974, 1975, 1976, 1977, 1979, 1980, 1983, 1984, 1985, 1986, 1988, 1990, 1991, 1992, 1995, 1996, 1997, 1998, 1999, 2000, 2001, 2002, 2003, 2004, 2006, 2007, 2008, 2010, 2011, 2013, 2014, 2015, 2016, 2017, 2018)
• 1 Copa d'Or Argentina (1945)
• 3 Trofeu Carranza (1961, 1962, 2005)
• 5 Trofeu Teresa Herrera (1948, 1951, 1972, 1990, 1993)
• 5 Trofeus Ciutat de Palma (1969, 1974, 1976, 1980, 1981)
• 4 Trofeus Ciudad de la Línea (1985, 1991, 1995, 2000)
• 1 Audi Cup (2011)
• 1 Trofeu de París (2012)

• 
  Les 6 copes del 2009. Primer equip de la història en fer un "sextet", guanyant les 6 competicions oficials que es juguen en un any
• 
  El jugador José Mari Bakero, que fou capità del Barça

Premis individuals a jugadors

Article Principal: Premis individuals jugadors del Futbol Club Barcelona

• 11 Pilotes d'Or: Luis Suárez 1960, Johan Cruyff 1973 i 1974, Hristo Stoitchkov 1994, Rivaldo 1999, Ronaldinho 2005, Messi 2009, 2010, 2011, 2012 i 2015.
• 6 FIFA World Player: Romário 1994, Ronaldo 1996, Rivaldo 1999, Ronaldinho 2004 i 2005, Messi 2009.
• 7 Botes d'Or: Ronaldo (1996-1997), Messi (2009-2010, 2011-2012, 2012-2013, 2016-2017 i 2017-2018) i Luis Suárez (2015-2016).
• 3 Premis FIFpro al millor jugador del món: Ronaldinho (2005 i 2006) i Messi (2009).
• 3 Premis FIFpro al millor jugador jove del món: Messi (2006, 2007 i 2008).
• 2 Millor jugador africà: Samuel Eto'o 2004 i 2005.
• 4 Trofeus Bravo: Josep Guardiola 1992, Ronaldo 1997, Messi 2007, Busquets 2009.
• 1 Premi Golden Boy: Lionel Messi 2005.
• 16 Pitxitxis: Marià Martín 1942-1943, César 1948-1949, Re 1964-1965, Rexach 1970-1971, Krankl 1978-1979, Quini 1980-1981, Quini 1981-1982, Romário 1993-1994, Ronaldo 1996-1997, Samuel Eto'o 2005-2006, Messi 2009-2010, 2011-2012, 2012-13, 2016-2017, 2017-2018, Luis Suárez 2015-2016.
• 20 Trofeus Zamora: Velasco 1947-1948, Ramallets 1951-1952, Ramallets 1955-1956, Ramallets 1956-1957, Ramallets 1958-1959, Ramallets 1959-1960, Pesudo 1965-1966, Sadurní 1968-1969, Sadurní 1973-1974, Sadurní 1974-1975, Reina 1972-1973, Artola 1977-1978, Urruti 1983-1984, Zubizarreta 1986-1987, Víctor Valdés 2004-2005, Víctor Valdés 2008-2009, Víctor Valdés 2009-2010, Víctor Valdés 2010-2011, Víctor Valdés 2011-2012 i Claudio Bravo 2014-2015.

Classificacions

Classificació al Campionat de Catalunya per temporades

1900-01 CM 2n 1901-02 CM 1r 1902-03 CM Retirat/CB 1r 1903-04 CC 4t 1904-05 CC 1r 1905-06 CC 3r 1906-07 CC 2n 1907-08 CC 2n 1908-09 CC 1r 1909-10 CC 1r

1910-11 CC 1r 1911-12 CC 3r 1912-13 FAC 1r 1913-14 CC 4t 1914-15 CC 2n 1915-16 CC 1r 1916-17 CC 3r 1917-18 CC 3r 1918-19 CC 1r 1919-20 CC 1r

1920-21 CC 1r 1921-22 CC 1r 1922-23 CC 2n 1923-24 CC 1r 1924-25 CC 1r 1925-26 CC 1r 1926-27 CC 1r 1927-28 CC 1r 1928-29 CC 3r 1929-30 CC 1r

1930-31 CC 1r 1931-32 CC 1r 1932-33 CC 2n 1933-34 CC 3r 1934-35 CC 1r 1935-36 CC 1r 1936-37 CC 2n / LM 1r 1937-38 CC 1r / LC 1r 1938-39 Sense competició 1939-40 CC 3r

Llegenda: CM: Copa Macaya, CB: Copa Barcelona, CC: Campionat de Catalunya, FAC: Campionat de l'Associació de Clubs, LM: Lliga Mediterrània, LC: Lliga Catalana

Classificació a la Lliga masculina de futbol per temporades

1928-29 1a Divisió 1r 1929-30 1a Divisió 2n 1930-31 1a Divisió 4t 1931-32 1a Divisió 3r 1932-33 1a Divisió 4t 1933-34 1a Divisió 9è 1934-35 1a Divisió 6è 1935-36 1a Divisió 5è 1936-39 Sense competició 1939-40 1a Divisió 9è 1940-41 1a Divisió 4t 1941-42 1a Divisió 12è 1942-43 1a Divisió 3r 1943-44 1a Divisió 6è 1944-45 1a Divisió 1r 1945-46 1a Divisió 2n 1946-47 1a Divisió 4t 1947-48 1a Divisió 1r 1948-49 1a Divisió 1r 1949-50 1a Divisió 5è 1950-51 1a Divisió 4t

1951-52 1a Divisió 1r 1952-53 1a Divisió 1r 1953-54 1a Divisió 2n 1954-55 1a Divisió 2n 1955-56 1a Divisió 2n 1956-57 1a Divisió 3r 1957-58 1a Divisió 3r 1958-59 1a Divisió 1r 1959-60 1a Divisió 1r 1960-61 1a Divisió 4t 1961-62 1a Divisió 2n 1962-63 1a Divisió 6è 1963-64 1a Divisió 2n 1964-65 1a Divisió 6è 1965-66 1a Divisió 3r 1966-67 1a Divisió 2n 1967-68 1a Divisió 2n 1968-69 1a Divisió 3r 1969-70 1a Divisió 4t 1970-71 1a Divisió 2n

