Pompeu Fabra i Poch

Pompeu Fabra i Poch

(1917)
Biografia
Naixement	20 febrer 1868 la Salut (Barcelonès)
Mort	25 desembre 1948 (80 anys) Prada (França)
Sepultura	Cementiri de Prada
Conseller de la Generalitat de Catalunya
14 setembre 1945 – 22 gener 1948
President Unió Catalana de Federacions Esportives
1933 – 1936
Rector Universitat Autònoma de Barcelona
1933 – dècada del 1930
President Federació Catalana de Tennis
dècada del 1930 – 1933
President del PEN català
1927 – 1928 ← Magí Morera i Galícia – Carles Riba i Bracons →
President del PEN català
1923 – 1924 ← Josep Maria López-Picó – Magí Morera i Galícia →
6è President de l'Institut d'Estudis Catalans
1917 – 1939 ← Josep Maria Bofill i Pichot – Pere Coromines i Montanya →
Dades personals
Nacionalitat	Catalunya
Es coneix per	Establidor de la normativa moderna de la llengua catalana
Activitat
Camp de treball	Lingüística, planificació lingüística, lexicografia, filologia romànica, català i filologia
Ocupació	lingüista, escriptor, químic, tennista, professor d'universitat, filòleg, enginyer, romanista
Ocupador	Universitat de Barcelona (1932–) Institut del Teatre (1927–) Diputació de Barcelona (1925–)
Membre de	Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (membre numerari de l'IEC) (1911–1948) Centre Excursionista de Catalunya (1891–) Palestra
Esport	tennis
Participà en
12 maig 1934	Manifest per la conservació de la raça catalana
Obra
Obres destacables (1913) Normes ortogràfiques (1931) Diccionari General de la Llengua Catalana
Família
Cònjuge	Dolors Mestre i Climent (1902–1948)
Fills	Carola Fabra i Mestre, Teresa Fabra i Mestre, Dolors Fabra i Mestre
Pare	Josep Fabra i Roca
Parents	Francesc d'Assís Galí i Fabra (nebot) Elisabeth Galí i Camprubí (besneboda)
Premis  doctor honoris causa Conferit per Universitat de Tolosa
Signatura

Pompeu Fabra i Poch (Gràcia, 20 de febrer de 1868 - Prada de Conflent, 25 de desembre de 1948) va ser un filòleg català conegut com el seny ordenador de la llengua catalana per la seva tasca de capdavanter establidor de la normativa moderna de la llengua catalana.

Josep Pla escrigué que Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d'obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible.

Biografia

Infantesa

Pompeu Fabra va néixer l'any 1868 al número 32 del carrer de la Mare de Déu de la Salut, al barri de la Salut de l'antiga vila de Gràcia, i més tard també va viure al carrer Gran de Gràcia. Era fill de Josep Fabra i Roca i Carolina Poch i Martí. Va tenir dotze germans i ell era el més petit de tots; però en van morir deu i van restar ell i dues germanes. Quan tenia cinc anys (1873) es va proclamar la I República a l'Estat espanyol i el seu pare, que era republicà, va ser elegit batlle de la vila. Encara que la família va mudar a Barcelona quan tenia 6 anys, ell sempre va recordar el seu origen gracienc.

Uns inicis fecunds i polèmics

Fabra va començar estudis d'enginyeria industrial que progressivament va alternar amb una forta inclinació autodidacta per la filologia. El 1891 l'editorial de L'Avenç li va publicar la gramàtica Ensayo de gramática del catalán moderno, en què, per la primera vegada amb metodologia científica, es descriu la llengua parlada amb una acurada transcripció fonètica. Juntament amb Joaquim Casas Carbó i Jaume Massó i Torrents Fabra va emprendre la segona campanya lingüística de la revista L'Avenç, campanyes que van ser els primers intents científics de sistematització de la llengua, intents que van provocar arborades polèmiques i van constituir l'esbós de la futura normativització.