1971-72 1a Divisió 3r 1972-73 1a Divisió 2n 1973-74 1a Divisió 1r 1974-75 1a Divisió 3r 1975-76 1a Divisió 2n 1976-77 1a Divisió 2n 1977-78 1a Divisió 2n 1978-79 1a Divisió 5è 1979-80 1a Divisió 4t 1980-81 1a Divisió 5è 1981-82 1a Divisió 2n 1982-83 1a Divisió 4t 1983-84 1a Divisió 3r 1984-85 1a Divisió 1r 1985-86 1a Divisió 2n 1986-87 1a Divisió 2n 1987-88 1a Divisió 6è 1988-89 1a Divisió 2n 1989-90 1a Divisió 3r 1990-91 1a Divisió 1r

1991-92 1a Divisió 1r 1992-93 1a Divisió 1r 1993-94 1a Divisió 1r 1994-95 1a Divisió 4t 1995-96 1a Divisió 3r 1996-97 1a Divisió 2n 1997-98 1a Divisió 1r 1998-99 1a Divisió 1r 1999-00 1a Divisió 2n 2000-01 1a Divisió 4t 2001-02 1a Divisió 4t 2002-03 1a Divisió 6è 2003-04 1a Divisió 2n 2004-05 1a Divisió 1r 2005-06 1a Divisió 1r 2006-07 1a Divisió 2n 2007-08 1a Divisió 3r 2008-09 1a Divisió 1r 2009-10 1a Divisió 1r 2010-11 1a Divisió 1r

2011-12 1a Divisió 2n 2012-13 1a Divisió 1r 2013-14 1a Divisió 2n 2014-15 1a Divisió 1r 2015-16 1a Divisió 1r 2016-17 1a Divisió 2n 2017-18 1a Divisió 1r 2018-19 1a Divisió

Campionat del Món de Clubs
Champions League
Supercopa d'Europa
Recopa d'Europa
Copa de Fires
Petita Copa del Món
Lliga espanyola
Copa del Rei
Supercopa d'Espanya
Copa de la Lliga
Copa Catalunya / Supercopa de Catalunya

Trajectòria a les competicions internacionals per temporades

• ¹ Equip eliminat millor posicionat en cas de classificació, equip classificat pitjor posicionat en cas d'eliminació.

Copa Intercontinental / Mundial de Clubs
Edició						Semifinals	Final
91/92							São Paulo FC
05/06						Club América	Internacional Porto Alegre
08/09						Atlante FC	Estudiantes La Plata
10/11						Al-Sadd	Santos FC
14/15						Guangzhou Evergrande	River Plate
Supercopa d'Europa
Edició							Final
78/79							Nottingham Forest
81/82							Aston Villa
88/89							AC Milà
91/92							Werder Bremen
96/97							Borussia Dortmund
05/06							Sevilla FC
08/09							Shakhtar Donetsk
10/11							FC Porto
14/15							Sevilla FC
Copa d'Europa / Lliga de Campions de la UEFA
Edició			Setzens de final	Vuitens de final	Quarts de final	Semifinals	Final
59/60			CSKA Sofia	AC Milà	Wolverhampton Wanderers	Real Madrid
60/61			Lierse SK	Real Madrid	Spartak Hradec Králové	Fitxer:Flag of Alemanya Occidental.svg Hamburg SV	SL Benfica
74/75			Linzer ASK	Feyenoord Rotterdam	Åtvidabergs FF	Leeds United
85/86			Sparta Praga	FC Porto	Juventus FC	IFK Göteborg	Steaua Bucarest
Edició			Setzens de final	Vuitens de final	Fase de grups 1		Final
91/92			Fitxer:Flag of Alemanya Oriental.svg Hansa Rostock	Fitxer:Flag of Alemanya Occidental.svg 1. FC Kaiserslautern	SL Benfica	Sparta Praga	Sampdoria UC
92/93			Viking Stavanger	CSKA Moscou
Edició			Setzens de final	Vuitens de final	Fase de grups 1	Semifinals	Final
93/94			Dynamo Kiev	Austria Viena	Spartak Moscou	FC Porto	AC Milà
Edició				Fase de grups 1	Quarts de final	Semifinals	Final
94/95				Manchester United	Paris Saint-Germain FC
Edició		Fase previa		Fase de grups 1	Quarts de final	Semifinals	Final
97/98		Skonto Riga		Dynamo Kiev
98/99				Manchester United
Edició			1ª Fase de grups 1	2ª Fase de grups 1	Quarts de final	Semifinals	Final
99/00			Arsenal FC	Sparta Praga	Chelsea FC	València CF
00/01			Leeds United
01/02		Wisla Cracòvia	Olympique Lió	AS Roma	Panathinaikos AO	Real Madrid
02/03		Legia Varsòvia	Club Bruixes	Newcastle United	Juventus FC
Edició			Fase de grups 1	Vuitens de final	Quarts de final	Semifinals	Final
04/05			Shakhtar Donetsk	Chelsea FC
05/06			Udinese Calcio	Chelsea FC	SL Benfica	AC Milà	Arsenal FC
06/07			Werder Bremen	Liverpool FC
07/08			Glasgow Rangers	Celtic Glasgow	Schalke 04	Manchester United
08/09		Wisla Cracòvia	Shakhtar Donetsk	Olympique Lió	Bayern Munic	Chelsea FC	Manchester United
09/10			FK Rubin Kazan	VfB Stuttgart	Arsenal FC	Internazionale Milà
10/11			FK Rubin Kazan	Arsenal FC	Shakhtar Donetsk	Real Madrid	Manchester United
11/12			Viktoria Pilsen	Bayer Leverkusen	AC Milà	Chelsea FC
12/13			SL Benfica	AC Milà	Paris Saint-Germain FC	Bayern Munic
13/14			Ajax Amsterdam	Manchester City FC	Atlético de Madrid
14/15			Ajax Amsterdam	Manchester City FC	Paris Saint-Germain FC	Bayern Munic	Juventus FC
15/16			Bayer Leverkusen	Arsenal FC	Atlético de Madrid
16/17			Borussia Mönchengladbach	Paris Saint-Germain FC	Juventus FC
17/18			Sporting Lisboa	Chelsea FC	AS Roma
Recopa d'Europa
Edició			Setzens de final	Vuitens de final	Quarts de final	Semifinals	Final
63/64			Shelbourne FC	Fitxer:Flag of Alemanya Occidental.svg Hamburg SV
68/69			FC Lugano		Lyn Oslo	Fitxer:Flag of Alemanya Occidental.svg 1.FC Colònia	Slovan Bratislava
71/72			Lisburn Distillery	Steaua Bucarest
78/79			Shakhtar Donetsk	RSC Anderlecht	Ipswich Town	KSK Beveren	Fitxer:Flag of Alemanya Occidental.svg Fortuna Düsseldorf
79/80			ÍA Akranes	Aris Bonnevoie	València CF
81/82			Botev Plovdiv	Dukla Praga	Fitxer:Flag of Alemanya Oriental.svg Lokomotive Leipzig	Tottenham Hotspur FC	Standard Lieja
82/83			Apollon Limassol	Estrella Vermella	Austria Viena
83/84			Fitxer:Flag of Alemanya Oriental.svg 1. FC Magdeburg	NEC Nijmegen	Manchester United
84/85			FC Metz
88/89			Fram Reykjavík	Lech Poznan	AGF Aarhus	CSKA Sofia	Sampdoria UC
89/90			Legia Varsòvia	RSC Anderlecht
90/91			Trabzonspor	Fram Reykjavík	Dynamo Kiev	Juventus FC	Manchester United
96/97			AEK Larnaca	Estrella Vermella	AIK Solna	AC Fiorentina	Paris Saint-Germain FC
Copa de Fires / Copa de la UEFA / Lliga Europa
Edició					Fase de grups	Semifinals	Final
55/58					Selecció Copenhague	Birmingham City FC	Selecció Londres
Edició	Fase previa	1ª Ronda	Setzens de final	Vuitens de final	Quarts de final	Semifinals	Final
58/60				Selecció Basilea	Internazionale Milà	Selecció Belgrad	Birmingham City FC
60/61				Selecció Zagreb	Edinburgh Hibernians
61/62			Fitxer:Flag of Alemanya Occidental.svg Selecció Berlin Oest	Dinamo de Zagreb	Sheffield Wednesday	Estrella Vermella	València CF
62/63			CF Os Belenenses	Estrella Vermella
64/65		AC Fiorentina	Celtic Glasgow	Racing Estrasburg
65/66		FC Utrecht	Royal Antwerp	Fitxer:Flag of Alemanya Occidental.svg Hannover 96	RCD Espanyol	Chelsea FC	Reial Saragossa
66/67			Dundee United
67/68		FC Zürich
69/70		Boldklubben 1913	Gyori ETO	Internazionale Milà
70/71		GKS Katowice	Juventus FC
72/73		FC Porto
73/74		OGC Nice
75/76		PAOK Salònica	SS Lazio	Vasas Budapest	Levski Sofia	Liverpool FC
76/77		CF Os Belenenses	KSC Lokeren	Östers IF	Athletic Club
77/78		Steaua Bucarest	AZ Alkmaar	Ipswich Town	Aston Villa	PSV Eindhoven
80/81		Sliema Wanderers	Fitxer:Flag of Alemanya Occidental.svg 1.FC Colònia
86/87		Flamurtari Vlorë	Sporting Portugal	Bayer Uerdingen	Dundee United
87/88		CF Os Belenenses	Dynamo Moscou	Flamurtari Vlorë	Fitxer:Flag of Alemanya Occidental.svg Bayer Leverkusen
95/96		Hapoel Be'er Sheva	Vitória Guimarães	Sevilla FC	PSV Eindhoven	Bayern Munic
00/01			Club Bruixes	AEK Atenes	Celta de Vigo	Liverpool FC
03/04	Matador Púchov	Panionios GSS	Brøndby IF	Celtic Glasgow