El 1902 guanyà per oposició la càtedra de química de l'Escola d'enginyers de Bilbao, ciutat on va viure de manera continuada fins al 1912. Malgrat l'allunyament del país, durant aquells anys intensificà la seva dedicació a la filologia. En tornar aquell any de Bilbao, Fabra es va traslladar a Badalona, que era aleshores un poble mariner molt apropiat per a un home que havia trobat el gust de viure lluny de les grans ciutats. I ideal per a Teresa, la filla mitjana, a la qual, per la seva poca salut, els metges havien prescrit els aires i els banys de mar. El Mestre hi establí la residència des del 1912 fins al 1939, en què partí a l'exili.

El 1906 va participar en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb la comunicació Qüestions d'ortografia catalana. El seu prestigi intel·lectual en va sortir enormement reforçat, fins al punt que Prat de la Riba el cridà per dirigir un projecte de normativització lingüística del català. Aleshores tornà a Catalunya, fou nomenat fundador de la Secció Filològica de l'IEC i ocupà una càtedra dels Estudis Universitaris Catalans. El 1912 edità una Gramática de la lengua catalana, encara en castellà; un any després donà a conèixer les Normes ortogràfiques (1913), una llarga reforma ortogràfica, promulgada per l'Institut d'Estudis Catalans, les quals, juntament amb fervoroses adhesions, provocaren un corrent contrari d'opinió. Un dels punts bàsics de l'ortografia defensada per Fabra va ser el respecte envers la pronúncia dels dialectes i l'etimologia dels mots. El Diccionari ortogràfic (1917) completà les Normes del 1913.

Un mestratge eficaç

Pompeu Fabra de jove, vist per Ramon Casas (MNAC).

A partir del 1918, amb la publicació de la Gramàtica catalana, adoptada, a la pràctica, com a oficial, s'enceta una etapa que s'enllesteix el 1931 amb la publicació del Diccionari General de la Llengua Catalana. Del mateix any és el Curs mitjà de gramàtica catalana, pensat especialment per a l'escola i reeditat, el 1968, amb el títol d'Introducció a la gramàtica catalana. Les Converses filològiques (1924) sorgiren de l'anhel fabrià de divulgar les seves reflexions lingüístiques. Són articles relativament breus que plantegen i resolen dubtes idiomàtics molt freqüents. L'any següent publicà Les principals faltes de gramàtica.

L'any 1925 va començar a treballar a la Diputació de Barcelona, precisament a la Secció de Foment i Instrucció Pública i Belles Arts. El 1927 va ser nomenat professor de Prosodia Catalana a l'Institut del Teatre.

La presència del mestratge de Pompeu Fabra en alguns indrets de les comarques gironines es concretà a partir dels inicis dels anys 30. La relació amb Mn. Ignasi Enric Jordà (1986-1977), sarcedot i catedràtic de gramàtica catalana a la Normal de Girona (Escola de Mestres de Girona), portà al Mestre pronunciar conferències i a impartir algunes lliçons, de manera presencial o per correspondència, de gramàtica catalana.

Mereix una menció especial el Curset de Gramàtica Catalana de Santa Coloma de Farners l'estiu de l'any 1931. El text introductori de la butlleta d'inscripció de la comissió organitzadora diu:"Davant del gran interès que ha desvetllat arreu de Catalunya l'enseyament del catala, Sta. Coloma no pot quedar enrera, a aquest fi s'ha organitzat un curset de Gramàtica Catalana" . Sortosament, de la cleona del curs comptem amb una fotografia que il·lustra l'èxit de la convocatòria. En aquesta fotografia hi apareixen, entre altres, Joan Vinyoli i el mateix Mestre.