Altres dades d'interès

• Temporades a 1a: 87 (totes)
• Millor posició a la lliga: 1r (25 vegades)
• Pitjor posició a la lliga: 12è (temporada 41/42)
• Major golejada a favor: Temp. 1949-1950 FC Barcelona 10 - Gimnàstic de Tarragona 1
• Major golejada en contra: Temp. 1930-1931. Athletic Club 12 - FC Barcelona 1
• Jugadors amb més partits oficials disputats: Xavi Hernàndez (767), Andrés Iniesta (674), Lionel Messi (637), Carles Puyol (593), Migueli (549).
• Jugadors amb més gols: Lionel Messi (552) Alcántara (369), Josep Samitier (333).
• Jugador més jove a debutar amb el primer equip: Paulino Alcántara, 15 anys, 4 mesos i 18 dies. El debut va ser el 25 de febrer de 1912 al partit FC Barcelona 9 - Català 0 del Campionat de Catalunya, en el qual va fer tres gols.
• Jugadors amb més títols: Andrés Iniesta (30), Leo Messi (30), Xavi Hernández (25), Sergio Busquets (25), Gerard Piqué (25), Carles Puyol (20), Víctor Valdés (20), Guardiola (18), Guillermo Amor (17), Alexanko (17), Albert Ferrer (17).
• Futbolista amb més títols guanyats com a jugador i tècnic: Josep Guardiola, jugador (1990-2001) i entrenador (2008-2012), ha guanyat amb el Barça 33 títols, 19 com a jugador i 14 com a entrenador.
• Porter menys golejat: Antoni Ramallets.
• Jugador amb més gols en un partit: Kubala, 7 gols contra l'Sporting de Gijón (temporada 51-52).
• Equip filial: Futbol Club Barcelona B.
• Jugadors que han marcat en totes les competicions (en any natural) (Primera Divisió, Copa del Rei, Champions League, Supercopa d'Espanya, Supercopa d'Europa i Campionat Mundial de Clubs): Pedro Rodríguez Ledesma i Lionel Messi.

Els 10 fitxatges més cars de la història del club

Article principal: Llista de fitxatges més cars del Futbol Club Barcelona

1. Philippe Coutinho, comprat per 120 milions d'euros (més 40 milions variables), al Liverpool FC (2018).
2. Ousmane Dembélé, comprat per 105 milions d'euros (més variables), al Dortmund (2017).
3. Luis Suárez, comprat per 81 milions d'euros, al Liverpool FC (2014).
4. Zlatan Ibrahimović, comprat per 66 milions d'euros més Eto'o, a l'Inter (2009).^{Nota 1}
5. Neymar, comprat per 57 milions d'euros, al Santos FC (2013).
6. David Villa, comprat per 40 milions d'euros, al València CF (2010).
7. Paulinho, comprat per 40 milions d'euros, al Guangzhou Evergrande (2017).
8. Marc Overmars, comprat per 39,6 milions d'euros, a l'Arsenal FC (2000).
9. Clément Lenglet, comprat per 35,9 milions d'euros, al Sevilla FC (2018).
10. Javier Saviola, comprat per 35,9 milions d'euros, al River Plate (2001).

Els 10 màxims golejadors en la història del Campionat de Lliga

Pos.	Jugador	Gols	Partits
1.	Lionel Messi	383	418
2.	César Rodríguez	190	287
3.	Ladislau Kubala	131	186
4.	Luis Suárez	110	130
5.	Samuel Eto'o	108	145
6.	Marià Martín	97	112
7.	Patrick Kluivert	90	182
8.	Estanislau Basora	89	237
9.	Josep Escolà	86	152
10.	Rivaldo	86	157

Els 10 màxims golejadors de la història en partits oficials

Pos.	Jugador	Gols	Temporades
1.	Lionel Messi	552	2004-avui
2.	César Rodríguez	232	1939-1955
3.	Ladislau Kubala	194	1950-1961
4.	Josep Samitier	176	1919-1932
5.	Josep Escolà	164	1934-1949
6.	Luis Suárez	152	2014-avui
7.	Paulí Alcàntara	142	1912-1927
8.	Ángel Arocha	137	1926-1933
9.	Samuel Eto'o	130	2004-2009
10.	Rivaldo	130	1997-2002

Els 10 màxims golejadors de la història (oficials i amistosos)

Pos.	Jugador	Gols	Temporades
1.	Lionel Messi	526	2004-avui
2.	Paulí Alcàntara	369	1912-1927
3.	Josep Samitier	333	1919-1932
4.	César Rodríguez	294	1939-1955
5.	Ladislau Kubala	280	1950-1961
6.	Josep Escolà	223	1934-1949
7.	Ángel Arocha	215	1926-1933
8.	Carles Rexach	195	1965-1981
9.	Vicenç Martínez	192	1912-1923
10.	Marià Martín	188	1939-1946

Jugadors destacats

Pàgina principal: Categoria:Futbolistes del FC Barcelona

Des de la fundació al 1910

Arthur Witty Stanley Harris Udo Steinberg

Lluís d'Ossó Romà Forns Carles Comamala

Francesc Bru Josep Vidal Josep Quirante

Bernat Lassaleta Joan Gamper

Del 1910 al 1920

Paulí Alcàntara Climent Gràcia

Francesc Vinyals Vicenç Martínez

Ricard Zamora Ramon Torralba

Jack Greenwell Félix Sesúmaga

Del 1920 al 1930

Josep Samitier Emili Sagi-Barba Vicenç Piera

Agustí Sancho Patrici Arnau Domènec Carulla

Manuel Parera Josep Sastre Andreu Bosch i Girona

Cristòfol Martí Emil Walter Franz Platko

Del 1930 al 1940

Domènec Balmanya Josep Escolà

Ramon Guzman Ramon Zabalo

Martí Ventolrà Joan Ramon

Esteve Pedrol Joan Josep Nogués

Del 1940 al 1950

Josep Raich Manel Rosalén

Josep Gonzalvo Marià Gonzalvo

Francesc Calvet Marià Martín

Velasco César Rodríguez

Del 1950 al 1960

Gustau Biosca Estanislau Basora Antoni Ramallets

Josep Seguer Joan Segarra Sígfrid Gràcia

Andreu Bosch i Pujol Luis Suárez Eulogio Martínez

Evaristo de Macedo Ladislau Kubala Zoltán Czibor

Del 1960 al 1970

Sándor Kocsis Enric Gensana

Ferran Olivella Martí Vergés

Eladi Silvestre Josep Maria Fusté

Jesús María Pereda José Antonio Zaldúa

Del 1970 al 1980

Salvador Sadurní Carles Rexach Joaquim Rifé

Antoni Torres Garcia Antoni Olmo Juan Manuel Asensi

Migueli Gallego Marcial Pina

Johan Cruyff Johan Neeskens Hugo Sotil

Del 1980 al 1990

Bernd Schuster Maradona Hans Krankl Víctor Muñoz

Ramon Maria Calderé Allan Simonsen Steve Archibald Juan Carlos Pérez Rojo

Quini Gary Lineker Mark Hughes Marcos Alonso

José Ramón Alexanko Javier Urruticoechea Francisco José Carrasco Julio Alberto Moreno

Del 1990 al 2000

Rivaldo Romário Ronaldo Hristo Stoichkov Albert Ferrer Josep Guardiola Sergi Barjuan

Michael Laudrup Abelardo Fernández Luis Enrique Jari Litmanen Laurent Blanc Miquel Àngel Nadal Jon Andoni Goikoetxea

Frank de Boer Ronald de Boer Phillip Cocu Patrick Kluivert Ronald Koeman José Mari Bakero Txiki Beguiristain

Julio Salinas Andoni Zubizarreta Guillermo Amor Luís Figo Simão Sabrosa Gheorghe Hagi Gheorghe Popescu

Del 2000 al 2010

Juan Román Riquelme Javier Saviola Ronaldinho Daniel Alves Samuel Eto'o

Eric Abidal Ludovic Giuly Deco Andrés Iniesta Carles Puyol

Xavier Hernández Oleguer Presas Víctor Valdés Yaya Touré Thierry Henry

Rafael Márquez Edgar Davids Marc Overmars Henrik Larsson Zlatan Ibrahimovic

Del 2010 fins avui

Cesc Fàbregas Sergio Busquets Jordi Alba Luis Suárez

Gerard Piqué Alexis Sánchez Claudio Bravo Marc-André ter Stegen

David Villa Lionel Messi Ivan Rakitić

Pedro Rodriguez Neymar Javier Mascherano

Dorsals

Dorsals dels jugadors des que es va personalitzar la samarreta la temporada 1995-1996