La consolidació d'una tasca

L'any 1932, Fabra accedí directament, per raó del seu prestigi, a la càtedra de llengua catalana de la Universitat de Barcelona. Amb ell hi entrava oficialment la llengua catalana, per primera vegada a la història. El 1933, Fabra esdevingué president del patronat de la nova Universitat Autònoma de Catalunya, tot just creada. El Diccionari del 1932, ja esmentat, i conegut popularment com a Diccionari Fabra o el Pompeu, fou pensat com l'esbós ("canemàs") d'un futur diccionari oficial de l'Institut d'Estudis Catalans. Els criteris que van presidir la confecció del diccionari poden resumir-se així:

1. Exclusió d'arcaismes i dialectalismes d'àmbits més aviat restringits.
2. Previsió de bandejar els mots que, amb el temps, perdessin vigència.
3. No admissió de mots forasters manllevats d'altres llengües que substituïssin mots propis del català o bé que impossibilitessin de crear-ne de nous.
4. Incorporació de mots tècnics, prèviament catalanitzats, d'origen grecollatí i d'abast universal.

Darrers anys

Pompeu Fabra travessà la frontera franco-espanyola el 31 de gener del 1939, cinc dies després que entressin les tropes del general Franco a Barcelona. Després va viure un llarg pelegrinatge amb estades a París, Montpeller, Perpinyà i, finalment, Prada de Conflent, al número 15 del carrer dels Marxants. Entre el 14 de setembre del 1945 i el 22 de gener de 1948 va ser conseller de la Generalitat a l'exili.

Els darrers anys de la seva vida, malgrat les condicions adverses, continuà treballant i enllestí una nova Gramàtica catalana, publicada pòstumament el 1956 per Joan Coromines.

L'any 1947 li diagnostiquen un càncer a la seva filla Teresa, un fet que el va trasbalsar i prendre consciència de la seva edat i comencés a pensar tot sovint en la mort. Tant és així que el 27 de novembre de 1947 va anar a Andorra a fer testament. La mort de la seva filla va afectar moltíssim Pompeu Fabra, que aleshores estava a punt de fer 80 anys. Les paraules de Joan Alavedra al seu enterrament recullen el sentiment de la comunitat de catalans exiliats que estaven preparant una celebració pel vuitantè aniversari del filòleg transmutada en dol per la pèrdua familiar. Amb tot, el seu homenatge pel seu vuitantè aniversari es va acabar fent i la comunitat catalana a l'exili li va oferir una medalla d'or adquirida per subscripció popular, amb el seu bust modelat per l'escultor Joan Rebull.

Va morir a la seva residència de Prada el 25 de desembre de 1948.

Pompeu Fabra a Tarragona

Tenim constància de set visites de mestre Fabra a la ciutat de Tarragona entre els anys 1922 i 1933.

La primera visita fou el 24 de maig de 1922. Fabra hi va venir per assistir a l'examen dels alumnes de les classes de català que subvencionava l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana.

La segona visita, vuit anys després, fou només de pas.

El 17 de juliol de 1931 va ser la tercera vinguda a la ciutat per pronunciar la conferència "L'ensenyança de la llengua catalana" als inspectors de Primera Ensenyança. S'acabava de proclamar la República i l'anomenat Decret de Bilingüisme i Fabra havia estat designat inspector de l'ensenyament de català a les escoles de mestres. Entre les personalitats que el van acompanyar hi trobem l'alcalde de la ciutat, Pere Lloret.

Només quatre mesos després, Fabra va tornar a Tarragona per pronunciar altra vegada una conferència, "El català, llengua de l'ensenyament", com a president de l'Associació Palestra, entitat patriòtica fundada el 1930, que obria delegació a la ciutat. El president de la delegació i presentador de l'acte va ser Joan Antònio i Guàrdias. El fil conductor de la conferència va expressar la idea que amb l'Estatut d'Autonomia no n'hi hauria prou per normalitzar la llengua, sinó que calia, a més, el compromís dels catalans.

De la cinquena visita hi ha poques notícies: va visitar l'Escola Normal de Mestres el 3 de desembre de 1932 per atendre les demandes dels alumnes que volien que les assignatures s'expliquessin en català.

El 20 de gener de 1933, amb poca diferència de l'anterior, s'esdevingué la sisena visita. Va pronunciar dues conferències: una per als alumnes de l'Escola Normal i l'altra a l'Ateneu, aquesta última amb el títol "La llengua catalana i el patriotisme".

El 21 de maig del mateix any, tornà a la ciutat, per setena vegada i última de què es té constància. Tot i que Fabra anava a Poblet per assistir a la commemoració del primer centenari de la Renaixença, es va aturar a Tarragona per participar en una reunió de la junta de la delegació de Palestra.

La presència de Fabra a Tarragona continua avui dia amb la celebració dels Col·loquis Internacionals organitzats per la Universitat Rovira i Virgili, la qual compta amb professors especialistes en la seva figura i en la seva obra.

Dirigent esportiu

Fabra va estar lligat durant tota la vida al que s'anomenava excursionisme científic, i fou soci del Centre Excursionista de Catalunya a partir del 1891. Féu excursions arreu de la geografia catalana i també estades en campaments estivals als Pirineus, amb ascensions als pics més notables. Fou elegit president de l'Associació de Lawn Tennis (avui Federació Catalana de Tennis) i després fou, quan es crea l'any 1933, primer president de la Unió Catalana de Federacions Esportives. A més a més, formà part de la secció de tennis del FC Barcelona. Fabra considerava l'esport indispensable per a la formació de la persona i l'articulació de la nació. Solia jugar a tennis a les pistes de la fàbrica Cros, a Badalona, amb la seva filla Carola.

En un reportatge parla sobre la importància del tennis a Catalunya, i diu que «el tennis té avui a Catalunya molta importància. És, la nostra terra, un dels focus principals de la Península. Els altres són a Madrid, a Bascònia, a Huelva i ara, comença a conrear-se en altres ciutats. El tennis a Catalunya ha assolit un grau remarcable d'importància i de prestigi, no sols pel crescut nom de gent que hi juga, sinó per la qualitat excel·lent de molts jugadors, qualitat que ultrapassa la dels millors d'altres llocs esmentats».

Amb la presidència, per tant, de la Unió Catalana de Federacions Esportives, Fabra esdevingué el màxim dirigent de l'esport català durant els anys de la República, fins que va cessar la seva activitat quan va esclatar la Guerra Civil.

Obres completes

Les Obres completes de Pompeu Fabra són el resultat d'un projecte de recerca de la Generalitat de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans i el Govern de les Illes Balears, fruit d'un conveni de col·laboració signat l'any 2002. Els nou volums que les formen recullen de la bibliografia essencial de Fabra fins a escrits ignorats i fins i tot inèdits. En són un exemple els apunts presos per alguns dels seus alumnes en conferències i cursos, que revelen continguts que no apareixen en les obres del lingüista, o bé idees gramaticals en estat embrionari que posteriorment van ser exposades en obres seves.

El primer volum inclou les tres primeres gramàtiques, de 1891, 1898 i 1912; el segon, les cinc gramàtiques publicades entre 1918 i 1946 i diversos cursos orals; el tercer, la gramàtica francesa de 1919 i l'anglesa de 1924, juntament amb una sèrie d'articles tècnics publicats entre 1887 i 1926; el quart volum conté l'obra ortogràfica de Pompeu Fabra (Tractat d'ortografia de 1904, les Normes ortogràfiques de 1913 i el Diccionari ortogràfic de 1917-1937) i els manuals lingüístics publicats per l'Editorial Barcino; el cinquè, el Diccionari general de la llengua catalana de 1932; el sisè, les gramàtiques de 1918-1933, la gramàtica catalana de 1946 i la gramàtica pòstuma de 1956, a més de les traduccions teatrals; el setè conté les Converses filològiques; el vuitè, l'Epistolari de Fabra i el Curs de llengua catalana per correspondència, i el novè i últim inclou textos i materials del lingüista trobats en diferents publicacions, una cronologia general de la seva vida i obra i una bibliografia sobre l'obra i la figura de Fabra. A partir del març del 2018, tota la seva obra es troba digitalitzada i es pot consultar en línia en el Portal Pompeu Fabra.