	1	2	3	4	5	6	7	8	9	10	11	12	13	14	15
1995-1996	Busquets	Ferrer	Abelardo	Guardiola	Popescu	Bakero	Figo	Amor	Kodro	Cuéllar	Hagi	Sergi	Angoy	Jordi	Blanc	1995-1996
1996-1997	Baia							Stoitxkov	Ronaldo	Giovanni	Cuéllar		Busquets		Dugarry	1996-1997
1997-1998					Couto	Óscar			Anderson		Rivaldo		Hesp	Amunike	Cocu	1997-1998
1998-1999		Reiziger	Pellegrino		Abelardo			Celades								1998-1999
1999-2000	Hesp		Dehú			R. de Boer		Cocu	Kluivert	Litmanen						1999-2000
2000-2001	Dutruel		F. de Boer			De la Peña	Alfonso			Rivaldo	Overmars			Gerard	Litmanen i Marcelo	2000-2001
2001-2002	Bonano			Andersson		Xavi	Saviola						Reina		Rochemback	2001-2002
2002-2003					Puyol					Riquelme		Christanval				2002-2003
2003-2004	Rustu		Andersson i Davids	Márquez						Ronaldinho		Van Bronckhorst				2003-2004
2004-2005	Valdés	Belletti	Motta				Larsson	Giuly	Eto'o		Maxi				Edmilson	2004-2005
2005-2006														Ezquerro		2005-2006
2006-2007							Gudjohnsen				Zambrotta					2006-2007
2007-2008			Milito					Iniesta					Pinto	Henry		2007-2008
2008-2009		Cáceres	Piqué							Messi	Bojan				Keita	2008-2009
2009-2010		Alves							Ibrahimovic							2009-2010
2010-2011							Villa		Bojan		Jeffren			Mascherano		2010-2011
2011-2012				Cesc					Alexis		Thiago					2011-2012
2012-2013												Jonathan			Bartra	2012-2013
2013-2014		Montoya					Pedro				Neymar					2013-2014
2014-2015	Ter Stegen			Rakitic	Busquets				Suárez			Rafinha	Bravo			2014-2015
2015-2016		Douglas				Alves	Turan									2015-2016
2016-2017						Denis							Cillessen			2016-2017
2017-2018		Semedo									Dembélé			Mascherano (2017) i Coutinho (2018)	Paulinho	2017-2018
2018-2019							Coutinho	Arthur						Malcom	Lenglet	2018-2019

	16	17	18	19	20	21	22	23	24	25	26	27	28	29	30
1995-1996	Óscar			Carreras	Nadal	Prosinecki	Lopetegui	De la Peña	Roger	Álvarez	Celades	Moreno	Velamazán	Roca	Setvalls	1995-1996
1996-1997		Amunike	Amor	Pizzi		Luis Enrique	Prosinecki		Couto	Lopetegui	Celades (Lliga) i Couto (Europa)	Roger	Arnau			1996-1997
1997-1998	Ciric	Celades (Europa) i Bogarde (Lliga)					Reiziger		Roger	Busquets	Celades (Lliga) i Bogarde (Europa)		Arnau (Lliga) i Puyol (Europa)	Xavi	Ferrón (Lliga) i Rosas (Europa)	1997-1998
1998-1999		Bogarde	R. de Boer	Kluivert			Okunowo	Zenden		F. de Boer	Xavi	García (Lliga) i Rosas (Europɑ)	Arnau			1998-1999
1999-2000				Dani	Simao		F. de Boer			Arnau			Gabri	Rosas	Reina	1999-2000
2000-2001	Xavi	Petit	Gabri						Puyol		Cuadrado	Motta	Santamaría	Nano	Bermudo	2000-2001
2001-2002		Christanval			Alfonso		Geovanni	Cocu		Dutruel	Navarro	Trashorras	Motta		Oleguer	2001-2002
2002-2003		Mendieta			Sorin					Enke	Valdés		Peña			2002-2003
2003-2004	Mario				Quaresma		García	Motta	Iniesta	Valdés	Ros	López	Jorquera	David	Rubén	2003-2004
2004-2005	Sylvinho			Navarro	Deco		Albertini	Oleguer		Jorquera	Mora	Peña	Rubén	Riera	Messi	2004-2005
2005-2006		Van Bommel		Messi							Rodri	Casadevall		Peña		2005-2006
2006-2007			Ezquerro			Thuram	Saviola				Olmo	Gómez		Valiente		2006-2007
2007-2008		Giovani					Abidal		Touré		Crosas	Bojan	Oier	Botía	Sánchez	2007-2008
2008-2009			Milito		Alves	Hleb						Pedro	Busquets	Sánchez		2008-2009
2009-2010		Pedro		Maxwell	Jeffren	Chygrynskiy							Jonathan			2009-2010
2010-2011	Busquets				Afellay	Adriano					Fontás	Nolito	Roberto	Vázquez	Thiago	2010-2011
2011-2012									Fontás		Muniesa	Deulofeu	Jonathan	Riverola	Roberto	2011-2012
2012-2013			Alba	Montoya						Song			Roberto	Planas		2012-2013
2013-2014		Song		Afellay	Tello		Alves	Cuenca	Roberto	Oier			Adama	Dongou		2013-2014
2014-2015	Douglas				Roberto			Vermaelen	Mathieu	Masip	Samper	Adama		Sandro	Halilović	2014-2015
2015-2016		Munir		Sandro			Aleix Vidal						Gumbau			2015-2016
2016-2017		Alcácer		Digne		Gomes		Umtiti					Aleñá	Cardona	Carbonell	2016-2017
2017-2018	Deulofeu								Mina	Vermaelen	Aleñá				Busquets	2017-2018
2018-2019	Samper			Munir			Arturo Vidal		Vermaelen			Miranda	Puig		Peña	2018-2019

	31	32	33	34	35	36	37	38	39	40	41	42	43	44	45	46
1995-1996		Pimienta	Arnau	Carricondo	Rufete	Porto											1995-1996
1996-1997				Felip													1996-1997
1997-1998																	1997-1998
1998-1999			Cuadrado														1998-1999
1999-2000	Nano	Puyol					Santamaría										1999-2000
2000-2001	Trashorras	Navarro	Arteta	Babangida	Reina	Valdés	Tortolero										2000-2001
2001-2002	Jofre	Tortolero	Caldentey	Iniesta													2001-2002
2002-2003	Motta	Oleguer	Tortolero		Navarro	David		Nano	Sergio	López							2002-2003
2003-2004						Sergio	Santamaría	David		Riera							2003-2004
2004-2005	Verdú	Damià	Cristian	Rodri	Caldentey	Javito	Lolo	Urko									2004-2005
2005-2006			Gómez		Cristian					Martos	Ludovic	Montañés	Olmo	Orlandi	Ramón		2005-2006
2006-2007		Crosas	Jeffren	Vázquez													2006-2007
2007-2008	Valiente		Pedro														2007-2008
2008-2009	Jeffren				Abraham		Botía				Oier	Fontás		Thiago	Torres	Muniesa	2008-2009
2009-2010	Gai	Fontás	Muniesa	Thiago	Jeffren	Soriano				Bartra							2009-2010
2010-2011	Miño	Bartra	Gómez	Jonathan	Muniesa	Riverola	Romeu	Oier	Rochina	Montoya	Deulofeu						2010-2011
2011-2012				Rafinha	Montoya	Oier	Tello	Femenía	Cuenca								2011-2012
2012-2013	Oier																2012-2013
2013-2014																	2013-2014
2014-2015	Munir	Ié			Gumbau												2014-2015
2015-2016			Cantalapiedra	Kaptoum													2015-2016
2016-2017			Marlon		López												2016-2017
2017-2018						Cucurella	Arnaiz										2017-2018
2018-2019			Cuenca			Chumi											2018-2019