Homenatges

• El 18 de juny del 1990 la Generalitat de Catalunya va crear la Universitat Pompeu Fabra, amb la qual cosa destacava els seus mèrits. Aquesta universitat ha organitzat diverses jornades per a fer conèixer Fabra als estudiants.
• A proposta de diverses entitats badalonines l'Ajuntament convoca, l'any 1935, el Premi Pompeu Fabra.
• 2010 - juliol: La línia 2 (lila) arriba a Badalona-Pompeu Fabra.
• 2018: Any Fabra. La Generalitat de Catalunya dedica l'any 2018 a la figura de Pompeu Fabra, pels 150 anys de la seva naixença i els 100 anys de la publicació de la Gramàtica catalana normativa.

La petjada de Fabra al territori

• Hi ha molts llocs dedicats a Fabra arreu de Catalunya. A les comarques gironines una cinquantena de municipis han dedicat algun carrer, plaça, avinguda, passatge, travessera o monument, etc. al gramàtic: Blanes, Breda, Hostalric, Sant Hilari Sacalm, Santa Coloma de Farners, Sils, Vidreres, Llagostera, Caldes de Malavella, Cassà de la Selva, Vilobí, Fornells de la Selva, Vilablareix, Salt, la Bisbal d'Empordà, Corçà, Flaçà, Celrà, Sant Julià de Ramis, Anglès, la Cellera de Ter, Amer, Banyoles, Besalú, La Canya. Sant Joan les Fonts, Olot, Sant Joan de les Abadesses, Ripoll, Campdevànol, Planoles, Puigcerdà, Portbou, Llançà, Garriguella, Vilajuïga, Roses, Castelló d'Empúries, Figueres, la Jonquera, Sant Pere Pescador, l'Armentera, Torroella de Montgrí, Begur, Palafrugell., Palamós, Calonge, Girona, Sant Pau de Seguries, Les Mallorquines. Sils, Castell-Platja d'Aro, Santa Cristina d'Aro, Sant Feliu de Guíxols, Tossa de Mar i Lloret de Mar. Referència: Mapa Fabra

La directora general de Política Lingüística, Ester Franquesa; el president de l'Institut d'Estudis Catalans, Joandomènec Ros, i el comissari de l'Any Fabra, Jordi Ginebra, en la presentació del Any Fabra.

• El 1980 es va batejar amb el seu nom una avinguda del barri de la Salut, on havia nascut i passat la infantesa.

• Una plaça i una estació de metro a Badalona (ciutat on visqué durant quasi trenta anys) porten el seu nom.
• La plaça de Pompeu Fabra en el nomenclàtor de Sabadell.

Patrimoni literari

Mentre va ser a Bilbao, on es mudà l'any 1902, va preparar la Gramática de la lengua catalana (1912). Ja a la ciutat de Badalona, l'Institut d'Estudis Catalans promulgà les Normes ortogràfiques (1913), sobretot obra seva, que presenten la part essencial de les regles d'ortografia defensades pel grup L'Avenç i que van ser la base per a la formació del Diccionari ortogràfic, compilat sota la seva direcció (1917). L'any 1918, també mentre s'estava a Badalona, Fabra va publicar, per encàrrec de l'Institut d'Estudis Catalans (que la va adoptar com a oficial) la Gramàtica catalana. Ell mateix redactà, durant el període badaloní, el conegut Curs mitjà de gramàtica catalana, publicat per l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1918).

Durant el període badaloní, Pompeu Fabra elaborà la seva obra més important i coneguda: el Diccionari General de la Llengua Catalana. En aquest diccionari es reconeixen alguns localismes d'indubtable referència badalonina ("badiu", "micaco"...). Per això mateix, Fabra és anomenat fill adoptiu de Badalona i rep en homenatge la Medalla de la ciutat, instituïda per l'Ajuntament com a màxim guardó dedicat als ciutadans fills o veïns de la ciutat que, pels seus actes, el seu talent i les seves virtuts cíviques, haguessin contribuït a honorar-la i enaltir-la; i als qui, pel seu valor moral i intel·lectual i els mèrits literaris, científics, artístics i heroics se n'haguessin fet creditors.

L'any 1939 deixa Badalona i passa l'estiu a la casa de Sant Feliu de Codines, d'on marxa a l'exili a l'Estat francès. Viu a París, Montpeller, Perpinyà i, finalment, s'instal·la a Prada de Conflent, on mor i és enterrat l'any 1948. Durant l'etapa final de la seva vida continuà la seva feina filològica i es publica pòstumament la Gramàtica catalana (1956).

Llegat badaloní

La ciutat de Badalona (Barcelonès), a causa del fort vincle amb Fabra, ha dedicat diversos espais a la seva memòria. Ens trobem, així, amb l'exposició dedicada a l'insigne enginyer filòleg, del 20 d'octubre al 20 de novembre de 2010 al centre Espai Betúlia. Pompeu Fabra, una llengua per a tot i tothom entrellaça els tres conceptes ″Llengua, Fabra i Badalona″ amb la voluntat que el pes de cadascun hi sigui equilibrat.

Altres espais destacables són el Monument d'Òmnium Cultural a Pompeu Fabra amb motiu de les XVII Festes Populars de la Cultura Pompeu Fabra. Aquestes festes són una mostra més de les continuades reivindicacions que ha fet la ciutadania de Badalona en reconeixement de la figura del Mestre, del respecte envers la seva feina i el record que deixà Pompeu Fabra a la ciutat.

Amb motiu de l'arribada de la la línia 2 (L2) del metro a Badalona i de la remodelació de la plaça central on hi ha les sortides del metro, un sector important de la societat civil badalonina va reactivar la reivindicació d'homenatjar el Mestre batejant amb el seu nom tant l'estació de metro com la nova plaça central del municipi. Amb la complicitat de les institucions, però sobretot gràcies a la pressió de la societat civil, avui la parada de metro i la plaça duen el nom de "Pompeu Fabra". Altres ciutats també dediquen espais públics a la memòria del lingüista, com és el cas de Sabadell, amb una plaça, o Palafrugell, amb una avinguda.

Actualment ens podem trobar amb una placa commemorativa col·locada per l'Ajuntament de Badalona l'any 2010 que recorda el que fou el darrer domicili de Fabra a la ciutat.

L'IEC dedica espais a qui va ser un dels set fundadors de la Secció Filològica l'any 1911. Ens trobem, per exemple, amb l'Espai Pompeu Fabra, que recull una mostra de materials relacionats amb el Mestre procedents de l'Arxiu de l'Institut d'Estudis Catalans, els quals pretenen reflectir la vinculació de Fabra amb la institució i la seva valuosa aportació a la llengua catalana. També ens trobem amb el Fons Pompeu Fabra de Jordi Mir, que està format per 1.535 registres d'obra impresa. Tot aquest material està catalogat i ordenat a les dependències de l'IEC.

Vegeu també

• Diccionari General de la Llengua Catalana
• Institut d'Estudis Catalans
• Antoni Maria Alcover i Sureda
• Francesc de Borja Moll
• Diccionari Alcover-Moll
• Joan Coromines i Vigneaux

Enllaços externs

• Any Pompeu Fabra 2018. Web oficial de l'Any Pompeu Fabra
• «Pompeu Fabra i Poch». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
• Pompeu Fabra per Josep Pla (un Homenot)
• Espai Pompeu Fabra de l'Institut d'Estudis Catalans
• Ruta Pompeu Fabra a Badalona
• Homenatge a Pompeu Fabra : exposició bibliogràfica Exposició virtual de la Biblioteca/CRAI de la Universitat Pompeu Fabra [Consulta: 22 gener 2016]
• Consulta de les Obres Completes de Pompeu Fabra