Lideratge de l'equip i del club

Entrenadors

Article principal: Entrenadors del Futbol Club Barcelona

1917-1917: John Barrow 1917-1923: Jack Greenwell 1923-1924: Jesza Poszony 1924-1925: Ralph Kirby 1926-1926: Jack Domby 1926-1929: Romà Forns 1929-1931: James Bellamy 1931-1933: Jack Greenwell 1933-1934: Jack Domby 1934-1935: Franz Platko 1935-1940: Patrick O'Connell 1940-1941: Josep Planas 1941-1942: Ramon Guzman 1942-1944: J.J. Nogués 1944-1947: Josep Samitier 1947-1950: E. Fernández 1950-1950: Ramon Llorens 1950-1954: F. Daucik 1954-1955: Sandro Puppo 1955-1956: Franz Platko 1956-1958: D. Balmanya 1958-1960: Helenio Herrera

1960-1960: Enric Rabassa 1960-1961: Ljubisa Brocic 1961-1961: Enrique Orizaola 1961-1961: Lluís Miró 1961-1963: Ladislau Kubala 1963-1963: Josep Gonzalvo 1963-1964: César Rodríguez 1964-1965: Vicenç Sasot 1965-1967: Roque Olsen 1967-1969: Salvador Artigas 1969-1970: Josep Seguer 1970-1971: Vic Buckingham 1971-1975: Rinus Michels 1975-1976: H. Weisweiler 1976-1976: Laureano Ruiz 1976-1978: Rinus Michels 1978-1979: Lucien Müller 1979-1980: Joaquim Rifé 1980-1980: Helenio Herrera 1980-1980: Ladislau Kubala 1980-1981: Helenio Herrera 1981-1983: Udo Lattek

1983-1983: J. L. Romero 1983-1984: Luis Menotti 1984-1987: Terry Venables 1987-1988: Luis Aragonés 1988-1988: Carles Rexach 1988-1996: Johan Cruyff 1996-1996: Carles Rexach 1996-1997: Bobby Robson 1997-2000: Louis van Gaal 2000-2001: L. Serra Ferrer 2001-2002: Carles Rexach 2002-2003: Louis van Gaal 2003-2003: A. de la Cruz 2003-2003: Radomir Antic 2003-2008: Frank Rijkaard 2008-2012: Pep Guardiola 2012-2013: Francesc 'Tito' Vilanova 2013-2013: Jordi Roura 2013-2014: Gerardo Martino 2014-2017: Luís Enrique Martínez 2017- present: Ernesto Valverde

Presidents

Article principal: Presidència del Futbol Club Barcelona

El president del Futbol Club Barcelona és, des de l'any 1978, un soci escollit per sufragi universal per dur la gestió del club. Fins avui, la presidència del Barcelona ha estat exercida per les 39 persones següents:

Walter Wild (1899-1901) Bartomeu Terrades i Brutau (1901-1902) Paul Haas (1902-1903) Arthur Witty Cotton (1903-1905) Josep Soler (1905-1906) Juli Marial (1906-1908) Vicenç Reig (1908) Hans Gamper (1908-1909) Otto Gmelin (1909-1910) Hans Gamper (1910-1913) Francesc de Moxó i de Sentmenat (1913-1914) Àlvar Presta i Torns (1914) Joaquim Peris de Vargas (1914-1915) Rafael Llopart i Vidaud (1915-1916) Gaspar Rosés i Arús (1916-1917) Hans Gamper (1917-1919) Ricard Graells i Miró (1919-1920) Gaspar Rosés i Arús (1920-1921) Hans Gamper (1921-1923) Enric Cardona i Panella (1923-1924) Hans Gamper (1924-1925) Arcadi Balaguer (1925-1929) Tomàs Rosés (1929-1930) Gaspar Rosés i Arús (1930-1931)

Antoni Oliver i Gras (1931) Joan Coma (1931-1934) Esteve Sala (1934-1935) Josep Sunyol i Garriga (1935-1936) Francesc Xavier Casals (1937-1939) Joan Soler i Julià (1939-1940) Enrique Piñeyro Queralt (1940-1942) Josep Vidal-Ribas (1942) Enrique Piñeyro Queralt (1942-1943) Josep Antoni de Albert i Muntadas (1943) Josep Vendrell i Ferrer (1943-1946) Agustí Montal i Galobart (1946-1952) Enric Martí i Carreto (1952-1953) Francesc Miró-Sans i Casacuberta (1953-1961) Enric Llaudet i Ponsa (1961-1968) Narcís de Carreras i Guiteras (1968-1969) Agustí Montal i Costa (1969-1977) Raimon Carrasco i Azemar (1977-1978) Josep Lluís Núñez i Clemente (1978-2000) Joan Gaspart i Solves (2000-2003) Enric Reyna i Martínez (2003) Joan Laporta i Estruch (2003-2010) Sandro Rosell i Feliu (2010-2014) Josep Maria Bartomeu i Floreta (2014-)

Entre l'agost del 1936 i el novembre del 1937, el club restà dirigit per una Comissió gestora integrada per empleats mateixos que col·lectivitzaren l'entitat i n'evitaren l'apoderament per elements aliens

Seccions del club

Vigents

Professionals

• Futbol femení del Futbol Club Barcelona (1988)
• Secció de bàsquet del Futbol Club Barcelona (1926)
• Secció d'handbol del Futbol Club Barcelona (1940)
• Secció d'hoquei patins del Futbol Club Barcelona (1942)
• Secció de futbol sala del Futbol Club Barcelona (1972)

No professionals

• Secció d'atletisme del Futbol Club Barcelona (1915)
• Secció d'hoquei herba del Futbol Club Barcelona (1923)
• Secció de rugbi del Futbol Club Barcelona (1924)
• Secció de voleibol del Futbol Club Barcelona (1970)
• Secció d'hoquei gel del Futbol Club Barcelona (1972)
• Secció de patinatge artístic sobre gel del Futbol Club Barcelona (1972)

Equips associats

• FC Barcelona-Institut Guttmann, des de 2007
• Secció de voleibol femení del Futbol Club Barcelona (CVB Barça)

Equips inferiors seccions

• Bàsquet (5 equips): Júnior, Cadet A i B, Infantil A i B.
• Handbol (5 equips): Sènior B, Juvenil A, Cadet A i B, Infantil.
• Hoquei patins (4 equips): Sènior B, Júnior, Juvenil,Infantil.
• Futbol sala (5 equips): Sènior B, Juvenil, Cadet, Infantil, Aleví.
• Atletisme (12 equips): Infantil, Cadet, Juvenil, Junior, Promesa i Sènior masculí. Infantil, Cadet, Juvenil, Junior, Promesa i Sènior femení
• Rugbi (9 equips): Sènior A, Sènior B, Juvenil, Cadet, Infantil, Aleví, Benjamí, Prebenjamí, Babies.
• Beisbol (6 equips): Sènior A, Sènior B, Juvenil, Cadet, Infantil i Aleví.
• Voleibol (5 equips): Sènior, Júnior, Juvenil, Cadet i Infantil.
• Hoquei herba (7 equips): Sènior, Primera Barceloní Stick, Primera, Juvenil i Cadet masculí. Sènior i Juvenil femení.
• Hoquei gel (5 equips): Sènior, Sub-18, Sub-13, Sub-11, Sub-9.
• Patinatge artístic sobre gel (18 equips): Debutant (Masculí i Femení); Joves Talents (Masculí i Femení); Promeses Femení; Mínima (Masculí i Femení);Infantil (Masculí i Femení), Novice Femení; Júnior 3a (Masculí i Femení); Júnior 2a (Masculí i Femení); Júnior 1a (Masculí i Femení). Ballet: Elit, i Jeune espoir
• CVB Barça (2 equips): Sènior, Juvenil.

Desaparegudes

No professionals

• Secció de lluita grecoromana del Futbol Club Barcelona (1924, desapareguda el 1928)
• Secció de ciclisme del Futbol Club Barcelona (1925, desapareguda el 1945, refundada el 2004 i eliminada de nou el 2006)
• Secció de tennis del Futbol Club Barcelona (1926, desapareguda el 1936)
• Secció de patinatge artístic del Futbol Club Barcelona (1952, desapareguda el 1956)
• Secció de gimnàstica del Futbol Club Barcelona (1957, desapareguda el 1976)
• Secció de judo del Futbol Club Barcelona (1961, desapareguda el 1976)
• Secció de natació del Futbol Club Barcelona (1942)
• Secció de beisbol del Futbol Club Barcelona (1941, desapareguda el 2011)

Equips associats

• Barcelona Dragons (creada fora del club el 1991, s'hi uní el 2001 i desaparegué el 2003)
• UB Barça (fundat el 1985 com a secció del Club Esportiu Universitari, desaparegué el 2007)

Futbol Base

Article principal: Ciutat Esportiva Joan Gamper

El futbol base del Futbol Club Barcelona és una part fonamental del club i per això compta amb una forta política d'inversió i d'esforç en joves jugadors per tal de perfilar-los i ensenyar-los l'estil del Barça a més de formar-los com a persones. Bona part d'aquest esforç econòmic i organitzatiu que fa el club es troba representat per les instal·lacions esportives de la Ciutat Esportiva Joan Gamper i la seva residència per a esportistes de la Masia, situades al municipi veí de Barcelona de Sant Joan Despí.

El treball amb el planter ha tingut sempre l'objectiu de nodrir al primer equip de jugadors joves amb talent suficient per competir al màxim nivell. Diversos d'aquests futbolistes procedents d'aquest planter han assolit un primer nivell mundial, com ara Marià Gonzalvo, Carles Rexach, Ferrer, Pep Guardiola, Puyol, Xavi, Andrés Iniesta o Leo Messi. Segons un estudi realitzat per la FIFA el 2007, el Barça era el tercer club en percentatge de jugadors del planter que van participar en el primer equip, només superat per l'Athletic Club i l'Nancy francès. Actualment és l'exemple més clar que demostra que es poden guanyar els títols més importants del planeta amb jugadors del planter.

• Equips masculins (11 equips): Barça B, Juvenil A, Juvenil B, Cadet A, Cadet B, Infantil A, Infantil B, Aleví A, Aleví B, Benjamí A i Benjamí B.
• Equips femenins (4 equips): Femení B, Juvenil-Cadet, Infantil-Aleví i Aleví-Benjamí.

Mitjans de comunicació

Eusebio Sacristán entrevistat pel canal del club Barça TV

Barça TV

Article principal: Barça TV

Barça TV és un canal de televisió esportiu dedicat íntegrament a l'actualitat del club. Va fer la seva primera emissió el 27 de juliol de 1999 sota el nom de Canal Barça.

Informació, entreteniment, partits en directe del primer equip de futbol, dels equips del planter en totes les categories, partits històrics del FC Barcelona i programes específics que observen i mostren la realitat del teixit social barcelonista han estat i són els eixos principals de la programació del canal.

El mes de febrer del 2004 Canal Barça va passar a denominar-se Barça TV, després que el club tornés a adquirir els drets d'exclusivitat, fins aleshores en mans de Telefónica Sports. Des del 2008, Barça TV emet en obert per TDT al Principat de Catalunya.

El canal es produeix i s'emet íntegrament en català, tot i que a les plataformes de pagament disposa de dues pistes d'àudio addicionals que tradueixen a l'anglès i al castellà la programació.

Les instal·lacions de la televisió oficial del club estan al mateix estadi del FC Barcelona, destacant els platós a la zona mixta —a l'àrea dels vestidors— i a la tribuna del Camp Nou.

R@dio Barça

R@dio Barça és una emissora de ràdio per internet pròpia del Futbol Club Barcelona que ofereix les retransmissions dels partits, oficials i amistosos, del primer equip de futbol del club. Les retransmissions són ofertes en català, anglès i castellà.

La locució en català, en la temporada 2009–2010, la fan els locutors David Puig i Marc Guillén, amb els comentaris tècnics de l'exjugador Òscar Garcia.

La locució en anglès, va a càrrec del periodista Nick Simons i de l'exjugador Steve Archibald mentre que la locució en castellà la realitza el periodista Jesús Carrillo, amb els comentaris tècnics de l'exjugador i exentrenador Toño de la Cruz.

Barça Camp Nou

La publicació "Barça Camp Nou" és una publicació editada pel mateix club (mitjançant el seu departament de comunicació), que es reparteix gratuïtament coincidint amb els partits de Lliga i Copa del Rei que es juguen a "casa", al Camp Nou. La publicació es començà a editar a finals d'octubre del 2005 i la reben els aficionats del FC Barcelona que acudeixen a l'estadi.

La publicació que té una tirada que oscil·la des dels 30.000 als 70.000 exemplars, en funció del partit i de la previsió d'assistència a l'estadi. Amb motiu de la final de la Lliga de Campions, també es va fer una edició especial del "Barça Camp Nou", que es va repartir entre els més de 21.000 aficionats que van desplaçar-se fins a París. A més, també se n'han fet altres edicions especials com, per exemple, amb motiu de l'homenatge a l'exjugador de bàsquet Nacho Solozábal.

La informació prèvia del partit, amb les últimes notícies relacionades i un ampli informe tècnic del rival, ocupa gran part del contingut habitual de "Barça Camp Nou" on també es poden consultar totes les estadístiques i classificacions. Les seccions del club també tenen cabuda en el diari del Barça, que en cada número dedica les dues pàgines centrals a una anàlisi en profunditat d'un tema monogràfic o a un pòster. Habitualment, el diari té 16 pàgines.

Revista Barça

Barça és una revista catalana bimensual que des de 2002 tracta sobre tots els afers relacionats amb el Futbol Club Barcelona. S'hi poden trobar novetats, història, estudis o anàlisis tècniques, consells, entrevistes, reportatges, món social i institucional, trobades, iniciatives. La revista la reben tots els socis i penyes del club a casa. El Departament de Comunicació del club assumeix l'elaboració dels continguts informatius, mentre que el Departament de Màrqueting s'encarrega de la coordinació comercial. La revista va rebre un impuls el 2003 amb un canvi d'imatge, coincidint amb l'arribada de Joan Laporta.

Penyes i massa social

Vegeu també: Penyes barcelonistes

Les penyes són una part molt important del barcelonisme, La primera d'elles fou la Penya Solera de Castellar del Vallès fundada l'any 1946. Actualment n'hi ha 1.283 i són formades com a associacions independents sense ànim de lucre, amb la finalitat de mantenir i projectar el sentiment i la història del club arreu del món. D'altra banda, també ajuden a fomentar la germanor entre els seus socis i simpatitzants mitjançant les diferents activitats que realitzen al llarg de l'any. Un cop l'any el club juntament amb una penya organitzen la trobada mundial de penyes (normalment, el setembre o l'octubre). Altres trobades, com les de zona o organitzades per diferents motius, són comunicades també al club, el qual envia un o més representants.

Activitats més freqüents de les penyes

• Desplaçaments tant al Camp Nou com als camps de fora per animar el Barça.
• Visualització col·lectiva dels partits del Barça per televisió a la seva seu social.
• Participar en les diferents trobades, organitzar conferències, aniversaris, xerrades i col·locació de la placa amb el seu escut al Camp Nou.
• Creació d'equips de futbol o d'altres esports, especialment en categories juvenils i de manera amateur.
• Celebració d'actes per recaptar fons per tasques solidàries.

Grups de suport destacats

• Penya Solera, degana i ja desapareguda
• Sang Culé
• Almogàvers
• Boixos Nois
• Dracs 1991 Supporters Palau Blaugrana

Nombre de penyes per ubicació

Informació relativa de setembre del 2007

Països Catalans Àmbit 1 Actives Barcelona oriental 38 Barcelona occidental / Hospitalet 46 Barcelonès Nord 14 Vallès oriental 22 Vallès occidental 20 Maresme 24 Baix Llobregat 36 Alt Penedès / Anoia / Garraf 29 Bages / Berguedà / Cerdanya 32 Osona / Ripollès 14 Girona Nord 16 Girona Sud 28 Tarragona Central 32 Terres de l'Ebre 38 Lleida Sud 46 Lleida Nord 21 Catalunya Nord i Andorra 5 Illes Balears 28 Castelló 34 València 52 Alacant 48 Total 626

Espanya Àmbit 2 Actives Andalusia oriental 129 Andalusia occidental 84 Extremadura 95 Castella - la Manxa 87 Castella i Lleó 59 Canàries 27 Galícia 34 La Rioja / Aragó / Navarra 54 Madrid 18 Múrcia 37 Euskadi 13 Cantàbria / Astúries 41 Total 678

Món Àmbit 3 Actives Resta d'Europa 43 Àfrica 20 Àmerica del Nord 3 Àmerica del Sud 19 Àsia 4 Austràlia 1 Oceania 1 Total 91

Junta Directiva

La Junta Directiva actual està formada pels següents membres:

Càrrec	Nom
President	Josep Maria Bartomeu i Floreta
Vicepresident - Àrea social	Jordi Cardoner i Casaus
Vicepresident - Àrea institucional	Carles Vilarrubí i Carrió
Vicepresident - Àrea esportiva	Jordi Mestre i Masdeu
Vicepresident - Àrea màrqueting i comunicació	Manel Arroyo i Pérez
Secretari de la Junta Directiva	Jordi Calsamiglia i Blancafort
Vicesecretària de la Junta Directiva	Maria Teixidor i Jufresa
Tresorer	Enrique Tombas i Navarro
Comissionat Espai Barça	Jordi Moix i Latas
Comissionat Barça Innovation Hub	Jordi Monés i Carilla
Vocal	Ramon Pont i Amenós Joan Bladé i Marsal Javier Bordas de Togores Silvio Elías i Marimón Dídac Lee i Hsing Josep Ramon Vidal-Abarca i Armengol Pau Vilanova Vila-Abadal Emili Rousaud i Parés Oriol Tomàs i Carulla Xavier Vilajoana i Eduardo

Bibliografia

• Historia viva del F.C. Barcelona (49 fascicles) (en castellà). Madrid: Prensa Española (Diari ABC), 1991. 
• Closa i Garcia, Antoni; Rius i Solé, Jaume; Vidal i Urpí, Joan. Un segle de futbol català: 1900-2000. Barcelona: Federació Catalana de Futbol, 2001. 
• Finestres, Jordi; Giménez, Salvador. Història dels clubs de futbol. València: Edicions del País Valencià, 1999. 
• Finestres, Jordi; García Luque, Xavier. El cas Di Stefano. Barcelona: Edicions 62, 2006. ISBN 978-84-297-5887-0. 
• Garcia Castell, Joan. Història del futbol català. Barcelona: Aymà, 1968. 
• Llauradó, Jaume. El Barça, d'un club, d'un país. Barcelona: Columna, 1994. ISBN 978-84-7809-771-5. 
• Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1.147 p.. ISBN 84-297-3521-6. 
• Sobrequés i Callicó, Jaume. F.C. Barcelona: cent anys d'història. Barcelona: Edi-Liber, 1998. ISBN 978-84-7589-040-1. 
• Solé i Sabaté, Josep M.; Finestres, Jordi. El Barça en guerra (1936-1939). Barcelona: Angle, 2006. ISBN 978-84-96521-18-6. 

Enllaços externs

• Futbol Club Barcelona - Lloc web oficial